Entrevista

VINCENT BEVINS

PERIODISTA

“La guerra freda no va ser només entre els EUA i la Unió Soviètica”

Bevins presenta la investigació de la massacre contra persones d’esquerres a Indonèsia i en diferents punts del planeta amb el suport dels Estats Units

EL MÉTODO YAKARTA Editorial: Capitan Swing Pàgines: 402
ANÀLISI
“És el primer món, liderat pels Estats Units, buscant la manera de mantenir i de reforçar el rol de l’era del colonialisme”
INVESTIGACIÓ
“L’assassinat en massa de gent d’esquerres va ser una part més de la guerra freda. El mètode Jakarta es va exportar a altres països com Xile, Guatemala i el Salvador”
ELS FETS D’INDONÈSIA
“La veritat va quedar amagada perquè l’operació va ser un gran èxit per al govern dels Estats Units”
VERSIÓ
“La història que ens expliquem sobre la guerra freda, especialment als Estats Units, és que hi va haver una integració natural dels països del sud global en el nou ordre del capitalisme”

Vin­cent Bevins és un peri­o­dista nord-ame­ricà que ha dedi­cat els dar­rers anys de la seva vida pro­fes­si­o­nal a inves­ti­gar un període molt con­cret: la guerra freda. La seva feina com a cor­res­pon­sal el va por­tar a dife­rents llocs del pla­neta, però va ser a Indonèsia on va començar a inves­ti­gar uns fets que li com­por­ta­rien molts anys de feina: l’assas­si­nat de més d’un milió de per­so­nes acu­sa­des de comu­nisme per part del règim mili­tar amb el suport dels Estats Units. Després d’aquesta mas­sa­cre, Indonèsia es va ali­e­nar sense pro­tes­tar amb el bàndol d’Occi­dent. Aquesta pràctica es va expor­tar a dife­rents llocs del món. Quin era l’objec­tiu? Evi­tar que països de l’ano­me­nat ter­cer món cai­gues­sin de la banda comu­nista. Bevins explica en aquesta entre­vista a La República i en el lli­bre El método Yakarta, publi­cat per l’edi­to­rial Capitán Swing com aques­tes pràcti­ques van aca­bar con­fe­gint un nou ordre mun­dial.

Què és el mètode Jakarta?
Són els assas­si­nats en massa que es van pro­duir en molts països con­tra la gent que eren d’esquer­res o que eren sos­pi­to­sos de ser d’esquer­res durant la segona mei­tat del segle XX. La raó per la qual l’ano­meno el mètode Jakarta és perquè el cas més impor­tant i més tràgic es va pro­duir el 1965 i el 1966 a Indonèsia. L’assas­si­nat en massa inten­ci­o­nat de per­so­nes d’esquer­res o acu­sa­des de ser-ho, es va emprar en almenys vint-i-tres països durant la guerra freda. Això es va fer gene­ral­ment per crear règims capi­ta­lis­tes auto­ri­ta­ris ali­ats amb les potències de l’Atlàntic Nord. Els mili­tars, amb el suport actiu dels Estats Units, van matar apro­xi­ma­da­ment un milió de civils inno­cents, gent que no for­mava part de cap mena de revo­lució i que no era cul­pa­ble de res. Aques­tes mas­sa­cres es van veure com una gran victòria per part dels EUA i per part de molts grups que, durant els anys següents, es van ins­pi­rar en aquests fets. És per això que la paraula Jakarta es va fer ser­vir per ano­me­nar el pla con­tra els països d’esquer­res o com una amenaça en con­tra de l’esquerra. Ara mateix estic a San­ti­ago de Xile i aquí, a les parets, escri­vien la paraula Jakarta. Bé, hi escri­vien: Jakarta viene o Jakarta se acerca. Això va ser durant el govern d’Uni­dad Popu­lar, esco­llit democràtica­ment, del soci­a­lista Sal­va­dor Allende.
Quins eren aquests movi­ments?
Escriure aquesta paraula a la paret, com aquí a Xile, era un mis­satge molt clar: et mata­rem com hem matat a la gent d’esquer­res a Indonèsia. I era uti­lit­zada per grups d’extrema dreta o per grups de mili­tars. També per inci­pi­ents règims mili­tars o per règims mili­tars més madurs que tenien la dis­cussió de com afron­tar el seu propi pro­blema amb els dis­si­dents. I s’usa com una part necessària de la con­so­li­dació d’una mena de règims auto­ri­ta­ris que van esde­ve­nir molt comuns al el sud glo­bal durant la guerra freda.
Aquest epi­sodi de la guerra freda és un dels més des­co­ne­guts?
Per la meva experiència –Indonèsia ara és el quart país més poblat del món i el més gran amb majo­ria musul­mana–, crec que és un dels països menys com­pre­sos del món. Algu­nes de les expli­ca­ci­ons per enten­dre aques­tes lla­cu­nes és que aquesta ope­ració va ser tot un èxit, va ser tan exi­tosa que la veri­tat va que­dar ama­gada. No hi va haver un con­flicte obert entre Occi­dent i les for­ces locals. Ningú dels Estats Units hi va per­dre la vida, a diferència dels milers que sí que van morir al Viet­nam. El nou règim va poder fer ser­vir el ter­ror per esta­blir un mena de mono­poli de la veri­tat. Així que la veri­tat ofi­cial a Indonèsia és encara que això no va pas­sar i és així a causa del gran èxit que va supo­sar la matança pro­gra­mada i el règim de ter­ror per tenir la població silen­ci­ada. És impor­tant recor­dar que a prin­ci­pis dels anys sei­xanta, els asses­sors en política exte­rior dels Estats Units van estar àmpli­a­ment d’acord que Indonèsia era molt més impor­tant que el Viet­nam, però el Viet­nam va gene­rar mol­tes més notícies. Els països que no cau­sen pro­ble­mes als Estats Units no són notícia. Una altra de les raons per les quals és més difícil de par­lar-ne és perquè el que va pas­sar de veri­tat l’any 1965 a Indonèsia con­tra­diu àmpli­a­ment la idea que nosal­tres tenim de la guerra freda. És més fàcil no pen­sar-hi. És una història molt difícil de fer enten­dre en el pen­sa­ment gene­ral d’Occi­dent.
Per la violència?
Sí. La història que ens expli­quem sobre el que va supo­sar la guerra freda, espe­ci­al­ment als Estats Units, però també als països de l’Atlàntic Nord, és que hi va haver una inte­gració natu­ral dels països del sud glo­bal en el nou ordre del capi­ta­lisme. Els ser­veis d’intel·ligència reco­nei­xen que si hi hagués hagut unes elec­ci­ons jus­tes anys abans del 1965 a Indonèsia, el par­tit comu­nista les hau­ria gua­nyat. I només va ser a través d’una violència hor­ri­ble que va ser inte­grada al sis­tema occi­den­tal. Això és molt comú, però con­tra­diu àmpli­a­ment la nos­tra idea del que va ser la guerra freda i hi xoca amb molta força.
Els Estats Units van acon­se­guir el que volien a Indonèsia?
Si fem cas de les decla­ra­ci­ons públi­ques i pri­va­des fetes per impor­tants ofi­ci­als nord-ame­ri­cans i altres veus occi­den­tals, ells van creure que allò va ser un enorme èxit. Van dir molt alt i molt clar que havia estat un èxit per al pro­jecte occi­den­tal i espe­ci­al­ment per al pro­jecte dels Estats Units. No només es va dir entre bas­ti­dors, sinó que també es va dir en arti­cles a The New York Times i en altres publi­ca­ci­ons. En un famós arti­cle que es va publi­car a l’esmen­tat diari –A gleam of ligt in Asia (‘Una espurna de llum a Àsia’), un títol molt opti­mista– es veu que es va ven­dre com una gran victòria. No sabem qui va pla­ne­jar real­ment aquests assas­si­nats en massa ni quan ni a qui se li va acu­dir aquesta idea. El que sí que sabem és que l’exèrcit indo­nesi va rebre el suport del govern dels Estats Units i la pro­pa­ganda del Regne Unit.
Aquest sis­tema no només es va fer ser­vir a Indonèsia. En el seu lli­bre parla de més d’una vin­tena de països...
Sí, almenys es va fer ser­vir en vint-i-tres països durant la guerra freda. Del pri­mer que en vaig tenir notícia va ser de Gua­te­mala, el 1954. També hi ha l’Iraq, el 1953, encara que després de la gran onada de violència del 1965 aquesta es va diri­gir cap al Bra­sil i Xile i després cap a la l’Amèrica Cen­tral sota el nom d’ope­ració Cóndor. El segon país més afec­tat pel mètode Jakarta va ser Gua­te­mala.
I què va pas­sar a Xile?
Després del cop d’estat del 1973, alguns grups d’extrema dreta van esten­dre el ter­ror pels car­rers. De manera molt tràgica, quan Pinoc­het va pren­dre el poder, el nou règim imme­di­a­ta­ment va matar milers de per­so­nes. El mètode Jakarta va arri­bar a Xile. Al Bra­sil també hi ha docu­ments amb aquest nom. Al final dels setanta, molts dels països de l’Amèrica del Sud esta­ven gover­nats per règims dic­ta­to­ri­als radi­cal­ment anti­co­mu­nis­tes que feien ser­vir els assas­si­nats en massa en con­tra de les per­so­nes d’esquer­res per con­so­li­dar el seu poder. Durant els anys vui­tanta, quan l’Amèrica Cen­tral es con­ver­teix en un pro­blema per a Was­hing­ton i per a altres movi­ments anti­co­mu­nis­tes d’arreu del món, comen­cen a arri­bar adver­ti­ments, per exem­ple, la repressió al Sal­va­dor va ser una de les més bru­tals i també a Gua­te­mala. La prin­ci­pal part de la història passa a l’Amèrica Cen­tral, a l’Amèrica del Sud i al sud-est d’Àsia. El mètode, però, també es va implan­tar a l’Iraq, al Sudan...
La política exte­rior ame­ri­cana segueix aquest camí avui dia? Es fa ser­vir el mateix sis­tema per con­tro­lar països que con­si­de­ren que són un perill?
Es fa ser­vir el mateix sis­tema, però no és el mateix camí. A hores d’ara no hi ha el mateix ordre mun­dial, ni les matei­xes eines que es van fer ser­vir durant la guerra freda. Els Estats Units seguei­xen exis­tint, més o menys, de la mateixa manera i tenen pràcti­ca­ment els matei­xos objec­tius polítics que tenien durant aquell període, és a dir fomen­tar el seu poder al món i també fer del món un lloc més segur per als seus inver­sors i els d’Occi­dent. Quan la guerra freda es va aca­bar, el govern dels Estats Units no va llançar per la borda tot el que havien après, per exem­ple com con­tro­lar els països del sud glo­bal.
I quins pro­ce­di­ments feia ser­vir?
Els assas­si­nats inten­ci­o­nats en massa de civils nor­mal­ment no van ser la pri­mera opció, sinó que pri­me­ra­ment inten­ta­ven una inter­venció finan­cera, i quan la guerra freda es va aca­bar crec que els Estats Units van optar per les san­ci­ons econòmiques, que és un mètode molt comú. És cert que estem veient un decrei­xe­ment rela­tiu del poder dels Estats Units si ho com­pa­rem amb als anys noranta o a prin­ci­pis del segle XXI. Ja no estem en aque­lla època, els dies del Cow­boy, com ho van ser els anys cin­quanta i sei­xanta.
Creu que el què està pas­sant aquests dies amb el con­flicte obert entre Ucraïna i Rússia és una herència de la guerra freda?
El que està pas­sant a Ucraïna és el resul­tat par­cial del que va pas­sar a la Unió Soviètica. És el resul­tat de mani­o­bres geo­polítiques des de la dis­so­lució de la Unió Soviètica i de llar­gues dinàmiques sobre les polítiques de segu­re­tat d’Europa. M’agra­da­ria fer la dis­tinció que la guerra freda entre el pri­mer i el segon món va ser força dife­rent del con­flicte entre el pri­mer i el ter­cer món. Sovint, als Estats Units, la història de la guerra freda s’explica amb la con­fron­tació entre el pri­mer i el segon món. La con­fron­tació entre Was­hing­ton i Mos­cou. I això no és ben bé veri­tat, perquè aques­tes con­fron­ta­ci­ons van ser rela­ti­ves si mires llocs com Hon­gria o Polònia. Però si et posen unes altres ulle­res, fas un pas enrere i dei­xes de banda la mirada eurocèntrica hi va haver més gent invo­lu­crada en el con­flicte entre el pri­mer i el ter­cer món, i molt sovint aquest con­flicte no depe­nia del con­flicte entre el pri­mer i el segon món. No impor­tava gaire què estava pas­sant entre els EUA i la Unió Soviètica. La guerra freda va ser més una lluita per les noves dinàmiques colo­ni­als al sud glo­bal.
Creu que els Estats Units no han dei­xat evo­lu­ci­o­nar els països del ter­cer món? Aquest és un dels seus objec­tius?
Penso que és difícil par­lar d’objec­tius, però sí que podem par­lar de resul­tats. I podem par­lar de les con­seqüències de segons qui­nes pràcti­ques, de segons qui­nes rela­ci­ons polítiques que van esde­ve­nir hegemòniques durant la segona mei­tat del segle XX. El resul­tat és que cap país dels vint-i-cinc més poblats del pla­neta s’ha mogut del ter­cer al pri­mer món en els dar­rers setanta anys. Només Corea del Sud, que ha gau­dit d’unes molt bones rela­ci­ons amb els països occi­den­tals des de l’inici de la guerra freda. El que no veiem és que altres països s’esti­guin posant al dia, amb l’excepció de la Xina. Com a ame­ricà entenc el que pen­sen els ame­ri­cans i som naïfs i inno­cents i cre­iem en la puresa de les coses que fem, i crec que els ame­ri­cans van pen­sar que el que s’estava fent durant la guerra freda era per a bé, però també crec que si mires les con­seqüències d’aques­tes polítiques també es veu que es va atu­rar el desen­vo­lu­pa­ment d’aquests països. Van con­fon­dre inten­ci­o­na­da­ment una revo­lució libe­ral amb una revo­lució comu­nista. I sovint es van afa­vo­rir els poders colo­ni­als. La con­seqüència de totes aques­tes acci­ons és la cre­ació d’una arqui­tec­tura glo­bal de nor­mes i càstigs que impos­si­bi­lita de manera molt clara el desen­vo­lu­pa­ment. Al final és el pri­mer món, lide­rat pels Estats Units, bus­cant la manera de man­te­nir i de reforçar el rol que va aga­far forma en l’era del colo­ni­a­lisme i l’impe­ri­a­lisme.
En un frag­ment del lli­bre vostè explica el cas de l’illa de Bali, un lloc para­disíac on es van pro­duir matan­ces i que ara s’ha con­ver­tit en destí turístic. I també fa referència a les diferències econòmiques que hi ha entre els turis­tes esti­rats a les hama­ques i els tre­ba­lla­dors dels com­ple­xos turístics. Per què es fixa en aquesta situ­ació?
Sí, és dur. Vivim en un món glo­bal i quan vius el teu dia a dia a Los Ange­les, a San­ti­ago, a Bar­ce­lona no t’atu­res a pen­sar-hi. Econòmica­ment vivim en un sis­tema glo­bal, i el país on has nas­cut és el màxim indi­ca­dor de com serà la teva vida. No té res a veure amb si tre­ba­lles dur, ni en com ets d’intel·ligent. Depèn d’on has nas­cut en aquest sis­tema glo­bal. Un lloc com Bali n’és un gran exem­ple. Si un alien arribés a la Terra, aterrés a Bali i anés pels car­rers arri­ba­ria a la con­clusió que hi ha una diferència racial al pla­neta Terra. Que la gent blanca mana, que té més diners... però aquesta dinàmica de neo­co­lo­ni­a­lisme glo­bal no t’apa­reix si vius, per exem­ple, en una urba­nit­zació de Texas o a Munic, o aquí pot­ser una mica més perquè a Europa hi ha hagut més ona­des d’immi­gració. Ten­dim a igno­rar aquesta rea­li­tat, o quan apa­reix inten­tem mirar cap a una altra banda, o pen­sem que és natu­ral. Evi­dent­ment, però, no ho és. No hi ha res de natu­ral en el fet que una per­sona que ha nas­cut a Europa o als Estats Units tin­gui molts més avan­tat­ges en salut, en coses mate­ri­als, que una per­sona que hagi nas­cut a l’Àfrica o al sud-est asiàtic.
Explica el cas de la Fran­cesca, una senyora d’Indonèsia, ara ja gran, que viu total­ment des­em­pa­rada perquè la gent, després de tant de temps, li con­ti­nua fent el buit pel seu pas­sat a la presó, acu­sada de comu­nista. Com s’explica aquesta situ­ació?
El con­trast amb un país com Xile, per exem­ple, és molt cri­da­ner. Encara que aquesta història no està total­ment enter­rada, allà hi ha hagut una mena de procés naci­o­nal de recon­ci­li­ació. Els crims han estat reco­ne­guts i també s’ha reco­ne­gut que va ser un error que allò passés i que les vícti­mes no eren cul­pa­bles de res. Res de tot això ha pas­sat a Indonèsia. Les polítiques ofi­ci­als del país el que expli­quen és que els comu­nis­tes eren dolents i que es van merèixer tot els que els va pas­sar. I bé, que tam­poc els van pas­sar tan­tes coses dolen­tes. Aquesta gran men­tida encara és domi­nant a Indonèsia i pro­voca molt de pati­ment a les per­so­nes que ho van patir i als fami­li­ars i amics de les vícti­mes.
Vostè és nord-ame­ricà i el que explica és reve­la­dor sobre el sis­tema que van uti­lit­zar els Estats Units per con­tro­lar altres països. Com ha estat rebut el seu lli­bre?
És bas­tant difícil d’expli­car, però m’he tro­bat que el lli­bre ha tin­gut una molt bona aco­llida.

una recerca a través de dotze països

Vicent Bevins (Huntington Beach, Califòrnia, 1984) és un periodista nord-americà que ha treballat en diversos mitjans de comunicació. L’any 2017 va començar la seva feina com a corresponsal a The Washington Post al sud-est asiàtic, a Indonèsia. Durant aquest temps va començar a investigar els assassinats en massa que es van produir en aquell país asiàtic durant els anys 1965 i 1966. Per dur a terme aquest llibre, ha entrevistat centenars de testimonis. “És una de les parts més difícils de la feina, perquè t’has de guanyar la confiança de la gent. Que entenguin per què t’interessa la seva història i per què la vols explicar”, assegura el periodista. En aquest treball també s’ha hagut de submergir en documents que s’han desclassificat recentment. Bevins presenta un llibre que és un assaig polític, però que compta amb la participació de molts testimonis que donen força a un relat d’un capítol de la guerra freda que és força desconegut. El mètode Jakarta explica les matances que es va perpetrar en diferents punts del planeta, sobretot en països del tercer món, i que van ser fonamentals per la victòria nord-americana en el nou ordre mundial.

“el país on has nascut és el màxim indicador de com serà la teva vida”

Bevins explica durant l’entrevista les diferències entre els països del món. “El país on has nascut és el màxim indicador de com serà la teva vida. No té res a veure amb si treballes molt, com ets d’intel·ligent... Depèn d’on has nascut en aquest sistema global.

El primer món és l’Atlàntic Nord, el Japó i Austràlia. Tots els països que havien participat en l’imperialisme d’una manera o d’una altra a mesura que acumulaven una gran riquesa. El segon món és el que va ser liderat per Moscou, els països que formaven part de la Unió Soviètica o que d’alguna manera havien estat alliberats i conquerits per l’Exèrcit Roig durant la Segona Guerra Mundial. I després hi ha el tercer món, que és la resta.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor