“La millor dieta és la més variada equilibrada”

La relació de la carn amb el càncer només està com­pro­vada en con­sums real­ment alts i en el marc d’una dieta dese­qui­li­brada, amb poques ver­du­res, hor­ta­lis­ses i frui­tes. Hi ha un informe de l’Agència Inter­na­ci­o­nal de Recerca sobre el Càncer (AIRC) del 2015 en què es diu específica­ment que no es tracta de no men­jar carn, sinó de men­jar-ne menys. La clau d’una bona dieta és que sigui vari­ada i que sigui pre­do­mi­nant­ment vege­tal. En això gai­rebé tot­hom hi està d’acord.

Una mit­jana de màxim 70 grams al dia de carn i els seus deri­vats, i això també inclou embo­tits i carns pro­ces­sa­des. En números molt rodons seria un màxim de 500 grams a la set­mana. Que hi pre­do­mi­nin les carns blan­ques i poc pro­ces­sa­des, i que n’hi hagi menys de ver­me­lles i d’embo­tits. Un entrepà diari d’embo­tit és massa, però tam­poc no n’hem de pres­cin­dir total­ment. Al con­junt de Cata­lu­nya el con­sum de carn és bas­tant supe­rior a aquesta mit­jana, segu­ra­ment ronda els 120 o 130 grams al dia. Seria bo que mengéssim menys carn, però sense pena­lit­zar-la. Això pel que fa referència a la carn i la salut.

Sem­pre serà millor la pro­ducció exten­siva, d’ani­mals que pas­tu­rin en lli­ber­tat. Aquesta pro­ducció té altres avan­tat­ges: ajuda al man­te­ni­ment del medi rural i con­tri­bu­eix a evi­tar, per exem­ple, que hi hagi grans incen­dis, ja que on hi ha pas­tu­res el risc és menor. Però tot això té un cost, i és evi­dent que només amb rama­de­ria exten­siva no es pot abas­tir de carn tot­hom. També hi ha uns cos­tos. No tot­hom pot pagar vede­lla dels Piri­neus, però segu­ra­ment sí que pot pagar una ham­bur­guesa. Men­ja­des amb mode­ració, i si són de qua­li­tat, són una carn barata i cor­recta.

Hem de tenir en compte que els con­trols dels ali­ments que es fan a la Unió Euro­pea, i a Cata­lu­nya en con­cret, són molt estric­tes. Aquí depe­nen prin­ci­pal­ment del Depar­ta­ment de Salut, que fa molt bona feina. L’Agència Cata­lana de Segu­re­tat Ali­mentària publica les memòries sobre el nivell de segu­re­tat dels ali­ments, i fa poc ha publi­cat la del 2019. La con­clusió és que el per­cen­tatge de pro­duc­tes ali­men­to­sos que no res­pec­ten alguna de les nor­mes és molt petit. I això no vol dir ni tan sols que siguin peri­llo­sos. Sem­pre pot haver-hi fraus i acci­dents, però el nivell de qua­li­tat dels ali­ments i la seva segu­re­tat són fran­ca­ment bons i podem estar tran­quils. Tor­nant al tema de les macro­gran­ges, és cert que la rama­de­ria pro­du­eix metà que afecta l’escal­fa­ment del pla­neta, sobre­tot en el cas de la pro­ducció de boví, i no tant de porc i d’aus. Crec que s’ha d’arri­bar a un equi­li­bri i no fer macro­gran­ges per tot arreu, i tam­poc fer-ne de molt grans. Però sense pro­ducció inten­siva no hi hau­ria carn per a tot­hom a un preu rao­na­ble. Si és fa bé, també és mà d’obra i riquesa per al camp i genera una carn que és cor­recta. Evi­dent­ment la vede­lla dels Piri­neus és una cosa i la carn estàndard n’és una altra, però si mirem el valor nutri­tiu, és pràcti­ca­ment el mateix.

Són pro­duc­tes amb molta tec­no­lo­gia afe­gida i no sem­pre gaire econòmics. És més natu­ral un pro­ducte de rama­de­ria exten­siva que un d’aquests subs­ti­tuts, que poden con­te­nir molts addi­tius, sense tenir res en con­tra dels addi­tius. També s’ha de tenir en compte la ter­mi­no­lo­gia: és curiós que les per­so­nes a qui no els agrada la carn de seguida vul­guin posar el nom de carn a pro­duc­tes que en rea­li­tat no són carn. Això demos­tra una certa con­tra­dicció. I ara es diu que una per­sona és vegana, però tota la vida s’havia par­lat de vege­ta­ri­a­nisme. Hem adop­tat l’expressió anglesa vegan, que sem­bla que queda més moderna, però sem­pre n’hi ha hagut, de per­so­nes que no men­gen carn.

No, en abso­lut. En ter­mi­no­lo­gia clàssica hi ha els vege­ta­ri­ans estric­tes, que no men­gen cap pro­ducte d’ori­gen ani­mal, i els ovo­lac­to­ve­ge­ta­ri­ans, que sí que men­gen llet i deri­vats, i ous. En el vege­ta­ri­a­nisme actual dis­tin­gi­ria dos ves­sants. D’una banda, els que seguei­xen una tra­dició que és molt antiga i que de vega­des va lli­gada a la religió i a les cre­en­ces. Un dels pri­mers vege­ta­ri­ans cone­guts és Pitàgores, que sem­bla que no ho feia tant per salut com per pro­tes­tar públi­ca­ment pels abu­sos que es come­tien als grans ban­quets. Un incís: hem de pen­sar que els grans àpats dels rics, el gran plaer de men­jar, sem­pre l’asso­ciem amb men­jar en excés carn, mai amb excés de frui­tes o ver­du­res. En qual­se­vol cas, el men­jar és lliure i tot­hom pot fer el que con­si­deri ade­quat. Recent­ment, hi ha un altre ves­sant del vege­ta­ri­a­nisme que, dit amb tota la prudència i cor­di­a­li­tat, més aviat sem­bla una mica de saló, una moda. Fins i tot s’ha inven­tat un terme nou: dir que ets fle­xi­tarià, per indi­car que ets vege­tarià però que de tant en tant men­ges carn. Això no neces­sita cap nom estrany. Men­jar molts vege­tals i carn amb mode­ració és el que s’hau­ria de fer! Dit això, hi ha un aspecte interes­sant des d’un punt de vista històric, o més aviat pre­històric. Quan els nos­tres avant­pas­sats van començar a men­jar carns van posar les bases fisiològiques per poder desen­vo­lu­par el cer­vell humà.

Un dels inves­ti­ga­dors d’Ata­pu­erca, Juan Luis Arsu­aga, pro­fes­sor de la Uni­ver­si­tat Com­plu­tense de Madrid, explica al seu lli­bre Los abo­ri­ge­nes que en el moment que els éssers humans van començar a men­jar carn, quan apro­fi­ta­ven la car­ro­nya d’ani­mals morts, es va sim­pli­fi­car el tre­ball diges­tiu i es va fer pos­si­ble dedi­car més ener­gia i acti­vi­tat fisiològica a desen­vo­lu­par el cer­vell. S’ha de tenir en compte que la carn té un alt valor nutri­tiu i es pot men­jar crua, en canvi els cere­als s’han de trans­for­mar. Els nos­tres ances­tres, abans de la revo­lució neolítica de l’agri­cul­tura, men­ja­ven les plan­tes comes­ti­bles que tro­ba­ven. Men­ja­ven molta fibra, que és molt bona i necessària, però que també reque­reix tre­ball diges­tiu. Men­jar carn va aju­dar a reduir aquest esforç i, per tant, el fet de fer-nos carnívors va con­tri­buir a la nos­tra homi­nit­zació. A banda d’això, per la part estric­ta­ment nutri­ci­o­nal, una dieta vege­ta­ri­ana estricta pot ser defi­citària en alguns nutri­ents.

El ferro, que prové sobre­tot de la carn, i el calci, que prové sobre­tot de la llet i els seus deri­vats. I sobre­tot la vita­mina B12. Tots els vege­ta­ri­ans estric­tes han de tenir cura de pren­dre suple­ments d’aquesta vita­mina, i això és espe­ci­al­ment crític en la cana­lla petita i les dones ges­tants i lac­tants. Per tant, la dieta vege­ta­ri­ana estricta és una ali­men­tació que neces­sita molta cura, però amb aquest tipus de suple­ment és per­fec­ta­ment fac­ti­ble. És una opció per­so­nal. Ara bé, si es menja de tot en quan­ti­tats mode­ra­des no has de tenir en compte tan­tes pre­cau­ci­ons ni has de pen­sar tant què com­pres ni què poses a taula.

S’hi ha de con­ti­nuar insis­tint. Pre­ci­sa­ment, una inves­ti­gació recent de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, lide­rada per la pro­fes­sora Cris­tina Andrés, de la Facul­tat de Farmàcia i Ciències de l’Ali­men­tació, asso­cia una menor mor­ta­li­tat de les per­so­nes grans amb el segui­ment de la dieta medi­terrània. Aquesta dieta, de fet, no és res de nou. És la que seguíem en els anys qua­ranta sense saber-ho: men­jar amb mode­ració i pro­duc­tes de pro­xi­mi­tat. Al vol­tant del mar Medi­ter­rani, la geo­gra­fia no per­met grans exten­si­ons de cul­tius ni grans exten­si­ons rama­de­res. La pro­ducció sem­pre havia estat limi­tada i basada sobre­tot en l’horta: frui­tes, vege­tals, hor­ta­lis­ses i greix en forma d’oli d’oliva. Qui va posar nom a la dieta medi­terrània va ser un inves­ti­ga­dor nord-ame­ricà, Ancel Keys, que en els anys sei­xanta va veure que al sud d’Itàlia, i d’acord amb el seu cri­teri, la gent men­java molt de greix, però en canvi no hi havia gai­res malal­ties car­di­o­vas­cu­lars. Va des­co­brir que el motiu era el con­sum d’oli d’oliva, que és el més salu­da­ble de tots i que era el que es con­su­mia sem­pre fins que ens van començar a arri­bar els olis de lla­vors. També s’ha vist que en la dieta medi­terrània hi ha greix sobre­tot de porc, i en con­tra del que molta gent pensa, el greix del porc, encara que no sigui de gla, tam­poc és tan dolent. Si hi afe­gim molta ver­dura i molta fruita, cosa que la dieta anglo­sa­xona no inclou, tenim una dieta molt salu­da­ble. I encara li hem d’afe­gir un altre punt: era necessària­ment mode­rada.

Els que tenim una edat recor­dem el raci­o­na­ment, i la dieta del raci­o­na­ment era fran­ca­ment salu­da­ble. Hi havia poca carn, molts lle­gums, molta ver­dura, molts ali­ments fres­cos i fruita seca, i es valo­rava molt el sucre, però no n’hi havia gaire. Hi ha unes dades que són espec­ta­cu­lars i que sem­pre comento. A la Gran Bre­ta­nya, durant la Segona Guerra Mun­dial, hi va haver raci­o­na­ment pla­ni­fi­cat científica­ment, i els angle­sos, en aquells cinc anys, van tenir una salut car­di­o­vas­cu­lar excel·lent que no havien tin­gut abans i que no van tenir després, quan van gua­nyar la guerra. Van tor­nar a esmor­zar ous amb bacó cada dia i els pro­ble­mes car­di­o­vas­cu­lars van tor­nar aug­men­tar.

Sí, però els cor­rents actu­als ens diuen que ja no s’ha de reco­ma­nar cap mena de con­sum d’alco­hol. Fins i tot la Unió Europa es plan­teja reto­lar les ampo­lles de vi amb una eti­queta dient que hi ha risc de càncer. Però durant segles se n’ha con­su­mit i s’ha demos­trat, amb un con­sum limi­tat, bene­fi­cis per a la salut. El que ha de que­dar clar és que l’alco­hol és una substància tòxica si se n’abusa, que pot gene­rar toxi­co­ma­nia, i també que les per­so­nes que tenen algun pro­blema de salut no n’han de pren­dre. No l’hem de reco­ma­nar ni pro­moure. Per­so­nal­ment, però, un con­sum molt mode­rat en el marc cul­tu­ral i dietètic de la dieta medi­terrània em costa una mica d’adme­tre que sigui per­ju­di­cial, tot i que hi ha inves­ti­ga­ci­ons que indi­quen que no hi ha cap dosi segura, sobre­tot en relació amb el càncer de mama de la dona. Però d’altra banda, molts inves­ti­ga­dors seguei­xen cre­ient que el con­sum mode­rat de vi té efec­tes car­di­o­vas­cu­lars posi­tius. En qual­se­vol cas, el que no ens hem de can­sar mai de reco­ma­nar són frui­tes i ver­du­res, i també deri­vats dels cere­als (pa, pasta, arròs...)

L’acu­mu­lació de les per­so­nes a la ciu­tat i l’abandó del camp i de la page­sia fa més difícil ali­men­tar-nos cor­rec­ta­ment. Es parla d’horts urbans i està molt bé fer-ne. També es tre­ba­lla amb l’agri­cul­tura ver­ti­cal, que per­met con­rear en safa­tes sense terra, però neces­sita una tec­no­lo­gia cara. El que hauríem de fer és cui­dar zones com el delta del Llo­bre­gat i mol­tes d’altres que per­me­ten l’agri­cul­tura de pro­xi­mi­tat. Hi ha un exem­ple clar. Ara agrada molt la qui­noa. Ve de lluny, té un nom exòtic i no conté glu­ten. Un altre incís: la gent busca ali­ments sense glu­ten quan això només cal per a les per­so­nes celíaques, a la resta el glu­ten no els fa cap mal. Però es clar, s’ha posat de moda no pren­dre glu­ten. Lla­vors apa­reix la qui­noa, que real­ment és un ali­ment excel·lent, amb una proteïna vege­tal molt interes­sant. La qui­noa, que no és un cereal, es pro­du­eix en unes con­di­ci­ons climàtiques on pre­ci­sa­ment no crei­xen cere­als: al món andí. Per a peru­ans i boli­vi­ans és un pro­ducte de pro­xi­mi­tat, econòmic i nutri­tiu. Però en el moment que el món occi­den­tal s’hi fixa i en comença a con­su­mir, el preu aug­menta i les pobla­ci­ons d’allà ja no hi poden acce­dir. Els hem pres, per culpa de la glo­ba­lit­zació, el seu ali­ment acces­si­ble, barat i habi­tual. I a Cata­lu­nya tenim el fajol o blat negre de la cuina de la Gar­rotxa, que és per­fec­ta­ment com­pa­ra­ble a la qui­noa. Però com que és d’aquí, no ves­teix tant i no li fem gaire cas. En aquest sen­tit, és molt reco­ma­na­ble el lli­bre Plan­tes ali­mentàries del Piri­neu català , coor­di­nat pel pro­fes­sor de botànica de la Facul­tat de Farmàcia de la UB Joan Vallès. Des del punt de vista de l’ali­men­tació, veiem que hi ha mol­tes plan­tes de les quals podríem treure pro­fit.

La xifra s’ha de pren­dre amb prudència, però es cal­cula que a Cata­lu­nya només som auto­su­fi­ci­ents pel que fa a l’ali­men­tació en un 50 o 60%, en funció dels ali­ments que es con­su­mei­xin. El nos­tre men­jar, en part, ha de venir de fora, i hauríem d’inten­tar que no vingués de gaire lluny. El pro­blema és que s’esta mal­trac­tant molt la page­sia, estem aban­do­nant el país. Hi ha page­sos que s’espa­vi­len i creen xar­xes per fer arri­bar els seus pro­duc­tes al mer­cat. I nosal­tres, com a con­su­mi­dors, hauríem d’inten­tar bus­car aquests pro­duc­tes. Com diu Chris­tian Jac­quiau, un autor francès molt crític amb els sis­te­mes de dis­tri­bució, quan com­prem deci­dim la soci­e­tat on volem viure. Si com­prem madui­xes del Maresme, estem deci­dint que volem aju­dar els pro­duc­tes locals, i si com­prem les madui­xes més bara­tes però que venen de ves a saber on, no hi estem con­tri­buint. El pro­blema és que hi ha molta gent que no té diners i ha de com­prar barat per neces­si­tat. Per això jo defenso les ham­bur­gue­ses com una manera de men­jar carn sense gas­tar gaire, sem­pre que siguin amb poc greix i en una bona dieta. No és el mateix men­jar una ham­bur­guesa amb una ama­nida i de postres una fruita, que una ham­bur­guesa amb for­matge i un gelat. El pro­blema és que estem en una soci­e­tat molt man­drosa, on tot ha de ser fàcil.

Sí, per exem­ple en el cas de l’ali­men­tació dels nens. Molta gent es pensa que ja apre­nen a men­jar a l’escola, però no ha de ser així. L’escola educa i aporta conei­xe­ments, però a men­jar se n’ha d’apren­dre a casa. El men­ja­dor esco­lar ja fa molts esforços i en gene­ral té bona cura dels menús. Però si després a casa, al ves­pre, la mai­nada menja de qual­se­vol manera mirant la tele, no arre­gla­rem res. Jesús Con­tre­ras és un catedràtic de la UB que s’ha dedi­cat sem­pre a l’ali­men­tació des del punt de vista antro­pològic. Comenta que l’ali­men­tació de la cana­lla es va començar a espat­llar quan, en arri­bar a casa, en lloc de dir-los “això és el que hi ha per sopar”, els vam començar a pre­gun­tar què volien sopar. I s’acaba d’espat­llar del tot si al final els diem que ells matei­xos mirin a la nevera a veure què hi ha. Això ens porta a un altre pro­blema: men­jar sols.

Si tu estàs sol, no men­ges tan bé. Si una àvia té nets a dinar, farà alguna cosa i, per tant, ella també s’ho men­jarà. Si està sola aca­barà men­jant pit­jor. A més, si men­ges en com­pa­nyia, par­les, t’atu­res i aca­bes men­jant més a poc a poc i, per tant, men­ges menys. Si estàs davant l’ordi­na­dor i men­ges una ham­bur­guesa, que és més fàcil, t’ati­paràs com un lla­dre i la culpa no serà de l’ham­bur­guesa, sinó teva. En aquest sen­tit crec que és impor­tant el paper dels men­jars pre­pa­rats: se’n fan a bon preu i de bona qua­li­tat, i et per­me­ten men­jar de plat. L’ideal seria fer-se el men­jar a casa, però si no és pos­si­ble, el temps el pots inver­tir, com a mínim, a men­jar a taula i no en forma d’entrepà en un pim-pam. Men­jar un pri­mer i un segon plat reque­reix temps. Una imatge que em va col­pir molt a Nova York va ser veure aquells exe­cu­tius mudats men­jant una ham­bur­guesa i un refresc a les esca­les dels gra­ta­cels, per tor­nar a tre­ba­llar ràpida­ment. Això, a part de ser un des­as­tre social, també és un des­as­tre nutri­ci­o­nal. De fet, hi ha estu­dis que diuen que, tot i que al llarg de la història de la huma­ni­tat el progrés sem­pre ha fet que cada gene­ració visqués una mica més i millor que l’ante­rior, als països desen­vo­lu­pats això pot­ser no serà així en les gene­ra­ci­ons del futur. Sem­bla que les gene­ra­ci­ons que estan ara en l’ado­lescència i una miqueta per sobre aca­ba­ran vivint menys que els seus ante­ces­sors per culpa d’una mala dieta i de no fer prou exer­cici.

És que la dieta medi­terrània no és només una dieta, és una manera de viure. Sig­ni­fica anar pràcti­ca­ment cada dia a plaça, cami­nar, por­tar una bossa perquè no t’hagin d’enva­sar els ali­ments... També afa­vo­reix el tracte per­so­nal, que ara s’està per­dent perquè tot ens arriba a domi­cili. No par­lem amb ningú, no podem dedi­car més temps al men­jar perquè sem­pre tenim pressa per fer altres coses, i aca­bem men­jant pit­jor. El progrés no sem­pre és posi­tiu: quan anti­ga­ment hi havia els cot­xes sense direcció assis­tida, per cada hora de con­ducció es gas­ta­ven entre 60 i 90 qui­lo­ca­lo­ries més que no pas ara. Tenim ascen­sors i esca­les mecàniques a tot arreu, i es fan ser­vir encara que no sigui neces­sari. Anem a com­prar un cop a la set­mana amb cotxe al super­mer­cat d’un cen­tre comer­cial, ja no cami­nem pel barri, no fem exer­cici. I com­prant per a tota la set­mana segu­ra­ment cal­cu­lem pit­jor i aca­bem gene­rant més mal­ba­ra­ta­ment, que és un tema gravíssim. Les escom­bra­ries són ple­nes de pro­duc­tes comes­ti­bles. Mal­ba­ra­tem el men­jar i també tota l’ener­gia i tot el que s’ha gas­tat per pro­duir-lo. Sem­pre s’ha dit que som el que men­gem, però també som allò que llen­cem.

El més pre­o­cu­pant és que s’ha per­dut l’hàbit de men­jar a taula. Hi ha qui en culpa les dones que ja no cui­nen, però és que la res­pon­sa­bi­li­tat de la cuina l’hem de tenir tots. Ara bé, per saber exac­ta­ment com ens ali­men­ten cal­dria que hi hagués un nutri­ci­o­nista al cos­tat de cada família. Els estu­dis sobre ali­men­tació i salut que es fan a par­tir d’entre­vis­tes poden indi­car tendències, però no la veri­tat abso­luta, perquè una cosa és el que les per­so­nes men­gen, i l’altra, el que diuen que men­gen. I en qual­se­vol cas, el que hem de tenir clar és que mol­tes infor­ma­ci­ons sobre ali­men­tació que cir­cu­len per inter­net no són cor­rec­tes. S’ha d’anar amb compte amb molts influ­en­cers. El con­su­mi­dor ha de saber si la infor­mació que rep prové d’un cen­tre de recerca, d’una revista científica, de l’experiència pròpia o de la pro­moció d’un pro­ducte. Per exem­ple, tenim la moda dels supera­li­ments: la xia, les baies de goji... Doncs resulta que la tomata és un supera­li­ment, però com que no és rar no l’hi con­si­de­rem.

Crec que la polèmica va ser exces­siva. L’oli de palma és un oli que com­pleix la seva funció. El pro­blema no és l’oli per si mateix, sinó men­jar molts pro­duc­tes que en por­ten, com gale­tes, gelats... Però no per l’oli, sinó perquè aquests pro­duc­tes s’han de men­jar sem­pre amb mode­ració, ja que por­ten molts sucres i grei­xos. Hi ha un tre­ball molt interes­sant d’una inves­ti­ga­dora de Ghana, Lau­rene Boa­teng, que ha estu­diat els efec­tes de tota la polèmica. L’oli de palma i l’oli de coco han estat tra­di­ci­o­nal­ment els olis de molts països afri­cans. Es pro­du­ei­xen allà mateix, i si se sap com uti­lit­zar-los no supo­sen cap pro­blema i, a més, són barats. Però quan va escla­tar l’escàndol als països rics, allà en va dis­mi­nuir el con­sum. Lla­vors van bus­car altres olis que els han resul­tat més cars, i al final la gent ha aca­bat men­jant pit­jor. Hem de tenir en compte que la nos­tra dieta medi­terrània és molt bona i molt estu­di­ada, però no és l’única amb bene­fi­cis que hi ha al món. Tot­hom hau­ria de men­jar allò que té més a prop, hi hau­ria menys glo­ba­lit­zació i menys men­jar anant amunt i avall.

La pos­si­bi­li­tat de men­jar de manera sintètica tot allò que neces­si­tem ja exis­teix. El que passa és que si tenim en compte les nos­tres neces­si­tats d’hidrats de car­boni, de grei­xos i de proteïnes, cal­drien uns 500 grams al dia de pinso per a per­so­nes. Això podrien ser per­fec­ta­ment mil pas­ti­lles al dia, i no té cap sen­tit. De fet, la NASA ha deci­dit donar als seus astro­nau­tes plats lio­fi­lit­zats, i no pas pas­ti­lles, perquè s’ha vist que els que men­gen plat tenen millors con­di­ci­ons físiques i men­tals per tre­ba­llar.

Si em per­mets, ja n’hem men­jat. Els insec­tes es tro­ben a tot arreu i segur que en alguna farina, ine­vi­ta­ble­ment, n’hem tro­bat! En tot cas, la UE ha apro­vat el con­sum de dos tipus d’insec­tes com a ali­ments. A Europa no són de con­sum habi­tual i han de com­plir nor­mes rigo­ro­ses per garan­tir-ne la segu­re­tat. Tenen una bona proteïna, poc greix i de qua­li­tat, i alguns fins i tot tenen fibra, per la qui­tina de la seva closca, que si es menja tor­rada pot tenir la con­sistència d’una fulla d’enciam una mica seca. A més, aquesta qui­tina reté el greix i l’absor­beix. Anti­ga­ment eren més habi­tu­als. Els evan­ge­lis ja ens diuen que quan Joan Bap­tista pre­di­cava al desert men­java lla­gosta i mel. I no es refe­rien a la lla­gosta del mar. L’ali­men­tació a base d’insec­tes arri­barà amb força. Criar-los és rela­ti­va­ment fàcil i barat en com­pa­ració amb la carn, i no neces­si­ten pes­ti­ci­des ni gai­res pro­duc­tes fito­sa­ni­ta­ris. Jo no en soc gaire entu­si­asta, però és cert que tenen tota una gas­tro­no­mia al dar­rere: a Mèxic, és tra­di­ci­o­nal men­jar els cha­pu­li­nes. De tota manera, de cara al futur del nos­tre men­jar, el més impor­tant és que puguem man­te­nir el plat, el temps i la com­pa­nyia.

La pandèmia de l’obe­si­tat ja la tenim aquí. El pro­blema de la covid és que ha gene­rat molt angoixa. I quan men­gem xoco­lata i dolços es pro­du­eix la síntesi de sero­to­nina al cer­vell, i es genera sen­sació de benes­tar. De xoco­lata, en podem men­jar esporàdica­ment, el seu color marró i ver­mellós prové dels anti­o­xi­dants, i el greix del cacau no és dels més per­ju­di­ci­als. Amb prudència en podem men­jar, i ara n’hi ha de molt bones sense sucre. El pro­blema amb la pandèmia és que estar tot el dia tan­cats ens ha por­tat a men­jar més pas­tis­sos i menys ama­ni­des, i això no és bo.

En el llen­guatge actual han qua­llat con­cep­tes erro­nis com que la química és dolenta. Tots els ali­ments, ela­bo­rats o natu­rals, tenen estruc­tura química. I no tot allò natu­ral és bo. Per exem­ple, la natu­ra­lesa pro­du­eix fongs extre­ma­da­ment tòxics. I no tot allò arti­fi­cial és dolent. Com deia el metge i científic Fran­cisco Grande Covián –un gran divul­ga­dor que va pla­ni­fi­car el raci­o­na­ment a Madrid durant la Guerra Civil i que després va fer car­rera als Estats Units–, no hi ha res més natu­ral, biològic i ecològic que el microbi que causa el còlera, ni res més químic, sintètic i arti­fi­cial que el clor. Però si no cloréssim l’aigua moriríem de còlera. L’altre con­cepte erroni és l’ecològic. S’ha de dei­xar clar que els ali­ments ecològics, en gene­ral, no són més nutri­tius que la resta i, en canvi, el seu cost és més ele­vat. És una opció ben lícita, però no es pot dir que siguin millors en aquest sen­tit. Evi­dent­ment, l’agri­cul­tura, com menys pes­ti­ci­des i pro­duc­tes fito­sa­ni­ta­ris faci ser­vir, millor. Però qui s’ali­menta bé amb ali­ments con­ven­ci­o­nals no s’ali­menta pit­jor que qui s’ali­menta bé amb ali­ments ecològics. Això no vol dir que no s’hagi de pro­mo­ci­o­nar l’agri­cul­tura ecològica, però també hem de ser cons­ci­ents que només amb aquest tipus d’agri­cul­tura no podem abas­tir tota la huma­ni­tat.