Entrevista

CARLA VALL

ADVOCADA PENALISTA ESPECIALISTA EN VIOLÈNCIES

“Sovint fem de para-xocs del dolor”

Totes les formes de violència contra les dones són matèria de treball d’aquesta advocada penalista. L’objectiu és la reparació per a les víctimes i posar el patriarcat davant del mirall

REFLEXIÓ
“Ens hauria de fer pensar que durant el judici de l’agressió de Pamplona, el vídeo més buscat a les pàgines de pornografia a Espanya va ser la violació”
CANVIS
“Fa vint anys, en el cas Nevenka hi va haver manifestacions populars donant suport a l’agressor. Això ara és inimaginable. Qui ho faci, fa el ridícul”
VIOLÈNCIA VICÀRIA
“Tenim molt pensat com fer xarxa al voltant dels menors orfes, però quan la supervivent és la mare no hem articulat una resposta suficient”
CONSENTIMENT
“En la violència sexual, com que vivim en una cultura molt masclista, sembla que tenir el consentiment sigui doblegar la voluntat de l’altre”

Carla Vall és una pena­lista i cri­minòloga experta en l’acom­pa­nya­ment de les vícti­mes de tota mena de violències. El pri­mer pas, sovint, és reconèixer que hem estat vícti­mes d’una agressió. Com pot ser que puguem tri­gar anys a ado­nar-nos que un succés de la nos­tra vida va ser, clara­ment, violència?
Passa, i tant! Fins i tot hi ha un estudi del 2019 fet per la Dele­gació del Govern Espa­nyol con­tra la violència de gènere que diu que pre­ci­sa­ment les dones amb estu­dis supe­ri­ors som les que més tri­guem a iden­ti­fi­car situ­a­ci­ons com a violència, i a iden­ti­fi­car-nos com a vícti­mes. Té molt a veure amb l’estigma de la víctima. Vivim en una soci­e­tat que estig­ma­titza les vícti­mes i no els autors del delicte. És com si fos una ver­go­nya, una taca! Ens costa molt, doncs, posar l’eti­queta, perquè ens sen­tim bru­tes, taca­des.
Fins i tot ens podem creure el dis­curs que ve de fora i dir: “Ha estat culpa meva perquè no he posat prou mit­jans per estar segura.”
Les dones estem edu­ca­des en una norma social que diu que el que hem de fer és pro­te­gir-nos i sobre­tot pro­te­gir la nos­tra sexu­a­li­tat. Hi ha una mena d’idea de des­gast que va con­tra la lli­ber­tat sexual de les dones. Segons aquesta idea, t’has de pre­ser­var sigui com sigui. En el moment que has incom­plert algu­nes de les nor­mes, és a dir, tenir una vida, sor­tir, tenir rela­ci­ons amb gent, tenir rela­ci­ons sexu­als amb gent, sents que has trans­gre­dit el man­dat social que diu que no pots expo­sar la teva sexu­a­li­tat, que no pots dis­po­sar de la teva sexu­a­li­tat, sinó que l’has de reser­var per a la teva pare­lla. Si et passa res, sents que has incom­plert un man­dat i, per tant, merei­xes aquesta sanció social i és millor que no diguis res perquè d’alguna manera tu has par­ti­ci­pat del que t’ha succeït.
Ter­ri­ble.
És molt cruel! Fins i tot es troba reco­llit en l’àmbit jurídic, al Codi Penal. Hi havia una figura delic­tiva al Codi Penal, rapte per seducció, que volia dir que havies seduït el teu agres­sor, havies tin­gut alguna par­ti­ci­pació activa en la teva vio­lació! És ter­ri­ble, en pri­mer lloc, perquè sabem que nor­mal­ment les agres­si­ons sexu­als es donen en l’àmbit de la pro­xi­mi­tat, per tant aquesta idea de l’agres­sor des­co­ne­gut i de l’incom­pli­ment del man­dat social d’“esti­gues a casa i esti­gues qui­eta” no ens ser­vi­ria per pro­te­gir-nos. En segon lloc, no pot ser que ens esti­guem pre­gun­tant més què ha fet la víctima per pro­te­gir-se que no pas què ha fet l’autor per agre­dir-la.
La víctima de violència sexual és posada en qüestió d’una manera que no passa en altres tipus delic­tius, com el roba­tori, posem per cas.
És cert que els delic­tes de violència sexual són molt dife­rents, espe­ci­als per les seves carac­terísti­ques inhe­rents. El con­cepte delic­tiu clau és el con­sen­ti­ment.
Expli­qui’m.
En qual­se­vol altre espai de la vida sabem quan no ens dei­xen fer alguna cosa, però en aquest cas, en la violència sexual, com que vivim en una cul­tura molt mas­clista, sem­bla que tenir el con­sen­ti­ment sigui doble­gar la volun­tat de l’altre. Ens venen al cap comen­ta­ris: “Tant de dir-me que no volia, i al final, mira! Me l’he fet.” Però és que això ja no és con­sen­ti­ment! Aquest pen­sa­ment està molt arre­lat, sobre­tot en la ment dels homes. Cer­ta­ment hem d’aco­tar molt perquè el que ens val per a aquesta mena de delic­tes no ens val per a d’altres, pre­ci­sa­ment perquè hi ha aquest ele­ment, el con­sen­ti­ment. Tot­hom té clar que no es pot aga­far un rellotge Rolex i sor­tir cor­rents, però en canvi sí que ens costa molt més expli­car què passa amb la sexu­a­li­tat. Ales­ho­res, la pre­missa és que si no em diuen que sí és que no, o que si no em diuen que no és que sí? Aquest és un dels grans debats jurídics que cal afron­tar, però sobre­tot soci­al­ment! El con­sen­ti­ment s’ha de cons­truir.
En casos com el de la manada de Pam­plona, com pot ser que s’hagi de deba­tre si la víctima va con­sen­tir? De debò cal?
La res­posta que s’espera de les vícti­mes en una situ­ació d’alt estrès no pot ser la que espe­rem quan ens dema­nen si volem el cafè amb llet. Quan hi ha una situ­ació de molt alt estrès el cer­vell des­perta la seva part més ani­mal, més reac­tiva. I l’únic que fa, en una mil·lèsima de segon, és posar en marxa tot allò que creu que ens man­tindrà amb vida. No són deci­si­ons raci­o­nals de la víctima, sinó res­pos­tes automàtiques del cos. L’estat de xoc és una res­posta activa, no pas­siva. Per tant, si el cos entra en xoc sig­ni­fica que estem dient no. Hi ha homes que pot­ser cre­uen que tenir rela­ci­ons amb algú que no es mou, que està abso­lu­ta­ment petri­fi­cada, és nor­mal. I ales­ho­res no crec que esti­guem davant d’un pro­blema de detecció de la negació del con­sen­ti­ment, sinó que hi ha una nor­ma­lit­zació de cer­tes con­duc­tes.

SOCI­E­TAT MOR­BOSA

Parla de can­viar men­ta­li­tats. Edu­car. Què passa amb l’accés a la por­no­gra­fia per part dels nens?
El pri­mer accés a la por­no­gra­fia se situa als 8 anys. És com­plex i no crec que sigui un dels fac­tors pre­ci­pi­tants de tot el que estem par­lant, però sí que abo­quem els nois i les noies a un únic accés a repre­sen­ta­ci­ons sexu­als, i és aquest. Men­tre no hi hagi una edu­cació sexual que per­meti que les noies tin­guin accés al seu cos, al seu gaudi i puguin expres­sar-se, ho tenim fatal. Alhora, els nois també ho fan ser­vir d’escut: “Això ho he après mirant porno.” Vinga! També miren Spi­der-Man i no es tiren d’una fines­tra per pro­var! No pot ser que l’única vegada que veiem una pel·lícula ens cre­guem que el real sigui la por­no­gra­fia. És una mena d’excusa per no res­pon­sa­bi­lit­zar-nos, “allò que està fora de mi, que inter­fe­reix en mi”. Les dones també mirem porno i dis­tin­gim els desit­jos i les fan­ta­sies, i no vio­lem! Calen més ele­ments per valo­rar-ho tot ple­gat. Cal enten­dre que hi ha una estruc­tura patri­ar­cal vio­lenta sem­pre pre­sent i a la vegada un desen­vo­lu­pa­ment cul­tu­ral que es mani­festa, i una de les mani­fes­ta­ci­ons és la por­no­gra­fia vio­lenta o amb vio­la­ci­ons direc­ta­ment. Una dada que ens hau­ria de fer pen­sar és que durant el judici de l’agressió gru­pal de Pam­plona, el vídeo més bus­cat a les pàgines de por­no­gra­fia a Espa­nya va ser la vio­lació. Una soci­e­tat que té el morbo de voler saber què va pas­sar és una soci­e­tat que té un pro­blema molt greu amb la violència. En aquest mateix cas de Pam­plona, cal recor­dar que hi va haver un jutge que veient els vídeos en què s’estava vio­lant una noia va qua­li­fi­car l’agressió de “jol­go­rio”, de gresca. Aquesta mena de por­no­gra­fia no es grava com a oferta, sinó com a demanda.
Recordo un judici de fa molt anys en què es va valo­rar que la víctima duia texans i que devia haver “col·labo­rat” en la seva vio­lació. No sem­bla que ara esti­guem millor.
Estem molt millor, que no vol dir que esti­guem en un nivell idoni d’exer­cici de drets o de ciu­ta­da­nia per part de les dones i de la soci­e­tat sen­cera. Una cosa que he cri­ti­cat a les xar­xes, al mateix Car­les Porta (Crims), és que es mos­trin imat­ges de casos del pas­sat de violències mas­clis­tes, sexu­als, que van aca­bar amb un femi­ni­cidi. Les imat­ges que gra­va­ven ales­ho­res ara no es podrien enre­gis­trar. A cap peri­o­dista se li acu­di­ria posar un micròfon a la cara a una víctima: “A tu també et va vio­lar?” Ha can­viat la manera com la soci­e­tat creu que pot acce­dir a una víctima i com es pot expo­sar el dolor.
El cas Alcàsser o el de la regi­dora Nevenka, que va por­tar a judici l’alcalde de Pon­fer­rada per asset­ja­ment.
Fa vint anys, en el cas Nevenka hi va haver mani­fes­ta­ci­ons popu­lars donant suport a l’agres­sor. Això ara és ini­ma­gi­na­ble. Qui ho faci, fa el ridícul, és una ver­go­nya! En vint anys, doncs, ha can­viat molt la situ­ació. Què passa? que tenim imat­ges cris­ta­lit­za­des que s’allar­guen en el temps i que ens fan de recor­da­tori d’aques­tes violències soci­als que patim les dones i que encara poden estar vives, o revis­co­lar. És cert que hi ha trac­ta­ments judi­ci­als que són pura violència ins­ti­tu­ci­o­nal, però a la vegada, hi ha més pro­fes­si­o­nals com­pro­me­sos, fis­cals, poli­cies... Estem en un moment d’inflexió molt potent i molt bonic. Arran del cas de Pam­plona, la soci­e­tat no sola­ment és cons­ci­ent que cal con­tundència judi­cial sinó que cal, sobre­tot, con­tundència social. No li hem agraït prou a aquesta jove el que ha fet per totes nosal­tres. Va aguan­tar una violència sexual molt extrema, i una violència comu­ni­ca­tiva i social fortíssi­mes.
A propòsit de les violències, penso si de vega­des no tenim por de saber què passa al vol­tant.
Saber implica posi­ci­o­nar-se, pren­dre par­tit. Un cop conei­xem hem d’actuar, encara que sigui per deci­dir que no ens posi­ci­o­nem, que també és pren­dre una posició. És una situ­ació com­plexa.
Es pot pen­sar: “No és cosa meva.”
Recordo una escena al metro. Va ser reve­la­dor. Un home cri­dava a un altre i li feia comen­ta­ris racis­tes. Una dona es va aixe­car i l’home que cri­dava li va dir: “Estic par­lant amb tu?” I ella li va res­pon­dre: “Quan fas això estàs par­lant amb aquesta per­sona, però també amb la soci­e­tat sen­cera.” I vaig pen­sar: “Sí! Quan hi ha violència con­tra una per­sona es fa violència con­tra tota la soci­e­tat, espe­ci­al­ment con­tra les dones.” És una posició incòmoda perquè ens està recor­dant per què històrica­ment el nos­tre gènere ha estat opri­mit: hi ha la idea que cadas­cuna s’ha de sal­va­guar­dar a si mateixa. Ens hem de sal­var i no podem inten­tar sal­var les altres. Tot i que aquest “no voler saber” és com­pren­si­ble huma­na­ment par­lant, pot ser que l’altra ens neces­siti molt. Nor­mal­ment, els femi­ni­ci­dis no es pro­du­ei­xen de manera ines­pe­rada, sinó que al dar­rere hi ha un cúmul de situ­a­ci­ons desa­te­ses que cul­mi­nen amb la mort de la dona. Ella ha anat llançant uns senyals d’alerta que no han estat escol­tats i que poden ser múlti­ples. Per exem­ple, un dia, aquesta per­sona des­a­pa­reix de la teva quo­ti­di­a­ni­tat, perquè l’han col­pe­jat, perquè la pare­lla li impe­deix rela­ci­o­nar-se amb cer­tes per­so­nes...
Ales­ho­res...
Quan ens fan dipo­sitàries d’una situ­ació tan dolo­rosa hem d’escol­tar, i no estem acos­tu­mats a veure tan de prop la violència, perquè vivim amb la idea que tenim una soci­e­tat plàcida, i no és així. Les soci­e­tats pacífiques no exis­tei­xen, el que passa és que quan la violència no es veu és perquè es comet en un lloc on no la podem veure, i nor­mal­ment és a les cases.
A la seva feina toca totes les tecles de la violència, i sovint amb casos que són mediàtics, d’asset­ja­ment, de violència vicària... En gene­ral, però, són històries que aca­ben rebent justícia.
No soc infal·lible i no tots els pro­ces­sos cul­mi­nen amb una sentència con­dem­natòria, però és veri­tat que fins i tot quan no ho acon­se­guim inten­tem que el procés sigui tan repa­ra­dor com sigui pos­si­ble. Feliçment, puc dir que el meu equip i jo estem acon­se­guint poder acom­pa­nyar de la manera més com­pleta que es pot les super­vi­vents de delic­tes, i això és una gran res­posta. Mol­tes vega­des pen­sem en la sentència final i encara que sigui con­dem­natòria fal­ten ele­ments per aju­dar a la repa­ració de les vícti­mes, i no parlo de diners o teràpia. Estic par­lant d’ele­ments també simbòlics i ritu­als que ser­vei­xen a les vícti­mes per recu­pe­rar la seva veu.
Com el cas de la pin­tora i escrip­tora Paula Bonet?
Un dels moments més feliços de la meva vida ha estat poder assis­tir a la reo­ber­tura del taller de la Paula Bonet, La Madri­guera, després del seu cas d’asset­ja­ment. Poques vega­des podré veure de manera tan con­creta que la meva acció pro­fes­si­o­nal ha pogut retor­nar la vida a una per­sona.
Dar­re­ra­ment, ha por­tat un cas de violència vicària que ha tin­gut molt reper­cussió, el del nen assas­si­nat l’agost pas­sat a mans del seu pare a Bar­ce­lona. Després ell es va suïcidar.
Està arxi­vat. Un cop es va suïcidar l’assassí, és impos­si­ble seguir la via penal.
En aquests casos, com que­den els super­vi­vents? Ningú dona la cara?
Por­tar el cas ha estat un apre­nen­tatge molt fort. M’ha mar­cat un abans i un després molt intens en l’aspecte per­so­nal, i també pro­fes­si­o­nal. Hem après molt, entre altres qüesti­ons, el com­po­nent ritual del procés penal. Quan no hi ha una via per cana­lit­zar una agressió tan bèstia com que matin el teu fill, es fa molt difícil que tin­guis canals de repa­ració. El procés judi­cial té el com­po­nent ritual que ens per­met cana­lit­zar els fets a través d’un diàleg jurídic. Quan no hi ha amb qui par­lar aca­bes tenint un monòleg, i sense obte­nir res­pos­tes a pre­gun­tes que van més enllà del fet delic­tiu. També ens hem ado­nat que tenim molts meca­nis­mes pen­sats quan són els fills els que per­den els pares –mare assas­si­nada i pare assassí–. Tenim molt pen­sat com fer xarxa al vol­tant dels menors orfes, però quan la super­vi­vent és la mare no hem arti­cu­lat una res­posta sufi­ci­ent, des de què passa amb els cognoms del menor, com s’ha de fer per enter­rar-lo... L’enter­ra­ment és un ritual, neces­si­tem aco­mi­a­dar-nos-en i fer-ho i que el nen dugui el cognom de l’assassí és molt dur. A més, quan par­lem de casos com els de les dues nenes de Canàries o el cas de Bar­ce­lona, en què hi ha un període de des­a­pa­rició de l’autor del delicte, es genera una situ­ació d’alt estrès per a la dona –“vindrà per mi?”–, amb una coerció sobre la seva lli­ber­tat. En el cas de Bar­ce­lona, la mare va haver d’estar escor­tada aque­lles set­ma­nes. No ens fem prou el càrrec del que implica una situ­ació així.
Com s’ho fa, per dur al damunt tot aquest dolor?
Pri­mer de tot, tinc gra­vada una frase que hi ha a la Ciu­tat de la Justícia, d’un poema de Sal­va­dor Espriu, que diu “ets tan sols el més humil dels ser­vi­dors”, i sem­pre penso que els advo­cats som ser­vi­dors, i sovint fem de para-xocs del dolor d’altres. Això em fa sen­tir bé. En segon lloc, també em sento com­plint un man­dat fami­liar. La meva família, paterna i materna, han estat ferms defen­sors d’idees repu­bli­ca­nes, soci­als i comu­nitàries molt sòlides. Per tant, ideològica­ment em sento molt bé. La ide­o­lo­gia és un com­po­nent fort per poder sos­te­nir posi­ci­ons a llarg ter­mini. També he de dir que tot això no em fa imper­me­a­ble. M’afecta, i em cal abor­dar-ho. Per això faig dues coses com­ple­mentàries. Una és a anar a teràpia assídua­ment, per orga­nit­zar allò que de vega­des se’m desor­dena a dins i afron­tar situ­a­ci­ons que no vol­dries viure mai de la vida. Just abans de l’enter­ra­ment del Leo, assas­si­nat pel seu pare, vaig anar a la psicòloga. Just abans. I l’altra cosa que faig és prac­ti­car boxa. De fet, a l’estudi tinc un sac i els guants!

AJUDAR I AJUDAR-NOS, UN MANUAL

D’aquí a poc començarà la difusió del seu llibre Trencar en cas d’emergència (Univers, 2022), una anàlisi de les violències masclistes. El pròleg és de l’artista Paula Bonet. Vall l’ha acompanyat en un camí molt dur: portar fins a la justícia el seu assetjador. Una de les tecles que toca el llibre és com es pot sentir una víctima quan està patint violència i què pot fer el seu entorn. “Tenim la idea general que faríem el que fos per una dona que pateix violència, però no calibrem que quan això li està passant potser la seva conducta no és la que ens imaginaríem. Pot estar enfadada, tenir ràbia, allunyar-se, confrontar-nos. Parlo de què podem fer en aquestes situacions, de manera més pràctica.” Pot servir per ajudar i ajudar-nos.

UN CAMÍ DES DE LA PRÒPIA EXPERIÈNCIA

Fins a quin punt cal un compromís personal, d’arrel, per exercir? “A la meva família no hi havia ningú que es dediqués al dret, però des de molt petita vaig tenir clar que volia ser advocada. De fet, quan m’enfadava deia, «injustícia!». Sempre he tingut una consciència clara pel que fa a lluitar per reivindicar els drets.” Es dedica a les violències i ella en va patir, per part d’una parella. Estava a primer de carrera. “Em va marcar molt a l’hora de pensar que allò que m’havia passat a mi estava passant a d’altres. A la vegada, em costava molt posar l’etiqueta de maltractament.” Estem parlant de l’any 2007. “Suspenia el dret penal, perquè era tocar una qüestió que jo pogués relacionar amb allò i no podia, em bloquejava. De fet, les meves notes van baixar d’una manera escandalosa.” Fins que al cap d’un parell d’anys es va animar a fer un curs d’estiu de la universitat que tractava de les violències masclistes. “Recordo perfectament un moment a classe en què una de les meves amigues es va girar i em va dir: «Això és el que t’ha passat a tu!» Em vaig quedar en xoc i li vaig respondre: «Sí, és el que em va passar.» Va ser completament revelador. D’alguna manera, gràcies a aquell curs em vaig poder salvar la vida i a la vegada vaig agafar un compromís molt ferm de ser l’advocada que en aquell moment no vaig saber trobar.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor