CARLA VALL
ADVOCADA PENALISTA ESPECIALISTA EN VIOLÈNCIES
“Sovint fem de para-xocs del dolor”
Totes les formes de violència contra les dones són matèria de treball d’aquesta advocada penalista. L’objectiu és la reparació per a les víctimes i posar el patriarcat davant del mirall
REFLEXIÓ
“Ens hauria de fer pensar que durant el judici de l’agressió de Pamplona, el vídeo més buscat a les pàgines de pornografia a Espanya va ser la violació”CANVIS
“Fa vint anys, en el cas Nevenka hi va haver manifestacions populars donant suport a l’agressor. Això ara és inimaginable. Qui ho faci, fa el ridícul”VIOLÈNCIA VICÀRIA
“Tenim molt pensat com fer xarxa al voltant dels menors orfes, però quan la supervivent és la mare no hem articulat una resposta suficient”CONSENTIMENT
“En la violència sexual, com que vivim en una cultura molt masclista, sembla que tenir el consentiment sigui doblegar la voluntat de l’altre”Carla Vall és una penalista i criminòloga experta en l’acompanyament de les víctimes de tota mena de violències. El primer pas, sovint, és reconèixer que hem estat víctimes d’una agressió. Com pot ser que puguem trigar anys a adonar-nos que un succés de la nostra vida va ser, clarament, violència?
Passa, i tant! Fins i tot hi ha un estudi del 2019 fet per la Delegació del Govern Espanyol contra la violència de gènere que diu que precisament les dones amb estudis superiors som les que més triguem a identificar situacions com a violència, i a identificar-nos com a víctimes. Té molt a veure amb l’estigma de la víctima. Vivim en una societat que estigmatitza les víctimes i no els autors del delicte. És com si fos una vergonya, una taca! Ens costa molt, doncs, posar l’etiqueta, perquè ens sentim brutes, tacades.
Fins i tot ens podem creure el discurs que ve de fora i dir: “Ha estat culpa meva perquè no he posat prou mitjans per estar segura.”
Les dones estem educades en una norma social que diu que el que hem de fer és protegir-nos i sobretot protegir la nostra sexualitat. Hi ha una mena d’idea de desgast que va contra la llibertat sexual de les dones. Segons aquesta idea, t’has de preservar sigui com sigui. En el moment que has incomplert algunes de les normes, és a dir, tenir una vida, sortir, tenir relacions amb gent, tenir relacions sexuals amb gent, sents que has transgredit el mandat social que diu que no pots exposar la teva sexualitat, que no pots disposar de la teva sexualitat, sinó que l’has de reservar per a la teva parella. Si et passa res, sents que has incomplert un mandat i, per tant, mereixes aquesta sanció social i és millor que no diguis res perquè d’alguna manera tu has participat del que t’ha succeït.
Terrible.
És molt cruel! Fins i tot es troba recollit en l’àmbit jurídic, al Codi Penal. Hi havia una figura delictiva al Codi Penal, rapte per seducció, que volia dir que havies seduït el teu agressor, havies tingut alguna participació activa en la teva violació! És terrible, en primer lloc, perquè sabem que normalment les agressions sexuals es donen en l’àmbit de la proximitat, per tant aquesta idea de l’agressor desconegut i de l’incompliment del mandat social d’“estigues a casa i estigues quieta” no ens serviria per protegir-nos. En segon lloc, no pot ser que ens estiguem preguntant més què ha fet la víctima per protegir-se que no pas què ha fet l’autor per agredir-la.
La víctima de violència sexual és posada en qüestió d’una manera que no passa en altres tipus delictius, com el robatori, posem per cas.
És cert que els delictes de violència sexual són molt diferents, especials per les seves característiques inherents. El concepte delictiu clau és el consentiment.
Expliqui’m.
En qualsevol altre espai de la vida sabem quan no ens deixen fer alguna cosa, però en aquest cas, en la violència sexual, com que vivim en una cultura molt masclista, sembla que tenir el consentiment sigui doblegar la voluntat de l’altre. Ens venen al cap comentaris: “Tant de dir-me que no volia, i al final, mira! Me l’he fet.” Però és que això ja no és consentiment! Aquest pensament està molt arrelat, sobretot en la ment dels homes. Certament hem d’acotar molt perquè el que ens val per a aquesta mena de delictes no ens val per a d’altres, precisament perquè hi ha aquest element, el consentiment. Tothom té clar que no es pot agafar un rellotge Rolex i sortir corrents, però en canvi sí que ens costa molt més explicar què passa amb la sexualitat. Aleshores, la premissa és que si no em diuen que sí és que no, o que si no em diuen que no és que sí? Aquest és un dels grans debats jurídics que cal afrontar, però sobretot socialment! El consentiment s’ha de construir.
En casos com el de la manada de Pamplona, com pot ser que s’hagi de debatre si la víctima va consentir? De debò cal?
La resposta que s’espera de les víctimes en una situació d’alt estrès no pot ser la que esperem quan ens demanen si volem el cafè amb llet. Quan hi ha una situació de molt alt estrès el cervell desperta la seva part més animal, més reactiva. I l’únic que fa, en una mil·lèsima de segon, és posar en marxa tot allò que creu que ens mantindrà amb vida. No són decisions racionals de la víctima, sinó respostes automàtiques del cos. L’estat de xoc és una resposta activa, no passiva. Per tant, si el cos entra en xoc significa que estem dient no. Hi ha homes que potser creuen que tenir relacions amb algú que no es mou, que està absolutament petrificada, és normal. I aleshores no crec que estiguem davant d’un problema de detecció de la negació del consentiment, sinó que hi ha una normalització de certes conductes.
SOCIETAT MORBOSA
Parla de canviar mentalitats. Educar. Què passa amb l’accés a la pornografia per part dels nens?
El primer accés a la pornografia se situa als 8 anys. És complex i no crec que sigui un dels factors precipitants de tot el que estem parlant, però sí que aboquem els nois i les noies a un únic accés a representacions sexuals, i és aquest. Mentre no hi hagi una educació sexual que permeti que les noies tinguin accés al seu cos, al seu gaudi i puguin expressar-se, ho tenim fatal. Alhora, els nois també ho fan servir d’escut: “Això ho he après mirant porno.” Vinga! També miren Spider-Man i no es tiren d’una finestra per provar! No pot ser que l’única vegada que veiem una pel·lícula ens creguem que el real sigui la pornografia. És una mena d’excusa per no responsabilitzar-nos, “allò que està fora de mi, que interfereix en mi”. Les dones també mirem porno i distingim els desitjos i les fantasies, i no violem! Calen més elements per valorar-ho tot plegat. Cal entendre que hi ha una estructura patriarcal violenta sempre present i a la vegada un desenvolupament cultural que es manifesta, i una de les manifestacions és la pornografia violenta o amb violacions directament. Una dada que ens hauria de fer pensar és que durant el judici de l’agressió grupal de Pamplona, el vídeo més buscat a les pàgines de pornografia a Espanya va ser la violació. Una societat que té el morbo de voler saber què va passar és una societat que té un problema molt greu amb la violència. En aquest mateix cas de Pamplona, cal recordar que hi va haver un jutge que veient els vídeos en què s’estava violant una noia va qualificar l’agressió de “jolgorio”, de gresca. Aquesta mena de pornografia no es grava com a oferta, sinó com a demanda.
Recordo un judici de fa molt anys en què es va valorar que la víctima duia texans i que devia haver “col·laborat” en la seva violació. No sembla que ara estiguem millor.
Estem molt millor, que no vol dir que estiguem en un nivell idoni d’exercici de drets o de ciutadania per part de les dones i de la societat sencera. Una cosa que he criticat a les xarxes, al mateix Carles Porta (Crims), és que es mostrin imatges de casos del passat de violències masclistes, sexuals, que van acabar amb un feminicidi. Les imatges que gravaven aleshores ara no es podrien enregistrar. A cap periodista se li acudiria posar un micròfon a la cara a una víctima: “A tu també et va violar?” Ha canviat la manera com la societat creu que pot accedir a una víctima i com es pot exposar el dolor.
El cas Alcàsser o el de la regidora Nevenka, que va portar a judici l’alcalde de Ponferrada per assetjament.
Fa vint anys, en el cas Nevenka hi va haver manifestacions populars donant suport a l’agressor. Això ara és inimaginable. Qui ho faci, fa el ridícul, és una vergonya! En vint anys, doncs, ha canviat molt la situació. Què passa? que tenim imatges cristalitzades que s’allarguen en el temps i que ens fan de recordatori d’aquestes violències socials que patim les dones i que encara poden estar vives, o reviscolar. És cert que hi ha tractaments judicials que són pura violència institucional, però a la vegada, hi ha més professionals compromesos, fiscals, policies... Estem en un moment d’inflexió molt potent i molt bonic. Arran del cas de Pamplona, la societat no solament és conscient que cal contundència judicial sinó que cal, sobretot, contundència social. No li hem agraït prou a aquesta jove el que ha fet per totes nosaltres. Va aguantar una violència sexual molt extrema, i una violència comunicativa i social fortíssimes.
A propòsit de les violències, penso si de vegades no tenim por de saber què passa al voltant.
Saber implica posicionar-se, prendre partit. Un cop coneixem hem d’actuar, encara que sigui per decidir que no ens posicionem, que també és prendre una posició. És una situació complexa.
Es pot pensar: “No és cosa meva.”
Recordo una escena al metro. Va ser revelador. Un home cridava a un altre i li feia comentaris racistes. Una dona es va aixecar i l’home que cridava li va dir: “Estic parlant amb tu?” I ella li va respondre: “Quan fas això estàs parlant amb aquesta persona, però també amb la societat sencera.” I vaig pensar: “Sí! Quan hi ha violència contra una persona es fa violència contra tota la societat, especialment contra les dones.” És una posició incòmoda perquè ens està recordant per què històricament el nostre gènere ha estat oprimit: hi ha la idea que cadascuna s’ha de salvaguardar a si mateixa. Ens hem de salvar i no podem intentar salvar les altres. Tot i que aquest “no voler saber” és comprensible humanament parlant, pot ser que l’altra ens necessiti molt. Normalment, els feminicidis no es produeixen de manera inesperada, sinó que al darrere hi ha un cúmul de situacions desateses que culminen amb la mort de la dona. Ella ha anat llançant uns senyals d’alerta que no han estat escoltats i que poden ser múltiples. Per exemple, un dia, aquesta persona desapareix de la teva quotidianitat, perquè l’han colpejat, perquè la parella li impedeix relacionar-se amb certes persones...
Aleshores...
Quan ens fan dipositàries d’una situació tan dolorosa hem d’escoltar, i no estem acostumats a veure tan de prop la violència, perquè vivim amb la idea que tenim una societat plàcida, i no és així. Les societats pacífiques no existeixen, el que passa és que quan la violència no es veu és perquè es comet en un lloc on no la podem veure, i normalment és a les cases.
A la seva feina toca totes les tecles de la violència, i sovint amb casos que són mediàtics, d’assetjament, de violència vicària... En general, però, són històries que acaben rebent justícia.
No soc infal·lible i no tots els processos culminen amb una sentència condemnatòria, però és veritat que fins i tot quan no ho aconseguim intentem que el procés sigui tan reparador com sigui possible. Feliçment, puc dir que el meu equip i jo estem aconseguint poder acompanyar de la manera més completa que es pot les supervivents de delictes, i això és una gran resposta. Moltes vegades pensem en la sentència final i encara que sigui condemnatòria falten elements per ajudar a la reparació de les víctimes, i no parlo de diners o teràpia. Estic parlant d’elements també simbòlics i rituals que serveixen a les víctimes per recuperar la seva veu.
Com el cas de la pintora i escriptora Paula Bonet?
Un dels moments més feliços de la meva vida ha estat poder assistir a la reobertura del taller de la Paula Bonet, La Madriguera, després del seu cas d’assetjament. Poques vegades podré veure de manera tan concreta que la meva acció professional ha pogut retornar la vida a una persona.
Darrerament, ha portat un cas de violència vicària que ha tingut molt repercussió, el del nen assassinat l’agost passat a mans del seu pare a Barcelona. Després ell es va suïcidar.
Està arxivat. Un cop es va suïcidar l’assassí, és impossible seguir la via penal.
En aquests casos, com queden els supervivents? Ningú dona la cara?
Portar el cas ha estat un aprenentatge molt fort. M’ha marcat un abans i un després molt intens en l’aspecte personal, i també professional. Hem après molt, entre altres qüestions, el component ritual del procés penal. Quan no hi ha una via per canalitzar una agressió tan bèstia com que matin el teu fill, es fa molt difícil que tinguis canals de reparació. El procés judicial té el component ritual que ens permet canalitzar els fets a través d’un diàleg jurídic. Quan no hi ha amb qui parlar acabes tenint un monòleg, i sense obtenir respostes a preguntes que van més enllà del fet delictiu. També ens hem adonat que tenim molts mecanismes pensats quan són els fills els que perden els pares –mare assassinada i pare assassí–. Tenim molt pensat com fer xarxa al voltant dels menors orfes, però quan la supervivent és la mare no hem articulat una resposta suficient, des de què passa amb els cognoms del menor, com s’ha de fer per enterrar-lo... L’enterrament és un ritual, necessitem acomiadar-nos-en i fer-ho i que el nen dugui el cognom de l’assassí és molt dur. A més, quan parlem de casos com els de les dues nenes de Canàries o el cas de Barcelona, en què hi ha un període de desaparició de l’autor del delicte, es genera una situació d’alt estrès per a la dona –“vindrà per mi?”–, amb una coerció sobre la seva llibertat. En el cas de Barcelona, la mare va haver d’estar escortada aquelles setmanes. No ens fem prou el càrrec del que implica una situació així.
Com s’ho fa, per dur al damunt tot aquest dolor?
Primer de tot, tinc gravada una frase que hi ha a la Ciutat de la Justícia, d’un poema de Salvador Espriu, que diu “ets tan sols el més humil dels servidors”, i sempre penso que els advocats som servidors, i sovint fem de para-xocs del dolor d’altres. Això em fa sentir bé. En segon lloc, també em sento complint un mandat familiar. La meva família, paterna i materna, han estat ferms defensors d’idees republicanes, socials i comunitàries molt sòlides. Per tant, ideològicament em sento molt bé. La ideologia és un component fort per poder sostenir posicions a llarg termini. També he de dir que tot això no em fa impermeable. M’afecta, i em cal abordar-ho. Per això faig dues coses complementàries. Una és a anar a teràpia assíduament, per organitzar allò que de vegades se’m desordena a dins i afrontar situacions que no voldries viure mai de la vida. Just abans de l’enterrament del Leo, assassinat pel seu pare, vaig anar a la psicòloga. Just abans. I l’altra cosa que faig és practicar boxa. De fet, a l’estudi tinc un sac i els guants!
AJUDAR I AJUDAR-NOS, UN MANUAL
D’aquí a poc començarà la difusió del seu llibre Trencar en cas d’emergència (Univers, 2022), una anàlisi de les violències masclistes. El pròleg és de l’artista Paula Bonet. Vall l’ha acompanyat en un camí molt dur: portar fins a la justícia el seu assetjador. Una de les tecles que toca el llibre és com es pot sentir una víctima quan està patint violència i què pot fer el seu entorn. “Tenim la idea general que faríem el que fos per una dona que pateix violència, però no calibrem que quan això li està passant potser la seva conducta no és la que ens imaginaríem. Pot estar enfadada, tenir ràbia, allunyar-se, confrontar-nos. Parlo de què podem fer en aquestes situacions, de manera més pràctica.” Pot servir per ajudar i ajudar-nos.
UN CAMÍ DES DE LA PRÒPIA EXPERIÈNCIA
Fins a quin punt cal un compromís personal, d’arrel, per exercir? “A la meva família no hi havia ningú que es dediqués al dret, però des de molt petita vaig tenir clar que volia ser advocada. De fet, quan m’enfadava deia, «injustícia!». Sempre he tingut una consciència clara pel que fa a lluitar per reivindicar els drets.” Es dedica a les violències i ella en va patir, per part d’una parella. Estava a primer de carrera. “Em va marcar molt a l’hora de pensar que allò que m’havia passat a mi estava passant a d’altres. A la vegada, em costava molt posar l’etiqueta de maltractament.” Estem parlant de l’any 2007. “Suspenia el dret penal, perquè era tocar una qüestió que jo pogués relacionar amb allò i no podia, em bloquejava. De fet, les meves notes van baixar d’una manera escandalosa.” Fins que al cap d’un parell d’anys es va animar a fer un curs d’estiu de la universitat que tractava de les violències masclistes. “Recordo perfectament un moment a classe en què una de les meves amigues es va girar i em va dir: «Això és el que t’ha passat a tu!» Em vaig quedar en xoc i li vaig respondre: «Sí, és el que em va passar.» Va ser completament revelador. D’alguna manera, gràcies a aquell curs em vaig poder salvar la vida i a la vegada vaig agafar un compromís molt ferm de ser l’advocada que en aquell moment no vaig saber trobar.”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.