ÒSCAR ESCUDER I DE LA TORRE
PRESIDENT DE LA PLATAFORMA PER LA LLENGUA
“Estem en un cercle viciós i cal revertir-lo”
És el president de Plataforma per la Llengua, la principal organització en defensa del català. Amb ell iniciem una sèrie de reportatges i entrevistes a persones compromeses amb la llengua catalana
EMERGÈNCIA LINGÜÍSTICA
“Com amb el canvi climàtic, ens trobem en un cercle viciós, i del que es tracta és de revertir-lo i convertir el descens de parlants en un ascens”DEIXADESA POLÍTICA
“Tant la llei del cinema com la del codi de consum estan aprovades pel Parlament i han passat pel Constitucional, però s’incompleixen”INCOMPLIMENT ESPANYOL
“Espanya està incomplint reiteradament la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries tot i haver-la ratificat”ASCENSOR SOCIAL
“Tot i que la percepció s’ha perdut, a la pràctica el català encara està associat a noves oportunitats de progrés”MENTIDES SOBRE EL CATALÀ
“Tot sovint se’ns diu que el català és una llengua molt protegida i molt subvencionada. I això és una autèntica falsedat”Fa mesos, Plataforma per la Llengua va denunciar que el català està “en situació d’emergència”. Quins són els símptomes de la malaltia?
Actualment, al global dels territoris de parla catalana, estem en un 32,4% de parlants habituals. Les diferències, en l’àmbit territorial, són significatives. Al voltant del 50% tenim la Franja; al mig, entre un 36 i un 38%, Catalunya, Andorra i les illes Balears, que estem més o menys igual; el País Valencià, el 28%; l’Alguer, al voltant del 9%, i la Catalunya Nord, en l’1-2%. Si hi afegim els bilingües habituals, els percentatges són superiors.
El 32,4% és una xifra molt baixa...
El més preocupant de tot és que no estem en pujada, sinó en baixada. De vegades ho comparem amb l’emergència climàtica, però en el cas de la llengua hi ha possibilitat de redreçar-ho si apliquem les polítiques i les actuacions que calen. Però vaja, la comparativa és la mateixa. Igual que la Terra no està a punt de convertir-se en un desert demà passat, el català no està a punt de desaparèixer, ni de bon tros. El que sí que sabem, tant en un cas com en l’altre, és que ens trobem en un cercle viciós, i del que es tracta és de revertir-lo i convertir aquest descens en un ascens.
Creu que la ciutadania està prou conscienciada d’aquesta situació?
Prou no, però tinc la sensació, tot i que no disposo de dades per corroborar-ho, que cada vegada té més coneixement que la situació no és tan fantàstica com ens havien dit fa anys. S’havia transmès la idea que abans, a final del franquisme, estàvem molt malament i que després, amb l’etapa autonòmica, estàvem molt bé. I depèn. Per exemple, pel que fa a coneixement, no hi ha color.
Això és una paradoxa, no? Les dades ens mostren que és el moment en què més gent sap parlar català...
Hi ha més gent que seria capaç de parlar català, però molta gent d’aquesta no ho fa mai. Sí, és molt paradoxal. Tenim un coneixement, quant a alfabetització i en l’aspecte teòric, bastant alt. Hem de tenir present que fa cent anys, en tots els territoris, inclosa la Catalunya Nord, la societat era monolingüe en català. Fa poc llegia un llibre de memòries d’un nord-català en què explica que el 1919, quan va anar a l’escola, va ser la primera vegada que va sentir parlar francès. El meu avi patern va venir de l’Aragó el 1926, i m’explicava que quan va arribar a Barcelona va haver d’aprendre català perquè era la llengua que li parlava tothom. Si això passava a Barcelona, imagina’t a la resta del país.
Parlem de les causes. Hi ha qui indica que la política lingüística s’ha relaxat en els darrers anys, sobretot en àmbits com l’ensenyament. Hi està d’acord?
Hi ha tot un seguit de factors. Hi ha una cosa que se’ns diu tot sovint i és que el català és una llengua molt protegida i molt subvencionada. I això és mentida. Ja no només en l’àmbit de França o d’Espanya, sinó mundial. Suposo que tots coincidirem que una llengua a la qual no li cal protecció és l’anglès. Doncs resulta que fa tres anys vaig comprovar que el British Council tenia un pressupost de 1.400 milions de lliures. Tot i que en el seu web es diu que dues terceres parts dels ingressos són autoproduïts, la resta els posa el govern britànic. L’Instituto Cervantes, el mateix any, dedicava 140 milions d’euros al castellà. Pel que fa a protecció (i no només em refereixo a la legal) no hi ha cap altre idioma a Europa que tingui uns quants milions de parlants –que representin el 20%, tenint en compte també els bilingües–, com en el cas de l’Estat espanyol, i que aquesta llengua no tingui ni rang de llengua oficial. I no només això, sinó que té dos estats, l’espanyol i el francès, en contra. A la mínima que poden, afavoreixen diferenciar entre català i valencià en contra de qualsevol criteri científic, i el marginen de seguida que tenen l’oportunitat. Fins ara, a Espanya i a França la diversitat lingüística ha estat vista més com un problema que no pas com una riquesa. Així que poden marginen el català dels canals oficials i, fins i tot, en el cas dels ministeris de Podemos, tres dels cinc no tenen el web en català.
Potser també s’ha rebaixat l’exigència, no? Ho dic, per exemple, per casos com el del cinema.
Aquest és un bon exemple de la deixadesa i de la desprotecció legal en què ens trobem. Tant la llei del cinema com la del codi de consum estan aprovades pel Parlament i han passat pel Tribunal Constitucional. La responsabilitat que no s’estiguin aplicant és únicament i exclusivament dels nostres polítics. I això ho hem dit a tots els consellers o conselleres de Cultura i Empresa que hi ha hagut des del 2010 cap aquí. Ningú s’imagina una llei o una norma sobre seguretat laboral o alimentària que s’incompleixi de manera flagrant. En el cas de la llengua, això està passant, i no hi trobem cap explicació.
Hi ha determinats partits que destaquen molt les sancions als comerços, però si analitzem les dades de l’Agència Catalana del Consum sembla més aviat al contrari, no?
És el que comentava abans de les grans mentides que ens expliquen i que molta gent de bona fe es pot arribar a creure.
Un altre àmbit clau és el de les plataformes audiovisuals. No és un xic surrealista que discutim per un 6%?
Un 6% és únicament la part de les produccions que han d’haver estat rodades en llengües minoritzades com el català. És diferent a la presència del català en tot el catàleg. Nosaltres demanàvem, a més d’augmentar aquest 6%, una presència normalitzada del doblatge i la subtitulació al català d’un 60% del catàleg restant. És una petició ambiciosa, però França també ha establert obligacions molt atrevides i ha explicat que està disposada a defensar-les als tribunals si la Comissió Europea o les plataformes que s’hi oposen. En el cas de l’Estat espanyol, no hi ha voluntat política, ni del govern ni dels partits que li donen suport, i sí que hi ha (i ho hem explicat del dret i del revés) mecanismes legals que les plataformes no podrien recórrer a la justícia europea, perquè perdrien segur. Es tracta de forçar a doblar al català o a altres llengües a partir dels incentius econòmics. França, per exemple, ho està fent per tal de protegir les sales de cinema, augmentant les obligacions en inversió en nova obra europea per a les plataformes que vulguin tenir pel·lícules molt recents. El 6% famós només és d’aplicació a les plataformes amb seu a l’Estat, per tant, per a nosaltres no ha estat mai la principal oportunitat que calia aprofitar d’aquesta reforma. Per això cal que durant la tramitació al Congrés es defensin unes esmenes que millorin molt el projecte de llei actual. Nosaltres n’hem presentat d’ambicioses i demanem als nostres representants que condicionin l’aprovació d’aquesta llei i de moltes d’altres a un acord molt més potent.
Tampoc tranquil·litza gaire l’incompliment sistemàtic de l’Estat espanyol, no?
Exactament. Hi ha un munt de lleis que incompleix. Per exemple, quan va ratificar la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, que estableix que hi ha d’haver prou funcionaris capacitats per atendre els ciutadans en la llengua regional. Això, com a mínim, en la justícia i en la policia no passa. Per cert, la sentència del TSJC sobre la immersió també incompleix la Carta, perquè estableix que com a mínim s’ha d’oferir la possibilitat d’ensenyament en immersió a qui ho demani. L’Estat espanyol i el francès, des de sempre, han tingut una clara voluntat uniformitzadora, tot i que el primer no se n’ha sortit tant com el segon.
Hi ha alguns àmbits, com ara la justícia, en què fins i tot hem retrocedit, si fem cas a les sentències dictades. Com es reverteix això?
Això és el que deia de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries. El Consell d’Europa, cada cinc anys, avalua el compliment de la Carta. Doncs des del primer moment que Espanya la va ratificar està dient que s’ha de canviar l’article 231 de la llei orgànica del poder judicial, que dona preeminència al castellà respecte de les altres llengües. D’això fa com a mínim quinze anys! Mentre els jutges no tinguin l’obligació ni tan sols d’entendre el català per treballar als territoris de parla catalana, no avançarem. Des del 2013, fem un recull de queixes que ens fan els ciutadans i expliquem el cas d’un senyor de Puigcerdà a qui el jutge va amenaçar de suspendre un judici a Figueres si li parlava en català. També tenim el cas d’un jutge d’Alacant que va dir a un ciutadà que si insistia a parlar en català el judici es podia demorar fins a cinc anys. I tots vam veure el cas d’una jutgessa d’Olot que insultava les advocades de les parts perquè volien parlar en català.
Alguns casos de discriminació també es produeixen en l’àmbit de la salut...
Han anat en augment, i ara són un 23% de les discriminacions. Són especialment rellevants, perquè quan vas al metge és perquè tens algun problema. Fa quatre dies també sortia un cas d’un metge d’Olot que s’havia negat a atendre un pacient perquè li parlava en català. Jo soc metge i fa uns anys vaig estar en un Congrés a Alemanya en el qual vaig coincidir amb uns infermers andalusos que havien estat contractats pel servei públic de salut. Doncs resulta que estaven fent un curs d’alemany d’un mes i a partir d’aquest mes els posaven a treballar. Aquí es podria fer una cosa semblant.
Les queixes ateses per Plataforma per la Llengua van augmentar el 229% entre el 2013 i el 2020. És un efecte de l’augment de les discriminacions o del major coneixement de l’entitat?
No ho tenim confirmat, però pensem que són les dues coses alhora. La gent està més conscienciada i també ens coneix més, la qual cosa fa que sigui més fàcil que la gent ens recomani o es dirigeixi a nosaltres. En els darrers anys, també hi ha hagut més polarització, i potser algú que no discriminava ara ho fa. De tota manera, pensem que el factor principal és que la gent està més conscienciada.
La llengua no para de rebre cops. L’últim ha estat el 25% de castellà a l’escola que ha dictat el Suprem. Com ha rebut la sentència? Se l’esperava?
No ens ha sorprès. De fet, quan es discutia la llei Celaá ja vaig dir que mentre estiguéssim a Espanya no hi havia res blindat. Sí que és veritat que la llei obria la porta a una possible millora de l’ensenyament en català que, de moment, les administracions no han aplicat, que nosaltres sapiguem. En tot cas, és una sentència que ens sembla una bestiesa des de tots els punts de vista, primerament el pedagògic.
Davant d’aquest escenari, què cal fer?
Volem ser molt rigorosos i no volem proposar coses que no es puguin complir, però en tot cas el més fonamental hauria de ser que quan la canalla acabi la primària o la secundària, tinguin el domini ple del castellà i del català, i si pot ser de l’anglès, també. La primera llengua que hem de protegir és el català, bàsicament, perquè és la minoritzada. Si ens trobéssim en una altra situació potser ens podríem permetre tenir uns altres percentatges, però la realitat és la que és. Hi ha molts infants que no senten el català fins que entren a l’escola. El català ha de ser la llengua comuna, de cohesió.
Malgrat les dades negatives, el català segueix funcionant com a ascensor social. Ens cal emfasitzar més aquest potencial?
Hi ha dades que ens indiquen que l’atur és més elevat, gairebé el doble, entre les persones que no parlen català. Malgrat que la percepció s’ha perdut, a la pràctica el català està associat a noves oportunitats de progrés. Nosaltres estem fent campanyes en alguns barris com Ciutat Meridiana o la Mina per fer més present el català i perquè la gent vegi que és una llengua viva. I la resposta de la gent és molt bona.
Hem estat parlant molt de febleses. Però quines fortaleses destacaria?
Tenim un activisme, no de pancarta, sinó de proposar i fer coses, molt important. Penso, per exemple, en la Viquipèdia en català, la tercera que es va crear i amb una qualitat excel·lent. Tenim una llengua molt viva, tot i que sembli paradoxal si ho contrastem amb l’ús social o el canvi de llengua.
Veu el govern actual prou conscienciat en la necessitat de revertir la situació?
Com a mínim han reconegut que tenim un problema. I sembla que hi volen posar remei. El que cal comprovar és si s’apliquen les mesures que calen. La idea del Pacte Nacional per la Llengua, per exemple, és bona. Ara falta veure en què s’acaba plasmant, qui el signa i com es desenvolupa.
“L’ONG DEL CATALÀ”
El seu president la defineix així, i afegeix que l’objectiu de Plataforma per la Llengua és aconseguir que “el català i els catalanoparlants ens convertim en una llengua i uns ciutadans, des del punt de vista lingüístic, normals en el marc dels països de l’Europa occidental”. Això vol dir que tinguem “els drets lingüístics garantits i que el català tingui la protecció i la presència que tenen altres llengües de dimensions semblants”. Plataforma per la Llengua es va crear el 1993 i, a còpia de campanyes i serveis, de rigor i perseverança, ha tingut un creixement espectacular en el nombre de socis: ha passat de 2.200 el 2010 a 23.274 el 2021.
EL BISTURÍ DE LA LLENGUA
Al seu compte de Twitter es presenta com “un cirurgià maxil·lofacial” que treballa a l’Hospital Universitari Parc Taulí de Sabadell i, al mateix temps, és professor associat a la Facultat de Medicina de la UAB. També com a pare de tres adolescents i triatleta. Òscar Escuder i de la Torre (nascut a Barcelona el 1968) és membre de Plataforma per la Llengua des del 1997 i president de l’entitat des del 2002. Aquells que el coneixen el descriuen com una persona pacient i tenaç. També és un home optimista, que somnia amb una “llengua normal en un país normal” en un horitzó proper. Defensa que amb una Catalunya independent deixarem de tenir un estat en contra, “com a mínim, en una part del domini lingüístic”. No només és el portaveu i la cara visible de l’entitat, sinó que també predica amb l’exemple. Recorda que quan tenia 12 anys va decidir que parlaria en català a tothom que l’entengués. Des d’aleshores, no ha canviat mai de llengua llevat de casos en què ha estat realment imprescindible; bàsicament, en l’exercici de la seva professió de metge.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.