“L’objectiu és fer por i, després, mal”

És un llibre sobre la por, i al mateix temps contra la por. Por és la paraula que descriu el sentiment de la gent represaliada i, també, l’objectiu de la repressió. I m’agradaria que fos contra la por, que aquest llibre fos un cop de puny que ajudés a fer que reaccionem perquè l’estratègia de la repressió és justament fer por per desmobilitzar. Sovint qui és perseguit no és qui pateix més por, però sí el seu entorn. Són molts els que reben el prec dels fills, dels pares, de la parella, perquè no s’involucrin en segons què: “Papa, deixa-ho córrer que no et vull veure a la presó”, és una frase recurrent. Al mateix conseller Giró, abans d’acceptar el càrrec, les seves filles li van demanar que s’ho pensés bé.

La repressió no ha vençut el moviment independentista. Ho explico al final del llibre, a partir de les valoracions que fan els presidents Aragonès i Puigdemont del 52% que ha assolit l’independentisme, que és inqüestionable. Ara bé, la repressió sí que s’ha aconseguit imposar en l’estratègia i en el domini del tempo polític. S’ha passat de cridar independència a cridar llibertat presos polítics i amnistia. Com que la repressió és tan bèstia, l’acció de la gent s’ha dirigit a una cosa que no era l’objectiu inicial, que era la independència. S’ha perdut l’estelada i ha quedat tot en el groc del “llibertat presos polítics”, i això ja és una imatge molt gràfica. La repressió ha triomfat en dinamitar l’estratègia política de l’independentisme. Només ens hem de fixar en alguns titulars recents, quan es parla de “bloc antirepressió” per definir un col·lectiu que abans s’anomenava “bloc independentista” o “bloc sobiranista”. S’ha passat de cridar independència a haver de batallar per la gent que ha estat represaliada.

El primer element de repressió i de coacció de l’Estat és la porra del policia. La porra, les escopetes de bales de goma… Tots els que van ser bastonejats l’1-O van ser víctimes d’aquesta primera, i molt efectiva, repressió.

Tornem a la por. Un cas paradigmàtic és el dels mestres de Sant Andreu de la Barca, als quals van linxar públicament. S’expliquen a través d’un manifest que em van permetre publicar, però amb la condició que els seus noms no sortissin, perquè al seu dia van ser perseguits a les xarxes, insultats…

Al final del 2017 començo a anar guardant, en una carpeta a l’ordinador, tot allò que veia i que m’arribava sobre la persecució de l’independentisme. De seguida veus que va agafant un gran volum i tinc la percepció que caldrà recopilar-ho en un llibre. Em va semblar que era necessari un llibre per poder fer un retrat de la brutalitat de la repressió i perquè servís, en un futur, per deixar documentat, recopilat i inventariat el que està passant.

És com si passés el vent i no t’adonessis que, en realitat, és una tempesta devastadora, un huracà. El llibre retrata l’huracà que la repressió ha suposat per a l’independentisme. Mentre van passant les coses, sí que n’ets conscient i veus que s’acumulen, però no acabes de veure’n la dimensió, i quan t’hi atures i ho poses tot en conjunt és quan dius: ostres, tan bèstia ha sigut això? M’agradaria que aquest llibre servís per plantar cara, que no permetem que aquesta causa general segueixi. I d’altra banda, des d’un punt de vista professional, del periodisme, em semblava important fer un recompte independent de la repressió i, per tant, no vinculat a cap entitat ni organisme. Òmnium i Alerta Solidària són les que fins ara havien donat xifres, però aquestes entitats en són part i la intenció era que, des del periodisme, es documentés la repressió. La meva voluntat ha estat aixecar acta del que ha passat. El que no tenia sentit, però, era fer una guia de telèfons amb una relació de noms, causes i peticions de pena, sinó anar al cor de la repressió, que la gent s’expliqués.

La gent ha estat molt agraïda i em donaven les gràcies per donar-los veu, per visualitzar-los. Ha estat molt gratificant.

Fent el que he fet al llibre, explicant cadascun dels casos des del principi al final. Una causa general vol dir que hi ha una voluntat des de tots els poders de coacció de l’Estat d’anar a segar l’herba de qualsevol ressort del moviment independentista. La causa general es fonamenta en un injust deliri acusatori, i en un voler forçar casos per voler presentar el moviment independentista com a violent quan no ho és. Només cal citar el cas de la Tamara Carrasco i l’Adrià Carrasco, amb què es va voler escenificar que a Catalunya estava naixent una ETA i se’ls va detenir com es detenia els etarres, i que uns anys després va acabar en no res, a banda de molt patiment. Parteixen d’una victòria de l’independentisme l’1-O i d’una derrota visual de l’Estat espanyol amb aquella repressió contra els votants que defensaven les urnes. Ho han de recuperar, i aquest és el motiu de moltes detencions, com la de l’alcalde de Verges, a qui detenen també com si fos un terrorista. Aquell dia a Girona van detenir setze persones, com si conformessin una banda violenta. La idea era imposar aquest relat.

Sí, el dret penal és individual. Per això al llibre era important visualitzar que hi ha aquesta causa general de segar l’independentisme en tots els seus fronts. I compte!, que no només hi ha els jutjats, hi ha també la Junta Electoral Central, el Tribunal de Comptes… Administrativament, penalment, periodísticament, tot allò que és estat i que es creu en l’obligació de defensar l’Estat s’ha mobilitzat.

És així, com el cas del jove Max Castellarnau, que van jutjar la setmana passada per les protestes a Barcelona contra la sentència del procés i que va acceptar una pena d’un any i nou mesos. Si et conformes, jurídicament acceptes els fets, i tot i que aquest noi no els reconeix, era una manera d’evitar una condemna més alta. És molt pervers.

S’ha anat a desbancar per la via judicial els rivals polítics, segurament amb l’estratègia equivocada que si s’atacava els caps posarien fi al moviment.

Recullo una frase de Jordi Pujol de l’any en què ell confessa la deixa, el 2014, que em sembla molt significativa. Explica que estava convençut que allò que havia confessat sobre la deixa podia afectar la força del moviment independentista i quan, des de Queralbs, aquell 11 de setembre veu la gran manifestació independentista reflexiona: “Em pensava que jo era més important.” És conscient aleshores que quan l’ataquen a ell, l’objectiu en realitat és intentar afeblir el moviment independentista, tot i que no ho van aconseguir. Comparteixo aquesta tesi, i per això l’he inclòs entre els represaliats.

És un llibre acabat, però per desgràcia la història de la repressió és inacabable. Perquè repressió també és el 25% de castellà a les escoles. Han intentat carregar-se les poques estructures d’estat que s’havien aconseguit construir fins ara: s’ha atacat els Mossos amb el judici a Trapero; s’han atacat els mitjans de comunicació públics, amb els seus directors Sanchis i Gordillo processats al jutjat d’instrucció 13, i s’ha fet un atac brutal a l’escola. El llibre és viu. La segona edició està en marxa i caldrà incorporar-hi canvis, perquè hi ha novetats processals en alguns casos.

Hi ha una petició brutal contra un jove informàtic de Vila-rodona a qui li demanen divuit anys de presó! Queden molts judicis i molt de patiment. Tinc la sensació que el moviment independentista, si vol aconseguir el seu objectiu, s’ha de fer fort en la capacitat d’aguantar les hòsties, d’aguantar el mal. La presó és fer mal, molt mal.

Espero no sortir en negreta al llibre, com hi surten els noms de cadascun dels represaliats. Els periodistes hem estat objecte també de la repressió… Ara penso, a banda de Vicent Sanchis i Saul Gordillo, en Mònica Terribas, o en fotògrafs detinguts mentre feien la seva feina. A la premsa, ens han enviat uns quants avisos.

He hagut de fer moltes entrevistes cara a cara perquè hi ha gent que encara té por de parlar per telèfon, i això ja et condiciona. I sí, són gent que, per desgràcia, ha de vigilar què diu.

Puigdemont diu que no accepta que se’ls qualifiqui d’ingenus, però sí que admeten que no es va calibrar la capacitat repressora que ha desplegat l’Estat. És interessant el que explica Ernest Maragall quan parla del marc d’Europa i reconeix que no s’hi haurien ni posat si no fóssim a Europa. S’esperava una reacció i un acompanyament d’Europa que no hi ha sigut. Al llibre, després de parlar amb tothom, dono per fet que no s’esperaven el nivell de repressió que hi ha hagut.

Hi ha aquesta advertència, i algunes converses més, amb un desvergonyiment absolut. A Artur Mas, per exemple, un ministre li reconeix que van modificar la llei del Tribunal Constitucional perquè en absència de govern (en aquelles eleccions es va allargar molt la formació de govern) el tribunal pogués fer el que calia fer. El millor govern d’Espanya per a Espanya ha estat el Tribunal Constitucional.

L’exili ha estat un acte d’intel·ligència política que, des del primer moment, va descol·locar Espanya. Trenca el relat d’Espanya i, com diuen en futbol, obre el camp de joc. L’exili, el de Brussel·les i el de Suïssa, obre el camp, a banda d’obrir una via judicial a Europa que de moment ha donat la raó a la defensa dels exiliats. Veurem com acaba, perquè tinc un dubte personal molt gran amb tot això. Es diu sovint que el Tribunal de Drets Humans els donarà la raó, però no les tinc totes.

La justícia no està al costat de la raó, està al costat de la llei. I de vegades hi ha interpretacions jurídiques de la llei que no acabes d’entendre, per desgràcia.

Això continuarà, el dret penal és individual. Però si la justícia europea falla a favor dels líders independentistes, em sembla que s’obrirà una finestra d’oportunitat per al moviment independentista per fer un pas endavant, per provar no sé què, però que s’haurà d’aprofitar. Donar força al moviment ha d’ajudar tota la gent que té causes obertes.

La jutgessa Lamela va ser l’encarregada d’instruir la querella que es va presentar contra els Jordis, Trapero i la cúpula d’Interior, el setembre del 2017 i, un mes després, la querella contra el govern. No podem pensar que hi hagués una voluntat prèvia que fos així, entre altres coses perquè això seria prevaricar, que és un delicte molt greu.

I Artur Mas assenyala directament l’exvicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. No tinc cap dubte que aquests caps i dirigents del PP van orquestrar aquest assetjament, amb la complicitat de la premsa que ha defensat el règim a ultrança saltant-se tot el codi deontològic, si és que n’hi ha. Hi ha unes quantes declaracions contundents al llibre de diferents líders polítics. Artur Mas, explica, per exemple, que quan van organitzar el 9-N no van preveure la repressió econòmica i diu que hauria preferit presó que la persecució econòmica. M’ha sorprès especialment el fet que tot un govern que anava a l’embat amb l’Estat espanyol no hagués previst aquesta possibilitat de la persecució econòmica. I m’han sorprès les declaracions de Carles Puigdemont quan explica per què no va arriar la bandera del Palau de la Generalitat el 27 d’octubre. Diu que ho va fer pensant en la gent que no és independentista.

Tenia molt clar que la peça angular de l’entramat acusatori contra els presos polítics era el tinent coronel Baena i vaig voler assistir expressament a la seva declaració al judici del Suprem. Aquell dia vaig ser testimoni, abans de la vista, de la trobada entre Llarena i Baena: el jutge instructor que tenia com a missió calibrar i ponderar els escrits policials acusatoris, i Baena, que n’era l’autor. Es van trobar i saludar al Suprem com si fossin vells amics, rient… Només això, ja em va semblar una falta de respecte als acusats que eren dins la sala, absolutament reprovable. És la imatge del front comú entre policies, jutges i fiscals contra l’independentisme català.