“L’objectiu és fer por i, després, mal”

És un lli­bre sobre la por, i al mateix temps con­tra la por. Por és la paraula que des­criu el sen­ti­ment de la gent repre­sa­li­ada i, també, l’objec­tiu de la repressió. I m’agra­da­ria que fos con­tra la por, que aquest lli­bre fos un cop de puny que ajudés a fer que reac­ci­o­nem perquè l’estratègia de la repressió és jus­ta­ment fer por per des­mo­bi­lit­zar. Sovint qui és per­se­guit no és qui pateix més por, però sí el seu entorn. Són molts els que reben el prec dels fills, dels pares, de la pare­lla, perquè no s’invo­lu­crin en segons què: “Papa, deixa-ho córrer que no et vull veure a la presó”, és una frase recur­rent. Al mateix con­se­ller Giró, abans d’accep­tar el càrrec, les seves filles li van dema­nar que s’ho pensés bé.

La repressió no ha vençut el movi­ment inde­pen­den­tista. Ho explico al final del lli­bre, a par­tir de les valo­ra­ci­ons que fan els pre­si­dents Ara­gonès i Puig­de­mont del 52% que ha asso­lit l’inde­pen­den­tisme, que és inqüesti­o­na­ble. Ara bé, la repressió sí que s’ha acon­se­guit impo­sar en l’estratègia i en el domini del tempo polític. S’ha pas­sat de cri­dar inde­pendència a cri­dar lli­ber­tat pre­sos polítics i amnis­tia. Com que la repressió és tan bèstia, l’acció de la gent s’ha diri­git a una cosa que no era l’objec­tiu ini­cial, que era la inde­pendència. S’ha per­dut l’este­lada i ha que­dat tot en el groc del “lli­ber­tat pre­sos polítics”, i això ja és una imatge molt gràfica. La repressió ha tri­om­fat en dina­mi­tar l’estratègia política de l’inde­pen­den­tisme. Només ens hem de fixar en alguns titu­lars recents, quan es parla de “bloc anti­re­pressió” per defi­nir un col·lec­tiu que abans s’ano­me­nava “bloc inde­pen­den­tista” o “bloc sobi­ra­nista”. S’ha pas­sat de cri­dar inde­pendència a haver de bata­llar per la gent que ha estat repre­sa­li­ada.

El pri­mer ele­ment de repressió i de coacció de l’Estat és la porra del poli­cia. La porra, les esco­pe­tes de bales de goma… Tots els que van ser bas­to­ne­jats l’1-O van ser vícti­mes d’aquesta pri­mera, i molt efec­tiva, repressió.

Tor­nem a la por. Un cas para­digmàtic és el dels mes­tres de Sant Andreu de la Barca, als quals van lin­xar públi­ca­ment. S’expli­quen a través d’un mani­fest que em van per­me­tre publi­car, però amb la con­dició que els seus noms no sor­tis­sin, perquè al seu dia van ser per­se­guits a les xar­xes, insul­tats…

Al final del 2017 començo a anar guar­dant, en una car­peta a l’ordi­na­dor, tot allò que veia i que m’arri­bava sobre la per­se­cució de l’inde­pen­den­tisme. De seguida veus que va aga­fant un gran volum i tinc la per­cepció que caldrà reco­pi­lar-ho en un lli­bre. Em va sem­blar que era neces­sari un lli­bre per poder fer un retrat de la bru­ta­li­tat de la repressió i perquè servís, en un futur, per dei­xar docu­men­tat, reco­pi­lat i inven­ta­riat el que està pas­sant.

És com si passés el vent i no t’ado­nes­sis que, en rea­li­tat, és una tem­pesta devas­ta­dora, un huracà. El lli­bre retrata l’huracà que la repressió ha supo­sat per a l’inde­pen­den­tisme. Men­tre van pas­sant les coses, sí que n’ets cons­ci­ent i veus que s’acu­mu­len, però no aca­bes de veure’n la dimensió, i quan t’hi atu­res i ho poses tot en con­junt és quan dius: ostres, tan bèstia ha sigut això? M’agra­da­ria que aquest lli­bre servís per plan­tar cara, que no per­me­tem que aquesta causa gene­ral segueixi. I d’altra banda, des d’un punt de vista pro­fes­si­o­nal, del peri­o­disme, em sem­blava impor­tant fer un recompte inde­pen­dent de la repressió i, per tant, no vin­cu­lat a cap enti­tat ni orga­nisme. Òmnium i Alerta Solidària són les que fins ara havien donat xifres, però aques­tes enti­tats en són part i la intenció era que, des del peri­o­disme, es docu­mentés la repressió. La meva volun­tat ha estat aixe­car acta del que ha pas­sat. El que no tenia sen­tit, però, era fer una guia de telèfons amb una relació de noms, cau­ses i peti­ci­ons de pena, sinó anar al cor de la repressió, que la gent s’expliqués.

La gent ha estat molt agraïda i em dona­ven les gràcies per donar-los veu, per visu­a­lit­zar-los. Ha estat molt gra­ti­fi­cant.

Fent el que he fet al lli­bre, expli­cant cadas­cun dels casos des del prin­cipi al final. Una causa gene­ral vol dir que hi ha una volun­tat des de tots els poders de coacció de l’Estat d’anar a segar l’herba de qual­se­vol res­sort del movi­ment inde­pen­den­tista. La causa gene­ral es fona­menta en un injust deliri acu­sa­tori, i en un voler forçar casos per voler pre­sen­tar el movi­ment inde­pen­den­tista com a vio­lent quan no ho és. Només cal citar el cas de la Tamara Car­rasco i l’Adrià Car­rasco, amb què es va voler esce­ni­fi­car que a Cata­lu­nya estava nai­xent una ETA i se’ls va dete­nir com es dete­nia els etar­res, i que uns anys després va aca­bar en no res, a banda de molt pati­ment. Par­tei­xen d’una victòria de l’inde­pen­den­tisme l’1-O i d’una der­rota visual de l’Estat espa­nyol amb aque­lla repressió con­tra els votants que defen­sa­ven les urnes. Ho han de recu­pe­rar, i aquest és el motiu de mol­tes deten­ci­ons, com la de l’alcalde de Ver­ges, a qui dete­nen també com si fos un ter­ro­rista. Aquell dia a Girona van dete­nir setze per­so­nes, com si con­for­mes­sin una banda vio­lenta. La idea era impo­sar aquest relat.

Sí, el dret penal és indi­vi­dual. Per això al lli­bre era impor­tant visu­a­lit­zar que hi ha aquesta causa gene­ral de segar l’inde­pen­den­tisme en tots els seus fronts. I compte!, que no només hi ha els jut­jats, hi ha també la Junta Elec­to­ral Cen­tral, el Tri­bu­nal de Comp­tes… Admi­nis­tra­ti­va­ment, penal­ment, periodísti­ca­ment, tot allò que és estat i que es creu en l’obli­gació de defen­sar l’Estat s’ha mobi­lit­zat.

És així, com el cas del jove Max Cas­te­llar­nau, que van jut­jar la set­mana pas­sada per les pro­tes­tes a Bar­ce­lona con­tra la sentència del procés i que va accep­tar una pena d’un any i nou mesos. Si et con­for­mes, jurídica­ment accep­tes els fets, i tot i que aquest noi no els reco­neix, era una manera d’evi­tar una con­demna més alta. És molt per­vers.

S’ha anat a des­ban­car per la via judi­cial els rivals polítics, segu­ra­ment amb l’estratègia equi­vo­cada que si s’ata­cava els caps posa­rien fi al movi­ment.

Recu­llo una frase de Jordi Pujol de l’any en què ell con­fessa la deixa, el 2014, que em sem­bla molt sig­ni­fi­ca­tiva. Explica que estava con­vençut que allò que havia con­fes­sat sobre la deixa podia afec­tar la força del movi­ment inde­pen­den­tista i quan, des de Que­ralbs, aquell 11 de setem­bre veu la gran mani­fes­tació inde­pen­den­tista refle­xi­ona: “Em pen­sava que jo era més impor­tant.” És cons­ci­ent ales­ho­res que quan l’ata­quen a ell, l’objec­tiu en rea­li­tat és inten­tar afe­blir el movi­ment inde­pen­den­tista, tot i que no ho van acon­se­guir. Com­par­teixo aquesta tesi, i per això l’he inclòs entre els repre­sa­li­ats.

És un lli­bre aca­bat, però per desgràcia la història de la repressió és ina­ca­ba­ble. Perquè repressió també és el 25% de cas­tellà a les esco­les. Han inten­tat car­re­gar-se les poques estruc­tu­res d’estat que s’havien acon­se­guit cons­truir fins ara: s’ha ata­cat els Mos­sos amb el judici a Tra­pero; s’han ata­cat els mit­jans de comu­ni­cació públics, amb els seus direc­tors Sanc­his i Gor­di­llo pro­ces­sats al jut­jat d’ins­trucció 13, i s’ha fet un atac bru­tal a l’escola. El lli­bre és viu. La segona edició està en marxa i caldrà incor­po­rar-hi can­vis, perquè hi ha nove­tats pro­ces­sals en alguns casos.

Hi ha una petició bru­tal con­tra un jove informàtic de Vila-rodona a qui li dema­nen divuit anys de presó! Que­den molts judi­cis i molt de pati­ment. Tinc la sen­sació que el movi­ment inde­pen­den­tista, si vol acon­se­guir el seu objec­tiu, s’ha de fer fort en la capa­ci­tat d’aguan­tar les hòsties, d’aguan­tar el mal. La presó és fer mal, molt mal.

Espero no sor­tir en negreta al lli­bre, com hi sur­ten els noms de cadas­cun dels repre­sa­li­ats. Els peri­o­dis­tes hem estat objecte també de la repressió… Ara penso, a banda de Vicent Sanc­his i Saul Gor­di­llo, en Mònica Ter­ri­bas, o en fotògrafs detin­guts men­tre feien la seva feina. A la premsa, ens han enviat uns quants avi­sos.

He hagut de fer mol­tes entre­vis­tes cara a cara perquè hi ha gent que encara té por de par­lar per telèfon, i això ja et con­di­ci­ona. I sí, són gent que, per desgràcia, ha de vigi­lar què diu.

Puig­de­mont diu que no accepta que se’ls qua­li­fi­qui d’inge­nus, però sí que adme­ten que no es va cali­brar la capa­ci­tat repres­sora que ha des­ple­gat l’Estat. És interes­sant el que explica Ernest Mara­gall quan parla del marc d’Europa i reco­neix que no s’hi hau­rien ni posat si no fóssim a Europa. S’espe­rava una reacció i un acom­pa­nya­ment d’Europa que no hi ha sigut. Al lli­bre, després de par­lar amb tot­hom, dono per fet que no s’espe­ra­ven el nivell de repressió que hi ha hagut.

Hi ha aquesta advertència, i algu­nes con­ver­ses més, amb un des­ver­go­nyi­ment abso­lut. A Artur Mas, per exem­ple, un minis­tre li reco­neix que van modi­fi­car la llei del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal perquè en absència de govern (en aque­lles elec­ci­ons es va allar­gar molt la for­mació de govern) el tri­bu­nal pogués fer el que calia fer. El millor govern d’Espa­nya per a Espa­nya ha estat el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal.

L’exili ha estat un acte d’intel·ligència política que, des del pri­mer moment, va des­col·locar Espa­nya. Trenca el relat d’Espa­nya i, com diuen en fut­bol, obre el camp de joc. L’exili, el de Brus­sel·les i el de Suïssa, obre el camp, a banda d’obrir una via judi­cial a Europa que de moment ha donat la raó a la defensa dels exi­li­ats. Veu­rem com acaba, perquè tinc un dubte per­so­nal molt gran amb tot això. Es diu sovint que el Tri­bu­nal de Drets Humans els donarà la raó, però no les tinc totes.

La justícia no està al cos­tat de la raó, està al cos­tat de la llei. I de vega­des hi ha inter­pre­ta­ci­ons jurídiques de la llei que no aca­bes d’enten­dre, per desgràcia.

Això con­ti­nuarà, el dret penal és indi­vi­dual. Però si la justícia euro­pea falla a favor dels líders inde­pen­den­tis­tes, em sem­bla que s’obrirà una fines­tra d’opor­tu­ni­tat per al movi­ment inde­pen­den­tista per fer un pas enda­vant, per pro­var no sé què, però que s’haurà d’apro­fi­tar. Donar força al movi­ment ha d’aju­dar tota la gent que té cau­ses ober­tes.

La jut­gessa Lamela va ser l’encar­re­gada d’ins­truir la que­re­lla que es va pre­sen­tar con­tra els Jor­dis, Tra­pero i la cúpula d’Inte­rior, el setem­bre del 2017 i, un mes després, la que­re­lla con­tra el govern. No podem pen­sar que hi hagués una volun­tat prèvia que fos així, entre altres coses perquè això seria pre­va­ri­car, que és un delicte molt greu.

I Artur Mas asse­nyala direc­ta­ment l’exvi­ce­pre­si­denta Soraya Sáenz de San­ta­maría. No tinc cap dubte que aquests caps i diri­gents del PP van orques­trar aquest asset­ja­ment, amb la com­pli­ci­tat de la premsa que ha defen­sat el règim a ultrança sal­tant-se tot el codi deon­tològic, si és que n’hi ha. Hi ha unes quan­tes decla­ra­ci­ons con­tun­dents al lli­bre de dife­rents líders polítics. Artur Mas, explica, per exem­ple, que quan van orga­nit­zar el 9-N no van pre­veure la repressió econòmica i diu que hau­ria pre­fe­rit presó que la per­se­cució econòmica. M’ha sorprès espe­ci­al­ment el fet que tot un govern que anava a l’embat amb l’Estat espa­nyol no hagués pre­vist aquesta pos­si­bi­li­tat de la per­se­cució econòmica. I m’han sorprès les decla­ra­ci­ons de Car­les Puig­de­mont quan explica per què no va arriar la ban­dera del Palau de la Gene­ra­li­tat el 27 d’octu­bre. Diu que ho va fer pen­sant en la gent que no és inde­pen­den­tista.

Tenia molt clar que la peça angu­lar de l’entra­mat acu­sa­tori con­tra els pre­sos polítics era el tinent coro­nel Baena i vaig voler assis­tir expres­sa­ment a la seva decla­ració al judici del Suprem. Aquell dia vaig ser tes­ti­moni, abans de la vista, de la tro­bada entre Lla­rena i Baena: el jutge ins­truc­tor que tenia com a missió cali­brar i pon­de­rar els escrits poli­ci­als acu­sa­to­ris, i Baena, que n’era l’autor. Es van tro­bar i salu­dar al Suprem com si fos­sin vells amics, rient… Només això, ja em va sem­blar una falta de res­pecte als acu­sats que eren dins la sala, abso­lu­ta­ment repro­va­ble. És la imatge del front comú entre poli­cies, jut­ges i fis­cals con­tra l’inde­pen­den­tisme català.