JOAQUIM ARENAS i SAMPERA
MESTRE I PEDADOG
“Atacar la llengua és una manera de diluir la nació”
És un dels pares del model d’immersió a l’escola, en perill per la sentència del Tribunal Suprem. Joaquim Arenas i Sampera (Mataró, 1938) té una llarga trajectòria marcada pel compromís en defensa de la llengua
RECELS DE TARRADELLAS
“En Tarradellas venia molt desinformat i es pensava que imposar el català com a llengua provocaria una rebel·lió de la gent”LA FUNCIÓ DE LA IMMERSIÓ
“La intenció de la immersió era que els nens castellanoparlants aprenguessin català. Ningú va parlar de l’ús. La immersió no promou l’ús, sinó el coneixement”DEIXADESA POLÍTICA
“El tema de la llengua és com un jardí florit. Si estàs dos mesos sense cuidar-lo, sense regar-lo, les flors s’acaben marcint”PAPER DE LA CIUTADANIA
“El més important de tot és que la ciutadania sigui responsable amb la llengua. No cal que en sigui militant, però sí molt més compromesa”TRES OBJECTIUS
“El model que vam proposar plantejava una escola catalana en llengua, continguts i actituds, però aquest darrer aspecte el va tombar el Parlament”Vostè va tenir un paper clau en la implementació de la immersió a casa nostra. Veient on ens trobem, sembla un petit miracle. Com va començar tot plegat?
Jo havia estat alguns anys a Sabadell, fent de director de l’Escola Sant Gregori. Allà, els mestres vam optar per fer una escola catalana en llengua i continguts. Més endavant, quan es va recuperar la Generalitat, vaig començar a col·laborar amb el conseller Pere Pi i Sunyer i amb Joan Guitart en el govern de Josep Tarradellas. De forma paral·lela a l’impuls del català, doncs, vam haver de començar a pensar com havia de ser l’escola catalana del futur. Sempre dic que en aquell moment vam passar de la guerrilla a l’exèrcit regular.
I com havia de ser aquesta escola del futur?
Allà es va congeniar el model d’escola catalana en llengua i continguts, seguint les premisses d’Alexandre Galí en la seva conferència al Centre de Lectura de Reus el 1931. Què deia? Doncs, en primer lloc, que un país ha de disposar d’un sistema educatiu democràtic, amb la participació dels pares, una cosa que encara no hem aconseguit, perquè l’educació a Catalunya és una mena de vestit prêt-àporter. També, que s’ha de fer en català i amb continguts catalans i amb educació d’actituds positives en la catalanitat, que és igual que dir universal, preparats per anar pel món. Allà va ser quan vam començar a moure’ns perquè les classes en català s’estructuressin millor i també per l’escola catalana. Quan va arribar el president Tarradellas de l’exili, el 1977, va trobar bona part de la feina feta, tant pel que fa a projecte com a iniciatives.
Quina era la reacció dels pares quan els explicaven el model?
Recordo molt bé quan parlàvem amb els pares de Santa Coloma de Gramenet, per exemple. Ens demanaven el català, i quan es trobaven que es tancaven els cursos que es feien en horari extraescolar, es queixaven. Als vespres, anava a la delegació d’ensenyament de català i així vam donar una nova ordenació als cursos de català clandestins que es feien a les escoles. Les principals reticències no van venir dels pares, sinó d’alguns mestres, no gaires. Recordo, per exemple, que una vegada érem a Osona i vam sentir un senyor que deia: “Això no pot ser! Estem a Espanya!”
Quan el govern els va demanar que definissin el model educatiu, hi havia diferents possibilitats al damunt de la taula. Quines eren i com es va optar per la immersió?
En el terreny polític, en Tarradellas venia molt desinformat i es pensava que imposar el català com a llengua provocaria una rebel·lió de la gent. El president de la Generalitat es va trobar amb un dilema. En aquells moments, hi havia la possibilitat, a través de Marta Mata, de recuperar l’esperit de la llei de bilingüisme del ministre Marcel·lí Domingo, que com és prou sabut proposava l’ensenyament de cada nen en la seva llengua materna. Això volia dir una doble pissarra a cada classe, una per als nens catalanoparlants i una altra per als castellanoparlants. Des de l’ADEC vam preparar el nou model, que es fonamentava en una premissa principal: no separar la mainada per raons de llengua. Els resultats del model bilingüe tampoc eren bons, perquè els nens només acabaven aprenent castellà. El model plantejava una escola catalana en llengua, continguts i actituds, que vol dir que també s’educa en català, però aquest darrer aspecte el Parlament el va tombar. El model el vam avaluar el 1982 i vam veure que els nens que s’educaven en català i castellà tenien un coneixement del català regular i que els que ho feien només en català, que eren molt pocs en aquell moment, tenien bons resultats. També vam preguntar a l’escola com ho veien i vam editar un llibre que es deia Quatre anys de català a l’escola (Generalitat de Catalunya, 1983). Al mateix temps, vam estudiar el que es feia en altres països i vam anar a Califòrnia, al Quebec i al País Basc. La conclusió era molt clara: allà on es feia immersió, els resultats eren òptims.
El projecte comptava amb el suport unànime de les forces parlamentàries de Catalunya, fins i tot d’Aliança Popular, el precedent de l’actual Partit Popular. Com s’explica això?
A partir de la llei de normalització lingüística, que es va aprovar el 1983, el consens polític que s’havia assolit amb la llengua ja era molt gran. La llei, que es va aprovar amb només una abstenció, impedia explícitament la segregació dels alumnes per motius de llengua i feia del català la llengua del sistema educatiu. Es podia demanar en castellà en els primers ensenyaments, però no ho va demanar ningú. A més, en el cas de la immersió, es va fer una tasca de divulgació extraordinària. Vam anar poble a poble, escola a escola. En un any i mig vaig visitar prop de set-centes escoles, matí, tarda, migdia i vespre. Els explicàvem que faríem una cosa important per a Catalunya i era molt ben acollit. També cal dir que el govern, en aquell moment, estava molt convençut que la llengua era la nació. I això ens permetia moure’ns amb una certa seguretat, sabent que teníem el govern al darrere i que no hi hauria cap director general que gosés piular en contra.
I quan es va trencar el consens?
En realitat, sempre hi ha hagut crítiques o denúncies, però s’aconseguien superar. El PSC mai va ser gaire partidari de la immersió lingüística, però la va acceptar, tot i que darrerament l’ha començat a qüestionar. I fins i tot el PP la seguia, tot i que amb moderació. El problema és quan sorgeixen forces polítiques com Ciutadans o VOX, que fan d’aquest tema la seva bandera. Llavors, la situació es capgira de dalt a baix i la llengua es converteix en un instrument de lluita política.
Actualment, quan es parla del retrocés del català hi ha qui mira cap a l’escola, com si en tingués la màxima responsabilitat. Què li sembla?
S’equivoquen. La intenció de la immersió era que els nens castellanoparlants aprenguessin català. Ningú va parlar de l’ús. La immersió no promou l’ús, sinó el coneixement. I l’educació i la societat, degudament sensibilitzades, fan que els nens puguin expressar-se millor. El retrocés actual ha estat per una certa deixadesa. Si la flama es manté encesa, si l’orgull per la llengua està ben ancorat, per més embats que es produeixin no hi ha d’haver perill.
En alguna ocasió heu indicat que la data clau del deteriorament de la immersió és el 2005, quan se suprimeix el Servei d’Ensenyament del Català, que era la unitat administrativa encarregada de vetllar i fomentar l’ús del català a l’escola...
Hi ha una cosa que sap greu dir-la, però és així. Quan els independentistes assumeixen la Conselleria d’Educació és quan comença a davallar el català. I per què? Perquè el tema de la llengua és com un jardí florit. Si estàs dos mesos sense cuidar-lo, sense regar-lo, les flors es marceixen. I hem estat molt temps que no s’ha cuidat. I ha passat que una de les coses que eren vitals, que els mestres no canviessin de llengua quan parlen als alumnes, s’ha produït.
I doncs, què s’ha fet malament? Què ha fallat?
La immersió és el mètode pel qual d’una manera ràpida i eficaç un nen aprèn el català. El que hi hagut ha estat una desídia, una manca de cura perquè es fes ben feta i s’hi destinessin els recursos necessaris.
No li sembla un xic pesat que cada dos per tres els governs espanyols posin en qüestió el model d’immersió? A què es deu aquesta obsessió?
Saben molt bé que la llengua és la nació i que atacar la llengua és la millor manera de diluir la nació. La llengua és l’element diferencial més important de la nostra personalitat. Quan un país és vençut, el primer que fan els ocupants és bandejar i perseguir la seva llengua. De vegades, amb estratègies simuladores, però els resultats que pretenen són els mateixos: aniquilar la llengua. Han creat un estat de catalanofòbia terrible. Ara només faltava que s’hi posés la justícia, a la qual no li correspon en cap cas.
Com ha rebut la darrera sentència del Tribunal Suprem? Se l’esperava?
Francament, pensava que passaria alguna cosa. Quan vaig veure que els resultats del català baixaven, vaig pensar: “Ara vindrà la clatellada forta!” I ha estat aquesta sentència. De fet, la justícia espanyola no té aturador, i quan troben una petita escletxa, aprofiten per intervenir. Han aprofitat un moment de debilitat per intentar rematar la llengua.
Davant aquest escenari, què cal fer? Com s’ha d’actuar?
No podem permetre que s’imposin els drets individuals per sobre dels col·lectius. El dret col·lectiu de Catalunya és que el català sigui la llengua de l’escola. I això té un consens polític i social molt ampli. A més, des d’un punt de vista pedagògic, no té cap sentit. A Catalunya no hi ha cap nen que no parli el castellà. Cap ni un. Jo mateix, fa dècades, demanava reforçar l’aprenentatge en castellà quan comprovava que en algunes comarques hi havia nens que no el dominaven del tot. Però aquest fenomen ara ja no es dona. No hi ha nens que no sàpiguen castellà a Catalunya. Davant aquesta situació tan absurda, al meu entendre el que cal fer és ignorar la sentència, sense explicitar-ho. I el govern ha de pensar que si fa molts anys enrere, en un context duríssim com el franquisme, es va poder introduir l’ensenyament del català gràcies a associacions com Òmnium i d’altres, ara no podem claudicar per una sentència judicial que va en contra de la voluntat majoritària de la gent i del consens dels partits polítics.
De tota manera, ja abans d’això, la mateixa Conselleria d’Ensenyament reconeixia que la immersió no s’estava aplicant bé i va anunciar un pla per intentar revertir la situació. Què li sembla aquest pla? És el que convé o caldrien més mesures?
És molt lloable, però cal veure com es concreta i quins recursos s’hi destinen. Les dades sobre els professors o els alumnes que no s’adrecen en català són esfereïdores. I cal revertir-les. El primer que cal fer és exigir el compliment de la llei. També cal assessorar i formar els professors, garantir que es disposa dels materials necessaris... Un dels aspectes que no hauria d’oblidar el pla és que cal tornar a interessar els mestres i els pares pel català, com passava en els anys setanta i vuitanta. Si fem això, estic convençut que ens en sortirem.
A banda de la problemàtica de l’escola, la situació de la llengua és crítica. El català ha perdut 300.000 parlants en deu anys. Potser hem confiat massa que amb la immersió a l’escola el futur de la llengua ja estava garantit?
La feina que s’ha de fer per protegir el català en l’àmbit social va més enllà de l’escola. Ens cal que el català sigui una llengua estimada i que s’impulsin polítiques que incentivin l’ús i la presència del català en la societat. Si el català no esdevé una llengua útil, anirem malament. En els anys setanta, anàvem a Santa Coloma de Gramenet a fer classes nocturnes. I hi havia cues per entrar-hi, perquè els pares tenien la consciència que el català era llengua útil. Ara hem de fer que passi el mateix, que la gent el necessiti per treballar, per progressar.
En tot cas, com es reverteix la situació actual, que Plataforma per la Llengua qualifica com a “emergència lingüística”?
Ens cal un pla potent, tant en l’àmbit de l’educació com en el conjunt de la societat. És imprescindible incentivar l’ús del català en la societat, tal com fan tots els països que volen mantenir la seva llengua. Al capdavall, si els catalans l’utilitzem, l’estimem i som capaços de capgirar la situació de subordinació lingüística a la qual hem arribat, penso que el futur de la llengua està garantit.
Així, se sent optimista sobre el futur del català?
Estic plenament convençut que si es destinen els mitjans persistirà. Malgrat els embats i les invectives constants que ha rebut per part de l’Estat espanyol al llarg de la història, hem aconseguit aguantar. Encara que de moment només sigui la llengua habitual per al 31% de la població, crec que aconseguirem frenar aquesta tendència i ens en sortirem. I si algun dia disposem d’un estat propi, esperem que les coses es facin com s’han de fer. El més important és que la ciutadania sigui responsable amb la llengua. No cal que en sigui militant, però sí molt més compromesa.
L’única solució per garantir el futur del català és aquesta, disposar d’un estat propi?
Ajudaria molt, sobretot per mantenir la llengua i donar-li el prestigi que necessita. Això, però, suposant que es fessin bé les coses i es dotés de l’estatus legal que es mereix i li cal a la nostra llengua per tal de sobreviure i restablir-se dels durs atacs que ha sofert. La llengua necessita prestigi, funcionalitat i ser una llengua còmoda, amb la qual tothom se senti bé. Ara bé, tenim exemples claríssims, com ara Andorra i Irlanda, en els quals l’estat propi no ha estat suficient per garantir el manteniment de la llengua.
REIVINDICAR LA IMMERSIÓ A L’ESCOLA
Joaquim Arenas és una figura reconeguda. Dilluns rebrà el premi especial
del jurat dels Premis Martí Gasull i Roig, organitzats per Plataforma per
la Llengua.
El guardó vol reconèixer la trajectòria d’Arenas en defensa del català i, al mateix temps, “reivindicar la vigència del model d’escola catalana, i més tenint present la ratificació del Tribunal Suprem a la sentència que imposa un mínim del 25% d’hores lectives en castellà a les escoles”. El guardó s’afegeix a la Creu de Sant Jordi que va rebre el 2003, a la Medalla de l’Académie de Montpeller i al Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla, entre d’altres.
UNA FEINA DE COMPILACIÓ
Joaquim Arenas és considerat un dels pares del model d’escola catalana en llengua i continguts. Durant els anys setanta, va dirigir l’equip pedagògic de la delegació d’ensenyament català d’Òmnium. Més tard, va ser nomenat cap del Servei d’Ensenyament del Català, càrrec que va ocupar vint anys i des del qual va treballar per aplicar la immersió. Actualment es troba en ple procés per recopilar els tots els articles que ha publicat. No serà una tasca senzilla. Entre les seves publicacions hi ha una quantitat considerable de col·laboracions en la premsa diària, en revistes de pedagogia i una bona quantitat del llibres, com ara La immersió lingüística. Escrits de divulgació (1986), Escola catalana, el nom no fa la cosa (1987), Catalunya, escola i llengua (1987), Absència i recuperació de la llengua catalana a l’ensenyament a Catalunya (1989), Llengua i educació a la Catalunya d’avui (1990), Les noves migracions: societat, escola i llengua (2000) i La immersió lingüística. Una obra de govern, un projecte compartit (2007), en col·laboració amb Margarida Muset.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.