“La immersió funciona, però no s’aplica bé”

Hi ha onze enti­tats que for­men la comissió per­ma­nent de Somes­cola i que són les que en el dia a dia pre­nen les deci­si­ons exe­cu­ti­ves més àgil­ment. Per exem­ple, la dis­cussió del mani­fest arran de la sentència sobre el 25% del cas­tellà a l’escola es va fer al si de la per­ma­nent, i després es va ele­var com a pro­posta a la plenària per valo­rar-la i vali­dar-la, i per con­sen­suar pos­si­bles acci­ons a desen­vo­lu­par. La pla­ta­forma fun­ci­ona molt bé com a meca­nisme de reacció quan hi ha un embat, però també inten­tem tre­ba­llar en el ves­sant més pro­po­si­tiu, gene­rar acci­ons de caire pro­ac­tiu.

Es tracta de reforçar l’argu­men­tari, el sen­ti­ment d’auto­es­tima, la segu­re­tat de la comu­ni­tat edu­ca­tiva a l’hora de defen­sar per què volem l’escola en català. La sentència té dues lec­tu­res. Una té a veure amb la qüestió jurídica política. La sentència fa una intro­missió brusca i bar­ro­era al si del poder legis­la­tiu, defi­nint uns per­cen­tat­ges i unes qüesti­ons que no li per­to­quen. L’altra qüestió és que el model que ataca és un model àmpli­a­ment com­par­tit. En el moment que la sentència és ferma, hem de veure com refor­cem a les esco­les i al con­junt del sis­tema edu­ca­tiu la idea que el català és la llen­gua vehi­cu­lar, que sigui la llen­gua nor­mal­ment emprada en l’apre­nen­tatge, però també als patis i ins­ti­tu­ci­o­nal­ment, que és el que diu la llei d’edu­cació.

Entre les acci­ons que es volen impul­sar, hi ha una part impor­tant que té a veure en com arti­cu­lem les mobi­lit­za­ci­ons al ter­ri­tori, sobre­tot arran de les denúncies pun­tu­als que hi ha a esco­les en què es demana l’apli­cació d’aquest 25% a través d’alguna família, des d’orga­nit­za­ci­ons com Asam­blea por la Escu­ela Bilingüe o Habla­mos Español. Són orga­nit­za­ci­ons que no sabem qui tenen al dar­rere ni si aple­guen gaire gent, però són les que estan ins­ti­gant famílies par­ti­cu­lars a deman­dar els seus cen­tres perquè apli­quin el 25%. Hem de veure com les enti­tats edu­ca­ti­ves i soci­als a escala local reac­ci­o­nen de manera coor­di­nada i, a par­tir d’aquí, refor­cen tant la direcció del cen­tre com el claus­tre i les famílies, que sen­ten amenaçats els seus drets per la demanda d’una família en con­cret. Per tant, d’entrada, tot el que és arti­cu­lar la reacció del ter­ri­tori davant d’aques­tes deman­des és la pri­mera pro­posta d’acció. Després hi ha tot el que fa referència a donar suport als cen­tres edu­ca­tius en un sen­tit més ampli, no només amb acci­ons de mobi­lit­zació, sinó també reforçant l’argu­men­tari que els per­meti obrir els debats neces­sa­ris a la comu­ni­tat edu­ca­tiva per defen­sar i reforçar el model lingüístic propi de l’escola cata­lana. És a dir, quan diem que l’escola cata­lana és un model de cohesió, de pro­gressió social i que, a més, ver­te­bra tot l’apre­nen­tatge a través del català com a llen­gua vehi­cu­lar, què volem dir? I per què això no va en detri­ment del cas­tellà, ni de cap altra llen­gua, ni suposa cap amenaça com sí que ho faria si s’apliqués la sentència del 25% de forma indis­cri­mi­nada, sense tenir en compte ni cri­te­ris pedagògics, ni soci­o­lingüístics, només perquè ho diu un jutge abu­sant de les com­petències que li són pròpies. Seria un des­as­tre per al sis­tema edu­ca­tiu i per als seus pro­fes­si­o­nals, que veu­rien com la seva auto­ri­tat que­da­ria qüesti­o­nada a l’hora de defi­nir què i com s’aprèn a l’escola, perquè estaríem sucum­bint a un dic­ta­men judi­cial que no es basa en cap cri­teri pedagògic ni orga­nit­za­tiu del sis­tema edu­ca­tiu, sinó a par­tir de mesu­res abso­lu­ta­ment dis­cre­ci­o­nals. La ter­cera pota és com podem inci­dir, com a soci­e­tat civil, en l’actu­a­lit­zació d’aquest model sense renun­ciar als prin­ci­pis fona­men­tals. A hores d’ara, la rea­li­tat del país ja no és bilingüe, com quan es va crear l’ano­me­nada immersió, sinó mul­ti­lingüe. Cal veure quin és el nou marc nor­ma­tiu per al reco­nei­xe­ment de tot això. I cal faci­li­tar i donar suport a la incor­po­ració al sis­tema edu­ca­tiu de totes aques­tes famílies que aca­ben d’arri­bar i que veuen que el con­text lingüístic és com­plex. En defi­ni­tiva, es tracta de gene­rar de nou les con­di­ci­ons perquè el català sigui la llen­gua de tro­bada i d’opor­tu­ni­tats, com ho era ales­ho­res.

Les dades del Con­sell Supe­rior d’Ava­lu­ació posen de mani­fest que és tot el sis­tema el que no està fent la seva feina, que el model no s’estava apli­cant de forma sis­temàtica. No diuen que el model d’immersió no fun­ci­ona, sinó que no s’està imple­men­tant bé, per la qual cosa els resul­tats que tenim són dolents. En el moment en què l’ús dels docents és d’un 50% de cas­tellà a secundària, per exem­ple, també és perquè el model de con­junció lingüística que s’aplica a primària, espe­ci­al­ment en els con­tex­tos no cata­la­no­par­lants, no ha aca­bat d’arre­lar en els infants. Però, a més, els docents no han rebut una for­mació específica ni inten­siva. D’alguna manera, la llei d’edu­cació no s’estava apli­cant? És culpa dels docents? No només. Els docents han de seguir el que diu la llei, però també ha d’estar-hi a sobre el sis­tema d’ins­pecció; el depar­ta­ment ha d’ofe­rir els recur­sos i el suport neces­sa­ris a la comu­ni­tat edu­ca­tiva perquè puguin desen­vo­lu­par la seva tasca pro­fes­si­o­nal amb qua­li­tat i, a més, hi ha d’haver un segui­ment. Tot això no s’estava fent.

En un moment deter­mi­nat, el tema deixa de ser pri­o­ri­tari. Tota la diver­si­tat de governs, de dife­rents colors polítics, ha anat dei­xant aquest tema com a no pri­o­ri­tari. És veri­tat que en l’edu­cació hi ha molts focs oberts i molts temes en què hem de situar el focus, i el prin­ci­pal és que no estem des­ti­nant prou recur­sos a l’edu­cació, però és evi­dent que la llen­gua, per alguna raó, s’ha anat rele­gant a un segon pla i això ha estat nefast. També cal dir que hi una diferència remar­ca­ble entre el que passa a primària i a secundària. A l’edu­cació primària, que, a més, es on s’esta­bleix que hi puguin haver tots aquests pro­gra­mes d’immersió, espe­ci­al­ment en els con­tex­tos més des­fa­vo­ra­bles, hi ha hagut un major esforç per man­te­nir l’essència del model d’escola cata­lana. Hi havia més consciència lingüística. A secundària, en canvi, la rea­li­tat edu­ca­tiva és molt més diversa i amb més auto­no­mia dins de l’aula, per la qual cosa resulta més com­plex fer un segui­ment de tot això. En qual­se­vol cas, el que és evi­dent és que l’admi­nis­tració no ha fet el seu paper d’acom­pa­nya­ment ni de dotació dels recur­sos neces­sa­ris. També és veri­tat que en els dar­rers anys la rea­li­tat ha can­viat moltíssim, sobre­tot pels movi­ments migra­to­ris, però aquest ha estat un fet intrínsec a la soci­e­tat cata­lana al llarg de la seva història. I sem­pre l’hem sabut anat cape­jant. Aquests dar­rers dies que hem estat par­lant amb enti­tats de per­so­nes nou­vin­gu­des arran de la sentència del TSJC, tot­hom reco­nei­xia que gràcies a la immersió la seva inte­gració en la soci­e­tat cata­lana ha estat molt millor. Ho veuen com una pla­ta­forma d’inte­gració.

La pri­mera pro­posta del govern es fa en el marc del Pacte Naci­o­nal per la Llen­gua, quan es pre­sen­ten les dades del Con­sell Supe­rior d’Ava­lu­ació de Cata­lu­nya. Es tracta d’una pro­posta un xic més rela­xada que la que va pre­sen­tar poste­ri­or­ment, quan ja hi havia la sentència ferma. A par­tir d’aquell moment, can­via l’ordre de pri­o­ri­tats i situen la llen­gua en pri­mer terme. Quan ens van expli­car la pro­posta a les enti­tats, ens va sem­blar cer­ta­ment ambi­ci­osa. Si ho apli­quen, pot­ser serà de les acci­ons més apro­fun­di­des i con­tun­dents en relació amb la defensa del model d’escola cata­lana que hi haurà hagut en els dar­rers vint anys, perquè la pro­posta és real­ment inten­siva. Ara bé, pri­mer hau­ran de tro­bar els recur­sos i la res­posta de la comu­ni­tat edu­ca­tiva. I després, hi ha diver­sos ele­ments que estan oberts i que hem de veure com es van ges­ti­o­nant.

Per exem­ple, com res­po­nen sin­di­cats i docents a tots els requi­sits, com ara que els dema­nin el nivell C2 de català. També caldrà veure com es dona suport als cen­tres edu­ca­tius en l’ela­bo­ració dels seus pro­jec­tes lingüístics perquè, si bé és evi­dent que hi ha auto­no­mia de cen­tre, també ho és que el model lingüístic ha d’estar pro­te­git pel mateix sis­tema. Hem d’anar veient com es reso­len tots aquests temes.

Hi ha una sèrie de prin­ci­pis clau en els quals tots estem d’acord. Un de molt clar és que volem que l’escola cata­lana tin­gui un únic model per a tot­hom, que la llen­gua d’esco­la­rit­zació no sigui un fac­tor de tria d’escola. El segon, que els nois i noies, quan sur­ten de l’escola, han de ser com­pe­tents per­fec­ta­ment tant en català com en cas­tellà, tant oral­ment com de forma escrita. És a dir, les com­petències lingüísti­ques dels nos­tres alum­nes, inclòs l’anglès com a llen­gua estran­gera, han de ser del màxim nivell. Un ter­cer ele­ment en què tot­hom està d’acord és que el català ha de ser la llen­gua vehi­cu­lar nor­mal­ment emprada, tal com diu la llei d’edu­cació. És, arri­bats a aquest punt, quan sor­gei­xen els mati­sos. Hi ha qui defensa que, perquè això passi, el català ha de ser la llen­gua exclu­siva de l’apre­nen­tatge, excepte per a l’assig­na­tura de cas­tellà o d’anglès, davant dels que defen­sem l’apre­nen­tatge de les llengües a través de trac­tar situ­a­ci­ons i con­tin­guts. Per tant, hi ha qui s’aferra encara a la defensa dels con­tin­guts impar­tits i els per­cen­tat­ges, i hi ha qui pri­o­ritza les com­petències lingüísti­ques asso­li­des com a com a vara de mesu­rar. En aques­tes qüesti­ons, per exem­ple, hi poden haver diferències. Però pre­ci­sa­ment el que inten­tem des de Somes­cola és no entrar en aquests mati­sos i, en canvi, aga­far-nos al que és el con­sens fona­men­tal. De fet, tam­poc ens per­toca. Això és cosa de l’admi­nis­tració edu­ca­tiva.

Des de la dar­rera sentència del TSJC s’ha produït un canvi d’esce­nari. Fins ara hi havia sentències en esco­les con­cre­tes. Ara, aquesta sentència és ferma, i això ens porta a seguir dues vies: la pri­mera, man­te­nir la pressió als car­rers; i la segona, fer un tre­ball més a foc lent en cadas­cun dels claus­tres edu­ca­tius. És una feina de menys impacte, però fona­men­tal.

Pel que fa a Òmnium, tenim claríssim que és neces­sari man­te­nir l’acord que sem­pre hi ha hagut en el tema de la immersió i que aquest vagi més enllà de l’àmbit específic del sobi­ra­nisme per abas­tar tot el cata­la­nisme. Ens consta que hi ha una volun­tat per arri­bar aquí. El Pacte Naci­o­nal per la Llen­gua és un espai idoni per reno­var aquest con­sens polític i social, però la veri­tat és que seria ben trist que arribéssim a acords en àmbits com ara el de l’audi­o­vi­sual i no fóssim capaços de fer-ho en el de l’escola

Tenim un estat que menys­prea la diver­si­tat lingüística al seu ter­ri­tori, i que el que vol és impo­sar no només una uni­tat ter­ri­to­rial, sinó també lingüística. Apa­rent­ment, no sem­bla que es vul­gui rever­tir aquesta tendència. I, a més, una cosa és el govern, que no es mos­tra gaire entu­si­asta pel tema, però l’altra, encara pit­jor, és el poder judi­cial, que està clara­ment ide­o­lo­git­zat. Aquí tenim mala peça al teler. Perquè sem­pre tin­drem l’espasa de Dàmocles, ja sigui a través del Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia, que s’inventa tants per cents, o del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, que anul·la lleis dis­cre­ci­o­nal­ment.

Si el con­sens és ampli, serà més pos­si­ble que si no ho és. Però fins i tot lleis que han tin­gut un con­sens molt ampli, com ara la que es va impul­sar per evi­tar els des­no­na­ments, les han por­tat al Cons­ti­tu­ci­o­nal i fora llei. Per tant, tam­poc tinc clar que aquest con­sens sigui una garan­tia abso­luta.

Total­ment. La solució defi­ni­tiva és cons­ti­tuir-nos sobi­ra­na­ment com un estat i orga­nit­zar-nos com vul­guem. Ara bé, em sem­bla total­ment incon­ce­bi­ble que en el marc d’un estat democràtic euro­peu no sigui pos­si­ble defen­sar l’escola en català com a via per a una edu­cació lingüística i cul­tu­ral avançades, que afa­vo­reix la cohesió social i la igual­tat d’opor­tu­ni­tats.