“L’empobriment del català va lligat a la pèrdua de parlants”

Segurament no és habitual en totes les llengües. Sí que és veritat, però, que totes les llengües s’empobreixen. Jo he vist reculls en francès, en castellà, en anglès... Però amb la freqüència en què es publiquen en català, segurament no. La nostra llengua s’ha empobrit més que les altres perquè hi ha un factor important que no tenen les llengües potents, que és la interferència del castellà, sobretot, i del francès

Hi ha dos factors. Un és aquest. L’altre és que la vida moderna porta a un empobriment per una qüestió de rapidesa, d’immediatesa, que ens porta a cercar l’eficàcia comunicativa sense matisos, sense precisió. En el moment que perdem precisió, empobrim molt la llengua.

En el llibre esmento diferents paraules, però una de les que m’agrada més destacar, perquè és molt evident, és el cas de pudor. Hi ha molta gent que aquesta paraula no li agrada i fa servir mala olor. El problema afegit és que hem perdut molta precisió, perquè quan es tracta d’una olor simplement desagradable teníem tuf; quan era més forta en dèiem o en diem fortor; quan prové d’animals o de carn que es passa en diem ferum, que ve de fera; quan es tracta d’un cos que transpira en diem bravada. En resum, aquí hi ha tot un camp semàntic molt precís que es va perdent si només diem pudor o mala olor.

Sí. I aquesta és una altra causa d’empobriment que tampoc és atribuïble al castellà. El centralisme lingüístic fa que veiem com a arcaiques, estranyes o fins i tot poc aconsellables, paraules que són molt usuals en certs territoris. En tenim algunes fins i tot en el català central, que, de fet, és el predominant. Si a Barcelona no és diu enguany, tot i que es digui al camp de Tarragona, que encara és català central, es rebutja als mitjans de comunicació. Sembla que darrerament s’intenta revertir aquesta tendència, però fins ara passava això. Si sortim del català central, tenim el mot cercar, que és totalment estès i comú a les illes Balears i que al Principat diem que és un arcaisme. És com dir que els mallorquins són un vells! Això és absurd. Un altre exemple: la paraula eixir (de sortir), que és comuna al País Valencià, també la veiem com una paraula estranya, tot i que al Principat diem reeixir, sobreeixir, l’eixida, que són paraules derivades i que indiquen que no fa pas tants anys aquí també es deia eixir. El centralisme ha fet molt mal, i en això hi tenen molta responsabilitat els mitjans de comunicació de masses, la ràdio i la televisió.

Aquí hi ha la clau del problema. Hi ha parelles de paraules en què, per més que totes dues siguin genuïnes i antigues, resulta que una ha desplaçat l’altra. Per què ha estat així? Sempre és per la mateixa raó: perquè la invasora, per dir-ho d’alguna manera, s’assembla a una forma castellana que vol dir allò mateix. I la desplaçada, en canvi, no es fa servir en castellà o no hi té una paraula equivalent. En aquest cas, en castellà existeix la paraula avezar, però és fa servir molt més acostumbrar. Amb aquest fenomen s’ha empobrit, com a mínim, la meitat del nostre vocabulari.

Això ha passat amb molt poques paraules. Cercar segurament és el cas més paradigmàtic. El que ha passat és que hem inventat alguna paraula o li hem donat un significat nou. Un exemple és l’expressió petar-ho, que només pot ser catalana, perquè petar ve de fer pets. Aquest cas és molt curiós, perquè l’hem exportat al castellà. El diccionari de la RAE la recull i admet que és d’origen català. I en canvi, no ho fa el de l’Institut d’Estudis Catalans.

La solució per salvar el català i per salvar aquestes paraules passa pel mateix lloc: la mentalització. La primera cosa que hem de fer és conscienciar-nos del perill. A partir d’aquí, ens hem d’informar. Hem de fer una feina extra de recuperar, parlar més, investigar més, escoltar més... Si tot això ho fan els responsables lingüístics dels mitjans de comunicació, que tenen l’oportunitat de combatre l’empobriment del català, ens facilitaran la feina a tots. Si a partir d’ara comencem a sentir avesar, tuf o dent corcada –en comptes de càries– i altres paraules que fins ara han estat marginades, això ens ajudarà moltíssim, i la població no haurà de fer un esforç extra.

Sí, tant per la quantitat de parlants com per la qualitat. Per evaporació o per dissolució. El principal perill és la pèrdua de parlants, però estic convençut que ambdós van íntimament lligats, de manera que si perdem parlants, el català es va barrejant més amb el castellà. I a l’inrevés. Si ara comencéssim a guanyar parlants, ens faria guanyar autoestima i cada vegada el parlaríem de manera més polida.

Depèn de nosaltres, com en altres aspectes de la nostra societat, que fa vint-i-cinc anys semblava que eren molt lluny i que després es va demostrar que, almenys socialment, eren molt a prop. En el cas de la llengua passa igual. Però com més aviat ens hi posem, millor.