“L’empobriment del català va lligat a la pèrdua de parlants”

Segu­ra­ment no és habi­tual en totes les llengües. Sí que és veri­tat, però, que totes les llengües s’empo­brei­xen. Jo he vist reculls en francès, en cas­tellà, en anglès... Però amb la freqüència en què es publi­quen en català, segu­ra­ment no. La nos­tra llen­gua s’ha empo­brit més que les altres perquè hi ha un fac­tor impor­tant que no tenen les llengües potents, que és la inter­ferència del cas­tellà, sobre­tot, i del francès

Hi ha dos fac­tors. Un és aquest. L’altre és que la vida moderna porta a un empo­bri­ment per una qüestió de rapi­desa, d’imme­di­a­tesa, que ens porta a cer­car l’eficàcia comu­ni­ca­tiva sense mati­sos, sense pre­cisió. En el moment que per­dem pre­cisió, empo­brim molt la llen­gua.

En el lli­bre esmento dife­rents parau­les, però una de les que m’agrada més des­ta­car, perquè és molt evi­dent, és el cas de pudor. Hi ha molta gent que aquesta paraula no li agrada i fa ser­vir mala olor. El pro­blema afe­git és que hem per­dut molta pre­cisió, perquè quan es tracta d’una olor sim­ple­ment des­a­gra­da­ble teníem tuf; quan era més forta en dèiem o en diem for­tor; quan prové d’ani­mals o de carn que es passa en diem ferum, que ve de fera; quan es tracta d’un cos que trans­pira en diem bra­vada. En resum, aquí hi ha tot un camp semàntic molt precís que es va per­dent si només diem pudor o mala olor.

Sí. I aquesta és una altra causa d’empo­bri­ment que tam­poc és atribuïble al cas­tellà. El cen­tra­lisme lingüístic fa que veiem com a arcai­ques, estra­nyes o fins i tot poc acon­se­lla­bles, parau­les que són molt usu­als en certs ter­ri­to­ris. En tenim algu­nes fins i tot en el català cen­tral, que, de fet, és el pre­do­mi­nant. Si a Bar­ce­lona no és diu enguany, tot i que es digui al camp de Tar­ra­gona, que encara és català cen­tral, es rebutja als mit­jans de comu­ni­cació. Sem­bla que dar­re­ra­ment s’intenta rever­tir aquesta tendència, però fins ara pas­sava això. Si sor­tim del català cen­tral, tenim el mot cer­car, que és total­ment estès i comú a les illes Bale­ars i que al Prin­ci­pat diem que és un arca­isme. És com dir que els mallor­quins són un vells! Això és absurd. Un altre exem­ple: la paraula eixir (de sor­tir), que és comuna al País Valencià, també la veiem com una paraula estra­nya, tot i que al Prin­ci­pat diem reei­xir, sobre­ei­xir, l’eixida, que són parau­les deri­va­des i que indi­quen que no fa pas tants anys aquí també es deia eixir. El cen­tra­lisme ha fet molt mal, i en això hi tenen molta res­pon­sa­bi­li­tat els mit­jans de comu­ni­cació de mas­ses, la ràdio i la tele­visió.

Aquí hi ha la clau del pro­blema. Hi ha pare­lles de parau­les en què, per més que totes dues siguin genuïnes i anti­gues, resulta que una ha des­plaçat l’altra. Per què ha estat així? Sem­pre és per la mateixa raó: perquè la inva­sora, per dir-ho d’alguna manera, s’assem­bla a una forma cas­te­llana que vol dir allò mateix. I la des­plaçada, en canvi, no es fa ser­vir en cas­tellà o no hi té una paraula equi­va­lent. En aquest cas, en cas­tellà exis­teix la paraula ave­zar, però és fa ser­vir molt més acos­tum­brar. Amb aquest feno­men s’ha empo­brit, com a mínim, la mei­tat del nos­tre voca­bu­lari.

Això ha pas­sat amb molt poques parau­les. Cer­car segu­ra­ment és el cas més para­digmàtic. El que ha pas­sat és que hem inven­tat alguna paraula o li hem donat un sig­ni­fi­cat nou. Un exem­ple és l’expressió petar-ho, que només pot ser cata­lana, perquè petar ve de fer pets. Aquest cas és molt curiós, perquè l’hem expor­tat al cas­tellà. El dic­ci­o­nari de la RAE la recull i admet que és d’ori­gen català. I en canvi, no ho fa el de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans.

La solució per sal­var el català i per sal­var aques­tes parau­les passa pel mateix lloc: la men­ta­lit­zació. La pri­mera cosa que hem de fer és cons­ci­en­ciar-nos del perill. A par­tir d’aquí, ens hem d’infor­mar. Hem de fer una feina extra de recu­pe­rar, par­lar més, inves­ti­gar més, escol­tar més... Si tot això ho fan els res­pon­sa­bles lingüístics dels mit­jans de comu­ni­cació, que tenen l’opor­tu­ni­tat de com­ba­tre l’empo­bri­ment del català, ens faci­li­ta­ran la feina a tots. Si a par­tir d’ara comen­cem a sen­tir ave­sar, tuf o dent cor­cada –en comp­tes de càries– i altres parau­les que fins ara han estat mar­gi­na­des, això ens aju­darà moltíssim, i la població no haurà de fer un esforç extra.

Sí, tant per la quan­ti­tat de par­lants com per la qua­li­tat. Per eva­po­ració o per dis­so­lució. El prin­ci­pal perill és la pèrdua de par­lants, però estic con­vençut que ambdós van ínti­ma­ment lli­gats, de manera que si per­dem par­lants, el català es va bar­re­jant més amb el cas­tellà. I a l’inrevés. Si ara comencéssim a gua­nyar par­lants, ens faria gua­nyar auto­es­tima i cada vegada el par­laríem de manera més polida.

Depèn de nosal­tres, com en altres aspec­tes de la nos­tra soci­e­tat, que fa vint-i-cinc anys sem­blava que eren molt lluny i que després es va demos­trar que, almenys soci­al­ment, eren molt a prop. En el cas de la llen­gua passa igual. Però com més aviat ens hi posem, millor.