“Les dones amb un caràcter fort fan por”

La meva mare, l’Anna Mer­cadé, també és una llui­ta­dora femi­nista des de fa molts anys, i de molt jove va coin­ci­dir amb Mercè Pàniker, que li va fer de men­tora perquè anava bas­tants anys avançada. Totes dues tenien un dis­curs que no era habi­tual en el femi­nisme, sobre la neces­si­tat que les dones fos­sin econòmica­ment lliu­res per poder tenir poder d’influència i créixer, i per això jun­tes van crear una fun­dació de dones empresàries per crear lobby i afa­vo­rir les dones i el seu crei­xe­ment. Jo la vaig conèixer als 10 anys, perquè la meva mare hi insis­tia molt. Era tota una figura; l’ana­ves a visi­tar i la tro­ba­ves ves­tida amb el seu sari, la tassa de te, tran­quil·la però a la vegada amb molta força... Sem­pre ha estat una figura a la meva vida.

La idea que calia escriure la seva vida va sor­gir arran de la cele­bració de l’any Mercè Pàniker, el 2020. La meva mare insis­tia que fos jo, perquè l’havia cone­guda, però estava immersa en dos lli­bres més, emba­ras­sada, aca­bant un doc­to­rat i amb les clas­ses de la uni­ver­si­tat. Li vaig dir que no podia i aque­lla nit vaig somiar amb la Mercè i amb les coses que m’havia dit i que m’havien aju­dat tant, i em vaig sen­tir cri­dada a fer-ho. El lli­bre neix d’un sen­ti­ment pro­fund de dir: aque­lla dona va ser extra­or­dinària; a mi em va aju­dar molt, però també sé que va aju­dar molt altres dones i ha de tenir un lloc en la nos­tra soci­e­tat.

L’havia cone­gut ja de molt gran i la vaig tro­bar tan forta que sem­blava que la vida li havia som­ri­gut sem­pre, i al con­trari, aque­lla dona que vaig conèixer jo havia hagut de superar molts obs­ta­cles emo­ci­o­nals –ja de molt jove­neta– i pro­fes­si­o­nals al llarg de la seva vida. Va ser una dona que no es volia casar, perquè li feia por que això la forcés a que­dar-se a casa amb els fills, i ella volia tre­ba­llar. I quan va tro­bar un home que la res­pec­tava i amb qui va fer una gran unió, el va per­dre sob­ta­da­ment dalt del cotxe, con­duint i amb una filla al seient del dar­rere. I va haver de pujar qua­tre fills sola. Escriure la seva bio­gra­fia també m’ha fet forta a mi. Tot el que deia la Mercè es feia, perquè ho deia amb l’auto­ri­tat de sen­tir que és el que s’havia de fer, sense atu­rar-se a pen­sar què dirien els altres. I això ho he après d’ella: no dub­tar tant i no pen­sar tant què pen­sa­ran i què diran.

Néixer dona el 1920 en una família benes­tant volia dir que et casa­ven bé i et que­da­ves a casa. Crec que més que el fet econòmic, que segu­ra­ment també, la Mercè va ser i fer per la men­ta­li­tat dels seus pares, que eren molt par­ti­cu­lars. El pare venia de l’Índia, d’una zona on les dones estan molt ben con­si­de­ra­des, amb matri­ar­cats on l’herència fami­liar passa de mares a filles i on les dones for­men part del poder fami­liar. La seva mare, tot i venir de la bur­ge­sia cata­lana, era espe­cial, molt inde­pen­dent, una dona que al seu temps el que volia era una bici­cleta per poder-se moure i un escrip­tori per escriure. Aquesta men­ta­li­tat la van trans­me­tre a la Mercè, a qui van edu­car incul­cant-li que era igual que els seus ger­mans i que podia ser que ella volgués. I així ho va viure fins que va haver de mar­xar de l’empresa fami­liar.

Ella havia por­tat les reg­nes de l’empresa quan el seu pare va morir, i amb 50 anys i un fill encara a casa, el seu germà la va trair i va haver de mar­xar. Es lla­vors quan, amb tota l’experiència que tenia, tots els idi­o­mes que sabia i tot el seu conei­xe­ment es va tro­bar que se li tan­ca­ven les por­tes pel fet de ser dona i que no aca­bava d’enten­dre per què pas­sava això. Quina va ser la seva reacció? Mun­tar la seva pròpia empresa i mun­tar una fun­dació de dones empresàries, perquè va veure que si depe­nien dels homes mai tin­drien fei­nes impor­tants ni se’ls paga­ria el que els tocava. Va pren­dre aquesta deter­mi­nació en la soci­e­tat dels anys setanta i vui­tanta, on les dones tot just s’ana­ven intro­duint al món labo­ral i encara esta­ven molt sub­ju­ga­des a fer de secretàries i a fei­nes poc valo­ra­des econòmica­ment i soci­al­ment.

És així, el femi­nisme és una neces­si­tat; una no neix femi­nista, sinó que s’hi torna. Les noies, a la uni­ver­si­tat, em diuen que no són femi­nis­tes perquè no fa falta, perquè són iguals que els nois. I tot i que tam­poc, pot­ser sí que en aquest entorn no hi ha tan­tes diferències. I jo els dic: “Espe­reu-vos a tenir un fill, a sor­tir al mer­cat labo­ral...” Lla­vors t’ho tro­bes i et fas femi­nista perquè no hi ha cap altra opció. Encara hi ha diferències sala­ri­als, encara són les dones les que renun­cien a la feina per cui­dar els fills. I tot això és menys atur, menys pensió o més dependència econòmica dels homes. Al lli­bre hi ha una res­posta molt interes­sant de la Mercè a la seva jove quan, als 90 anys i amb Parkin­son, li demana que l’acom­pa­nyi a un congrés de les Naci­ons Uni­des perquè neces­sita ajuda. La jove li res­pon que no pot perquè té fills petits i ella li diu: “Que no tenen pare aquests nens?” Era amb aques­tes coses que et can­vi­ava la vida, no tant amb els fets que va arri­bar a fer, que també, sinó amb la manera de veure la vida.

Sí, se la va valo­rar molt a fora perquè era una dona impres­si­o­nant, que par­lava sis idi­o­mes, incan­sa­ble, que sabia molt de química i que va aju­dar molt en països en vies de desen­vo­lu­pa­ment. Des d’Europa tot això ho veien com a molt extra­or­di­nari i, en canvi, crec que aquí feia por. For­mava part de les jun­tes de govern de la petita i mit­jana empresa, estava en orga­nit­za­ci­ons molt mana­des per homes i impres­si­o­nava una mica. Les dones amb un caràcter fort fan por. Ella ves­tia amb sari, amb el seu bastó, gene­rava uns silen­cis, par­lava i des­per­tava aquest res­pecte. Fins que no va ser molt gran no se li va donar algun premi i reco­nei­xe­ment. A fora, en canvi, tenia una cadira a les Naci­ons Uni­des, va rebre la Meda­lla al Mèrit Euro­peu i altres mèrits molt impor­tants. A l’Índia és una figura molt reco­ne­guda i fins i tot ara estan pre­pa­rant una pel·lícula de Bollywood, perquè va ser molt influ­ent i va crear una fun­dació per cap­tar talent entre joves amb pocs recur­sos.

Això va ser mala sort. Hi havia mol­tes acti­vi­tats pre­pa­ra­des... De mica en mica, però, estem acon­se­guint par­lar d’ella i trans­me­tre la seva figura com a refe­rent. Ara que es parla tant del paper de les dones en el món de la ciència, s’ha de des­ta­car que ella ja es va treure la car­rera de química en els anys qua­ranta. Tenim aquests refe­rents, recor­dem-los!

Exacte. La volun­tat és fer-li un lloc en la història recent del nos­tre país i que ens ins­piri. La història sem­bla que sigui una, i ens obli­dem que hi ha mol­tes altres dades i que algú ha triat qui­nes són les que pas­sen de gene­ració en gene­ració i qui­nes que­den en l’oblit. Cal anar a des­triar una mica i bus­car altres refe­rents. L’altra és que era una dona molt ins­pi­ra­dora, una dona de pau, rei­vin­di­ca­tiva, amb molt caràcter..., però en canvi tenia una volun­tat con­ci­li­a­dora, des del punt de vista de creure que les per­so­nes ens hem d’enten­dre. Va par­tir molt quan va tenir la dis­puta amb el seu germà, però va llui­tar fins al final per fer-hi les paus. També quan va des­co­brir que tenia un germà a l’Índia el va voler conèixer, donar-li la part de l’herència que li tocava... Tan­car cicles i la importància d’estar en pau amb tots aquests cicles i també la importància de no anar cadascú a la seva, sinó de créixer con­jun­ta­ment. Tot això és molt ins­pi­ra­dor!

És exac­ta­ment així. La Mercè no es va plan­te­jar en cap moment ser recor­dada. Ella volia trans­me­tre, fer i aju­dar qui pogués, però no fer història. Va començar unes memòries perquè el seu fill hi va insis­tir, però només va fer tres pàgines i no va con­ti­nuar perquè tam­poc li interes­sava la seva figura. A ella el que li interes­sava era el món.

Vol­dria que se la recordés donant con­tinuïtat al seu lle­gat: pro­moure la inde­pendència econòmica de les dones, que no quedi cap àmbit on no puguem fer i des­ta­car pel fet de ser dones... Que enten­guem que si ella en els anys qua­ranta va poder fer tàndem amb els marit per criar els fills com un equip ara, quasi cent anys després, això s’ha de poder fer i que la criança no ha de ser una res­pon­sa­bi­li­tat mater­nal. Més que donar nom a un car­rer o una plaça –que també està bé per incor­po­rar dones a l’ima­gi­nari geogràfic–, és més la trans­missió de la seva manera de viure i la pos­si­bi­li­tat de veure tot el que podem arri­bar a fer. Ella seria feliç sabent que ara par­lem de les seves idees, que es poden trans­me­tre i que són d’uti­li­tat.

Sí, va par­ti­ci­par en la cre­ació de l’Ins­ti­tut Català de les Dones en un moment en què les dones gai­rebé no podien ni obrir un compte ban­cari o sor­tir a l’estran­ger sense l’aval mas­culí, i la situ­ació era molt endar­re­rida. Ella hi havia posat molta il·lusió, però amb el temps va veure que tot tenia un crei­xe­ment molt lent i que s’havia de con­ti­nuar recla­mant el paper de les dones. Per això pen­sava que era millor tirar que espe­rar que els fes­sin cas. Segu­ra­ment veure ara el paper de la dona com una cosa més cen­tral dins del govern li faria molta il·lusió.

És una part molt curi­osa. La seva mare era molt catòlica i li va trans­me­tre aquesta part i el seu pare també man­te­nia i res­pec­tava alguna tra­dició hindú. En aquest aspecte, un altre cop, va sumar en lloc de divi­dir. Creia molt que tot té una trans­cendència més enllà d’aquesta vida. Aquesta trans­cendència és un déu, que pot ser catòlic o pot ser hindú, i per això li ser­via un pele­gri­natge a l’Índia i també el ritual de la missa del gall. Amb el que sí que no encai­xava tant era amb la ins­ti­tució eclesiàstica. De petita, a les Tere­si­a­nes, se l’havia dis­cri­mi­nat pel color de la pell i va aca­bar anant a la pri­mera escola laica, on nens i nenes estu­di­a­ven junts. Això la va fer molt lliure en la relació entre homes i dones i no seguia uns pre­cep­tes eclesiàstics. Per a ella, la vida va més enllà del que fem, hi ha un record en la mort i tots for­mem part de tot i hem d’estar en pau. I això ella ho tro­bava tant en l’hin­du­isme com en un cris­ti­a­nisme molt de base.

Ella patia dolors, però fins al 2000 no va posar nom a la malal­tia. Tot i que va ser un cop, ho va viure bas­tant bé, al prin­cipi. Plo­rava poques vega­des, era una dona forta que es con­te­nia, però una de les vega­des que sí que va plo­rar és quan li van treure el car­net de con­duir arran del Parkin­son, ja que en aquell moment va sen­tir que començava a depen­dre dels altres, i això és el pit­jor que li podia pas­sar. No volia que tot estigués mar­cat pel Parkin­son perquè, en rea­li­tat, ella no ho sen­tia així. Es cui­dava molt i seguia molts trac­ta­ments, però s’ho plan­te­java com una cir­cumstància més, fins que al final sí que la va limi­tar moltíssim

És una ficció molt con­tro­lada i conduïda perquè tenia mol­tes dades de la família. La Mercè va viure moments molt deli­cats i durs en l’aspecte emo­ci­o­nal, i vaig deci­dir posar-hi ficció a través d’algun diàleg perquè el lec­tor pogués sen­tir el que hau­ria pogut sen­tit ella en aquell moment. Expli­car que el seu el seu marit va morir i que va con­ti­nuar enda­vant amb la feina i amb els fills en dos paràgrafs era tant poc! Neces­si­tava que el lec­tor fos cons­ci­ent del que real­ment es deu­ria tro­bar i de com es devia sen­tir. He recor­re­gut a la ficció perquè el lec­tor entengués la potència d’aquesta per­sona i no es quedés només en si va ser pre­si­denta d’una asso­ci­ació, va rebre un premi o algun altre mèrit que, hi són i són impor­tants, però no tan impres­si­o­nants com ella com a per­so­natge: com res­po­nia a la vida, la figura que era davant la vida i, per tant, com modi­fi­cava qui es tro­bava, perquè sem­pre feia de mirall. Ella pre­di­cava amb la mateixa obra.