“Els grans consensos sobre la immersió encara es mantenen”

El lli­bre, en rea­li­tat, està expli­cat en pri­mera per­sona del plu­ral. És evi­dent que la meva experiència per­so­nal, ja sigui com a alumne, pro­fes­sor i ara dipu­tat, és impor­tant, però m’interes­sava molt més donar la veu als autèntics pro­ta­go­nis­tes. En un dels capítols del lli­bre par­len el meu pare, la meva mare, la veïna del barri que estava impli­cada a l’AMPA, el direc­tor de l’escola, el regi­dor d’Edu­cació, el pre­si­dent de l’asso­ci­ació de veïns... El que pre­te­nia era con­tra­po­sar les veus de la gent que de debò van viure el model d’immersió lingüística des del seu nai­xe­ment a a aquells polítics que mol­tes vega­des par­len des del des­co­nei­xe­ment o la mala fe, com ara Arri­ma­das i Abas­cal. El cert és que a Torre-romeu i en molts altres bar­ris van ser les famílies cas­te­lla­no­par­lants les que van dema­nar a la Gene­ra­li­tat que s’imple­mentés un model d’immersió a Cata­lu­nya perquè el que volien era que els seus fills i filles tin­gues­sin les matei­xes opor­tu­ni­tats que la resta del país.

Tinc la sen­sació que els con­sen­sos es con­ti­nuen man­te­nint. Hi ha un con­sens polític impor­tant, i això no només es tras­llada al Par­la­ment de Cata­lu­nya, on hi ha una majo­ria de for­ces polítiques que donen suport al model d’escola pública de Cata­lu­nya, sinó que també hi és al Congrés, on s’ha apro­vat alguna pro­po­sició no de llei en defensa del model d’immersió i on també recent­ment vam apro­var una llei orgànica d’edu­cació que el blinda. Tenim també majo­ria social. La dar­rera enquesta del Cen­tre d’Estu­dis d’Opinió (CEO), ens diu que el 80 % dels cata­lans i les cata­la­nes con­ti­nuen donant suport al model d’immersió. Per tant, estem a l’entorn dels per­cen­tat­ges que teníem a l’inici del model d’immersió. I també tenim una cosa molt impor­tant, i és que man­te­nim el con­sens pedagògic.

El que més hem d’agrair a la immersió és pre­ci­sa­ment aquest com­po­nent de cohesió social. Cata­lu­nya fàcil­ment podria haver estat una soci­e­tat tren­cada, amb dues comu­ni­tats que vis­ques­sin d’esquena, com malau­ra­da­ment passa en altres països del nos­tre entorn. I, en canvi, som una soci­e­tat pro­fun­da­ment cohe­si­o­nada en aquest aspecte. Tenim altres pro­ble­mes de desi­gual­tats soci­als i econòmiques que hem d’anar cor­re­gint, però des del punt de vista de la llen­gua i cul­tu­ral, crec que som una soci­e­tat prou cohe­si­o­nada. I aquesta ha estat una de les grans apor­ta­ci­ons que ha fet el model d’immersió lingüística.

Aquesta ha estat l’altra gran apor­tació: la igual­tat d’opor­tu­ni­tats. Aquest paper el juga l’edu­cació pública, i és evi­dent que la immersió n’és una pota fona­men­tal, mal­grat les reta­lla­des que es van pro­duir a Espa­nya, i també a Cata­lu­nya, i que encara no s’han rever­tit del tot, com hem pogut com­pro­var amb les dar­re­res mobi­lit­za­ci­ons de la comu­ni­tat edu­ca­tiva.

Al marge dels insults, el que més em pre­o­cupa és la uti­lit­zació irres­pon­sa­ble de l’edu­cació i la llen­gua per part de la dreta. I no em refe­reixo només a la dreta política, que és la més visi­ble. Em pre­o­cupa molt la dreta mediàtica i la uti­lit­zació que es fa de la immersió per estig­ma­tit­zar Cata­lu­nya. I em pre­o­cupa també, com a demòcrata que soc, el com­por­ta­ment de la dreta judi­cial, que és la que està jugant el pit­jor dels papers. Avui, si el model d’immersió està en risc és per sentències poli­tit­za­des que estan escri­tes direc­ta­ment amb una mà política per part de la dreta judi­cial espa­nyola. I aquest és un com­por­ta­ment pro­fun­da­ment anti­de­mocràtic.

Des de la dreta m’han dit que tenia la síndrome d’Esto­colm o coses sem­blants. No aca­ben d’enten­dre que una per­sona com jo, que no és inde­pen­den­tista, s’estimi i defensi la llen­gua cata­lana i vul­gui que el futur del país s’escri­gui amb el català com a llen­gua vehi­cu­lar. Però més enllà d’aques­tes crítiques, he de dir que m’he sen­tit molt acom­pa­nyat, fins i tot per part de per­so­nes que no m’espe­rava. Gent de l’àmbit de la cul­tura que no estan en posi­ci­ons cata­la­nis­tes fer­mes. Fins i tot et diria que després d’alguns dels dis­cur­sos que he fet al Congrés, alguns dipu­tats de Ciu­ta­dans han vin­gut a donar-me la raó i a feli­ci­tar-me. Per tant, les fron­te­res tam­poc estan tan clares com mol­tes vega­des ens volen fer creure.

Doncs perquè tenim uns tri­bu­nals poli­tit­zats. El Par­tit Popu­lar fa més de tres anys que veta la reno­vació del Con­sell Gene­ral del Poder Judi­cial, que és el que con­trola el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, el Tri­bu­nal Suprem i els tri­bu­nals supe­ri­ors de justícia de les comu­ni­tats autònomes i, per tant, a mi el que em pre­o­cupa és que més que una sentència justa surti una sentència política per inten­tar debi­li­tar el model d’immersió lingüística a Cata­lu­nya. Soc un gran detrac­tor d’aquesta acti­tud. Les deci­si­ons edu­ca­ti­ves han de cor­res­pon­dre a l’àmbit pedagògic, no al judi­cial. Si defen­sem el model, el modi­fi­quem o el fle­xi­bi­lit­zem, ha de ser fruit d’una reflexió pedagògica i no d’una sentència judi­cial.

Al meu enten­dre, el con­se­ller es va equi­vo­car situ­ant el focus d’atenció en el model edu­ca­tiu. Després de la sentència va anun­ciar un pla de pro­moció del català a les esco­les perquè deia que el seu ús havia cai­gut. Sem­pre dic que el model d’immersió com­pleix el seu objec­tiu, que és garan­tir que els nens i nenes d’aquest país siguin bilingües i, majo­ritària­ment, és així. Una altra cosa és si després fan ser­vir la llen­gua cata­lana més o menys. Això depèn d’altres fac­tors, com ara el con­text social, la situ­ació de la feina de cadascú... Les polítiques edu­ca­ti­ves ens han situat en un bon esce­nari, però pro­ba­ble­ment les cul­tu­rals no han estat les millors en els dar­rers deu anys. Al lli­bre també explico que vaig apren­dre català no només a l’escola, sinó veient Son Goku i Arale a TV3. I la tele­visió pública cata­lana ha patit una reta­llada del 50% en la seva pro­gra­mació infan­til. Crec que el con­se­ller González-Cam­bray hau­ria de col·labo­rar i treure el focus de l’escola, que és on el vol posar la dreta espa­nyola.

La immersió, com tot en el món de la peda­go­gia, s’ha de fle­xi­bi­lit­zar i s’ha d’adap­tar. La immersió no vol dir que vin­gui el pro­fes­sor i parli en català a l’aula. També té altres con­di­ci­o­nants impor­tants, com ara les aules d’aco­llida o l’atenció indi­vi­du­a­lit­zada a l’alum­nat o les hores de tuto­ria. Aspec­tes, tots, que han estat reta­llats en els dar­rers deu anys. El que cal fer és rever­tir aques­tes reta­lla­des perquè això també va en bene­fici del model d’immersió. No es tracta només de defen­sar públi­ca­ment el model d’immersió, sinó d’acom­pa­nyar-lo pres­su­postària­ment, que és el que mol­tes vega­des no s’ha fet des de la Con­se­lle­ria d’Edu­cació.

La comu­ni­tat edu­ca­tiva està com­pro­mesa amb la immersió i amb l’avenç social del país. Però això no vol dir que el govern hagi de per­me­tre que tota la res­pon­sa­bi­li­tat recai­gui en els equips direc­tius. Des del govern s’hau­ria de bus­car un marc jurídic que fes de parai­gua a totes aques­tes sentències i que evités que la res­pon­sa­bi­li­tat fos del pro­fes­so­rat o dels equips direc­tius. D’aquesta manera, es pro­te­gi­ria no només el model d’immersió, sinó també la comu­ni­tat edu­ca­tiva en gene­ral.

Hem de posar en valor que no s’ha dema­nat l’exe­cució de la sentència. Si fos un govern del Par­tit Popu­lar i més encara si tingués el suport de Vox, com a Cas­te­lla i Lleó, seria el pri­mer que hau­rien dema­nat. Després he de dir que des del minis­teri, amb els límits que pot tenir el PSOE, he vist una defensa més clara del model d’immersió per part de la minis­tra d’Edu­cació que la que he pogut escol­tar del senyor Illa al Par­la­ment.

Estic con­vençut que qual­se­vol redac­tat de la llei, la justícia poli­tit­zada l’hau­ria inten­tat min­var. La llei és clara i diu que les admi­nis­tra­ci­ons edu­ca­ti­ves com­pe­tents són les encar­re­ga­des de deter­mi­nar els usos lingüístics als cen­tres edu­ca­tius. En el cas de Cata­lu­nya, l’auto­ri­tat com­pe­tent és el Depar­ta­ment d’Edu­cació, i la llei d’edu­cació també té un arti­cle que parla del model d’immersió que, a més, l’any 2009 ja va pas­sar el fil­tre del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. Han estat rein­ter­pre­ta­ci­ons poste­ri­ors per part d’una justícia poli­tit­zada. Per tant, tant és el que haguéssim fet, perquè una part de la dreta judi­cial col·labora amb la dreta política i mediàtica per des­truir el model d’immersió. El que passa és que al davant hi ha una soci­e­tat i una comu­ni­tat edu­ca­tiva molt cohe­si­o­na­des, i uns par­tits polítics que, encara que de vega­des ens bara­llem, tenim molt clar que aquests con­sen­sos polítics els hem de defen­sar des de la trans­ver­sa­li­tat.

És un debat recur­rent però trampós. Aques­tes sentències i dub­tes sobre el model d’immersió sur­ten sem­pre que hi ha un govern pro­gres­sista a Espa­nya. En canvi, quan governa la dreta no el toquen, perquè saben que no són capaços de fer-ho. És un ele­ment més per part de la dreta per incre­men­tar la tensió política.

És evi­dent que el català té un ús social infe­rior al que té el cas­tellà. No crec que esti­gui en risc de des­a­pa­rició, però cal fer polítiques acti­ves de defensa del català. I això ho estem recla­mant a la Gene­ra­li­tat, però també a l’Estat, que té l’obli­gació de pro­mo­ci­o­nar les llengües ofi­ci­als que hi ha a Espa­nya.

Doncs hau­ria d’imple­men­tar el reco­nei­xe­ment, la pro­moció i la pro­tecció de les llengües ofi­ci­als i pròpies. A mi em sorprèn que la justícia tin­gui la capa­ci­tat de dir a l’escola quin per­cen­tatge de cas­tellà ha d’uti­lit­zar i que, en canvi, les sentències en català no arri­bin al 5%. Els pri­mers que s’hau­rien d’apli­car les seves reco­ma­na­ci­ons són els jut­ges. Això és una anor­ma­li­tat que hau­ria de cor­re­gir una llei de llengües.

La veig pos­si­ble ara, que hi ha una cor­re­lació de for­ces que per­met que el PSOE es mogui. Durant el govern de Mari­ano Rajoy, els soci­a­lis­tes van pre­sen­tar una llei de llengües al Congrés dels Dipu­tats que ara sem­bla que no accep­ten. Aquesta inco­herència tam­poc ajuda.

Al lli­bre ja reclamo un gran acord pre­ci­sa­ment per recu­pe­rar la trans­ver­sa­li­tat al vol­tant de la llen­gua. El pit­jor que ens podria pas­sar és que s’inter­pretés que el català és la llen­gua dels inde­pen­den­tis­tes i el cas­tellà la dels no inde­pen­den­tis­tes. El pacte hau­ria de ser­vir per recu­pe­rar els grans con­sen­sos del cata­la­nisme, que en els dar­rers anys s’han tren­cat. Sobre les pro­pos­tes con­cre­tes, és evi­dent que van en la línia.

Vull pen­sar que aquesta acti­tud la va tenir només durant la cam­pa­nya de les cata­la­nes, perquè la seva volun­tat era anar a bus­car el vot que havia mar­xat a Ciu­ta­dans. I crec que era un mal enfo­ca­ment, perquè no pots posar en risc un tema tan sen­si­ble per gua­nyar qua­tre vots. Tinc la sen­sació que el PSC està recon­duint aquesta posició perquè s’ha ado­nat que era bas­tant difícil de man­te­nir.

La pit­jor herència que ens ha dei­xat Ciu­ta­dans ha estat la lla­vor del fei­xisme. Rivera i Arri­ma­das van llau­rar el camp perquè després vingués una força des­a­com­ple­xa­da­ment fei­xista com Vox, amb dis­cur­sos que fan ver­go­nya. I això té uns res­pon­sa­bles pre­vis. El que ha pas­sat a Cas­tellà i Lleó no és anecdòtic. Tot i això, jo no m’he tro­bat mai cap veí o veïna de Torre-romeu o de bar­ris sem­blants que no vul­guin que els seus fills o filles sàpiguen par­lar català.