El llibre, en realitat, està explicat en primera persona del plural. És evident que la meva experiència personal, ja sigui com a alumne, professor i ara diputat, és important, però m’interessava molt més donar la veu als autèntics protagonistes. En un dels capítols del llibre parlen el meu pare, la meva mare, la veïna del barri que estava implicada a l’AMPA, el director de l’escola, el regidor d’Educació, el president de l’associació de veïns... El que pretenia era contraposar les veus de la gent que de debò van viure el model d’immersió lingüística des del seu naixement a a aquells polítics que moltes vegades parlen des del desconeixement o la mala fe, com ara Arrimadas i Abascal. El cert és que a Torre-romeu i en molts altres barris van ser les famílies castellanoparlants les que van demanar a la Generalitat que s’implementés un model d’immersió a Catalunya perquè el que volien era que els seus fills i filles tinguessin les mateixes oportunitats que la resta del país.

Tinc la sensació que els consensos es continuen mantenint. Hi ha un consens polític important, i això no només es trasllada al Parlament de Catalunya, on hi ha una majoria de forces polítiques que donen suport al model d’escola pública de Catalunya, sinó que també hi és al Congrés, on s’ha aprovat alguna proposició no de llei en defensa del model d’immersió i on també recentment vam aprovar una llei orgànica d’educació que el blinda. Tenim també majoria social. La darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), ens diu que el 80 % dels catalans i les catalanes continuen donant suport al model d’immersió. Per tant, estem a l’entorn dels percentatges que teníem a l’inici del model d’immersió. I també tenim una cosa molt important, i és que mantenim el consens pedagògic.

El que més hem d’agrair a la immersió és precisament aquest component de cohesió social. Catalunya fàcilment podria haver estat una societat trencada, amb dues comunitats que visquessin d’esquena, com malauradament passa en altres països del nostre entorn. I, en canvi, som una societat profundament cohesionada en aquest aspecte. Tenim altres problemes de desigualtats socials i econòmiques que hem d’anar corregint, però des del punt de vista de la llengua i cultural, crec que som una societat prou cohesionada. I aquesta ha estat una de les grans aportacions que ha fet el model d’immersió lingüística.

Aquesta ha estat l’altra gran aportació: la igualtat d’oportunitats. Aquest paper el juga l’educació pública, i és evident que la immersió n’és una pota fonamental, malgrat les retallades que es van produir a Espanya, i també a Catalunya, i que encara no s’han revertit del tot, com hem pogut comprovar amb les darreres mobilitzacions de la comunitat educativa.

Al marge dels insults, el que més em preocupa és la utilització irresponsable de l’educació i la llengua per part de la dreta. I no em refereixo només a la dreta política, que és la més visible. Em preocupa molt la dreta mediàtica i la utilització que es fa de la immersió per estigmatitzar Catalunya. I em preocupa també, com a demòcrata que soc, el comportament de la dreta judicial, que és la que està jugant el pitjor dels papers. Avui, si el model d’immersió està en risc és per sentències polititzades que estan escrites directament amb una mà política per part de la dreta judicial espanyola. I aquest és un comportament profundament antidemocràtic.

Des de la dreta m’han dit que tenia la síndrome d’Estocolm o coses semblants. No acaben d’entendre que una persona com jo, que no és independentista, s’estimi i defensi la llengua catalana i vulgui que el futur del país s’escrigui amb el català com a llengua vehicular. Però més enllà d’aquestes crítiques, he de dir que m’he sentit molt acompanyat, fins i tot per part de persones que no m’esperava. Gent de l’àmbit de la cultura que no estan en posicions catalanistes fermes. Fins i tot et diria que després d’alguns dels discursos que he fet al Congrés, alguns diputats de Ciutadans han vingut a donar-me la raó i a felicitar-me. Per tant, les fronteres tampoc estan tan clares com moltes vegades ens volen fer creure.

Doncs perquè tenim uns tribunals polititzats. El Partit Popular fa més de tres anys que veta la renovació del Consell General del Poder Judicial, que és el que controla el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem i els tribunals superiors de justícia de les comunitats autònomes i, per tant, a mi el que em preocupa és que més que una sentència justa surti una sentència política per intentar debilitar el model d’immersió lingüística a Catalunya. Soc un gran detractor d’aquesta actitud. Les decisions educatives han de correspondre a l’àmbit pedagògic, no al judicial. Si defensem el model, el modifiquem o el flexibilitzem, ha de ser fruit d’una reflexió pedagògica i no d’una sentència judicial.

Al meu entendre, el conseller es va equivocar situant el focus d’atenció en el model educatiu. Després de la sentència va anunciar un pla de promoció del català a les escoles perquè deia que el seu ús havia caigut. Sempre dic que el model d’immersió compleix el seu objectiu, que és garantir que els nens i nenes d’aquest país siguin bilingües i, majoritàriament, és així. Una altra cosa és si després fan servir la llengua catalana més o menys. Això depèn d’altres factors, com ara el context social, la situació de la feina de cadascú... Les polítiques educatives ens han situat en un bon escenari, però probablement les culturals no han estat les millors en els darrers deu anys. Al llibre també explico que vaig aprendre català no només a l’escola, sinó veient Son Goku i Arale a TV3. I la televisió pública catalana ha patit una retallada del 50% en la seva programació infantil. Crec que el conseller González-Cambray hauria de col·laborar i treure el focus de l’escola, que és on el vol posar la dreta espanyola.

La immersió, com tot en el món de la pedagogia, s’ha de flexibilitzar i s’ha d’adaptar. La immersió no vol dir que vingui el professor i parli en català a l’aula. També té altres condicionants importants, com ara les aules d’acollida o l’atenció individualitzada a l’alumnat o les hores de tutoria. Aspectes, tots, que han estat retallats en els darrers deu anys. El que cal fer és revertir aquestes retallades perquè això també va en benefici del model d’immersió. No es tracta només de defensar públicament el model d’immersió, sinó d’acompanyar-lo pressupostàriament, que és el que moltes vegades no s’ha fet des de la Conselleria d’Educació.

La comunitat educativa està compromesa amb la immersió i amb l’avenç social del país. Però això no vol dir que el govern hagi de permetre que tota la responsabilitat recaigui en els equips directius. Des del govern s’hauria de buscar un marc jurídic que fes de paraigua a totes aquestes sentències i que evités que la responsabilitat fos del professorat o dels equips directius. D’aquesta manera, es protegiria no només el model d’immersió, sinó també la comunitat educativa en general.

Hem de posar en valor que no s’ha demanat l’execució de la sentència. Si fos un govern del Partit Popular i més encara si tingués el suport de Vox, com a Castella i Lleó, seria el primer que haurien demanat. Després he de dir que des del ministeri, amb els límits que pot tenir el PSOE, he vist una defensa més clara del model d’immersió per part de la ministra d’Educació que la que he pogut escoltar del senyor Illa al Parlament.

Estic convençut que qualsevol redactat de la llei, la justícia polititzada l’hauria intentat minvar. La llei és clara i diu que les administracions educatives competents són les encarregades de determinar els usos lingüístics als centres educatius. En el cas de Catalunya, l’autoritat competent és el Departament d’Educació, i la llei d’educació també té un article que parla del model d’immersió que, a més, l’any 2009 ja va passar el filtre del Tribunal Constitucional. Han estat reinterpretacions posteriors per part d’una justícia polititzada. Per tant, tant és el que haguéssim fet, perquè una part de la dreta judicial col·labora amb la dreta política i mediàtica per destruir el model d’immersió. El que passa és que al davant hi ha una societat i una comunitat educativa molt cohesionades, i uns partits polítics que, encara que de vegades ens barallem, tenim molt clar que aquests consensos polítics els hem de defensar des de la transversalitat.

És un debat recurrent però trampós. Aquestes sentències i dubtes sobre el model d’immersió surten sempre que hi ha un govern progressista a Espanya. En canvi, quan governa la dreta no el toquen, perquè saben que no són capaços de fer-ho. És un element més per part de la dreta per incrementar la tensió política.

És evident que el català té un ús social inferior al que té el castellà. No crec que estigui en risc de desaparició, però cal fer polítiques actives de defensa del català. I això ho estem reclamant a la Generalitat, però també a l’Estat, que té l’obligació de promocionar les llengües oficials que hi ha a Espanya.

Doncs hauria d’implementar el reconeixement, la promoció i la protecció de les llengües oficials i pròpies. A mi em sorprèn que la justícia tingui la capacitat de dir a l’escola quin percentatge de castellà ha d’utilitzar i que, en canvi, les sentències en català no arribin al 5%. Els primers que s’haurien d’aplicar les seves recomanacions són els jutges. Això és una anormalitat que hauria de corregir una llei de llengües.

La veig possible ara, que hi ha una correlació de forces que permet que el PSOE es mogui. Durant el govern de Mariano Rajoy, els socialistes van presentar una llei de llengües al Congrés dels Diputats que ara sembla que no accepten. Aquesta incoherència tampoc ajuda.

Al llibre ja reclamo un gran acord precisament per recuperar la transversalitat al voltant de la llengua. El pitjor que ens podria passar és que s’interpretés que el català és la llengua dels independentistes i el castellà la dels no independentistes. El pacte hauria de servir per recuperar els grans consensos del catalanisme, que en els darrers anys s’han trencat. Sobre les propostes concretes, és evident que van en la línia.

Vull pensar que aquesta actitud la va tenir només durant la campanya de les catalanes, perquè la seva voluntat era anar a buscar el vot que havia marxat a Ciutadans. I crec que era un mal enfocament, perquè no pots posar en risc un tema tan sensible per guanyar quatre vots. Tinc la sensació que el PSC està reconduint aquesta posició perquè s’ha adonat que era bastant difícil de mantenir.

La pitjor herència que ens ha deixat Ciutadans ha estat la llavor del feixisme. Rivera i Arrimadas van llaurar el camp perquè després vingués una força desacomplexadament feixista com Vox, amb discursos que fan vergonya. I això té uns responsables previs. El que ha passat a Castellà i Lleó no és anecdòtic. Tot i això, jo no m’he trobat mai cap veí o veïna de Torre-romeu o de barris semblants que no vulguin que els seus fills o filles sàpiguen parlar català.