“Parlar més del compte és garantia d’equivocar-te”

No, ningú. De l’entorn polític, els únics con­tac­tes que havia tin­gut eren amb els con­se­llers d’Inte­rior de les últi­mes legis­la­tu­res, per la feina que feia a comu­ni­cació dels Mos­sos d’Esqua­dra. El pre­si­dent Ara­gonès és qui em va tru­car direc­ta­ment i em va fer la pro­posta.

Algú em truca un diven­dres a la tarda i em pre­gunta si és un bon moment per par­lar. Jo li demano un minut perquè estic amb els nens, i lla­vors és quan em diu que em pas­sarà amb el pre­si­dent. Sobta, evi­dent­ment. Això és un diven­dres a la tarda i la decisió no és imme­di­ata, és medi­tada. Després d’aquesta tru­cada hi ha con­ver­ses, el pre­si­dent m’explica quina és la seva idea de por­ta­veu de comu­ni­cació del govern i jo li tras­llado quin és el meu punt de vista. Hi ha una reflexió poste­rior i després la presa de la decisió.

No, no. El que he expli­cat i el que deixo clar és que, com diu el direc­tor gene­ral de comu­ni­cació del govern, hi ha una per­sona que ha estat desig­nada per ser la veu i la cara del govern i per expli­car les deci­si­ons con­jun­tes del govern. Per tant, la meva feina és aquesta: inten­tar expli­car les deci­si­ons del govern de la millor manera pos­si­ble, però jo soc només el canal per tras­lla­dar el mis­satge i el que he fet fins ara en tot moment és això i, per tant, no s’ha donat cap cir­cumstància en què no hagi estat així.

El meu paper, com deia, és ser la cara i la veu del govern. Hi ha un govern, que és de coa­lició i hi ha dos par­tits que for­men aquest govern. A l’entorn dels par­tits, hi ha els movi­ments, els dis­cur­sos i l’acció política dels matei­xos par­tits, i al govern, hi ha l’acció de govern i prou. L’objec­tiu d’aquesta por­ta­veu amb per­fil tècnic, d’aquesta peri­o­dista que parla en nom del govern, és pre­ci­sa­ment aquest: aïllar el govern de tot el que passa al seu vol­tant en el sen­tit de dis­crepàncies, de política de decla­ra­ci­ons i, fins i tot en alguns moments, de tensió. I crec que l’objec­tiu s’està com­plint, perquè són fets objec­tius que pel que fa a comu­ni­cació de govern, afor­tu­na­da­ment –i això no vol dir que no arribi– fins ara no hi ha hagut cap dis­funció. Això pot­ser ho pot valo­rar més un peri­o­dista que no pas jo.

No crec que sigui jo la per­sona que hagi de valo­rar si va ser un encert o no. En tot cas, els fets objec­tius són que vuit mesos després del meu nome­na­ment no hem tin­gut cap crisi comu­ni­ca­tiva poste­rior a un con­sell de govern perquè el mis­satge que es tras­llada ja és el mis­satge con­sen­suat, el mis­satge unànime, la veu de tot el govern, i això és molt impor­tant. El dimarts qui parla no és cap con­se­ller en con­cret, no és cap dels dos par­tits polítics, no és ni el pre­si­dent ni el vice­pre­si­dent, sinó tot el govern.

Hi ha dues velo­ci­tats al vol­tant de la figura del por­ta­veu: una, com és obvi, és estar al cas de tota l’actu­a­li­tat, la de casa nos­tra i la de l’àmbit inter­na­ci­o­nal. Amb més o menys pro­fun­di­tat –perquè és evi­dent que no es pot saber tot de tot arreu–, has de saber què passa, i això vol dir escol­tar i lle­gir molt. I en segon lloc, cal estar molt al cas de tot el pla l’acció de govern, del que s’ha fet, d’on estàs i d’on aniràs. I això també suposa lle­gir moltíssim i par­lar amb tots els depar­ta­ments per tenir la infor­mació de tot. Més enllà d’anar-te ama­rant de tota aquesta infor­mació, hi ha la gestió diària de tots els temes que sur­ten, perquè l’equip de comu­ni­cació de la Direcció Gene­ral de Comu­ni­cació del govern ges­ti­ona tota la comu­ni­cació. A banda de fer d’enllaç amb altres depar­ta­ments, també hi ha reu­ni­ons diàries sobre temes. Fins ara, per exem­ple, hi havia reu­ni­ons diàries fixes de segui­ment de la comissió dele­gada de la covid i ara hi ha també la Comissió dele­gada d’Ucraïna.

Hi tinc relació directa els dimarts després de la reunió de govern i també en funció de l’actu­a­li­tat i del que hi hagi que sigui notícia. A la reunió de govern com a tal només hi poden ser el pre­si­dent, el vice­pre­si­dent, els con­se­llers i el secre­tari de govern, però quan fina­litza i es tanca l’acta, a la mateixa sala em reu­neixo amb ells per fer un repàs dels temes més relle­vants i per posar sobre la taula els dar­rers temes del dia, perquè n’hi ha que no són a l’ordre del dia de la reunió de govern, però que són d’actu­a­li­tat i és obvi que sor­ti­ran en la roda de premsa i que cal fixar una posició de govern. Intento avançar-me en aquells temes que són d’interès per a la ciu­ta­da­nia i, en espe­cial, per als peri­o­dis­tes, i fixar posició. I quan jo dono res­pos­tes no tinc pro­blema a dir que un tema no s’ha trac­tat perquè la meva opinió val poc o gens.

Soc una per­sona que, sem­pre des del res­pecte, es mos­sega molt poc la llen­gua. Si tinc clar que les coses s’han de fer d’una deter­mi­nada manera, encara que hi hagi qui pensi abso­lu­ta­ment el con­trari i ho esti­gui veient o intuint, jo neces­sito com­par­tir que el meu posi­ci­o­na­ment i la meva manera de veure-ho és l’altra. En comu­ni­cació les coses mai són blan­ques o negres, i tu pots tenir molt clar fer-ho d’una manera i jo d’una altra, i par­lant la gent s’entén i sem­pre es pot tro­bar la millor manera.

En l’àmbit en què jo em moc, que és l’àmbit de l’acció de govern, res­pecte a què s’ha fet, on estem i cap a on anem es pot comu­ni­car tot, només cal bus­car el moment oportú. En rea­li­tat, el que vull dir quan dic que el que no es comu­nica no exis­teix és que sem­pre és millor expli­car les coses que t’interes­sen, que estàs fent o en les quals estàs tre­ba­llant que no pas no expli­car-ho, perquè si tu no hi dones veu, algú ho expli­carà per tu i segu­ra­ment aquell espai l’ocu­parà algú altre. Si tu ets el pro­ta­go­nista t’has d’expli­car. Ara bé, el que cal tenir molt clar és que expli­car-se no és jus­ti­fi­car-se. Ara ja no parlo de l’àmbit de govern, parlo de comu­ni­cació en gene­ral, expli­car-se no és jus­ti­fi­car-se, és donar a conèixer el perquè de les coses; si la gent entén per què es fan les coses, nor­mal­ment tot és molt més sen­zill. Mol­tes vega­des el que falla, a la vida en gene­ral i a les rela­ci­ons entre per­so­nes, és això, una comu­ni­cació més fluida.

Per a mi, les rodes de premsa mai són fàcils, i no crec que ho arri­bin a ser. Sí que és cert que de les pri­me­res que vaig fer a les d’ara hi ha hagut una evo­lució. De tota l’experiència que he acu­mu­lat en els últims vint anys en matèria de comu­ni­cació, no en tenia cap sobre com comu­ni­car en públic de manera ins­ti­tu­ci­o­nal davant les càmeres, i això es notava els pri­mers dies i n’era cons­ci­ent. Parlo de memòria, però si el pre­si­dent va fer públic un dimarts que seria la por­ta­veu, jo vaig arri­bar a Palau el dijous i el dimarts següent ja vaig sor­tir. Un cap de set­mana per pre­pa­rar-me: no tenia el rodatge, hi havia molta expec­tació mediàtica, tot­hom estava pen­dent de mi... Molta pressió, aquell dia! Entre­nant-se se n’aprèn, i el millor entre­na­ment és cada dimarts quan em poso davant del micròfon.

Màxim res­pecte a tots els peri­o­dis­tes, que al final són com­panys, això ho tinc claríssim. Jo soc peri­o­dista igual que ells o ells són peri­o­dis­tes igual que jo i, per tant, ens tro­bem cada dimarts cadascú per fer la seva feina. El més com­plex de tot és el fet que cada dimarts la por­ta­veu surt a donar expli­ca­ci­ons sobre el que ha acor­dat el govern, però en rea­li­tat els peri­o­dis­tes –i ha de ser així– et poden pre­gun­tar sobre qual­se­vol tema. Inten­tes tenir conei­xe­ment del màxim de coses pos­si­bles, però ningú sap de tot, i pas­ses un exa­men, no perquè te’l facin els peri­o­dis­tes, sinó perquè tu ets cons­ci­ent que et pre­gun­ta­ran qual­se­vol cosa qual­se­vol dimarts... Això, per a mi, és el més com­pli­cat. També li diré que no tinc cap mena de pro­blema a reconèixer que un tema no s’ha par­lat o dir que no tinc sufi­ci­ent infor­mació o conei­xe­ment per fer-ne una valo­ració. Crec que no ha estat un encert que els polítics hagin vol­gut demos­trar que saben de tot i que poden con­tes­tar de tot. Això ha fet que, al llarg dels dar­rers anys, tro­bem unes decla­ra­ci­ons sobre temes con­crets que dius: “Mare de Déu!” En una roda de premsa no vas a lluir-te, a bus­car el focus o el gran titu­lar. En el cas d’un por­ta­veu el més impor­tant és no come­tre erra­des, i el que puguis expli­car en set parau­les no ho expli­quis en set fra­ses, perquè par­lar més del compte és garan­tia d’equi­vo­car-te.

Jo, de política-ficció, no en vull fer. Durant molts mesos, cada set­mana quan he sor­tit a par­lar de la pandèmia pen­sava que tant de bo pogués sor­tir a expli­car que ja està, que la covid s’ha aca­bat. Ara, per exem­ple, hi ha el tema de les mas­ca­re­tes, a veure si es pot anun­ciar que es reti­ren a les esco­les o als espais inte­ri­ors. És cert que depèn del que sur­tis a anun­ciar estàs més con­tent o menys. Recordo amb espe­cial duresa la roda de premsa prèvia a Nadal, quan vam sor­tir a anun­ciar la vigila de fes­tes mesu­res res­tric­ti­ves. Era ple­na­ment cons­ci­ent de l’impacte emo­ci­o­nal que allò que havia de dir tin­dria sobre tota la població. Tot­hom tenia sopars i tro­ba­des fami­li­ars orga­nit­za­des, i jo havia de dir que s’havia de tirar tot enrere, i això sap greu perquè veus al teu propi entorn l’impacte que genera. Quan puc donar una notícia que és bona, a mi em fa feliç.

Són rit­mes dife­rents, però en els dos casos ets ple­na­ment cons­ci­ent de la res­pon­sa­bi­li­tat que estàs assu­mint, de la deli­ca­desa de la infor­mació que estàs trac­tant i de l’impacte que tindrà el que diràs. Quan estava als Mos­sos, encara que no donés la cara, era la veu ofi­cial del cos, i el que jo deia era sem­pre segons els Mos­sos d’Esqua­dra, i tot el que ve dels Mos­sos té una reper­cussió molt gran! Per tant, no se’m sen­tia la veu o no se’m veia la cara, però era molt cons­ci­ent de la deli­ca­desa de tot el que ges­ti­o­nava. Aquí la consciència la tens des del minut zero, perquè veus tots els peri­o­dis­tes davant teu, veus les càmeres i els fotògrafs i saps que qual­se­vol paraula que diguis o que no diguis –perquè de vega­des la notícia és que el govern evita un pro­nun­ci­a­ment– té reper­cussió. Surts amb tensió i no crec que això sigui dolent, al con­trari, has de sor­tir amb tots els sen­tits acti­vats tota l’estona i no abai­xar la guàrdia, ni abans ni després de la com­pa­rei­xença, perquè en el moment que tras­pas­ses la porta els peri­o­dis­tes no par­len amb tu perquè siguis la Patrícia, hi par­len perquè ets la por­ta­veu del govern i m’he d’abs­te­nir de fer valo­ra­ci­ons sobre l’actu­a­li­tat.

Si con­si­de­rem la comu­ni­cació ins­ti­tu­ci­o­nal i la comu­ni­cació cor­po­ra­tiva com una branca més del grau de peri­o­disme, evi­dent­ment el que fa el por­ta­veu de qual­se­vol ins­ti­tució també és peri­o­disme. No par­lem de peri­o­disme de mit­jans, sinó de peri­o­disme de fonts, on hi ha una part molt impor­tant que és la comu­ni­cació cor­po­ra­tiva. Si no, on ho englo­bem això? És comu­ni­cació ins­ti­tu­ci­o­nal, i això és una branca més del peri­o­disme. La presa de deci­si­ons no passa per mi, perquè jo soc un per­fil tècnic de comu­ni­cació i, per tant, jo soc el canal i dono forma al mis­satge que s’ha de tras­lla­dar. Es pot donar forma a través d’una nota de premsa, a través d’un vídeo que es difon per les xar­xes o a través de la por­ta­veu que ho explica de la manera que creu que és la més adi­ent i adap­tant el mis­satge a l’inter­lo­cu­tor.

[Riu]

La com­pa­ració amb Car­les Febró m’elo­gia moltíssim. És que és una ins­ti­tució, aquí a Palau! Pre­ci­sa­ment de la poca gent que conei­xia de Palau, un era el Car­les Febró, perquè els que fa temps que tre­ba­llem a l’admi­nis­tració l’hem vist en mil llocs dife­rents acom­pa­nyant el pre­si­dent. No ho sé. Jo crec que la figura de per­fil tècnic, que és la que jo tinc, aporta coses bones o molt bones a la comu­ni­cació política i que és una figura abso­lu­ta­ment com­pa­ti­ble amb l’espai que ha de tenir cada con­se­ller, el vice­pre­si­dent i el pre­si­dent del govern a l’hora de comu­ni­car. Per a mi, el por­ta­veu té unes fun­ci­ons molt clares i s’ha de veure quin recor­re­gut té, que jo crec que és llarg, no en el meu cas con­cret, sinó en la figura tècnica del por­ta­veu.

Sí que hi man­tinc con­tacte. És una per­sona amb qui he tre­ba­llat durant molts anys i és cone­gut que més enllà de l’àmbit pro­fes­si­o­nal tenim també una relació per­so­nal d’amis­tat i, per tant, con­ti­nuem man­te­nint el con­tacte, tot i que sí que és veri­tat que no és el mateix tre­ba­llar junts i veure’ns cada dia que no pas ara que els nos­tres camins pro­fes­si­o­nals els fem per sepa­rat. De la situ­ació per­so­nal del major, m’estimo més no fer-ne comen­ta­ris.

Sí, també hi he tre­ba­llat durant molts anys i hi tinc una molt bona relació, però no hem coin­ci­dit encara des de que ha estat nome­nat cap del cos.

No. La recordo amb molta estima, i en l’aspecte pro­fes­si­o­nal el que jo he après als Mos­sos d’Esqua­dra és moltíssim. En tinc molt bon record, però enyo­rança no és la paraula.

Jo crec que les coses que són bones no s’han de donar mai per tan­ca­des. S’ha de mirar enda­vant i s’ha de seguir cami­nant, però si la pre­gunta és quin és el meu futur pro­fes­si­o­nal o on em veig, no ho sé. Jo ara estic gau­dint molt de la feina que estic fent aquí, i també vaig gau­dir moltíssim de la feina que vaig fer als Mos­sos. Per sort o per desgràcia, les nos­tres vides estan molt con­di­ci­o­na­des per les fei­nes que fem, perquè ens ocu­pen una part molt impor­tant del nos­tre temps. Per això, si una cosa tinc clara és que el més impor­tant de la feina que fem és, si es pot, gau­dir-la i que t’agradi.

Al llarg dels anys, per l’experiència acu­mu­lada se m’ha ofert ser res­pon­sa­ble de comu­ni­cació de dife­rents depar­ta­ments, i jo a l’hora de pren­dre les deci­si­ons tinc en compte quins són els meus conei­xe­ments, si puc fer bé aque­lla feina i també si m’ompli­ria i em faria feliç. En funció d’això, he pres les deci­si­ons, i soc cons­ci­ent que he tin­gut sort perquè he pogut deci­dir les fei­nes que he fet.

No. La teo­ria és una i la pràctica, una altra com­ple­ta­ment dife­rent. Sí que és veri­tat, no sé si per a bé o per a mal, que amb la pandèmia i les con­ne­xi­ons vir­tu­als hi ha coses que han can­viat. Abans havies de ser tant sí com no en un lloc físic per fer una reunió i ara la pots fer des de casa. Però resulta que pel fet de poder-la fer des de casa no dius mai que no i, amb els nens al cos­tat, pots estar con­nec­tada a les vuit del matí o a les deu de la nit.

Begur! Sem­pre Begur: a l’hivern, a l’estiu, a la pri­ma­vera i a la tar­dor, tot i que entre set­mana no hi puc anar. També, és clar, els meus fills són el meu refugi i, encara que sigui com­pli­cat, amb el temps i el pas dels anys he après molt més a con­ci­liar del que ho feia temps enrere.