“El Pacte ha d’estar al servei de la normalització de la llengua”

Pri­mer de tot, he de dir que era fona­men­tal fer un Pacte Naci­o­nal per la Llen­gua. I afronto el procés amb molta il·lusió. Feia un cert temps que denunciàvem que la llen­gua es tro­bava en una crisi i que s’hi havia d’inter­ve­nir. Calia plan­te­jar una aposta col·lec­tiva per ini­ciar un nou procés de política lingüística adap­tat a les noves cir­cumstàncies de la llen­gua. Dit això, l’informe que se’ns va encar­re­gar és de base des­crip­tiva i intenta iden­ti­fi­car les feble­ses i les for­ta­le­ses de la llen­gua, acadèmica­ment i de la manera més neu­tra pos­si­ble. És un estat de la qüestió, allò que en política lingüística ano­me­nem els ante­ce­dents cau­sals.

Efec­ti­va­ment, hi ha coses que no són a les nos­tres mans o que hi són d’una manera par­cial. El que és evi­dent és que no ens podem fer tram­pes al soli­tari, i que si volem cap­gi­rar una situ­ació l’hem d’enca­rar de la manera més rea­lista pos­si­ble. La nos­tra no és una llen­gua hegemònica. És una llen­gua mino­rit­zada, que no mino­ritària. La mino­rit­zació és la segona part de la qüestió. Amb 10 mili­ons de per­so­nes que decla­ren que saben par­lar el català, tenim una llen­gua mit­jana, que es troba dins les 100 llengües més par­la­des del món, con­cre­ta­ment al vol­tant del número 90 d’un total del 6.000 llengües. L’estadi de mino­rit­zació, però, l’hem d’assu­mir clara­ment; sobre­tot en l’àmbit ins­ti­tu­ci­o­nal, més enllà de visi­ons cofois­tes. L’altra qüestió és que per sor­tir d’aquesta con­dició hem d’acti­var mol­tes coses: hem de fer una política lingüística mul­ti­ni­vell i inten­tar pal·liar alguns dels efec­tes d’aquesta glo­ba­lit­zació, tot assu­mint que sem­pre serà un marc que ens inco­mo­darà. Cal que aques­tes difi­cul­tats d’habi­ta­bi­li­tat siguin les menors pos­si­bles i que puguem fer polítiques lingüísti­ques per inten­tar millo­rar-les. La glo­ba­lit­zació ens ha cai­gut al damunt i ens ha aga­fat sense les eines ade­qua­des per com­ba­tre-la molt millor. En tot cas, el tema és d’una com­ple­xi­tat extrema. Nave­ga­rem a con­tra­cor­rent, però hi ha uns espais d’actu­ació impor­tants que ens poden aju­dar a viure molt millor en català.

Es tracta d’una alte­ració del mapa lingüístic impor­tantíssima. Podríem par­lar per­fec­ta­ment d’allau migratòria. Són un milió i mig de per­so­nes que entren al tom­bant del mil·lenni, i que ho fan en un temps molt escàs, en un parell de dècades. També és una allau molt diversa cul­tu­ral­ment i lingüísti­ca­ment. I aquesta és una altra carac­terística relle­vant. Ara ja no estem en la pan­ta­lla de la dua­li­tat català-cas­tellà, sinó davant un mosaic lingüístic de tres-cen­tes llengües. Això reque­reix una nego­ci­ació comu­ni­ca­tiva per­ma­nent, i no estem en les millors con­di­ci­ons per sor­tir-nos-en satis­factòria­ment. Per tant, tenim iden­ti­fi­cat el pro­blema.

Sobre­tot, cen­trant-nos en polítiques d’aco­lli­ment que situïn la llen­gua com a ele­ment cen­tral. Una cosa que fins ara s’ha tin­gut en compte, però més des d’un punt de vista pro­gramàtic, retòric, que no pas en els com­por­ta­ments reals. Aquí, segu­ra­ment, hi ha un dels ele­ments clau: la neces­si­tat d’incor­po­rar tota aquesta població al català. Al vol­tant d’aquest objec­tiu hi ha molts pro­ble­mes a superar: un és el sos­tre de vidre legis­la­tiu, que ens impe­deix comp­tar amb les eines i els recur­sos ade­quats per a la inte­gració dels nou­vin­guts. Després també tenim una incom­prensió esta­tal enorme, en el sen­tit que a l’àrea medi­terrània és on es con­cen­tra bona part de la nova població, i no s’apor­ten recur­sos com­pen­sa­to­ris per ges­ti­o­nar un bon aco­lli­ment. Hi ha coses que venen de l’Estat, d’un àmbit de decisió supe­rior, però també hi ha coses nos­tres. I és aquí on hem de tre­ba­llar sense cap mena de dubte i amb molt més con­ven­ci­ment del que ho hem fet fins ara per tal de fer que el català sigui real­ment la llen­gua de cohesió social, la inter­lin­gua. En aquest objec­tiu s’hi ha de par­ti­ci­par des de les ins­ti­tu­ci­ons, però també des de baix, des de la soci­e­tat.

És fona­men­tal modi­fi­car com­por­ta­ments lingüístics amb pau­tes d’ús més favo­ra­bles al català. Estic par­lant d’una mesura que, d’altra banda, no neces­sita cap pres­su­post al dar­rere, sinó que depèn de l’adqui­sició d’una consciència social que iden­ti­fi­qui la neces­si­tat d’ofe­rir con­tex­tos inter­pel·lants en català als nou­vin­guts, molts dels quals pas­sen pel Con­sorci a la recerca de for­mació en català. Tot sovint, els cata­la­no­par­lants els iden­ti­fi­quem per aquests trets de raci­a­li­tat i, automàtica­ment, els par­lem en cas­tellà. Això sí que depèn de nosal­tres: fer avi­nent als nou­vin­guts la neces­si­tat d’incor­po­rar-se a la llen­gua del ter­ri­tori que els acull. Per tant, hem d’acti­var mol­tes coses per fer del català, pri­mer de tot, aque­lla llen­gua iden­ti­fi­ca­tiva i de cohesió social del ter­ri­tori, però també, i no menys impor­tant, per res­si­tuar-lo en l’ascen­sor social. Per a mi això és fona­men­tal i, en aquest sen­tit, s’han produït rela­xa­ments molt impor­tants des de fa més d’una dècada, a l’hora de valo­rar el conei­xe­ment del català en l’accés als llocs de tre­ball, sobre­tot en àmbits semi­pri­vats i semipúblics, en el món soci­o­e­conòmic i soci­o­sa­ni­tari, per exem­ple. Això genera molta frus­tració a la gent que ha apos­tat per incre­men­tar conei­xe­ments de català, que ha apos­tat pel conei­xe­ment de la llen­gua del país i que s’han ado­nat que les expec­ta­ti­ves de millora social vin­cu­la­des a l’accés al català no s’han donat en la mesura que pre­ve­ien. En defi­ni­tiva, el català l’hem de res­si­tuar, en ter­mes de millora soci­o­e­conòmica, però també per una moti­vació de base iden­titària: en la incor­po­ració a la nova soci­e­tat el català hi ha de ser patri­mo­ni­al­ment.

Si mirem enrere i inten­tem ava­luar com han anat les coses, cer­ta­ment no podem ser gaire opti­mis­tes. L’horitzó el tenim clar: la neces­si­tat de com­ple­tar una matriu legis­la­tiva que ens sigui favo­ra­ble. Això, fins avui, no ha estat pos­si­ble. Sem­pre hi ha hagut una asi­me­tria molt clara en el trac­ta­ment de les dife­rents llengües de l’Estat i, a més, en els dar­rers temps, sobre­tot a par­tir de la sentència del 2010 del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal con­tra els requi­sits lingüístics de l’Esta­tut del 2006, encara s’ha produït una invo­lució molt més gran. Podríem dir que ens tro­bem en un esce­nari de des­cons­trucció legis­la­tiva o de deso­fi­ci­a­lit­zació, si volem dir-ho en ter­mes més con­tun­dents. Amb el soci amb el qual hem de col·labo­rar, que és l’Estat, les coses no pin­ten bé. Però hem de con­ti­nuar llui­tant, perquè és de justícia i de neces­si­tat peremptòria, per la igua­lació de drets i deu­res. Cal seguir ten­sant al màxim, dins dels paràmetres democràtics, i evi­den­ci­ant aquesta sub­or­di­nació, que es pro­du­eix no només en l’àmbit lingüístic, sinó en molts d’altres. Ens hem d’anar car­re­gant de raons. Per­so­nal­ment, no soc amant del con­flicte, però l’hem d’assu­mir quan no fer-ho impli­qui tra­ves­sar línies roges que ens allu­nyen del nos­tre objec­tiu, que és que el català tin­gui una habi­ta­bi­li­tat nor­mal al seu ter­ri­tori.

La rea­li­tat de la comu­ni­tat lingüística és que no fun­ci­ona com a tal. Diem que som 10 mili­ons de par­lants, però en rea­li­tat tenim una comu­ni­cació escassíssima entre les parts i una con­flic­ti­vi­tat crònica ati­ada per deter­mi­nats sec­tors. Des del 2015 tenim una xamba còsmica i és que totes les comu­ni­tats de l’Estat espa­nyol estan en mans de con­jun­tu­res polítiques que, com a mínim en les acti­tuds, són favo­ra­bles a la reha­bi­li­tació de la llen­gua. Una altra cosa són els com­por­ta­ments o el grau d’acti­vació d’aquesta acti­tud. Fins i tot al País Valencià, que ha estat un espai de cro­ni­fi­cació del con­flicte molt gran, la política lingüística està en mans del ves­sant naci­o­na­lista de Com­promís. A les illes Bale­ars, cada qua­tre anys des del 1999, lle­vat de les dar­re­res elec­ci­ons, hi ha hagut canvi de govern, i la llen­gua ha sigut un dels ari­ets del debat per­ma­nent i ha estat en cons­tant cons­trucció i des­cons­trucció. En qual­se­vol cas, la situ­ació actual ens per­met fer reu­ni­ons i esta­blir algu­nes col·labo­ra­ci­ons, però s’ha avançat molt poc en l’aspecte efec­tiu. De tota manera, hem de tenir pre­sent que no es com­par­teix la mateixa idea de nor­ma­li­tat a tots els ter­ri­to­ris. L’únic que ha tin­gut una política lingüística con­ti­nu­ada ha estat Cata­lu­nya. Andorra ha anat fent i ha acon­se­guit guanys molt impor­tants, cosa que ens dona una ori­en­tació molt clara de la importància de poder ges­ti­o­nar el teu propi eco­sis­tema.

Es fa difícil pri­o­rit­zar. Hi ha una qüestió que ens ha d’ani­mar i que ve de l’anàlisi d’algu­nes vari­a­bles demo­lingüísti­ques. A Cata­lu­nya, hi ha vari­a­bles estruc­tu­rals que fun­ci­o­nen posi­ti­va­ment, mal­grat tot. I això ho hem de tenir pre­sent. Una d’aques­tes és la trans­missió lingüística inter­ge­ne­ra­ci­o­nal, que acre­dita guanys impor­tants. En el tra­jecte gene­ra­ci­o­nal que hi ha entre avis i nets, s’arri­ben a gua­nyar 20 punts per­cen­tu­als. Podria pas­sar per­fec­ta­ment a l’inrevés. Això és degut, prin­ci­pal­ment, a un com­por­ta­ment majo­ritària­ment favo­ra­ble dels matri­mo­nis mix­tos. Aquesta és una vari­a­ble estruc­tu­ral clau: la traça més sinis­tra quan hi ha un procés de subs­ti­tució en marxa és, jus­ta­ment, el tren­ca­ment de la trans­missió lingüística inter­ge­ne­ra­ci­o­nal. Una altra dada favo­ra­ble és el deca­latge posi­tiu que hi ha entre la llen­gua ini­cial, la que has après a la llar, i la llen­gua d’iden­ti­fi­cació, la que assu­mei­xes com a pròpia en algun dels esce­na­ris vitals. Aquí el català gua­nya 5 punts. Em refe­reixo a les mudes lingüísti­ques, és a dir, a moments vitals en què l’indi­vidu ha can­viat la iden­ti­fi­cació lingüística.

Em sem­bla que és a la ment de tot­hom. El català està absent al món digi­tal i pre­senta molta feblesa en l’àmbit comu­ni­ca­tiu. I són eco­lo­gies en què el jovent, però no només el jovent, viu ins­tal·lat. Aquesta absència té con­seqüències, i no només en la fun­ci­o­na­li­tat de la llen­gua: el jovent s’allu­nya del català per falta d’oferta. El repte digi­tal ens ofe­reix un espai de tre­ball impor­tantíssim. Ara ens tro­bem en la soci­e­tat pla­ta­forma, de con­sum a la carta. I nosal­tres hi som tes­ti­mo­ni­al­ment. Hi hem de tre­ba­llar amb rigor perquè hem de ser-hi amb la màxima inten­si­tat pos­si­ble.

D’entrada, he de dir que encara em moc en un cert ter­reny de per­ple­xi­tat. Sobre­tot perquè em resulta difícil enten­dre com un plan­te­ja­ment d’aquesta enver­ga­dura ha tin­gut una pre­sen­tació pública tan sob­tada i poc expli­cada. També hi he tro­bat a fal­tar una par­ti­ci­pació activa del món dels pro­fes­si­o­nals de l’ense­nya­ment, al cap­da­vall les per­so­nes que hau­ran d’exe­cu­tar allò que es derivi del nou model. No es pot obli­dar que els models els fan bons les per­so­nes. Dit això, també vull dir que no dubto de la bon­dat del plan­te­ja­ment. La pola­rit­zació política del moment ens remet a for­mu­la­ci­ons maxi­ma­lis­tes. Em recorda molt allò dels apo­calíptics i els inte­grats, cosa que pro­voca sovint una mala iden­ti­fi­cació dels veri­ta­bles adver­sa­ris. Entenc la com­ple­xi­tat de la qüestió en un entorn en què el sos­tre de vidre legis­la­tiu ens esclafa. Però el que se’ns està dient ens posa davant del mirall i, cer­ta­ment, cons­ta­tem que no ens agra­dem gaire. Una qüestió clau és que, segons diuen els experts, la vehi­cu­la­ri­tat del català des de la mítica sentència del 1994 no excloïa la del cas­tellà. Bona part de la població hem vis­cut, doncs, en una ficció al vol­tant d’un model d’immersió lingüística, un model que, com s’ha vist amb la sentència del (mínim) del 25% en cas­tellà, qual­se­vol cir­cumstància glo­to­política adversa podia impug­nar. Si això és així, la hipòtesi de la indolència de l’admi­nis­tració edu­ca­tiva cata­lana davant una presència cada cop més crei­xent del cas­tellà a les aules, sobre­tot a l’ense­nya­ment secun­dari, deixa pas a l’emergència d’un nou fac­tor expli­ca­tiu, la impotència de cor­re­gir judi­ci­al­ment aquesta deriva cas­te­lla­nit­zant amb la llei a la mà. He de con­fes­sar que la meva sor­presa ha estat majúscula. Dit això, entenc que el paper del ges­tor polític és extre­ma­da­ment com­plex i que s’ha de poder ajus­tar a un sos­tre de vidre jurídic que ens està tena­llant. Tan­ma­teix, no tinc clar que aquesta sigui la millor manera de fer-ho. Ara mateix em pre­o­cupa més el desànim d’un sec­tor de la població que inter­preta en ter­mes de frus­tració qual­se­vol per­cepció d’assumpció de l’auto­ri­tat, en aquest cas d’una judi­ca­tura que està impul­sant un pro­grama clara­ment lami­na­dor dels hipotètics avenços del que solen ano­me­nar les llengües autonòmiques.

Entenc que hi ha d’haver la màxima uni­tat pos­si­ble en un tema d’aques­tes carac­terísti­ques. Estem par­lant de l’adap­tació a una legis­lació clara­ment adversa. Això no és plat de gust per a ningú. I s’ha vol­gut, pel que sem­bla, dri­blar el tema dels per­cen­tat­ges i tirar enda­vant un model en què el català podria estar garan­tit si els pro­jec­tes lingüístics de cen­tre així ho acre­di­ten. És una aposta política. Per­so­nal­ment, crec que el que neces­si­tem és un nou model edu­ca­tiu. Una de les coses que menys m’agra­den és que s’ha actuat reac­ti­va­ment, quan el nos­tre cap­te­ni­ment hau­ria de ser pro­ac­tiu. No hauríem de dei­xar que ens mar­quin l’agenda agents externs: en rea­li­tat, hauríem d’estar fent una reflexió pro­funda sobre un sis­tema edu­ca­tiu que no fun­ci­ona pel que fa a la presència del català. No podem viure enca­llats en una immersió que donava res­posta a una situ­ació dels anys vui­tanta. De fet, par­lem de model d’immersió quan en rea­li­tat és un model de con­junció lingüística. Avui tenim un canvi de demo­gra­fia, d’expec­ta­ti­ves i d’acti­tuds en relació amb les llengües molt dife­rent. Neces­si­tem fer polítiques pro­ac­ti­ves i no reac­ti­ves, que ens per­me­tin ela­bo­rar un nou model lingüístic edu­ca­tiu plu­ri­lingüe, un model en què el català, com a llen­gua patri­mo­nial mino­rit­zada, tin­gui una cen­tra­li­tat i una pre­e­minència inqüesti­o­na­bles.

Aquest pacte s’ha de fer al ser­vei de la nor­ma­lit­zació de la llen­gua cata­lana. Els polítics han de defi­nir una terapèutica que pugui ser ento­mada pel gros de la soci­e­tat, no per la tota­li­tat, perquè això és impos­si­ble. En la mesura que evi­tar el con­flicte repre­senti una dava­llada d’expec­ta­ti­ves inas­su­mi­ble, no val­dria la pena. És la gestió de la com­ple­xi­tat, que deia el sociòleg Edgard Morin, però tinc una certa con­fiança que hi ha un espai de con­sens impor­tant.