“Entre tots no hem fet tot allò que s’hauria d’haver fet”

El codi té algun problema que estem en via de resoldre. Tenim a la cantonada una actualització. El text té 10 anys de vida i les relacions de consum són molt dinàmiques. Per tant, cal anar ajustant la llei. En tot aquest paquet també tenim previst reforçar i aclarir algunes qüestions que no estan ben resoltes i que tenen a veure amb la llengua i l’atenció oral.

El codi estableix clarament el dret que el ciutadà té a ser atès en català en els establiments, tant de forma oral com escrita. Ara bé, en altres apartats del codi, quan es parla de requisits de les relacions de consum, no està prou clar el text redactat dels de caire lingüístic i si també hi ha aquesta obligació d’atenció oral. El que ha passat és que el Tribunal Constitucional quan va validar la llei va puntualitzar que amb aquesta no es podia sancionar l’atenció oral en l’àmbit de la restauració. Això ho arreglarem reforçant aquesta protecció. Això fa que aquest tipus de reclamacions s’hagin de sancionar a través de la llei de comerç, que és molt més clara en aquest sentit i estableix l’obligació d’atendre en català per part dels establiments. Per tant, hi ha un dret en el codi de consum, ineludible, però que no té una correlació directa quan s’estableixen els requisits de les obligacions de consum. Aquesta és una disfunció que arreglarem en aquesta modificació de la llei de consum fent que hi hagi una correlació entre el dret a ser atès en català amb els requisits de les obligacions de consum que incorpori clarament la disponibilitat d’atendre el consumidor en la llengua que triï.

No descobriré res si dic que històricament (i això segurament té a veure amb la repressió sistemàtica que hem patit) els catalanoparlants hem tingut una actitud poc bel·ligerant a l’hora de fer valdre els nostres drets lingüístics. També hi ha una tendència clara a la diglòssia. I probablement també hi ha hagut un relaxament molt condicionat per la situació de crisi que s’ha viscut des del 2008. Dins els requisits exigibles de l’activitat econòmica, hem avantposat la seguretat alimentària i altres coses a les obligacions de disponibilitat lingüística. Dit això, com a director de l’Agència Catalana de Consum he notat que potser no sempre hi ha hagut un equilibri adequat entre la promoció econòmica, que és l’oferta, i la defensa del consumidor, que és la demanda. Segurament els drets lingüístics no sempre han estat atesos des dels poders públics amb l’atenció que es mereixen. No hem estat prou militants. En els darrers anys, però, han crescut les denúncies i la mateixa activitat inspectora de l’Agència, símptomes que la ciutadania i el govern han reaccionat. Ja no cal que em remeti al Pacte Nacional per la Llengua. En tot cas, hem estat prou exigents? No. Prou militants? No. De qui és culpa? De tots i de ningú. Això eximeix els poders públics? No.

Vull trencar una llança a favor dels soferts inspectors de consum. Per fer front a l’obligació que el legislador ha posat sobre la nostra teulada, tenim 35 inspectors per cobrir centenars de sectors d’activitat i centenars de milers de productes, tant sigui dret a l’habitatge, entitats financeres, etiquetatge de productes frescos, drets lingüístics... Posar la proa en la defensa dels drets lingüístics és una prioritat política d’aquest govern, sempre dins els marges de discrecionalitat que tens per establir prioritats en matèria de consum. També hem de tenir en compte que la nostra capacitat és limitada perquè la legislació de consum ens obliga a fer campanyes recurrents i constants sobre serveis essencials, que ocupen una part molt gran dels recursos humans que tenim. De totes maneres, hem estat revisant també que quan fem campanyes periòdiques de revisió estiguem més atents al compliment dels drets lingüístics. A banda d’això, el novembre de l’any passat vam fer una ordre de servei específica pels temes d’etiquetatge, no tant de la invitació a comprar com de la informació necessària per al consum. En aquest moment són més importants les accions que es deriven de la inspecció que no pas les que ho fan de la denúncia. Per tant, és cert que hi ha camp per córrer, però no ho és que el govern no faci res. El 2021 hi ha hagut 200 denúncies per drets lingüístics, la meitat de les quals són d’atenció oral; un 30% és de retolació d’establiments; un 11% és de contractació, catàlegs, cartes de restaurants i altres, i un 8% és d’etiquetatge. En canvi, en el mateix any, d’actuacions i inspeccions de l’Agència n’hi ha hagut 659. Per tant, ja ens va bé que hi hagi moltes denúncies, perquè vol dir que el ciutadà està empoderat. A més a més, nosaltres no podem arribar a tot arreu amb el cos d’inspectors. Per tant, ja ens va bé. Però entre denúncies i l’activitat inspectora, déu-n’hi-do.

El gap entre procediments i les sancions imposades té a veure amb el procediment sancionador, que és molt garantista. Els inspectors van al lloc, aixequen acta de sanció d’inspecció, però lògicament no hi ha un objectiu recaptatori, sinó sobretot que es resolgui l’anomalia. A vegades també és difícil de demostrar, com ara l’atenció oral i la disponibilitat de cartes en català. Seria un error voler actuar d’una manera diferent en un procediment que té una voluntat de corregir conductes econòmiques. L’any 2020 estàvem en 246 inspeccions i el 2021 vam arribar a les 659. A mesura que tots ens conscienciem que això no va bé, potser agafarem la velocitat de creuer. Jo crec que, abans de final de legislatura, percebrem que hi ha hagut una sacsejada.

Dins les ordres de servei que estan en vigor, una d’elles és la de comprovació dels requisits lingüístics. Sí que intentarem focalitzar i que es noti un cert capteniment per part de l’activitat inspectora. En aquest sentit, les denúncies que ens puguin arribar d’entitats com ara la Plataforma per la Llengua, oli en un llum. Ara ha entrat una onada de denúncies precisament vinculades a restaurants. Però fins fa un mes teníem moltes denúncies vinculades bàsicament a etiquetatges i les estem activant totes. El que passa és que no s’ha pogut fer abans i no sé exactament per què. En qualsevol cas, des que estic al capdavant de l’Agència hem posat la directa.