“Si trobo algú, cadascú a casa seva”

Em pre­gun­ta­ven si escric com si es tractés d’un procés terapèutic i dic que no, que per a mi no ho és. Per a mi escriure és un espai de cre­ació, de sen­tir-me més lliure, fora d’aquest món real d’obli­ga­ci­ons i res­pon­sa­bi­li­tats, de la mare, l’empresària, la culpa... I la mirada dels altres, perquè has de mos­trar una imatge. Per a mi, escriure és poder sor­tir d’aquest enco­ti­lla­ment. Ara estic fent relats i de fet aquest lli­bre és més aviat una excepció perquè allò que m’agrada fer és fan­ta­sia, ter­ror, ficció-ficció. Com que soc una mica dis­persa, tre­ba­llar en relats i tenir diver­ses idees en marxa fa per a mi.

Aquesta és la gràcia. Hi ha molta bar­reja. La pro­ta­go­nista és molt jo. Es diu igual que jo, és psicòloga, té una empresa, s’ha sepa­rat, té dos fills de l’edat dels meus. El punt de par­tida soc jo, allò que em va pas­sar quan em vaig sepa­rar i tot allò que em vaig anar tro­bant. Quan em vaig sepa­rar, als 33 anys, de sobte em vaig veure havent de fer coses que no havia fet mai. Era jove, però tenia ja mol­tes res­pon­sa­bi­li­tats i de cop havia de ser com ado­les­cent i no em sen­tia així. Em vaig veure vivint experiències tra­gicòmiques. I vaig pen­sar: “Tinc ganes d’escriure-ho.” Va ser el punt de par­tida.

A vega­des callem el que pen­sem, perquè ens sap greu evi­den­ciar segons què. Ho pen­sem però callem. I així no fem cap favor a l’altre. No cal mat­xa­car l’altre però en algun moment sí que hem de sen­tir-nos “més homes”, en el sen­tit que no ens sàpiga tant greu ferir l’altre.

Cada vegada em costa menys dir les coses tal com són. I aquest és un dels aspec­tes que valen la pena de fer-se gran. Tre­ba­llo en autisme i fa uns dies una eminència expli­cava que a les dones autis­tes mol­tes vega­des no els importa gaire què pen­sin els altres, i deia que tots hauríem d’apren­dre a ser una mica dones autis­tes. I pen­sava jo: quanta raó hi ha en això. No estar pen­dent de la mirada dels altres, menys repressió. Evi­dent­ment, vivim en soci­e­tat, però...

Es tracta també de tenir auto­es­tima i no sen­tir-se mala­ment per desit­jar, per opi­nar, per pen­sar, encara que, és clar, puguis escol­tar els altres.

Aquest lli­bre, evi­dent­ment, bar­reja l’experiència per­so­nal, però en algun moment ens pot ser­vir a totes, perquè ens hi podem sen­tir reflec­ti­des per com ens han edu­cat. Hi ha aspec­tes meus, i trets d’aquesta pro­ta­go­nista, que et fan pen­sar: “De debò cal aguan­tar tant?” Segu­ra­ment no.

I tant! Encara que sem­bli un tòpic, pri­mer de tot has d’estar bé tu. Si no estàs bé, no pots estar bé en pare­lla, ni en soci­e­tat. I aquí està el quid. Ens han edu­cat per al ser­vei, o mol­tes de nosal­tres tenim el xip del ser­vei a l’altre, i nosal­tres, sem­pre les últi­mes. Està bé ser gene­ro­ses, és una vir­tut, però fins a un punt, perquè, si la gene­ro­si­tat et porta a anul·lar-te, això ja no fun­ci­ona. I hi torno: no podràs aju­dar els altres. Encara que ho plan­te­gis de manera altru­ista i super­salvífica, si no estàs bé aca­bes ofe­gat. Quan vaig tenir els meus fills vaig enten­dre que l’amor en pare­lla mai ha de ser incon­di­ci­o­nal. L’amor incon­di­ci­o­nal, als fills. Amb una pare­lla no pot ser incon­di­ci­o­nal, hi ha d’haver un feed­back. Aquí va ser el meu des­per­tar femi­nista, em va venir de la mater­ni­tat.

La pri­mera és una noia i vaig pen­sar que no volia ser un deter­mi­nat tipus de dona per ella, volia ser un refe­rent dife­rent. I vaig començar a can­viar el xip i a cedir menys ter­reny.

I no hem de tenir por d’estar sols. Mol­tes per­so­nes aguan­ten perquè pen­sen: “I què faré jo sola?” Hi ha homes molt depen­dents, hi ha de tot, però crec que a les dones ens han edu­cat més perquè pen­sem que som més depen­dents.

Exacte. Si superes això i t’ado­nes que estar sol no vol dir viure en sole­dat com un ermità i ser un des­gra­ciat. M’hi vaig tro­bar i ho he vol­gut reflec­tir en el lli­bre: la sole­dat no és estar sol, pots tro­bar altres roques que et sus­ten­tin i et donin molta gra­ti­fi­cació i no aquest amor romàntic que sem­bla que t’ho hagi de donar “tot”.

Men­tida. I és men­tida en altres àmbits. Ho parlo molt amb els meus fills, res­pecte dels seus amics. No podem espe­rar que aquell amic sigui la per­fecció abso­luta i ho ompli tot.

Ho farà, com tots ho fem. No és just, per a l’altra per­sona, que hi dipo­si­tem totes aques­tes expec­ta­ti­ves i aques­tes exigències.

I tant! Els altres, els fills, la pare­lla, ens ser­vei­xen sovint d’excusa per no mirar dins nos­tre. Aquest és el pro­blema. El lli­bre no va estar pen­sat com un catàleg dels des­as­tres que ens tro­bem les dones, també hi ha molta autocrítica. Si no n’hi ha, no anem enlloc. Ens hem de mirar a nosal­tres matei­xos. En una sepa­ració pots veure que l’altre té això o allò, però amb el temps t’has de mirar a tu mateix. En cas con­trari, estàs con­dem­nat a repe­tir-ho una vegada i una altra, i dema­nar als altres que et sal­vin i que et donin allò que neces­si­tes.

Molta!

Aquesta és l’altra, les expec­ta­ti­ves que tenim sobre un tipus con­cret de relació. M’ho he tro­bat molt i per part de dones, la qual cosa em fa ràbia i em fa veure que ens hem de tre­ba­llar molt el femi­nisme. Quan he dit que no vull tenir més fills em diuen: “I si et tor­nes a ena­mo­rar?” I a vega­des hi afe­geixo que “en prin­cipi” no en vull tenir, perquè no pots dir mai d’aquesta aigua no en beuré. Però vaja, el meu estat intern és aquest: si trobo algú, cadascú a casa seva, amb monogàmia, que ja m’està bé, i que­dar el cap de set­mana.

T’estal­vies que et posin en una situ­ació en què pen­ses: “Per què? Per què t’he d’estar renyant? Per què m’ho fas?”

Això es pot evi­tar. I és cert, he tro­bat ami­gues que m’ho han dit: “Quan t’ena­mo­ris, ja veuràs...” No, prou! Prou d’aquesta visió naïf de només tenir al cap un tipus de relació.

No ens ho anem expli­cant... és difícil, si més no, que els tres aspec­tes con­flu­ei­xin al màxim. No sé si és pos­si­ble. La meva expa­re­lla i jo vam tenir uns anys molt bons, ens vam esti­mar molt.

Tre­ba­llem junts, som socis, i som molt bons pares dels nos­tres fills, però hi ha una cosa que no vam saber fer i és guar­dar un equi­li­bri entre la vida de pare­lla, la vida fami­liar amb els nens i la vida indi­vi­dual. Quan ho vam posar damunt de la taula no ens en vam sor­tir. És el que em trobo més sovint: els fills a vega­des ser­vei­xen d’excusa. O es viu com un desa­mor el fet de tenir ganes de fer acti­vi­tats en soli­tud, amb amics, com sigui, i no com­par­tir-ho tot. Tenim un model de relació al cap que és tòxic: la inde­pendència de la pare­lla es viu com un desa­mor. Segur que hi ha pare­lles que ho saben fer i si no en sabem n’hem d’apren­dre. Hi ha rela­ci­ons que s’aca­ben absur­da­ment, em fa l’efecte. També és cert que pas­sen els anys i pot ser que allò que va unir ja no ser­veixi.

A les dones, encara no ens han edu­cat per a això. En algun moment vaig voler que apa­regués que tenim dife­rent el cer­vell. En el nos­tre cir­cuit d’exci­tació, pri­mer hem de desac­ti­var l’ansi­e­tat i la por per poder estar tran­quil·les i gau­dir, tenir orgas­mes, etcètera. Això s’ha confós amb amor, que hem d’estar bé i a gust i en un estat ama­ble, per gau­dir. A nosal­tres matei­xes ens con­fon.

Sí. I al revés, si ens hem sen­tit a gust en l’inter­canvi físic necessària­ment ens ha de por­tar a l’amor. No és fàcil, però s’ha de poder dife­ren­ciar, i pot ser que t’enten­guis amb algú al llit i després no hi acabi d’haver con­nexió. I a l’inrevés, que t’hi por­tis molt bé i després al llit, res.

Se’ns ha venut una moto, en certa manera. Té un subs­trat de rea­li­tat en el sen­tit que l’home va enve­llint i perd potència, és clar. Les dones, no, però. Es diu que amb la meno­pausa es perd l’interès sexual. Però es diu perquè puguem anar de bra­cet d’ells, que per­den potència i força física. Els homes també són vícti­mes del patri­ar­cat, perquè, en lloc de poder par­lar-ne, de nosal­tres es diu: “Ja té la meno­pausa, és una frígida, una mal­fo­llada.” I d’ells no es diu res, però la invi­si­bi­lit­zació de la seva pèrdua de potència és un pro­blema. S’ha de poder nor­ma­lit­zar la Via­gra, i que no es vis­qui com un “t’has fet vell”. És un dels grans temes dels quals no es parla.

Quan era ado­les­cent i escri­via poe­mes dolen­tots i inten­sos, eren en cas­tellà. De la mateixa manera que vaig viure un des­per­tar femi­nista, també hi va haver un des­per­tar d’iden­ti­tat naci­o­nal. Vaig néixer a Gra­nada i vaig venir a Bar­ce­lona als 3 anys, amb els pares. La llen­gua materna con­fi­gura el cer­vell, deixa una pet­jada. El meu cer­vell està con­fi­gu­rat en cas­tellà.

Em con­si­dero total­ment bilingüe. I com li passa a tan­tes per­so­nes, segur, estic lle­gint i a vega­des no sé en quina llen­gua ho estic fent. A casa pen­sa­ven que tor­na­rien a Gra­nada perquè havien vin­gut per un tras­llat de feina pro­vi­si­o­nal del meu pare. Havien de ser dos anys, però igual­ment van deci­dir que jo ani­ria a una escola cata­lana, per apren­dre la llen­gua. Van ser molt oberts i els estaré eter­na­ment agraïda. Al final els pares es van tro­bar a gust a Bar­ce­lona i ens hi vam que­dar. Ja a l’ins­ti­tut, que era molt català, la major part de la meva vida pas­sava en aquesta llen­gua, i tenia aquesta mena d’esqui­zofrènia lingüística: quan havia d’escriure i con­tac­tar més amb mi, amb la veu interna, no aca­bava de sen­tir-me còmoda en cas­tellà ni en català. En cas­tellà em sen­tia estra­nya i en català sen­tia que no hi tenia dret i que era des­lle­ial. Tenia un con­flicte de lle­ial­tats, sí. Quan vaig fer els 18 anys i em va arri­bar l’hora de votar, vaig haver de tro­bar el meu camí i pen­sar per mi mateixa i no en funció d’allò que pen­ses­sin la família o els pares. Ales­ho­res vaig pren­dre consciència del que volia, i la idea que el català neces­sita pro­tecció va sor­gir amb força. Va ser cons­ci­ent: aposto pel català. Estic orgu­llosa dels meus orígens, però soc cata­lana i m’hi he de sen­tir amb dret. Tot això, és clar, és un procés intel·lec­tual. Con­nec­tar tot això amb les emo­ci­ons és una altra qüestió. D’aquí va venir el blo­queig, perquè ales­ho­res ni escri­via. En el lli­bre jugo amb la metàfora que em vaig des­blo­que­jar en el moment en què també ho vaig fer emo­ci­o­nal­ment. Estava blo­que­jada a molts nivells. Venia d’una relació molt llarga i tenia molta por de com tor­nar a esti­mar o dei­xar-me esti­mar per algú. I ho vaig bar­re­jar amb la llen­gua.

Amb els nens, i arran del lli­bre, estem par­lant més de la meva vida. Són ado­les­cents i havíem par­lat molt de sexe, del seu, i de manera natu­ral. No els par­lava de mi. Si hagués tin­gut una pare­lla que per a mi fos impor­tant els l’hau­ria pre­sen­tat, però bar­re­jar-los en cer­tes situ­a­ci­ons, no, perquè els fills s’han de pro­te­gir i no han de ser partícips de tot. Ara, però, sí que em pre­gun­ten: “Nosal­tres t’expli­quem les nos­tres coses i tu no ens expli­ques mai res!” Així que fa uns dies vaig tenir una cita i els ho vaig dir. I després em van tru­car per saber com havia anat! Estem en un moment molt diver­tit. Són moments bonics que estem vivint ara. Per a mi això també és ser una bona mare, que vegin que sí, que són la meva pri­o­ri­tat, però que no són l’únic que tinc a la vida. Si no, per a ells seria una càrrega tre­menda. Si els fills són la clau de la feli­ci­tat dels pares, s’ha aca­bat.