“El llibre es queda, tot i la transformació digital”

Per a nosaltres és la recuperació d’un Sant Jordi normal. Durant la pandèmia, han passat moltíssimes coses i el model que hem treballat per a aquest Sant Jordi –penso més en Barcelona ciutat– ens satisfà molt. Al final, fruit de tots els avatars de la pandèmia, hem acabat trobant un model que ens agrada molt, el d’una superilla literària per a la qual tancarem les artèries principals de la ciutat de Barcelona per celebrar una festa que congregarà moltíssima gent i per on es podrà passejar amb un somriure sota el ulls.

És un bon model i hem de veure com acaba funcionant, però al sector hi ha molta sintonia i molta coincidència a dir que és un model que segurament ha vingut per quedar-se. No deixa de ser un model que ja teníem i que l’havíem concentrat en llocs on quasi ens havíem desbordat –parlo de la Rambla i de la rambla Catalunya–; ara, el fet d’expandir la festa cap a artèries principals –passeig de Gràcia, els carreres transversals i altres llocs de la ciutat– pot funcionar molt bé. Perquè aquesta disgregació ja ha funcionat bastant bé en barris com Gràcia i les Corts, que tenen la seva idiosincràsia i ja s’ha provat en edicions com la de l’any passat.

Sí, hi ha la sensació que de tots els sectors culturals nosaltres hem estat com un valor refugi. En un primer moment, quan la pandèmia ens va agafar tan per sorpresa, tots ens vam refugiar en les pantalles i això fins i tot ens va fer pensar que es modificarien molt alguns usos. Però per les dades que tenim hem vist que dos anys després de la pandèmia el llibre i la lectura ha augmentat, i no només en la franja dels lectors i els molt lectors –que ho han estat molt més–, sinó en franges en què potser no s’era gaire lector i que un cop vist el consum excessiu de les pantalles, han buscat en aquest valor refugi que és el llibre la concentració en un mateix a través de la lectura. Això ens satisfà molt.

El català és un sistema més petit, sempre juga una mica a banda i l’hem de cuidar més. L’augment sempre és superior en castellà, però jo diria que el català, a excepció d’alguns espais com el manga o l’assaig, en què s’ha de conrear molt més, no està tan malament. En el cas del manga, el català juga encara amb un clar desavantatge. Hi ha moviments dins del sector per ocupar espais on s’està infrarepresentat, i aquí hi podríem posar també l’assaig. Però en els altres espais té bastanta o molt bona salut, i diria que el català, més enllà només d’aquest efecte quantitatiu –on també puja–, pel que fa a qualitat està superant amb molta nota tots els reptes dels darrers anys. I des del punt de vista de la diversitat que li cal al català per mantenir aquesta qualitat ens podem donar per bastant satisfets.

No descobreixo res si dic que el futur de la literatura i de l’edició en català es juga sobretot en els nous lectors. La lectura de 3 a 6 anys és una cosa i la lectura de 6 a 12 una altra. Després hi ha la de la gent jove, i és aquí on crec que de veritat es juga el futur en funció de l’estima que els puguem traslladar cap a la lectura i la literatura. I en aquest terreny, hi juguen disciplines que els poden seduir, com el manga, però hi juguen també noves maneres d’introduir la lectura i la literatura per a joves als instituts. Això per a nosaltres forma part del pla de foment de la lectura i el llibre, que veiem que hi ha moltes ganes d’iniciar des dels departaments de Cultura i Educació. Treballar des del nostre àmbit amb l’administració per dur a terme aquest pla seria una de les grans feines que voldríem fer en el nostre mandat al capdavant d’Editors.cat. Un pla de foment de la lectura demana la participació dels professors, del sistema educatiu, de les aules, de les administracions, dels editors, dels llibreters, de les biblioteques i també de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Cal decidir quin rol té la Corporació, però és evident que poden generar fenòmens que convidin a la lectura. Bola de drac continua sent un dels manga més llegits a casa nostra, i els de meva generació recordem quan va arribar a TV3 i es va convertir en un fenomen.

Les dues coses. Entenc que al si de la CCMA també s’està fent una reflexió sobre la transformació dels mateixos mitjans audiovisuals, perquè ja no mirem la televisió com la miràvem abans, de la mateixa manera que ja no llegim els diaris com els llegíem abans i, en canvi, tenim unes xarxes socials en què tot és immediatesa però no hi ha profunditat. I el que veiem des del nostre sector és que enmig de tota aquesta transformació digital profunda, el llibre, com a objecte físic, es queda, i no dubtem que ho fa perquè la lectura i l’escriptura són dues eines fonamentals per a la formació dels nostres esperits crítics i per a la formació de les nostres educacions en majúscula, que després al llarg de la vida es converteixen en cultura. Si això és així, tot el que pugui ajudar és important. I traduït en coses concretes vol dir, per exemple, programes a la televisió i la ràdio pública que ens facin estimar la lectura i que trenquin tòpics, com que només se’n pot parlar des de llocs molt elevats i per a grans lectors.

L’aparador principal dels nostres llibres són les llibreries. Cada mercat es configura d’una manera determinada, però en el mercat català passa amb més potència que la llibreria sigui el seu aparador principal. També és veritat que a Catalunya tenim unes xarxes de llibreries que s’estant convertint totes en petits centres culturals on gairebé cada dia es fa una presentació en profunditat d’un llibre. És obvi que han irromput algoritmes que funcionen en línia i que s’estan menjant una part important del mercat, però contra això nosaltres, com a sistema, hi estem lluitant correctament a través de les llibreries i els llibreters, que no deixen de ser cultura de proximitat. A partir d’aquí, continua funcionant molt bé el boca-orella, ara amplificat per les xarxes socials.

La clau de volta és a les aules i a les famílies. Si a casa hi ha un costum lector és més fàcil que al jove no li faci respecte entrar en una llibreria. Si no hi ha costum lector, a les aules els toca tenir aquesta funció, i aquí hi ha el repte gran d’aconseguir que els docents tinguin el temps i les eines per formar i gaudir d’aquestes lectures i després poder-les traspassar. El que no pot ser és que intentem que la gent s’aproximi a la lectura com si la nostra literatura hagués entrat en pausa fa trenta o quaranta anys. Hi ha moltíssima literatura bona que s’ha produït des de llavors i cal trobar les eines per fer connectar els joves amb aquestes literatures en plural, que jo crec que en català són molt potents des del punt de vista de l’oferta i la demanda. La salut de l’edició en català no és dolenta, però hem de seguir fomentant l’oferta i la qualitat i treballant perquè se n’expandeixin tots els límits.

Els territorials, els límits de les edats, els límits de les temàtiques... Es tracta d’agafar on estem ara com a punt de partida i forçar tots els límits. Per què no hem de tenir una relació d’igual a igual amb les literatures de tots els països de parla catalana? Els terrenys més fèrtils sempre són els de la cultura, i on podem superar fronteres mentals polítiques és en terrenys com en l’edició. No és tant un problema de l’edició, dels autors o dels lectors, sinó de les maquinàries administratives, que ens han fet posar unes fronteres que ens fan pensar que les reciprocitats no són possibles, i crec que estem obligats a treballar-les perquè siguin radicalment possibles. Si tenim una llengua que parlen 11 milions de persones, hem d’arribar a tothom. Hi ha altres límits, com l’ús del català entre els joves. Hem de trencar aquests mites: el català és igual de sexi per als patis que el castellà, simplement hem de tenir les mateixes eines. I després hi ha el límit de les temàtiques, no hem de pensar que hi ha temàtiques reservades a les quals el català no pot entrar.

No distingiria tant entre els mediàtics i els no mediàtics, els que tenen més influència a les xarxes o els que no, sinó més aviat entre els llibres que estan fets amb qualitat i els que no. Per a mi el que importen són les coses fetes amb qualitat, i si un youtuber molt famós em fa una reflexió de qualitat des de les seves ulleres de youtuber, m’interessa. I qui diu un youtuber diu un escriptor mediàtic, si fa bona literatura, m’interessa i si no en fa, no. Una altra cosa és definir què és la qualitat, però tots reconeixem que hi ha coses que són efímeres i que només ens distrauran i coses que tenen qualitat i que quedaran, estiguin fetes per qui estiguin fetes. I això no ho direm ni tu ni jo, ho dirà el pas del temps, que és qui prefixa aquesta qualitat. Per sort, l’edició en català o la literatura catalana té molta quantitat i molta qualitat i molta diversitat, que és una mica fruit del mateix tot. Si no hi ha molta producció, tampoc hi pot haver aquesta diversitat, i si no hi ha aquesta diversitat, tampoc hi pot haver aquesta qualitat. I, curiosament, el fet que el sistema estigui lligat al comerç de proximitat fa que la qualitat es potenciï.

El fet que es publiquin molts llibres en català per a mi és bo. És més, en un mercat com el nostre, que se’n publiquessin més, també seria bo. Si que és cert que hi ha una dispersió molt gran i que de vegades s’han sentit afirmacions que diuen que ens hauríem de reagrupar. Quan em sonen aquestes campanes a mi el que em ve més al cap és la paraula col·laborar. No m’importaria que les intel·ligències –les editorials– estiguessin separades i col·laborant en àmbits en què es puguin agrupar molt més, per exemple amb temes de distribució, de comercialització, producció... Penso que la paraula que s’imposarà serà col·laboració, a partir de l’organització, perquè els petits segells puguin treballar.

Sobre aquests editors petits, que n’hi ha molts i que fan coses molt interessants, et dic: els que facin coses interessants sobreviuran, igual que passarà amb els grans que fan coses interessants. En Joan Sala, el meu predecessor, insistia molt que entre els petits i els grans, a Catalunya falten els mitjans, i jo hi puc estar bastant d’acord, en el sentit que sense aquestes classes mitjanes estructurades aquestes col·laboracions no poden sorgir. Amb això vull dir que algú haurà de dotar el sector amb plataformes de producció on –per què no?– es faci una compra de paper centralitzada o plataformes a les quals et puguis agregar i despreocupar-te de la distribució. I qui munti aquesta plataforma ha de tenir la mirada suficientment llarga i emmarcada en el sistema. Si el mercat segueix creixent, aquestes plataformes es van materialitzant i tots podem col·laborar entre tots crec que sí, que un dels futurs del sector serà aquest.

Molt. Tot el que estem parlant ara ve condicionat per un gran parèntesi que és el mes de març. La situació que es viu a Ucraïna ha fet que tot es dispari tot i que entri la por, i en el nostre cas les vendes se n’han ressentit. Hi poden haver altres factors, com que veníem d’una època de bonança o que estem esperant el Sant Jordi, però tots sabem que l’economia és una cosa molt psicològica i que quan veiem les nostres factures de llum, de gas i el que costa omplir el dipòsit ens posem les mans al cap. Tot això és molt conjuntural i penso que s’ha de normalitzar. En tot cas, si la situació passa a ser estructural, tenim un problema molt gros, i no només nosaltres acabarem patint, sinó que patirà tothom.

Escriure en català és creure profundament que la teva cultura es fa amb la teva llengua, i això hi ha molts autors que ho tenen molt clar. Realment no sé si existeixen cultures sense llengües i, per tant, cadascú treballa des de la seva cultura i des de la seva llengua. Per a mi això no és gens excloent. Un treballa des de la seva confecció i mirada al món, i a mi m’encanten les traduccions dels escriptors catalans a l’italià, l’anglès i l’alemany. Ara ha passat amb la pel·lícula Alcarràs, feta en català, però el que explica s’entendrà a tot arreu, perquè ho fa amb el llenguatge més maco del món, el de transmetre coses senzilles i fer que coses que poden semblar molt locals acabin sent molt universals. I això es fa amb una llengua i amb els matisos que té aquesta llengua. En literatura no és estrany explicar determinades coses que poden semblar molt arrelades a la nostra manera de fer, però que poden impactar en qualsevol persona del món. Estem parlant de coses molt pouades des d’una tradició molt rica, perquè nosaltres tenim una tradició literària, artística i cultural molt notable dins del món i, a més, ens expressem amb orgull amb una llengua que ens és pròpia.

Que Calonge aposti per les llibreries com un atractiu és com un petit miracle que només és possible en un lloc obstinadament cabut com Catalunya. Això no és casual, això passa perquè algú, en un moment determinat, fa un màster de llibreters a les universitats que genera una sèrie d’inquietuds i reflexions sobre com han de ser les llibreries del futur i es planteja un projecte amb mirada internacional. També passa perquè hi ha un ajuntament que diu: m’hi sumo. Aquestes coses no passen mai per casualitat, passen també perquè set llibreters i llibreteres presenten la seva proposta i se’ls accepta en un municipi que els dona uns locals determinats a canvi del projecte perquè els sembla que poden configurar una oferta de turisme de proximitat. Com està anant? Com ens va a tot el sector. El gener i el febrer no han sigut gens dolents i el març ens ha agafat la invasió d’Ucraïna i tot s’està alentint una mica. Aquests projectes no volen pressa i cal mirar-los a un any vista, perquè les coses han d’anar succeint una darrera de l’altra. Com a iniciativa publicoprivada de col·laboració en un municipi que es vol posicionar em sembla molt interessant.