“El llibre es queda, tot i la transformació digital”

Per a nosal­tres és la recu­pe­ració d’un Sant Jordi nor­mal. Durant la pandèmia, han pas­sat moltíssi­mes coses i el model que hem tre­ba­llat per a aquest Sant Jordi –penso més en Bar­ce­lona ciu­tat– ens satisfà molt. Al final, fruit de tots els ava­tars de la pandèmia, hem aca­bat tro­bant un model que ens agrada molt, el d’una superi­lla literària per a la qual tan­ca­rem les artèries prin­ci­pals de la ciu­tat de Bar­ce­lona per cele­brar una festa que con­gre­garà moltíssima gent i per on es podrà pas­se­jar amb un som­riure sota el ulls.

És un bon model i hem de veure com acaba fun­ci­o­nant, però al sec­tor hi ha molta sin­to­nia i molta coin­cidència a dir que és un model que segu­ra­ment ha vin­gut per que­dar-se. No deixa de ser un model que ja teníem i que l’havíem con­cen­trat en llocs on quasi ens havíem des­bor­dat –parlo de la Ram­bla i de la ram­bla Cata­lu­nya–; ara, el fet d’expan­dir la festa cap a artèries prin­ci­pals –pas­seig de Gràcia, els car­re­res trans­ver­sals i altres llocs de la ciu­tat– pot fun­ci­o­nar molt bé. Perquè aquesta dis­gre­gació ja ha fun­ci­o­nat bas­tant bé en bar­ris com Gràcia i les Corts, que tenen la seva idi­o­sincràsia i ja s’ha pro­vat en edi­ci­ons com la de l’any pas­sat.

Sí, hi ha la sen­sació que de tots els sec­tors cul­tu­rals nosal­tres hem estat com un valor refugi. En un pri­mer moment, quan la pandèmia ens va aga­far tan per sor­presa, tots ens vam refu­giar en les pan­ta­lles i això fins i tot ens va fer pen­sar que es modi­fi­ca­rien molt alguns usos. Però per les dades que tenim hem vist que dos anys després de la pandèmia el lli­bre i la lec­tura ha aug­men­tat, i no només en la franja dels lec­tors i els molt lec­tors –que ho han estat molt més–, sinó en fran­ges en què pot­ser no s’era gaire lec­tor i que un cop vist el con­sum exces­siu de les pan­ta­lles, han bus­cat en aquest valor refugi que és el lli­bre la con­cen­tració en un mateix a través de la lec­tura. Això ens satisfà molt.

El català és un sis­tema més petit, sem­pre juga una mica a banda i l’hem de cui­dar més. L’aug­ment sem­pre és supe­rior en cas­tellà, però jo diria que el català, a excepció d’alguns espais com el manga o l’assaig, en què s’ha de con­rear molt més, no està tan mala­ment. En el cas del manga, el català juga encara amb un clar des­a­van­tatge. Hi ha movi­ments dins del sec­tor per ocu­par espais on s’està infra­re­pre­sen­tat, i aquí hi podríem posar també l’assaig. Però en els altres espais té bas­tanta o molt bona salut, i diria que el català, més enllà només d’aquest efecte quan­ti­ta­tiu –on també puja–, pel que fa a qua­li­tat està superant amb molta nota tots els rep­tes dels dar­rers anys. I des del punt de vista de la diver­si­tat que li cal al català per man­te­nir aquesta qua­li­tat ens podem donar per bas­tant satis­fets.

No des­co­breixo res si dic que el futur de la lite­ra­tura i de l’edició en català es juga sobre­tot en els nous lec­tors. La lec­tura de 3 a 6 anys és una cosa i la lec­tura de 6 a 12 una altra. Després hi ha la de la gent jove, i és aquí on crec que de veri­tat es juga el futur en funció de l’estima que els puguem tras­lla­dar cap a la lec­tura i la lite­ra­tura. I en aquest ter­reny, hi juguen dis­ci­pli­nes que els poden seduir, com el manga, però hi juguen també noves mane­res d’intro­duir la lec­tura i la lite­ra­tura per a joves als ins­ti­tuts. Això per a nosal­tres forma part del pla de foment de la lec­tura i el lli­bre, que veiem que hi ha mol­tes ganes d’ini­ciar des dels depar­ta­ments de Cul­tura i Edu­cació. Tre­ba­llar des del nos­tre àmbit amb l’admi­nis­tració per dur a terme aquest pla seria una de les grans fei­nes que voldríem fer en el nos­tre man­dat al cap­da­vant d’Edi­tors.cat. Un pla de foment de la lec­tura demana la par­ti­ci­pació dels pro­fes­sors, del sis­tema edu­ca­tiu, de les aules, de les admi­nis­tra­ci­ons, dels edi­tors, dels lli­bre­ters, de les bibli­o­te­ques i també de la Cor­po­ració Cata­lana de Mit­jans Audi­o­vi­su­als (CCMA). Cal deci­dir quin rol té la Cor­po­ració, però és evi­dent que poden gene­rar fenòmens que con­vi­din a la lec­tura. Bola de drac con­ti­nua sent un dels manga més lle­gits a casa nos­tra, i els de meva gene­ració recor­dem quan va arri­bar a TV3 i es va con­ver­tir en un feno­men.

Les dues coses. Entenc que al si de la CCMA també s’està fent una reflexió sobre la trans­for­mació dels matei­xos mit­jans audi­o­vi­su­als, perquè ja no mirem la tele­visió com la miràvem abans, de la mateixa manera que ja no lle­gim els dia­ris com els llegíem abans i, en canvi, tenim unes xar­xes soci­als en què tot és imme­di­a­tesa però no hi ha pro­fun­di­tat. I el que veiem des del nos­tre sec­tor és que enmig de tota aquesta trans­for­mació digi­tal pro­funda, el lli­bre, com a objecte físic, es queda, i no dub­tem que ho fa perquè la lec­tura i l’escrip­tura són dues eines fona­men­tals per a la for­mació dels nos­tres espe­rits crítics i per a la for­mació de les nos­tres edu­ca­ci­ons en majúscula, que després al llarg de la vida es con­ver­tei­xen en cul­tura. Si això és així, tot el que pugui aju­dar és impor­tant. I traduït en coses con­cre­tes vol dir, per exem­ple, pro­gra­mes a la tele­visió i la ràdio pública que ens facin esti­mar la lec­tura i que tren­quin tòpics, com que només se’n pot par­lar des de llocs molt ele­vats i per a grans lec­tors.

L’apa­ra­dor prin­ci­pal dels nos­tres lli­bres són les lli­bre­ries. Cada mer­cat es con­fi­gura d’una manera deter­mi­nada, però en el mer­cat català passa amb més potència que la lli­bre­ria sigui el seu apa­ra­dor prin­ci­pal. També és veri­tat que a Cata­lu­nya tenim unes xar­xes de lli­bre­ries que s’estant con­ver­tint totes en petits cen­tres cul­tu­rals on gai­rebé cada dia es fa una pre­sen­tació en pro­fun­di­tat d’un lli­bre. És obvi que han irrom­put algo­rit­mes que fun­ci­o­nen en línia i que s’estan men­jant una part impor­tant del mer­cat, però con­tra això nosal­tres, com a sis­tema, hi estem llui­tant cor­rec­ta­ment a través de les lli­bre­ries i els lli­bre­ters, que no dei­xen de ser cul­tura de pro­xi­mi­tat. A par­tir d’aquí, con­ti­nua fun­ci­o­nant molt bé el boca-ore­lla, ara ampli­fi­cat per les xar­xes soci­als.

La clau de volta és a les aules i a les famílies. Si a casa hi ha un cos­tum lec­tor és més fàcil que al jove no li faci res­pecte entrar en una lli­bre­ria. Si no hi ha cos­tum lec­tor, a les aules els toca tenir aquesta funció, i aquí hi ha el repte gran d’acon­se­guir que els docents tin­guin el temps i les eines per for­mar i gau­dir d’aques­tes lec­tu­res i després poder-les tras­pas­sar. El que no pot ser és que inten­tem que la gent s’apro­ximi a la lec­tura com si la nos­tra lite­ra­tura hagués entrat en pausa fa trenta o qua­ranta anys. Hi ha moltíssima lite­ra­tura bona que s’ha produït des de lla­vors i cal tro­bar les eines per fer con­nec­tar els joves amb aques­tes lite­ra­tu­res en plu­ral, que jo crec que en català són molt potents des del punt de vista de l’oferta i la demanda. La salut de l’edició en català no és dolenta, però hem de seguir fomen­tant l’oferta i la qua­li­tat i tre­ba­llant perquè se n’expan­dei­xin tots els límits.

Els ter­ri­to­ri­als, els límits de les edats, els límits de les temàtiques... Es tracta d’aga­far on estem ara com a punt de par­tida i forçar tots els límits. Per què no hem de tenir una relació d’igual a igual amb les lite­ra­tu­res de tots els països de parla cata­lana? Els ter­renys més fèrtils sem­pre són els de la cul­tura, i on podem superar fron­te­res men­tals polítiques és en ter­renys com en l’edició. No és tant un pro­blema de l’edició, dels autors o dels lec­tors, sinó de les maquinàries admi­nis­tra­ti­ves, que ens han fet posar unes fron­te­res que ens fan pen­sar que les reci­pro­ci­tats no són pos­si­bles, i crec que estem obli­gats a tre­ba­llar-les perquè siguin radi­cal­ment pos­si­bles. Si tenim una llen­gua que par­len 11 mili­ons de per­so­nes, hem d’arri­bar a tot­hom. Hi ha altres límits, com l’ús del català entre els joves. Hem de tren­car aquests mites: el català és igual de sexi per als patis que el cas­tellà, sim­ple­ment hem de tenir les matei­xes eines. I després hi ha el límit de les temàtiques, no hem de pen­sar que hi ha temàtiques reser­va­des a les quals el català no pot entrar.

No dis­tin­gi­ria tant entre els mediàtics i els no mediàtics, els que tenen més influència a les xar­xes o els que no, sinó més aviat entre els lli­bres que estan fets amb qua­li­tat i els que no. Per a mi el que impor­ten són les coses fetes amb qua­li­tat, i si un you­tu­ber molt famós em fa una reflexió de qua­li­tat des de les seves ulle­res de you­tu­ber, m’interessa. I qui diu un you­tu­ber diu un escrip­tor mediàtic, si fa bona lite­ra­tura, m’interessa i si no en fa, no. Una altra cosa és defi­nir què és la qua­li­tat, però tots reco­nei­xem que hi ha coses que són efímeres i que només ens dis­trau­ran i coses que tenen qua­li­tat i que que­da­ran, esti­guin fetes per qui esti­guin fetes. I això no ho direm ni tu ni jo, ho dirà el pas del temps, que és qui pre­fixa aquesta qua­li­tat. Per sort, l’edició en català o la lite­ra­tura cata­lana té molta quan­ti­tat i molta qua­li­tat i molta diver­si­tat, que és una mica fruit del mateix tot. Si no hi ha molta pro­ducció, tam­poc hi pot haver aquesta diver­si­tat, i si no hi ha aquesta diver­si­tat, tam­poc hi pot haver aquesta qua­li­tat. I, curi­o­sa­ment, el fet que el sis­tema esti­gui lli­gat al comerç de pro­xi­mi­tat fa que la qua­li­tat es potenciï.

El fet que es publi­quin molts lli­bres en català per a mi és bo. És més, en un mer­cat com el nos­tre, que se’n publi­ques­sin més, també seria bo. Si que és cert que hi ha una dis­persió molt gran i que de vega­des s’han sen­tit afir­ma­ci­ons que diuen que ens hauríem de rea­gru­par. Quan em sonen aques­tes cam­pa­nes a mi el que em ve més al cap és la paraula col·labo­rar. No m’impor­ta­ria que les intel·ligències –les edi­to­ri­als– esti­gues­sin sepa­ra­des i col·labo­rant en àmbits en què es puguin agru­par molt més, per exem­ple amb temes de dis­tri­bució, de comer­ci­a­lit­zació, pro­ducció... Penso que la paraula que s’impo­sarà serà col·labo­ració, a par­tir de l’orga­nit­zació, perquè els petits segells puguin tre­ba­llar.

Sobre aquests edi­tors petits, que n’hi ha molts i que fan coses molt interes­sants, et dic: els que facin coses interes­sants sobre­viu­ran, igual que pas­sarà amb els grans que fan coses interes­sants. En Joan Sala, el meu pre­de­ces­sor, insis­tia molt que entre els petits i els grans, a Cata­lu­nya fal­ten els mit­jans, i jo hi puc estar bas­tant d’acord, en el sen­tit que sense aques­tes clas­ses mit­ja­nes estruc­tu­ra­des aques­tes col·labo­ra­ci­ons no poden sor­gir. Amb això vull dir que algú haurà de dotar el sec­tor amb pla­ta­for­mes de pro­ducció on –per què no?– es faci una com­pra de paper cen­tra­lit­zada o pla­ta­for­mes a les quals et puguis agre­gar i des­pre­o­cu­par-te de la dis­tri­bució. I qui munti aquesta pla­ta­forma ha de tenir la mirada sufi­ci­ent­ment llarga i emmar­cada en el sis­tema. Si el mer­cat segueix crei­xent, aques­tes pla­ta­for­mes es van mate­ri­a­lit­zant i tots podem col·labo­rar entre tots crec que sí, que un dels futurs del sec­tor serà aquest.

Molt. Tot el que estem par­lant ara ve con­di­ci­o­nat per un gran parèntesi que és el mes de març. La situ­ació que es viu a Ucraïna ha fet que tot es dis­pari tot i que entri la por, i en el nos­tre cas les ven­des se n’han res­sen­tit. Hi poden haver altres fac­tors, com que veníem d’una època de bonança o que estem espe­rant el Sant Jordi, però tots sabem que l’eco­no­mia és una cosa molt psi­cològica i que quan veiem les nos­tres fac­tu­res de llum, de gas i el que costa omplir el dipòsit ens posem les mans al cap. Tot això és molt con­jun­tu­ral i penso que s’ha de nor­ma­lit­zar. En tot cas, si la situ­ació passa a ser estruc­tu­ral, tenim un pro­blema molt gros, i no només nosal­tres aca­ba­rem patint, sinó que patirà tot­hom.

Escriure en català és creure pro­fun­da­ment que la teva cul­tura es fa amb la teva llen­gua, i això hi ha molts autors que ho tenen molt clar. Real­ment no sé si exis­tei­xen cul­tu­res sense llengües i, per tant, cadascú tre­ba­lla des de la seva cul­tura i des de la seva llen­gua. Per a mi això no és gens exclo­ent. Un tre­ba­lla des de la seva con­fecció i mirada al món, i a mi m’encan­ten les tra­duc­ci­ons dels escrip­tors cata­lans a l’italià, l’anglès i l’ale­many. Ara ha pas­sat amb la pel·lícula Alcarràs, feta en català, però el que explica s’entendrà a tot arreu, perquè ho fa amb el llen­guatge més maco del món, el de trans­me­tre coses sen­zi­lles i fer que coses que poden sem­blar molt locals aca­bin sent molt uni­ver­sals. I això es fa amb una llen­gua i amb els mati­sos que té aquesta llen­gua. En lite­ra­tura no és estrany expli­car deter­mi­na­des coses que poden sem­blar molt arre­la­des a la nos­tra manera de fer, però que poden impac­tar en qual­se­vol per­sona del món. Estem par­lant de coses molt poua­des des d’una tra­dició molt rica, perquè nosal­tres tenim una tra­dició literària, artística i cul­tu­ral molt nota­ble dins del món i, a més, ens expres­sem amb orgull amb una llen­gua que ens és pròpia.

Que Calonge aposti per les lli­bre­ries com un atrac­tiu és com un petit mira­cle que només és pos­si­ble en un lloc obs­ti­na­da­ment cabut com Cata­lu­nya. Això no és casual, això passa perquè algú, en un moment deter­mi­nat, fa un màster de lli­bre­ters a les uni­ver­si­tats que genera una sèrie d’inqui­e­tuds i refle­xi­ons sobre com han de ser les lli­bre­ries del futur i es plan­teja un pro­jecte amb mirada inter­na­ci­o­nal. També passa perquè hi ha un ajun­ta­ment que diu: m’hi sumo. Aques­tes coses no pas­sen mai per casu­a­li­tat, pas­sen també perquè set lli­bre­ters i lli­bre­te­res pre­sen­ten la seva pro­posta i se’ls accepta en un muni­cipi que els dona uns locals deter­mi­nats a canvi del pro­jecte perquè els sem­bla que poden con­fi­gu­rar una oferta de turisme de pro­xi­mi­tat. Com està anant? Com ens va a tot el sec­tor. El gener i el febrer no han sigut gens dolents i el març ens ha aga­fat la invasió d’Ucraïna i tot s’està alen­tint una mica. Aquests pro­jec­tes no volen pressa i cal mirar-los a un any vista, perquè les coses han d’anar suc­ceint una dar­rera de l’altra. Com a ini­ci­a­tiva publi­co­pri­vada de col·labo­ració en un muni­cipi que es vol posi­ci­o­nar em sem­bla molt interes­sant.