“Tarradellas era un ferm defensor de la bilateralitat”

D’entrada, Tarradellas era una persona que tenia molt pocs amics. Tampoc es deixava conèixer gaire íntimament. Tot i això, era una persona que s’emocionava, que plorava per les coses. Una persona que ha viscut tants anys, que ha passat per diferents etapes del catalanisme i que ha tingut tants càrrecs, ha propiciat que la gent hagi triat el període que més li ha convingut i després l’ha distorsionat com ha volgut. Des de determinades concepcions polítiques, per exemple, se l’ha presentat com un autonomista, quan no ho era. A ERC, per exemple, entenc que la lectura del llibre pot canviar-los la concepció del personatge en la mesura que és clau per al manteniment del partit durant la guerra i el franquisme. Els polítics de la Transició no van voler que tornés i també van contribuir a distorsionar la imatge. Un cas paradigmàtic és el de Pere Portabella, se l’associa com a escenògraf del retorn però en aquell moment n’era contrari. Després hi ha l’etapa de l’exili, que és molt llarga i dura i que genera molts retrets i que encara va contribuir més a distorsionar la imatge.

En aquesta caricatura com una figura obsessionada amb el poder hi ha dos factors clau. L’un és Jordi Pujol a través dels seus silencis. Durant els 30 anys del pujolisme, la figura de Tarradellas ni és estudiada ni és posada en relleu. En canvi, Josep Benet, des de l’altre extrem, fa tot el contrari. Com que està ressentit amb ell, treu frases fora de context i el presenta com una persona que només vol manar. Això cala molt en el sector convergent i el del PSUC. Tarradellas tenia clar que volia tornar per retornar l’autogovern a Catalunya, en part perquè se sentia responsable de la seva pèrdua el 1939 com a dirigent que havia estat. I vol tornar com un home de la providència, que resol aquesta complexitat del moment. I s’inspira en la figura de Francesc Macià el 1931 i Charles de Gaulle el 1944.

A partir dels anys seixanta hi ha unes línies molt clares. Primer, Catalunya és una nació i té dret a autogovernar-se. Segon, Catalunya avança quan la majoria dels catalans van units. Per això constantment està clamant a favor de la unitat i que el govern d’unitat continuï. Ell entén també que els partits han de ser de matriu catalana i no han de ser sucursalistes. També és important destacar que ell defensava que Catalunya no ha de tenir límit en el seu autogovern més enllà de la capacitat dels catalans per governar-se. El que passa és que aquest límit no el vol catalogar ni de federalisme, ni d’autonomisme, ni de separatisme, perquè diu que amb aquestes etiquetes es perjudica la consecució final.

Ell sempre jutja el present en funció de l’experiència. La seva imatge és la d’un govern autònom parlant de tu a tu amb el govern de Madrid. Accepta l’autogovern basc, però no l’acaba de convèncer perquè, amb els bascos, no hi té bona relació. En Galícia, ni tan sols hi pensa. Aleshores el que vol és el mateix tracte que hi havia hagut durant la República: Barcelona parlant directament amb Madrid i la política catalana al marge de l’espanyola. D’aquí la crítica als Fets d’Octubre del 1934. Quan torna el 1977 i va a Madrid, Adolfo Suárez li diu que, per tornar a posar en marxa l’autogovern a Catalunya, cal donar-lo també a la resta de territoris de l’Estat. Un projecte que accepta però que no l’acaba de convèncer. De fet, fins a la seva mort estarà dient que l’Estat de les autonomies no és una bona forma de govern perquè és cara, perquè genera molts contrapoders i també perquè excepte Catalunya i el País Basc, que veu com a nacions, considera que la resta de regions han de tenir un govern purament administratiu. Parteix de la idea que, sense una democràcia a Espanya, no es podrà desenvolupar bé el seu autogovern.

Sí, però una cosa és acceptar la monarquia i una altra ben diferent presentar-lo com a monàrquic. Ell de monàrquic no en va ser mai i de fet va acabar la seva vida dient que era republicà. Fins a començaments de l’any 1975 està convençut que no hi haurà una monarquia a Espanya, però en aquell moment ja veu que la cosa no va per aquí i sosté que, si s’instaura una monarquia constitucional i aquesta ens dona als catalans un autogovern, no ens hi hem d’oposar. Sempre, però, deixant la porta oberta perquè això pugui canviar i hi hagi una República. En tot cas, tot això es distorsiona quan accepta el marquesat. Quan ho fa, és bàsicament per dos motius. El primer, perquè al seu fill no li ha pogut llegar pràcticament res i li vol demostrar que els anys de l’exili han servit per a alguna cosa. També ho accepta perquè és un reconeixement a la figura del rei Joan Carles I per haver apostat per la democràcia i l’autogovern de Catalunya. Però internament se’n reia i deia que ell era “el marquès de l’ensaïmada”. El títol que li va fer realment il·lusió va ser el de la legió francesa.

Quan Macià torna de l’exili el va a rebre a Maçanet, tot i no tenir-hi tracte previ. A través del grup de La Falç, és un dels integrants que formen ERC. Un dia, de cop i volta, com que és alt, es fa notar i comença a posar ordre a l’agenda de Macià. I això és el que el converteix en secretari ja el març del 1931. Quan el 14 d’abril guanya la República, Macià l’institueix com a secretari de la presidència.

De Macià, n’aprèn sobretot el valor de la imatge, de presentar-se al davant de la gent, de saludar. Però el gener del 1933 hi ha el trencament dels lluhins perquè volen que Macià tingui un paper més simbòlic. I aleshores no es parlaran més. Més tard, ja durant la Transició, assessorat per Josep Fontbernat, que és el que li dona la idea de “Ciutadans de Catalunya”, pensa que li serà útil associar-se a la figura de Macià per presentar-se com la persona que porta l’autogovern de la mateixa manera que l’Avi va portar la República.

Ell sap conjugar aquestes mitges veritats per aconseguir la política que vol dur a terme. Les noves generacions que l’anaven a trobar no tenien el seu coneixement del passat per poder-li discutir coses.

Això és cabdal. La figura de Josep Tarradellas s’assembla més als polítics americans, que s’han fet a si mateixos. El que fa és traslladar la praxi professional a la política en el sentit que tot ha d’estar molt ordenat, que és seductor en el sentit de vendre el producte, que sap fins a on pot collar el seu interlocutor.

Quan van arribar els Fets d’Octubre, és un diputat molt crític amb el president Lluís Companys i està fora d’ERC. La mirada de Tarradellas sobre els Fets d’Octubre és que es tracta d’una dinàmica hispànica de la revolució pròpia del PSOE i que Catalunya ha de ser capaç de mantenir el seu autogovern al marge de si governen les dretes o les esquerres. Això és el que vol dir quan afirma que ell no farà un altre 6 d’octubre. Quan l’antifranquisme intenta lligar la solució de Catalunya a plataformes espanyoles, ell s’hi oposa i posa el 6 d’octubre com a exemple.

Durant la guerra, ERC intenta fer la seva revolució en clau nacional en el sentit d’assumir competències de facto. Es requisen les sucursals del Banc d’Espanya, s’assumeix l’ordre públic també per recuperar-lo dels anarquistes, s’impulsa el decret de col·lectivitzacions... Durant aquesta primera fase, superen el marc estatutari i ell s’hi troba bé. El Nadal del 1936, en un acte en memòria de Macià, afirma que el sollevament ha dibuixat una altra relació amb l’Estat, de poder a poder. Aquesta revolució acaba amb els fets del maig del 1937. I això és una espina que porta clavada, perquè permet al govern de la República recuperar quotes de poder. Això també és una lliçó per a ell. Durant l’exili té molt present que, si es vol anar massa lluny, pot ser que el reflux sigui negatiu. En part com a l’actualitat. Vols anar molt lluny, potser sense calcular exactament la força que tens, i després l’Estat et respon de forma contundent.

Quan ha passat la Segona Guerra Mundial i pot tornar a París, a partir de la tardor del 1944, no para de moure’s amunt i avall. En la darrera etapa del franquisme, incrementa encara més els viatges i no para per casa. Els nuclis d’exiliats no van valorar exactament qui tenien al davant. El que es movia constantment era ell i, a un home que es mou amunt i avall, no el pots fer renunciar a la seva idea política.

Ell tenia clar que li calia una solvència professional al marge de la política per poder opinar lliurement. Ell és una persona que va fer diners. El 1938 compra quadres i obre un compte a Suïssa perquè ja prepara l’exili. El retrat d’un Tarradellas enriquit amb els diners de la Generalitat no té cap mena de sentit. És una història que es fabrica a partir d’aquesta caixa B que hi havia per comprar armes, tot i que al final aquests diners es van repartir entre alguns dirigents. En tot cas, no era gaire quantitat i Tarradellas ja tenia diners. Durant el primer exili, ell també és l’encarregat de repartir els diners que la Generalitat rep del govern de la República. Aquest paper li genera una actitud contrària per part de determinades persones. En tot cas, a mesura que avança l’exili, el negoci que tenia fa fallida i s’ha de vendre el patrimoni artístic que té i es planteja vendre la biblioteca i l’arxiu. És aquí quan entra en contacte amb Jordi Pujol.

Tarradellas ha sentit a parlar de Pujol arran del consell de guerra. I de seguida té interès per conèixer-lo. Pujol, però, no té el passaport per poder sortir del país fins a començaments dels setanta. I el primer viatge que fa és precisament per anar a Saint-Martin-le-Beau a veure Tarradellas. I hi va amb la intenció de parlar amb una figura del passat. En canvi, es troba una persona que vol parlar del present i del futur perquè es veu un actor de present i de futur. A més a més, Tarradellas identifica molt clarament els que són els alfils i els que són els peons de la política. I li sap greu que Pujol no comparteixi la seva visió política, d’unes fonts més republicanes en el sentit més cívic. A Pujol li pesa molt el simbolisme de la Generalitat. A través de Banca Catalana, li comença a donar uns crèdits o diners particulars a fons perdut. Això dura de l’any 70 fins al 73, que és quan decideix no vendre l’arxiu i sí una finca. El trencament emocional entre tots dos es dona el desembre del 1976, quan Pujol entra a formar part de la Comissió dels 9 com a representant de Catalunya. És aleshores quan Tarradellas veu que aquella persona li acabarà robant la cartera i acabarà pactant amb el govern d’Espanya i ell quedarà relegat a un paper simbòlic. És molt significatiu que en aquell moment es munti una iniciativa ciutadana des de Catalunya per donar a conèixer la figura de Tarradellas.

Si fem un paral·lelisme amb el president Puigdemont, allò que ara es fa amb Twitter abans es feia a través de cartes en què fixava posicions. A través de Josep Fornàs, Macià Alavedra, rebia constantment gent per conèixer la nova fornada de polítics. És una persona que no s’està esperant a veure-les venir com fan els dirigents de la República, sinó que es mou per intentar tenir un paper rellevant. Quan Adolfo Suárez busca un interlocutor per compensar la victòria dels socialistes catalans en les eleccions del juny del 1977, Tarradellas és una figura perfectament vàlida.

El silenci i la distorsió de la imatge fins al punt de buscar, per exemple, si Tarradellas havia tingut alguna implicació en la delació que va conduir a la detenció de Companys. Però això es desmunta fàcilment si tenim en compte que Companys, la nit abans de ser afusellat, va escriure tres cartes, una de les quals va ser a Tarradellas perquè es cuidés de la seva dona, tot i les diferències que havien tingut. Espero que el llibre ajudi a fixar una base sòlida a partir de la qual la gent pugui opinar sense apriorismes.

D’entrada, Tarradellas era una persona que tenia molt pocs amics. Tampoc es deixava conèixer gaire íntimament. Tot i això, era una persona que s’emocionava, que plorava per les coses. Una persona que ha viscut tants anys, que ha passat per diferents etapes del catalanisme i que ha tingut tants càrrecs, ha propiciat que la gent hagi triat el període que més li ha convingut i després l’ha distorsionat com ha volgut. Des de determinades concepcions polítiques, per exemple, se l’ha presentat com un autonomista, quan no ho era. A ERC, per exemple, entenc que la lectura del llibre pot canviar-los la concepció del personatge en la mesura que és clau per al manteniment del partit durant la guerra i el franquisme. Els polítics de la Transició no van voler que tornés i també van contribuir a distorsionar la imatge. Un cas paradigmàtic és el de Pere Portabella, se l’associa com a escenògraf del retorn però en aquell moment n’era contrari. Després hi ha l’etapa de l’exili, que és molt llarga i dura i que genera molts retrets i que encara va contribuir més a distorsionar la imatge.

En aquesta caricatura com una figura obsessionada amb el poder hi ha dos factors clau. L’un és Jordi Pujol a través dels seus silencis. Durant els 30 anys del pujolisme, la figura de Tarradellas ni és estudiada ni és posada en relleu. En canvi, Josep Benet, des de l’altre extrem, fa tot el contrari. Com que està ressentit amb ell, treu frases fora de context i el presenta com una persona que només vol manar. Això cala molt en el sector convergent i el del PSUC. Tarradellas tenia clar que volia tornar per retornar l’autogovern a Catalunya, en part perquè se sentia responsable de la seva pèrdua el 1939 com a dirigent que havia estat. I vol tornar com un home de la providència, que resol aquesta complexitat del moment. I s’inspira en la figura de Francesc Macià el 1931 i Charles de Gaulle el 1944.

A partir dels anys seixanta hi ha unes línies molt clares. Primer, Catalunya és una nació i té dret a autogovernar-se. Segon, Catalunya avança quan la majoria dels catalans van units. Per això constantment està clamant a favor de la unitat i que el govern d’unitat continuï. Ell entén també que els partits han de ser de matriu catalana i no han de ser sucursalistes. També és important destacar que ell defensava que Catalunya no ha de tenir límit en el seu autogovern més enllà de la capacitat dels catalans per governar-se. El que passa és que aquest límit no el vol catalogar ni de federalisme, ni d’autonomisme, ni de separatisme, perquè diu que amb aquestes etiquetes es perjudica la consecució final.

Ell sempre jutja el present en funció de l’experiència. La seva imatge és la d’un govern autònom parlant de tu a tu amb el govern de Madrid. Accepta l’autogovern basc, però no l’acaba de convèncer perquè, amb els bascos, no hi té bona relació. En Galícia, ni tan sols hi pensa. Aleshores el que vol és el mateix tracte que hi havia hagut durant la República: Barcelona parlant directament amb Madrid i la política catalana al marge de l’espanyola. D’aquí la crítica als Fets d’Octubre del 1934. Quan torna el 1977 i va a Madrid, Adolfo Suárez li diu que, per tornar a posar en marxa l’autogovern a Catalunya, cal donar-lo també a la resta de territoris de l’Estat. Un projecte que accepta però que no l’acaba de convèncer. De fet, fins a la seva mort estarà dient que l’Estat de les autonomies no és una bona forma de govern perquè és cara, perquè genera molts contrapoders i també perquè excepte Catalunya i el País Basc, que veu com a nacions, considera que la resta de regions han de tenir un govern purament administratiu. Parteix de la idea que, sense una democràcia a Espanya, no es podrà desenvolupar bé el seu autogovern.

Sí, però una cosa és acceptar la monarquia i una altra ben diferent presentar-lo com a monàrquic. Ell de monàrquic no en va ser mai i de fet va acabar la seva vida dient que era republicà. Fins a començaments de l’any 1975 està convençut que no hi haurà una monarquia a Espanya, però en aquell moment ja veu que la cosa no va per aquí i sosté que, si s’instaura una monarquia constitucional i aquesta ens dona als catalans un autogovern, no ens hi hem d’oposar. Sempre, però, deixant la porta oberta perquè això pugui canviar i hi hagi una República. En tot cas, tot això es distorsiona quan accepta el marquesat. Quan ho fa, és bàsicament per dos motius. El primer, perquè al seu fill no li ha pogut llegar pràcticament res i li vol demostrar que els anys de l’exili han servit per a alguna cosa. També ho accepta perquè és un reconeixement a la figura del rei Joan Carles I per haver apostat per la democràcia i l’autogovern de Catalunya. Però internament se’n reia i deia que ell era “el marquès de l’ensaïmada”. El títol que li va fer realment il·lusió va ser el de la legió francesa.

Quan Macià torna de l’exili el va a rebre a Maçanet, tot i no tenir-hi tracte previ. A través del grup de La Falç, és un dels integrants que formen ERC. Un dia, de cop i volta, com que és alt, es fa notar i comença a posar ordre a l’agenda de Macià. I això és el que el converteix en secretari ja el març del 1931. Quan el 14 d’abril guanya la República, Macià l’institueix com a secretari de la presidència.

De Macià, n’aprèn sobretot el valor de la imatge, de presentar-se al davant de la gent, de saludar. Però el gener del 1933 hi ha el trencament dels lluhins perquè volen que Macià tingui un paper més simbòlic. I aleshores no es parlaran més. Més tard, ja durant la Transició, assessorat per Josep Fontbernat, que és el que li dona la idea de “Ciutadans de Catalunya”, pensa que li serà útil associar-se a la figura de Macià per presentar-se com la persona que porta l’autogovern de la mateixa manera que l’Avi va portar la República.

Ell sap conjugar aquestes mitges veritats per aconseguir la política que vol dur a terme. Les noves generacions que l’anaven a trobar no tenien el seu coneixement del passat per poder-li discutir coses.

Això és cabdal. La figura de Josep Tarradellas s’assembla més als polítics americans, que s’han fet a si mateixos. El que fa és traslladar la praxi professional a la política en el sentit que tot ha d’estar molt ordenat, que és seductor en el sentit de vendre el producte, que sap fins a on pot collar el seu interlocutor.

Quan van arribar els Fets d’Octubre, és un diputat molt crític amb el president Lluís Companys i està fora d’ERC. La mirada de Tarradellas sobre els Fets d’Octubre és que es tracta d’una dinàmica hispànica de la revolució pròpia del PSOE i que Catalunya ha de ser capaç de mantenir el seu autogovern al marge de si governen les dretes o les esquerres. Això és el que vol dir quan afirma que ell no farà un altre 6 d’octubre. Quan l’antifranquisme intenta lligar la solució de Catalunya a plataformes espanyoles, ell s’hi oposa i posa el 6 d’octubre com a exemple.

Durant la guerra, ERC intenta fer la seva revolució en clau nacional en el sentit d’assumir competències de facto. Es requisen les sucursals del Banc d’Espanya, s’assumeix l’ordre públic també per recuperar-lo dels anarquistes, s’impulsa el decret de col·lectivitzacions... Durant aquesta primera fase, superen el marc estatutari i ell s’hi troba bé. El Nadal del 1936, en un acte en memòria de Macià, afirma que el sollevament ha dibuixat una altra relació amb l’Estat, de poder a poder. Aquesta revolució acaba amb els fets del maig del 1937. I això és una espina que porta clavada, perquè permet al govern de la República recuperar quotes de poder. Això també és una lliçó per a ell. Durant l’exili té molt present que, si es vol anar massa lluny, pot ser que el reflux sigui negatiu. En part com a l’actualitat. Vols anar molt lluny, potser sense calcular exactament la força que tens, i després l’Estat et respon de forma contundent.

Quan ha passat la Segona Guerra Mundial i pot tornar a París, a partir de la tardor del 1944, no para de moure’s amunt i avall. En la darrera etapa del franquisme, incrementa encara més els viatges i no para per casa. Els nuclis d’exiliats no van valorar exactament qui tenien al davant. El que es movia constantment era ell i, a un home que es mou amunt i avall, no el pots fer renunciar a la seva idea política.

Ell tenia clar que li calia una solvència professional al marge de la política per poder opinar lliurement. Ell és una persona que va fer diners. El 1938 compra quadres i obre un compte a Suïssa perquè ja prepara l’exili. El retrat d’un Tarradellas enriquit amb els diners de la Generalitat no té cap mena de sentit. És una història que es fabrica a partir d’aquesta caixa B que hi havia per comprar armes, tot i que al final aquests diners es van repartir entre alguns dirigents. En tot cas, no era gaire quantitat i Tarradellas ja tenia diners. Durant el primer exili, ell també és l’encarregat de repartir els diners que la Generalitat rep del govern de la República. Aquest paper li genera una actitud contrària per part de determinades persones. En tot cas, a mesura que avança l’exili, el negoci que tenia fa fallida i s’ha de vendre el patrimoni artístic que té i es planteja vendre la biblioteca i l’arxiu. És aquí quan entra en contacte amb Jordi Pujol.

Tarradellas ha sentit a parlar de Pujol arran del consell de guerra. I de seguida té interès per conèixer-lo. Pujol, però, no té el passaport per poder sortir del país fins a començaments dels setanta. I el primer viatge que fa és precisament per anar a Saint-Martin-le-Beau a veure Tarradellas. I hi va amb la intenció de parlar amb una figura del passat. En canvi, es troba una persona que vol parlar del present i del futur perquè es veu un actor de present i de futur. A més a més, Tarradellas identifica molt clarament els que són els alfils i els que són els peons de la política. I li sap greu que Pujol no comparteixi la seva visió política, d’unes fonts més republicanes en el sentit més cívic. A Pujol li pesa molt el simbolisme de la Generalitat. A través de Banca Catalana, li comença a donar uns crèdits o diners particulars a fons perdut. Això dura de l’any 70 fins al 73, que és quan decideix no vendre l’arxiu i sí una finca. El trencament emocional entre tots dos es dona el desembre del 1976, quan Pujol entra a formar part de la Comissió dels 9 com a representant de Catalunya. És aleshores quan Tarradellas veu que aquella persona li acabarà robant la cartera i acabarà pactant amb el govern d’Espanya i ell quedarà relegat a un paper simbòlic. És molt significatiu que en aquell moment es munti una iniciativa ciutadana des de Catalunya per donar a conèixer la figura de Tarradellas.

Si fem un paral·lelisme amb el president Puigdemont, allò que ara es fa amb Twitter abans es feia a través de cartes en què fixava posicions. A través de Josep Fornàs, Macià Alavedra, rebia constantment gent per conèixer la nova fornada de polítics. És una persona que no s’està esperant a veure-les venir com fan els dirigents de la República, sinó que es mou per intentar tenir un paper rellevant. Quan Adolfo Suárez busca un interlocutor per compensar la victòria dels socialistes catalans en les eleccions del juny del 1977, Tarradellas és una figura perfectament vàlida.

El silenci i la distorsió de la imatge fins al punt de buscar, per exemple, si Tarradellas havia tingut alguna implicació en la delació que va conduir a la detenció de Companys. Però això es desmunta fàcilment si tenim en compte que Companys, la nit abans de ser afusellat, va escriure tres cartes, una de les quals va ser a Tarradellas perquè es cuidés de la seva dona, tot i les diferències que havien tingut. Espero que el llibre ajudi a fixar una base sòlida a partir de la qual la gent pugui opinar sense apriorismes.