“Tarradellas era un ferm defensor de la bilateralitat”

D’entrada, Tar­ra­de­llas era una per­sona que tenia molt pocs amics. Tam­poc es dei­xava conèixer gaire ínti­ma­ment. Tot i això, era una per­sona que s’emo­ci­o­nava, que plo­rava per les coses. Una per­sona que ha vis­cut tants anys, que ha pas­sat per dife­rents eta­pes del cata­la­nisme i que ha tin­gut tants càrrecs, ha pro­pi­ciat que la gent hagi triat el període que més li ha con­vin­gut i després l’ha dis­tor­si­o­nat com ha vol­gut. Des de deter­mi­na­des con­cep­ci­ons polítiques, per exem­ple, se l’ha pre­sen­tat com un auto­no­mista, quan no ho era. A ERC, per exem­ple, entenc que la lec­tura del lli­bre pot can­viar-los la con­cepció del per­so­natge en la mesura que és clau per al man­te­ni­ment del par­tit durant la guerra i el fran­quisme. Els polítics de la Tran­sició no van voler que tornés i també van con­tri­buir a dis­tor­si­o­nar la imatge. Un cas para­digmàtic és el de Pere Por­ta­be­lla, se l’asso­cia com a escenògraf del retorn però en aquell moment n’era con­trari. Després hi ha l’etapa de l’exili, que és molt llarga i dura i que genera molts retrets i que encara va con­tri­buir més a dis­tor­si­o­nar la imatge.

En aquesta cari­ca­tura com una figura obses­si­o­nada amb el poder hi ha dos fac­tors clau. L’un és Jordi Pujol a través dels seus silen­cis. Durant els 30 anys del pujo­lisme, la figura de Tar­ra­de­llas ni és estu­di­ada ni és posada en relleu. En canvi, Josep Benet, des de l’altre extrem, fa tot el con­trari. Com que està res­sen­tit amb ell, treu fra­ses fora de con­text i el pre­senta com una per­sona que només vol manar. Això cala molt en el sec­tor con­ver­gent i el del PSUC. Tar­ra­de­llas tenia clar que volia tor­nar per retor­nar l’auto­go­vern a Cata­lu­nya, en part perquè se sen­tia res­pon­sa­ble de la seva pèrdua el 1939 com a diri­gent que havia estat. I vol tor­nar com un home de la pro­vidència, que resol aquesta com­ple­xi­tat del moment. I s’ins­pira en la figura de Fran­cesc Macià el 1931 i Char­les de Gau­lle el 1944.

A par­tir dels anys sei­xanta hi ha unes línies molt clares. Pri­mer, Cata­lu­nya és una nació i té dret a auto­go­ver­nar-se. Segon, Cata­lu­nya avança quan la majo­ria dels cata­lans van units. Per això cons­tant­ment està cla­mant a favor de la uni­tat i que el govern d’uni­tat con­tinuï. Ell entén també que els par­tits han de ser de matriu cata­lana i no han de ser sucur­sa­lis­tes. També és impor­tant des­ta­car que ell defen­sava que Cata­lu­nya no ha de tenir límit en el seu auto­go­vern més enllà de la capa­ci­tat dels cata­lans per gover­nar-se. El que passa és que aquest límit no el vol cata­lo­gar ni de fede­ra­lisme, ni d’auto­no­misme, ni de sepa­ra­tisme, perquè diu que amb aques­tes eti­que­tes es per­ju­dica la con­se­cució final.

Ell sem­pre jutja el pre­sent en funció de l’experiència. La seva imatge és la d’un govern autònom par­lant de tu a tu amb el govern de Madrid. Accepta l’auto­go­vern basc, però no l’acaba de convèncer perquè, amb els bas­cos, no hi té bona relació. En Galícia, ni tan sols hi pensa. Ales­ho­res el que vol és el mateix tracte que hi havia hagut durant la República: Bar­ce­lona par­lant direc­ta­ment amb Madrid i la política cata­lana al marge de l’espa­nyola. D’aquí la crítica als Fets d’Octu­bre del 1934. Quan torna el 1977 i va a Madrid, Adolfo Suárez li diu que, per tor­nar a posar en marxa l’auto­go­vern a Cata­lu­nya, cal donar-lo també a la resta de ter­ri­to­ris de l’Estat. Un pro­jecte que accepta però que no l’acaba de convèncer. De fet, fins a la seva mort estarà dient que l’Estat de les auto­no­mies no és una bona forma de govern perquè és cara, perquè genera molts con­tra­po­ders i també perquè excepte Cata­lu­nya i el País Basc, que veu com a naci­ons, con­si­dera que la resta de regi­ons han de tenir un govern pura­ment admi­nis­tra­tiu. Par­teix de la idea que, sense una democràcia a Espa­nya, no es podrà desen­vo­lu­par bé el seu auto­go­vern.

Sí, però una cosa és accep­tar la monar­quia i una altra ben dife­rent pre­sen­tar-lo com a monàrquic. Ell de monàrquic no en va ser mai i de fet va aca­bar la seva vida dient que era repu­blicà. Fins a començaments de l’any 1975 està con­vençut que no hi haurà una monar­quia a Espa­nya, però en aquell moment ja veu que la cosa no va per aquí i sosté que, si s’ins­taura una monar­quia cons­ti­tu­ci­o­nal i aquesta ens dona als cata­lans un auto­go­vern, no ens hi hem d’opo­sar. Sem­pre, però, dei­xant la porta oberta perquè això pugui can­viar i hi hagi una República. En tot cas, tot això es dis­tor­si­ona quan accepta el mar­que­sat. Quan ho fa, és bàsica­ment per dos motius. El pri­mer, perquè al seu fill no li ha pogut lle­gar pràcti­ca­ment res i li vol demos­trar que els anys de l’exili han ser­vit per a alguna cosa. També ho accepta perquè és un reco­nei­xe­ment a la figura del rei Joan Car­les I per haver apos­tat per la democràcia i l’auto­go­vern de Cata­lu­nya. Però inter­na­ment se’n reia i deia que ell era “el marquès de l’ensaïmada”. El títol que li va fer real­ment il·lusió va ser el de la legió fran­cesa.

Quan Macià torna de l’exili el va a rebre a Maçanet, tot i no tenir-hi tracte previ. A través del grup de La Falç, és un dels inte­grants que for­men ERC. Un dia, de cop i volta, com que és alt, es fa notar i comença a posar ordre a l’agenda de Macià. I això és el que el con­ver­teix en secre­tari ja el març del 1931. Quan el 14 d’abril gua­nya la República, Macià l’ins­ti­tu­eix com a secre­tari de la pre­sidència.

De Macià, n’aprèn sobre­tot el valor de la imatge, de pre­sen­tar-se al davant de la gent, de salu­dar. Però el gener del 1933 hi ha el tren­ca­ment dels llu­hins perquè volen que Macià tin­gui un paper més simbòlic. I ales­ho­res no es par­la­ran més. Més tard, ja durant la Tran­sició, asses­so­rat per Josep Font­ber­nat, que és el que li dona la idea de “Ciu­ta­dans de Cata­lu­nya”, pensa que li serà útil asso­ciar-se a la figura de Macià per pre­sen­tar-se com la per­sona que porta l’auto­go­vern de la mateixa manera que l’Avi va por­tar la República.

Ell sap con­ju­gar aques­tes mit­ges veri­tats per acon­se­guir la política que vol dur a terme. Les noves gene­ra­ci­ons que l’ana­ven a tro­bar no tenien el seu conei­xe­ment del pas­sat per poder-li dis­cu­tir coses.

Això és cab­dal. La figura de Josep Tar­ra­de­llas s’assem­bla més als polítics ame­ri­cans, que s’han fet a si matei­xos. El que fa és tras­lla­dar la praxi pro­fes­si­o­nal a la política en el sen­tit que tot ha d’estar molt orde­nat, que és seduc­tor en el sen­tit de ven­dre el pro­ducte, que sap fins a on pot collar el seu inter­lo­cu­tor.

Quan van arri­bar els Fets d’Octu­bre, és un dipu­tat molt crític amb el pre­si­dent Lluís Com­panys i està fora d’ERC. La mirada de Tar­ra­de­llas sobre els Fets d’Octu­bre és que es tracta d’una dinàmica hispànica de la revo­lució pròpia del PSOE i que Cata­lu­nya ha de ser capaç de man­te­nir el seu auto­go­vern al marge de si gover­nen les dre­tes o les esquer­res. Això és el que vol dir quan afirma que ell no farà un altre 6 d’octu­bre. Quan l’anti­fran­quisme intenta lli­gar la solució de Cata­lu­nya a pla­ta­for­mes espa­nyo­les, ell s’hi oposa i posa el 6 d’octu­bre com a exem­ple.

Durant la guerra, ERC intenta fer la seva revo­lució en clau naci­o­nal en el sen­tit d’assu­mir com­petències de facto. Es requi­sen les sucur­sals del Banc d’Espa­nya, s’assu­meix l’ordre públic també per recu­pe­rar-lo dels anar­quis­tes, s’impulsa el decret de col·lec­ti­vit­za­ci­ons... Durant aquesta pri­mera fase, superen el marc esta­tu­tari i ell s’hi troba bé. El Nadal del 1936, en un acte en memòria de Macià, afirma que el solle­va­ment ha dibui­xat una altra relació amb l’Estat, de poder a poder. Aquesta revo­lució acaba amb els fets del maig del 1937. I això és una espina que porta cla­vada, perquè per­met al govern de la República recu­pe­rar quo­tes de poder. Això també és una lliçó per a ell. Durant l’exili té molt pre­sent que, si es vol anar massa lluny, pot ser que el reflux sigui nega­tiu. En part com a l’actu­a­li­tat. Vols anar molt lluny, pot­ser sense cal­cu­lar exac­ta­ment la força que tens, i després l’Estat et res­pon de forma con­tun­dent.

Quan ha pas­sat la Segona Guerra Mun­dial i pot tor­nar a París, a par­tir de la tar­dor del 1944, no para de moure’s amunt i avall. En la dar­rera etapa del fran­quisme, incre­menta encara més els viat­ges i no para per casa. Els nuclis d’exi­li­ats no van valo­rar exac­ta­ment qui tenien al davant. El que es movia cons­tant­ment era ell i, a un home que es mou amunt i avall, no el pots fer renun­ciar a la seva idea política.

Ell tenia clar que li calia una solvència pro­fes­si­o­nal al marge de la política per poder opi­nar lliu­re­ment. Ell és una per­sona que va fer diners. El 1938 com­pra qua­dres i obre un compte a Suïssa perquè ja pre­para l’exili. El retrat d’un Tar­ra­de­llas enri­quit amb els diners de la Gene­ra­li­tat no té cap mena de sen­tit. És una història que es fabrica a par­tir d’aquesta caixa B que hi havia per com­prar armes, tot i que al final aquests diners es van repar­tir entre alguns diri­gents. En tot cas, no era gaire quan­ti­tat i Tar­ra­de­llas ja tenia diners. Durant el pri­mer exili, ell també és l’encar­re­gat de repar­tir els diners que la Gene­ra­li­tat rep del govern de la República. Aquest paper li genera una acti­tud contrària per part de deter­mi­na­des per­so­nes. En tot cas, a mesura que avança l’exili, el negoci que tenia fa fallida i s’ha de ven­dre el patri­moni artístic que té i es plan­teja ven­dre la bibli­o­teca i l’arxiu. És aquí quan entra en con­tacte amb Jordi Pujol.

Tar­ra­de­llas ha sen­tit a par­lar de Pujol arran del con­sell de guerra. I de seguida té interès per conèixer-lo. Pujol, però, no té el pas­sa­port per poder sor­tir del país fins a començaments dels setanta. I el pri­mer viatge que fa és pre­ci­sa­ment per anar a Saint-Mar­tin-le-Beau a veure Tar­ra­de­llas. I hi va amb la intenció de par­lar amb una figura del pas­sat. En canvi, es troba una per­sona que vol par­lar del pre­sent i del futur perquè es veu un actor de pre­sent i de futur. A més a més, Tar­ra­de­llas iden­ti­fica molt clara­ment els que són els alfils i els que són els peons de la política. I li sap greu que Pujol no com­par­teixi la seva visió política, d’unes fonts més repu­bli­ca­nes en el sen­tit més cívic. A Pujol li pesa molt el sim­bo­lisme de la Gene­ra­li­tat. A través de Banca Cata­lana, li comença a donar uns crèdits o diners par­ti­cu­lars a fons per­dut. Això dura de l’any 70 fins al 73, que és quan deci­deix no ven­dre l’arxiu i sí una finca. El tren­ca­ment emo­ci­o­nal entre tots dos es dona el desem­bre del 1976, quan Pujol entra a for­mar part de la Comissió dels 9 com a repre­sen­tant de Cata­lu­nya. És ales­ho­res quan Tar­ra­de­llas veu que aque­lla per­sona li aca­barà robant la car­tera i aca­barà pac­tant amb el govern d’Espa­nya i ell que­darà rele­gat a un paper simbòlic. És molt sig­ni­fi­ca­tiu que en aquell moment es munti una ini­ci­a­tiva ciu­ta­dana des de Cata­lu­nya per donar a conèixer la figura de Tar­ra­de­llas.

Si fem un paral·lelisme amb el pre­si­dent Puig­de­mont, allò que ara es fa amb Twit­ter abans es feia a través de car­tes en què fixava posi­ci­ons. A través de Josep Fornàs, Macià Ala­ve­dra, rebia cons­tant­ment gent per conèixer la nova for­nada de polítics. És una per­sona que no s’està espe­rant a veure-les venir com fan els diri­gents de la República, sinó que es mou per inten­tar tenir un paper relle­vant. Quan Adolfo Suárez busca un inter­lo­cu­tor per com­pen­sar la victòria dels soci­a­lis­tes cata­lans en les elec­ci­ons del juny del 1977, Tar­ra­de­llas és una figura per­fec­ta­ment vàlida.

El silenci i la dis­torsió de la imatge fins al punt de bus­car, per exem­ple, si Tar­ra­de­llas havia tin­gut alguna impli­cació en la delació que va con­duir a la detenció de Com­panys. Però això es des­munta fàcil­ment si tenim en compte que Com­panys, la nit abans de ser afu­se­llat, va escriure tres car­tes, una de les quals va ser a Tar­ra­de­llas perquè es cuidés de la seva dona, tot i les diferències que havien tin­gut. Espero que el lli­bre ajudi a fixar una base sòlida a par­tir de la qual la gent pugui opi­nar sense apri­o­ris­mes.

D’entrada, Tar­ra­de­llas era una per­sona que tenia molt pocs amics. Tam­poc es dei­xava conèixer gaire ínti­ma­ment. Tot i això, era una per­sona que s’emo­ci­o­nava, que plo­rava per les coses. Una per­sona que ha vis­cut tants anys, que ha pas­sat per dife­rents eta­pes del cata­la­nisme i que ha tin­gut tants càrrecs, ha pro­pi­ciat que la gent hagi triat el període que més li ha con­vin­gut i després l’ha dis­tor­si­o­nat com ha vol­gut. Des de deter­mi­na­des con­cep­ci­ons polítiques, per exem­ple, se l’ha pre­sen­tat com un auto­no­mista, quan no ho era. A ERC, per exem­ple, entenc que la lec­tura del lli­bre pot can­viar-los la con­cepció del per­so­natge en la mesura que és clau per al man­te­ni­ment del par­tit durant la guerra i el fran­quisme. Els polítics de la Tran­sició no van voler que tornés i també van con­tri­buir a dis­tor­si­o­nar la imatge. Un cas para­digmàtic és el de Pere Por­ta­be­lla, se l’asso­cia com a escenògraf del retorn però en aquell moment n’era con­trari. Després hi ha l’etapa de l’exili, que és molt llarga i dura i que genera molts retrets i que encara va con­tri­buir més a dis­tor­si­o­nar la imatge.

En aquesta cari­ca­tura com una figura obses­si­o­nada amb el poder hi ha dos fac­tors clau. L’un és Jordi Pujol a través dels seus silen­cis. Durant els 30 anys del pujo­lisme, la figura de Tar­ra­de­llas ni és estu­di­ada ni és posada en relleu. En canvi, Josep Benet, des de l’altre extrem, fa tot el con­trari. Com que està res­sen­tit amb ell, treu fra­ses fora de con­text i el pre­senta com una per­sona que només vol manar. Això cala molt en el sec­tor con­ver­gent i el del PSUC. Tar­ra­de­llas tenia clar que volia tor­nar per retor­nar l’auto­go­vern a Cata­lu­nya, en part perquè se sen­tia res­pon­sa­ble de la seva pèrdua el 1939 com a diri­gent que havia estat. I vol tor­nar com un home de la pro­vidència, que resol aquesta com­ple­xi­tat del moment. I s’ins­pira en la figura de Fran­cesc Macià el 1931 i Char­les de Gau­lle el 1944.

A par­tir dels anys sei­xanta hi ha unes línies molt clares. Pri­mer, Cata­lu­nya és una nació i té dret a auto­go­ver­nar-se. Segon, Cata­lu­nya avança quan la majo­ria dels cata­lans van units. Per això cons­tant­ment està cla­mant a favor de la uni­tat i que el govern d’uni­tat con­tinuï. Ell entén també que els par­tits han de ser de matriu cata­lana i no han de ser sucur­sa­lis­tes. També és impor­tant des­ta­car que ell defen­sava que Cata­lu­nya no ha de tenir límit en el seu auto­go­vern més enllà de la capa­ci­tat dels cata­lans per gover­nar-se. El que passa és que aquest límit no el vol cata­lo­gar ni de fede­ra­lisme, ni d’auto­no­misme, ni de sepa­ra­tisme, perquè diu que amb aques­tes eti­que­tes es per­ju­dica la con­se­cució final.

Ell sem­pre jutja el pre­sent en funció de l’experiència. La seva imatge és la d’un govern autònom par­lant de tu a tu amb el govern de Madrid. Accepta l’auto­go­vern basc, però no l’acaba de convèncer perquè, amb els bas­cos, no hi té bona relació. En Galícia, ni tan sols hi pensa. Ales­ho­res el que vol és el mateix tracte que hi havia hagut durant la República: Bar­ce­lona par­lant direc­ta­ment amb Madrid i la política cata­lana al marge de l’espa­nyola. D’aquí la crítica als Fets d’Octu­bre del 1934. Quan torna el 1977 i va a Madrid, Adolfo Suárez li diu que, per tor­nar a posar en marxa l’auto­go­vern a Cata­lu­nya, cal donar-lo també a la resta de ter­ri­to­ris de l’Estat. Un pro­jecte que accepta però que no l’acaba de convèncer. De fet, fins a la seva mort estarà dient que l’Estat de les auto­no­mies no és una bona forma de govern perquè és cara, perquè genera molts con­tra­po­ders i també perquè excepte Cata­lu­nya i el País Basc, que veu com a naci­ons, con­si­dera que la resta de regi­ons han de tenir un govern pura­ment admi­nis­tra­tiu. Par­teix de la idea que, sense una democràcia a Espa­nya, no es podrà desen­vo­lu­par bé el seu auto­go­vern.

Sí, però una cosa és accep­tar la monar­quia i una altra ben dife­rent pre­sen­tar-lo com a monàrquic. Ell de monàrquic no en va ser mai i de fet va aca­bar la seva vida dient que era repu­blicà. Fins a començaments de l’any 1975 està con­vençut que no hi haurà una monar­quia a Espa­nya, però en aquell moment ja veu que la cosa no va per aquí i sosté que, si s’ins­taura una monar­quia cons­ti­tu­ci­o­nal i aquesta ens dona als cata­lans un auto­go­vern, no ens hi hem d’opo­sar. Sem­pre, però, dei­xant la porta oberta perquè això pugui can­viar i hi hagi una República. En tot cas, tot això es dis­tor­si­ona quan accepta el mar­que­sat. Quan ho fa, és bàsica­ment per dos motius. El pri­mer, perquè al seu fill no li ha pogut lle­gar pràcti­ca­ment res i li vol demos­trar que els anys de l’exili han ser­vit per a alguna cosa. També ho accepta perquè és un reco­nei­xe­ment a la figura del rei Joan Car­les I per haver apos­tat per la democràcia i l’auto­go­vern de Cata­lu­nya. Però inter­na­ment se’n reia i deia que ell era “el marquès de l’ensaïmada”. El títol que li va fer real­ment il·lusió va ser el de la legió fran­cesa.

Quan Macià torna de l’exili el va a rebre a Maçanet, tot i no tenir-hi tracte previ. A través del grup de La Falç, és un dels inte­grants que for­men ERC. Un dia, de cop i volta, com que és alt, es fa notar i comença a posar ordre a l’agenda de Macià. I això és el que el con­ver­teix en secre­tari ja el març del 1931. Quan el 14 d’abril gua­nya la República, Macià l’ins­ti­tu­eix com a secre­tari de la pre­sidència.

De Macià, n’aprèn sobre­tot el valor de la imatge, de pre­sen­tar-se al davant de la gent, de salu­dar. Però el gener del 1933 hi ha el tren­ca­ment dels llu­hins perquè volen que Macià tin­gui un paper més simbòlic. I ales­ho­res no es par­la­ran més. Més tard, ja durant la Tran­sició, asses­so­rat per Josep Font­ber­nat, que és el que li dona la idea de “Ciu­ta­dans de Cata­lu­nya”, pensa que li serà útil asso­ciar-se a la figura de Macià per pre­sen­tar-se com la per­sona que porta l’auto­go­vern de la mateixa manera que l’Avi va por­tar la República.

Ell sap con­ju­gar aques­tes mit­ges veri­tats per acon­se­guir la política que vol dur a terme. Les noves gene­ra­ci­ons que l’ana­ven a tro­bar no tenien el seu conei­xe­ment del pas­sat per poder-li dis­cu­tir coses.

Això és cab­dal. La figura de Josep Tar­ra­de­llas s’assem­bla més als polítics ame­ri­cans, que s’han fet a si matei­xos. El que fa és tras­lla­dar la praxi pro­fes­si­o­nal a la política en el sen­tit que tot ha d’estar molt orde­nat, que és seduc­tor en el sen­tit de ven­dre el pro­ducte, que sap fins a on pot collar el seu inter­lo­cu­tor.

Quan van arri­bar els Fets d’Octu­bre, és un dipu­tat molt crític amb el pre­si­dent Lluís Com­panys i està fora d’ERC. La mirada de Tar­ra­de­llas sobre els Fets d’Octu­bre és que es tracta d’una dinàmica hispànica de la revo­lució pròpia del PSOE i que Cata­lu­nya ha de ser capaç de man­te­nir el seu auto­go­vern al marge de si gover­nen les dre­tes o les esquer­res. Això és el que vol dir quan afirma que ell no farà un altre 6 d’octu­bre. Quan l’anti­fran­quisme intenta lli­gar la solució de Cata­lu­nya a pla­ta­for­mes espa­nyo­les, ell s’hi oposa i posa el 6 d’octu­bre com a exem­ple.

Durant la guerra, ERC intenta fer la seva revo­lució en clau naci­o­nal en el sen­tit d’assu­mir com­petències de facto. Es requi­sen les sucur­sals del Banc d’Espa­nya, s’assu­meix l’ordre públic també per recu­pe­rar-lo dels anar­quis­tes, s’impulsa el decret de col·lec­ti­vit­za­ci­ons... Durant aquesta pri­mera fase, superen el marc esta­tu­tari i ell s’hi troba bé. El Nadal del 1936, en un acte en memòria de Macià, afirma que el solle­va­ment ha dibui­xat una altra relació amb l’Estat, de poder a poder. Aquesta revo­lució acaba amb els fets del maig del 1937. I això és una espina que porta cla­vada, perquè per­met al govern de la República recu­pe­rar quo­tes de poder. Això també és una lliçó per a ell. Durant l’exili té molt pre­sent que, si es vol anar massa lluny, pot ser que el reflux sigui nega­tiu. En part com a l’actu­a­li­tat. Vols anar molt lluny, pot­ser sense cal­cu­lar exac­ta­ment la força que tens, i després l’Estat et res­pon de forma con­tun­dent.

Quan ha pas­sat la Segona Guerra Mun­dial i pot tor­nar a París, a par­tir de la tar­dor del 1944, no para de moure’s amunt i avall. En la dar­rera etapa del fran­quisme, incre­menta encara més els viat­ges i no para per casa. Els nuclis d’exi­li­ats no van valo­rar exac­ta­ment qui tenien al davant. El que es movia cons­tant­ment era ell i, a un home que es mou amunt i avall, no el pots fer renun­ciar a la seva idea política.

Ell tenia clar que li calia una solvència pro­fes­si­o­nal al marge de la política per poder opi­nar lliu­re­ment. Ell és una per­sona que va fer diners. El 1938 com­pra qua­dres i obre un compte a Suïssa perquè ja pre­para l’exili. El retrat d’un Tar­ra­de­llas enri­quit amb els diners de la Gene­ra­li­tat no té cap mena de sen­tit. És una història que es fabrica a par­tir d’aquesta caixa B que hi havia per com­prar armes, tot i que al final aquests diners es van repar­tir entre alguns diri­gents. En tot cas, no era gaire quan­ti­tat i Tar­ra­de­llas ja tenia diners. Durant el pri­mer exili, ell també és l’encar­re­gat de repar­tir els diners que la Gene­ra­li­tat rep del govern de la República. Aquest paper li genera una acti­tud contrària per part de deter­mi­na­des per­so­nes. En tot cas, a mesura que avança l’exili, el negoci que tenia fa fallida i s’ha de ven­dre el patri­moni artístic que té i es plan­teja ven­dre la bibli­o­teca i l’arxiu. És aquí quan entra en con­tacte amb Jordi Pujol.

Tar­ra­de­llas ha sen­tit a par­lar de Pujol arran del con­sell de guerra. I de seguida té interès per conèixer-lo. Pujol, però, no té el pas­sa­port per poder sor­tir del país fins a començaments dels setanta. I el pri­mer viatge que fa és pre­ci­sa­ment per anar a Saint-Mar­tin-le-Beau a veure Tar­ra­de­llas. I hi va amb la intenció de par­lar amb una figura del pas­sat. En canvi, es troba una per­sona que vol par­lar del pre­sent i del futur perquè es veu un actor de pre­sent i de futur. A més a més, Tar­ra­de­llas iden­ti­fica molt clara­ment els que són els alfils i els que són els peons de la política. I li sap greu que Pujol no com­par­teixi la seva visió política, d’unes fonts més repu­bli­ca­nes en el sen­tit més cívic. A Pujol li pesa molt el sim­bo­lisme de la Gene­ra­li­tat. A través de Banca Cata­lana, li comença a donar uns crèdits o diners par­ti­cu­lars a fons per­dut. Això dura de l’any 70 fins al 73, que és quan deci­deix no ven­dre l’arxiu i sí una finca. El tren­ca­ment emo­ci­o­nal entre tots dos es dona el desem­bre del 1976, quan Pujol entra a for­mar part de la Comissió dels 9 com a repre­sen­tant de Cata­lu­nya. És ales­ho­res quan Tar­ra­de­llas veu que aque­lla per­sona li aca­barà robant la car­tera i aca­barà pac­tant amb el govern d’Espa­nya i ell que­darà rele­gat a un paper simbòlic. És molt sig­ni­fi­ca­tiu que en aquell moment es munti una ini­ci­a­tiva ciu­ta­dana des de Cata­lu­nya per donar a conèixer la figura de Tar­ra­de­llas.

Si fem un paral·lelisme amb el pre­si­dent Puig­de­mont, allò que ara es fa amb Twit­ter abans es feia a través de car­tes en què fixava posi­ci­ons. A través de Josep Fornàs, Macià Ala­ve­dra, rebia cons­tant­ment gent per conèixer la nova for­nada de polítics. És una per­sona que no s’està espe­rant a veure-les venir com fan els diri­gents de la República, sinó que es mou per inten­tar tenir un paper relle­vant. Quan Adolfo Suárez busca un inter­lo­cu­tor per com­pen­sar la victòria dels soci­a­lis­tes cata­lans en les elec­ci­ons del juny del 1977, Tar­ra­de­llas és una figura per­fec­ta­ment vàlida.

El silenci i la dis­torsió de la imatge fins al punt de bus­car, per exem­ple, si Tar­ra­de­llas havia tin­gut alguna impli­cació en la delació que va con­duir a la detenció de Com­panys. Però això es des­munta fàcil­ment si tenim en compte que Com­panys, la nit abans de ser afu­se­llat, va escriure tres car­tes, una de les quals va ser a Tar­ra­de­llas perquè es cuidés de la seva dona, tot i les diferències que havien tin­gut. Espero que el lli­bre ajudi a fixar una base sòlida a par­tir de la qual la gent pugui opi­nar sense apri­o­ris­mes.