“La realitat és la meva gran font, però també el meu límit”

A la reedició de Tot el que llegireu és real el més nou i important és que hi ha els quatre guions dels capítols del crim de la Guàrdia Urbana i que es pot fer un exercici interessant de veure dues maneres de narrar una història: el relat fet pel llibre i ara els guions fets per la televisió. I al llibre Llum a la foscor hi trobaran deu relats curts de crims diversos, de diferents tipologies, territoris i protagonistes. N’hi ha de Catalunya, d’Espanya i n’hi ha del món: un dels Estat Units i un d’Alemanya... Alguns ja han sortit al programa i d’altres són totalment inèdits perquè no n’he parlat en cap format.

La tercera temporada tindrà dues tongades. Ara estrenem la primera, que serà d’un total de vuit capítols, i n’hi ha sis més que s’estrenaran a la tardor. No serà una temporada amb crims monogràfics com el de la Guàrdia Urbana –costa molt fer quatre capítols d’un cas!–, sinó que seran tots casos d’un capítol, excepte un, que en tindrà dos.

Sí, clarament i rotundament. A més, tinc obsessió que sigui així: m’obsessiona la realitat i m’obsessiona no utilitzar la ficció per explicar aquesta realitat. L’únic moment en què utilitzem el que nosaltres anomenem dramatitzacions o ficcions és en el format televisiu, quan gravem coses d’un crim que no tenim en imatges reals. En el cas de la Guàrdia Urbana, per exemple, és evident que no tens imatges del cotxe cremant, i llavors allò ho recrees, però només en determinades situacions i només a la televisió, per acabar de crear emocions i sensacions. Als llibres i a la ràdio tot és real, perquè estic obsessionat a manipular el mínim possible. I dic manipular perquè agafar una part i no una altra ja és, en certa manera, manipular. Quan fas una foto agafes el que surt a l’enquadrament i la resta queda fora i quan expliques un relat fas exactament això, deixar una sèrie de coses fora; però tot el que sí que publiquem surt de documents que formen part de la investigació, d’entrevistes directes, de testimonis directes o com a màxim indirectes, per exemple periodistes que van investigar el cas o que en van parlar al seu dia. Narrar utilitzant la realitat és un repte i un plaer constant perquè la realitat és la meva gran font de material, però també el meu límit. Els meus límits són la realitat.

Aquí el meu límit és la decència, la vergonya, i intento narrar i descriure situacions com si es tractés d’algú de la família, d’algú conegut. Vaig començar fent de periodista el 1984 al diari Segre, i una de les coses que hi vaig fer era tribunals i successos. A la redacció teníem un escàner que filtrava les freqüències de la policia o dels bombers, i de vegades arribava abans que ells a l’escenari d’un crim o al lloc on hi havia hagut un accident i em trobava encara el cadàver i sempre pensava: algun dia serà algun conegut. Per això tenia el màxim respecte per la persona i la família a l’hora de fer les fotos, i encara és el que intento fer ara. Jo vull satisfer la curiositat, no el morbo. La línia sobre la morbositat és molt individual i no n’hi ha una d’apta i vàlida per a tothom, però nosaltres intentem mantenir molt el respecte, i crec que si no tinguéssim aquest respecte tampoc tindríem l’èxit que tenim. Jo parlo de les tres r: rigor, perquè partim del periodisme i tot ha d’estar contrastat, ha de ser sòlid i ha de ser cert; respecte per tothom que ens ha explicat la seva vida o forma part d’aquell relat, i ritme (narratiu), perquè volem narrar d’una manera que entretingui i agradi. Seria fer crònica negra amb colors, però sense el vermell de la sang i el groc del sensacionalisme.

A mi no m’enganxa; per sort o per desgràcia només estic enganxat a la feina, i també m’agradaria desconnectar. He fet periodisme de successos, polític i de moltes altres coses i, al contrari, arriba un moment que et planteges que d’allò ja en tens prou i que vols provar una altra cosa. Com a consumidor, entenc que el periodisme de successos del dia a dia és un periodisme que satisfà la curiositat diària. La gent vol saber què ha passat, i és aquesta curiositat la que fa que ens atrapi. Ara el que intento fer té una mica més de perspectiva, perquè la immensa majoria de vegades tractem casos que ja estan jutjats i sentenciats i el que fem és donar força al relat, narrar. És un cosa que pot semblar molt fàcil, però de crònica negra n’hi ha hagut tota la vida i és ara que es parla dels nostres projectes i del que estem fent nosaltres. Alguna cosa devem fer bé si fa que agradi i la gent s’hi enganxa, no? Explicar què ha passat és una cosa útil per a la societat, i quan hi ha un crim o una tragèdia volem saber què ha passat en tots els sentits. La nostra part fosca, en aquest cas un crim, també ens explica com a societat, perquè al final un crim és un compendi de fracassos que, encara que no els vulguem mirar, també formen part de la nostra societat. I el que fem nosaltres és agafar distància, temporal i, òbviament, física, i explicar aquell relat. I no pretenc res més que fer bons relats.

Em sento útil, i l’equip, també. No era el nostre objectiu reobrir el cas, perquè no tenim ni temps ni diners per fer una investigació com es mereixeria qualsevol cas, però sí que és veritat que es va reobrir arran de treballar-hi i, sobretot, de l’emissió del programa, perquè va tenir un impacte molt gran i va moure gent anònima, gent que no sabia què havia passat i que a partir del programa van declarar i van dir coses que probablement si no s’hagués emès Crims no haurien dit. I tot i que això ens ha fa sentir útils, hem de deixar molt clar a la gent que el nostre objectiu no és aquest. Ara hi ha una dotzena de famílies que tenen gent desapareguda o amb casos sense resoldre que ens demanen que investiguem aquelles històries, i potser ho farem i potser intentarem ajudar, però no podem prometre que arribem enlloc perquè no és la nostra feina. Això és feina de les policies, els fiscals i els jutges, que per això cobren, per això hi són i per això el sistema els dona el poder que els dona.

Sí, i investiguem molt perquè encara que siguin casos jutjats per arribar a tenir tots els detalls que tenim ens hem de fer un fart de treballar. I accedir a un sumari avui dia és tota una aventura, perquè la justícia no és gens transparent –ni la catalana, ni l’espanyola–, és només una transparència superficial, i quan intentes gratar en una història et trobes de seguida amb parets de pedra antiga, perquè està ple de mentalitats molts antigues, i això fa molt difícil que acabem accedint als sumaris, a la documentació i a tota la informació de base d’aquestes històries. Però insisteixo, nosaltres no hem nascut ni tenim com a pretext resoldre casos o reobrir casos. Ara bé, quan això passa et sents molt útil i sents que la teva feina té un sentit més enllà d’acompanyar la gent, perquè també ens sentim útils quan expliquem històries que agraden a tanta gent. També hi ha una altra cosa que generem i que m’omple molt de satisfacció i que podríem anomenar la socialització del dolor. La família de l’Helena Juvany m’ha reconegut més d’una vegada que, més enllà del desig que es condemnin els culpables, l’emissió del programa ha tingut un retorn social molt ampli que ha fet que, en certa manera, ja s’hagin sentit acompanyats. I això ha passat amb molts dels casos.

Sí. Al final, quan les famílies de les víctimes t’acaben explicant la seva història el que estan fent és compartir aquell dolor, socialitzar-lo, i a canvi reben un retorn de companyia social que fins ara no havien rebut, perquè sovint la gent dona el condol el dia de la mort del difunt, però després allò es va diluint i ningú els va a abraçar al cap d’un any. I hi ha casos que han trigat molts anys a resoldre’ls i aquella família ho ha hagut de viure amb una certa solitud i moltes vegades fins i tot amb mirades assenyaladores que han posat en dubte què devia haver passat o què devia haver fet perquè allò passés. I, en canvi, nosaltres estem aconseguint que se sentin acompanyats perquè no jutgem, només acompanyem amb molt de respecte, i això és un valor que a mi m’agrada molt remarcar constantment perquè no és freqüent.

Va ser un any fantàstic! Tots els premis són meravellosos, això és molt bonic i aquest reconeixement sempre és molt maco però, de veritat –i no és un tòpic–, el millor reconeixement és el de la gent i, sobretot, el de les famílies de les víctimes. Que acabem els quatre capítols del crim de la Guàrdia Urbana i que rebem retorn de la Patrícia, l’exdona de la víctima, el Pedro, dient que ens dona les gràcies per tractar-ho amb tant respecte... això és molt bonic. També vam tenir retorn de la mateixa Rosa Peral i de l’Albert López, que ens deien que els semblava que ho havíem tractat bé i amb rigor. Que rebem un gran retorn de tantíssima gent, això és molt bonic. I amb els llibres, igual! El primer llibre de Crims el fan servir molts professors per ensenyar català i per tractar ètica i valors amb nois i noies de segon i tercer d’ESO. M’apropio un terme que va fer servir la Teresa Pàmies, que és el de fer literatura de portera, literatura fàcil, petita, senzilla, sense grans pretensions. A mi no hi ha res que em faci més feliç que trobar gent, que me’n trobo un munt, que em digui que és el primer llibre que s’han llegit a la seva vida. Això ja em va passar amb Tor, i ara amb Crims està passant una altra vegada, perquè el fet de ser relats curts ajuda molt, i que siguin coses que han vist a la tele també ajuda. Contribuir que, aquí sí, s’eixampli la base de lectors en català em fa immensament feliç. I els premis, també! La collita de l’any 2021 és molt difícil de superar.

Més que reivindicar vaig constatar un fet: nosaltres fem les coses com les fem. Li acabaven de donar un premi estatal a una ràdio en català i em va semblar que en un moment polític tan convuls i tan trist com el que estem vivint era oportú fer notar a tothom que el català és una llengua tan digna com el castellà, que es mereix premis i que té un públic molt gran i molt fidel. Jo m’enfronto a la meva feina, a la meva llengua i al meu accent sense vergonya; no vull tenir vergonya de ser català, i estem vivint una època que sembla que hagis de demanar perdó per ser-ho. I el que vaig fer no va ser demanar perdó per parlar català, sinó avisar per si hi havia alguna orella sensible que pogués tenir problemes ideològics. La veritat és que la gent de Madrid ho va rebre molt bé i només baixar de l’escenari em va felicitar l’Iñaki Gabilondo i la gent de Movistar. L’endemà vaig coincidir al tren amb els organitzadors dels Ondas i tots em van dir: “El millor discurs de la nit!”

El sistema no és perfecte ni impecable, el sistema falla i falla sovint, però per sort per tots falla menys del que de vegades sembla. Que hi hagi gent que va a buscar un periodista és un fracàs sistèmic, però no és permanent ni en tots els casos, perquè se’n resolen molts més, infinitament molts més, dels que queden sense resoldre. El percentatge de casos sense resoldre és molt petit i és evident que quan n’hi ha un fa mal, sobretot quan et passa a tu.

Me’ls miro tots com si fossin fills i me’ls estimo a tots igual. No, a veure, sí que n’hi ha un que fa vint-i-cinc anys que el tracto, que és la història de Tor.

Jo et diré que sí, però el que passa és que no n’he sigut gaire conscient, perquè he fet cada vegada el que m’ha demanat l’estómac i vaig allà on em porta la vida. Però sí que probablement després de l’èxit del llibre de Tor han canviat moltes coses, com per exemple que m’atreveixo a escriure més llibres, un fet que no m’havia plantejat mai. El vaig escriure pensant que seria l’únic i no sé si ja en porto vuit o nou. I és veritat que et dona un punt de referent per part d’estudiants de periodisme, de companys de professió... Després també ha passat que a Tor, després de la publicació del llibre, comença a pujar-hi més gent i es genera una expectativa més gran, es coneix més el meu nom i la meva feina. Aquí recuperaria allò que deia del respecte: si no hagués treballat amb rigor i amb respecte, crec que hauria estat una història molt efímera i, en canvi, encara dura.

[Riu] És clar! I n’hi ha que no les sabrà mai més ningú perquè no les puc explicar, algunes perquè probablement també m’afecten a mi, però hi ha històries de la muntanya de Tor i de la gent de Tor que no explicaré mai perquè són massa bèsties. La història de Tor ja és tan tremenda per si mateixa... és que de veritat, seria increïble. El que ha passat en aquella muntanya i en aquell poble, el que està passant encara avui dia és tan impressionant i tan increïble que ara tinc més feina a mirar bé què escric i com ho escric, què explico i com ho explico, perquè si no arribarà un punt que la gent no s’ho creurà.

Sí, i aquest és un tema molt important. Tinc una amiga que em diu que al currículum s’hi hauria de poder posar les vegades que has dit que no. I en aquest cas el que dius és molt cert, hi ha moltes coses que no publiques i no expliques i que et donen més crèdit i més valor que no pas les que publiques. De tota manera, la nostra feina és publicar i explicar. Ara tinc la sort que amb la perspectiva puc triar millor, puc sospesar millor què explico i què no explico, però et guardes moltíssimes coses, i tant si te’n guardes!, i probablement són més importants els silencis que no pas els que dius.

La vida m’ha portat on ha volgut i ara m’ha portat aquí. És clar que m’agradaria posar llum a la foscor a tots els racons foscos que tenim, que n’hi ha molts, però ara estic centrat en aquest àmbit i m’hi he de mantenir mentre m’ho passi bé i la gent respongui. Això no vol dir que no pugui obrir altres vies –de fet, en tinc alguna d’oberta–, però van a un altre ritme. Això de la investigació s’ha de fer sempre a foc lent, perquè córrer no ajuda gaire. Potser algun dia publiquem alguna història interessant que no és estrictament un crim i que obre altres camins, però ara em sento còmode aquí i ha un retorn molt important. El nostre mercat està creixent i l’hem d’atendre perquè com més èxit tenim, també tenim més responsabilitat.

Amb el d’escriptor, perquè no he de discutir amb ningú. De periodisme, ja n’he fet durant molts anys. La ràdio vol dir tenir un equip de gent, que és meravellosa, però és un equip. I si a la televisió, l’equip encara és més gran, amb la pel·lícula ja n’hi t’ho explico, tenia 150 persones per dirigir! La veritat és que amb tot m’ho he passat molt bé, de tot n’he après un munt, i soc una persona tremendament feliç i molt agraïda perquè he cobrat per fer coses que m’agraden, però si n’he de triar una, em quedo amb l’escriptura, perquè només he de discutir amb mi.

Amb molta tristesa per l’estupidesa humana i amb por, perquè crec que no som conscients que estem en guerra, la tercera guerra mundial. És una guerra econòmica, bàsicament, però ho és i la patirem tots. Com estan els preus i la inflació... Això ja ve de lluny i la invasió d’Ucraïna ho multiplica i fa que els nostres polítics –desgraciadament no estem vivint una època de grans polítics ni en l’àmbit local ni en el global– estiguin distrets en l’autèntica animalada que és aquesta guerra i no es preocupin per les afectacions econòmiques que està tenint sobre molta gent. D’altra banda, el fet d’haver estat en zones de conflicte et fa posar els pèls de punta, perquè veus que la bèstia humana no n’aprèn, que la història és cíclica i que continuem repetint els mateixos errors constantment. Esperem que no s’estengui, que això freni i que la gent d’Ucraïna pugui tornar a casa i reconstruir aquell racó de món. Però és que hi ha tantes guerres en aquests moments, i ara només ens estem mirant aquesta, que hi és i és molt greu i que toca Europa...

Vaig tenir una gran sorpresa, em considero la persona més normal i més discreta del món i no em pensava que fos imitable. I quan vaig veure el Fermí Fernàndez el primer que vaig pensar va ser: “Hòstia, doncs ho fa bé!” I en segon lloc, em vaig fer un tip de riure. Em fa gràcia i crec que ho fan molt bé, són molt amables, tenen molt de carinyo cap al personatge i tot això és d’agrair. Al final, és una cosa que et genera una repercussió, una multiplicació del nom i que té la seva gràcia. No puc pas estar-hi en desacord o descontent.