“La realitat és la meva gran font, però també el meu límit”

A la ree­dició de Tot el que lle­gi­reu és real el més nou i impor­tant és que hi ha els qua­tre guions dels capítols del crim de la Guàrdia Urbana i que es pot fer un exer­cici interes­sant de veure dues mane­res de nar­rar una història: el relat fet pel lli­bre i ara els guions fets per la tele­visió. I al lli­bre Llum a la fos­cor hi tro­ba­ran deu relats curts de crims diver­sos, de dife­rents tipo­lo­gies, ter­ri­to­ris i pro­ta­go­nis­tes. N’hi ha de Cata­lu­nya, d’Espa­nya i n’hi ha del món: un dels Estat Units i un d’Ale­ma­nya... Alguns ja han sor­tit al pro­grama i d’altres són total­ment inèdits perquè no n’he par­lat en cap for­mat.

La ter­cera tem­po­rada tindrà dues ton­ga­des. Ara estre­nem la pri­mera, que serà d’un total de vuit capítols, i n’hi ha sis més que s’estre­na­ran a la tar­dor. No serà una tem­po­rada amb crims monogràfics com el de la Guàrdia Urbana –costa molt fer qua­tre capítols d’un cas!–, sinó que seran tots casos d’un capítol, excepte un, que en tindrà dos.

Sí, clara­ment i rotun­da­ment. A més, tinc obsessió que sigui així: m’obses­si­ona la rea­li­tat i m’obses­si­ona no uti­lit­zar la ficció per expli­car aquesta rea­li­tat. L’únic moment en què uti­lit­zem el que nosal­tres ano­me­nem dra­ma­tit­za­ci­ons o fic­ci­ons és en el for­mat tele­vi­siu, quan gra­vem coses d’un crim que no tenim en imat­ges reals. En el cas de la Guàrdia Urbana, per exem­ple, és evi­dent que no tens imat­ges del cotxe cre­mant, i lla­vors allò ho recrees, però només en deter­mi­na­des situ­a­ci­ons i només a la tele­visió, per aca­bar de crear emo­ci­ons i sen­sa­ci­ons. Als lli­bres i a la ràdio tot és real, perquè estic obses­si­o­nat a mani­pu­lar el mínim pos­si­ble. I dic mani­pu­lar perquè aga­far una part i no una altra ja és, en certa manera, mani­pu­lar. Quan fas una foto aga­fes el que surt a l’enqua­dra­ment i la resta queda fora i quan expli­ques un relat fas exac­ta­ment això, dei­xar una sèrie de coses fora; però tot el que sí que publi­quem surt de docu­ments que for­men part de la inves­ti­gació, d’entre­vis­tes direc­tes, de tes­ti­mo­nis direc­tes o com a màxim indi­rec­tes, per exem­ple peri­o­dis­tes que van inves­ti­gar el cas o que en van par­lar al seu dia. Nar­rar uti­lit­zant la rea­li­tat és un repte i un plaer cons­tant perquè la rea­li­tat és la meva gran font de mate­rial, però també el meu límit. Els meus límits són la rea­li­tat.

Aquí el meu límit és la decència, la ver­go­nya, i intento nar­rar i des­criure situ­a­ci­ons com si es tractés d’algú de la família, d’algú cone­gut. Vaig començar fent de peri­o­dista el 1984 al diari Segre, i una de les coses que hi vaig fer era tri­bu­nals i suc­ces­sos. A la redacció teníem un escàner que fil­trava les freqüències de la poli­cia o dels bom­bers, i de vega­des arri­bava abans que ells a l’esce­nari d’un crim o al lloc on hi havia hagut un acci­dent i em tro­bava encara el cadàver i sem­pre pen­sava: algun dia serà algun cone­gut. Per això tenia el màxim res­pecte per la per­sona i la família a l’hora de fer les fotos, i encara és el que intento fer ara. Jo vull satis­fer la curi­o­si­tat, no el morbo. La línia sobre la mor­bo­si­tat és molt indi­vi­dual i no n’hi ha una d’apta i vàlida per a tot­hom, però nosal­tres inten­tem man­te­nir molt el res­pecte, i crec que si no tinguéssim aquest res­pecte tam­poc tindríem l’èxit que tenim. Jo parlo de les tres r: rigor, perquè par­tim del peri­o­disme i tot ha d’estar con­tras­tat, ha de ser sòlid i ha de ser cert; res­pecte per tot­hom que ens ha expli­cat la seva vida o forma part d’aquell relat, i ritme (nar­ra­tiu), perquè volem nar­rar d’una manera que entre­tin­gui i agradi. Seria fer crònica negra amb colors, però sense el ver­mell de la sang i el groc del sen­sa­ci­o­na­lisme.

A mi no m’enganxa; per sort o per desgràcia només estic engan­xat a la feina, i també m’agra­da­ria des­con­nec­tar. He fet peri­o­disme de suc­ces­sos, polític i de mol­tes altres coses i, al con­trari, arriba un moment que et plan­te­ges que d’allò ja en tens prou i que vols pro­var una altra cosa. Com a con­su­mi­dor, entenc que el peri­o­disme de suc­ces­sos del dia a dia és un peri­o­disme que satisfà la curi­o­si­tat diària. La gent vol saber què ha pas­sat, i és aquesta curi­o­si­tat la que fa que ens atrapi. Ara el que intento fer té una mica més de pers­pec­tiva, perquè la immensa majo­ria de vega­des trac­tem casos que ja estan jut­jats i sen­ten­ci­ats i el que fem és donar força al relat, nar­rar. És un cosa que pot sem­blar molt fàcil, però de crònica negra n’hi ha hagut tota la vida i és ara que es parla dels nos­tres pro­jec­tes i del que estem fent nosal­tres. Alguna cosa devem fer bé si fa que agradi i la gent s’hi enganxa, no? Expli­car què ha pas­sat és una cosa útil per a la soci­e­tat, i quan hi ha un crim o una tragèdia volem saber què ha pas­sat en tots els sen­tits. La nos­tra part fosca, en aquest cas un crim, també ens explica com a soci­e­tat, perquè al final un crim és un com­pendi de fra­cas­sos que, encara que no els vul­guem mirar, també for­men part de la nos­tra soci­e­tat. I el que fem nosal­tres és aga­far distància, tem­po­ral i, òbvi­a­ment, física, i expli­car aquell relat. I no pre­tenc res més que fer bons relats.

Em sento útil, i l’equip, també. No era el nos­tre objec­tiu reo­brir el cas, perquè no tenim ni temps ni diners per fer una inves­ti­gació com es merei­xe­ria qual­se­vol cas, però sí que és veri­tat que es va reo­brir arran de tre­ba­llar-hi i, sobre­tot, de l’emissió del pro­grama, perquè va tenir un impacte molt gran i va moure gent anònima, gent que no sabia què havia pas­sat i que a par­tir del pro­grama van decla­rar i van dir coses que pro­ba­ble­ment si no s’hagués emès Crims no hau­rien dit. I tot i que això ens ha fa sen­tir útils, hem de dei­xar molt clar a la gent que el nos­tre objec­tiu no és aquest. Ara hi ha una dot­zena de famílies que tenen gent des­a­pa­re­guda o amb casos sense resol­dre que ens dema­nen que inves­ti­guem aque­lles històries, i pot­ser ho farem i pot­ser inten­ta­rem aju­dar, però no podem pro­me­tre que arri­bem enlloc perquè no és la nos­tra feina. Això és feina de les poli­cies, els fis­cals i els jut­ges, que per això cobren, per això hi són i per això el sis­tema els dona el poder que els dona.

Sí, i inves­ti­guem molt perquè encara que siguin casos jut­jats per arri­bar a tenir tots els detalls que tenim ens hem de fer un fart de tre­ba­llar. I acce­dir a un sumari avui dia és tota una aven­tura, perquè la justícia no és gens trans­pa­rent –ni la cata­lana, ni l’espa­nyola–, és només una trans­parència super­fi­cial, i quan inten­tes gra­tar en una història et tro­bes de seguida amb parets de pedra antiga, perquè està ple de men­ta­li­tats molts anti­gues, i això fa molt difícil que aca­bem acce­dint als suma­ris, a la docu­men­tació i a tota la infor­mació de base d’aques­tes històries. Però insis­teixo, nosal­tres no hem nas­cut ni tenim com a pre­text resol­dre casos o reo­brir casos. Ara bé, quan això passa et sents molt útil i sents que la teva feina té un sen­tit més enllà d’acom­pa­nyar la gent, perquè també ens sen­tim útils quan expli­quem històries que agra­den a tanta gent. També hi ha una altra cosa que gene­rem i que m’omple molt de satis­facció i que podríem ano­me­nar la soci­a­lit­zació del dolor. La família de l’Helena Juvany m’ha reco­ne­gut més d’una vegada que, més enllà del desig que es con­dem­nin els cul­pa­bles, l’emissió del pro­grama ha tin­gut un retorn social molt ampli que ha fet que, en certa manera, ja s’hagin sen­tit acom­pa­nyats. I això ha pas­sat amb molts dels casos.

Sí. Al final, quan les famílies de les vícti­mes t’aca­ben expli­cant la seva història el que estan fent és com­par­tir aquell dolor, soci­a­lit­zar-lo, i a canvi reben un retorn de com­pa­nyia social que fins ara no havien rebut, perquè sovint la gent dona el con­dol el dia de la mort del difunt, però després allò es va diluint i ningú els va a abraçar al cap d’un any. I hi ha casos que han tri­gat molts anys a resol­dre’ls i aque­lla família ho ha hagut de viure amb una certa soli­tud i mol­tes vega­des fins i tot amb mira­des asse­nya­la­do­res que han posat en dubte què devia haver pas­sat o què devia haver fet perquè allò passés. I, en canvi, nosal­tres estem acon­se­guint que se sen­tin acom­pa­nyats perquè no jut­gem, només acom­pa­nyem amb molt de res­pecte, i això és un valor que a mi m’agrada molt remar­car cons­tant­ment perquè no és freqüent.

Va ser un any fantàstic! Tots els pre­mis són mera­ve­llo­sos, això és molt bonic i aquest reco­nei­xe­ment sem­pre és molt maco però, de veri­tat –i no és un tòpic–, el millor reco­nei­xe­ment és el de la gent i, sobre­tot, el de les famílies de les vícti­mes. Que aca­bem els qua­tre capítols del crim de la Guàrdia Urbana i que rebem retorn de la Patrícia, l’exdona de la víctima, el Pedro, dient que ens dona les gràcies per trac­tar-ho amb tant res­pecte... això és molt bonic. També vam tenir retorn de la mateixa Rosa Peral i de l’Albert López, que ens deien que els sem­blava que ho havíem trac­tat bé i amb rigor. Que rebem un gran retorn de tantíssima gent, això és molt bonic. I amb els lli­bres, igual! El pri­mer lli­bre de Crims el fan ser­vir molts pro­fes­sors per ense­nyar català i per trac­tar ètica i valors amb nois i noies de segon i ter­cer d’ESO. M’apro­pio un terme que va fer ser­vir la Teresa Pàmies, que és el de fer lite­ra­tura de por­tera, lite­ra­tura fàcil, petita, sen­zi­lla, sense grans pre­ten­si­ons. A mi no hi ha res que em faci més feliç que tro­bar gent, que me’n trobo un munt, que em digui que és el pri­mer lli­bre que s’han lle­git a la seva vida. Això ja em va pas­sar amb Tor, i ara amb Crims està pas­sant una altra vegada, perquè el fet de ser relats curts ajuda molt, i que siguin coses que han vist a la tele també ajuda. Con­tri­buir que, aquí sí, s’eixam­pli la base de lec­tors en català em fa immen­sa­ment feliç. I els pre­mis, també! La collita de l’any 2021 és molt difícil de superar.

Més que rei­vin­di­car vaig cons­ta­tar un fet: nosal­tres fem les coses com les fem. Li aca­ba­ven de donar un premi esta­tal a una ràdio en català i em va sem­blar que en un moment polític tan con­vuls i tan trist com el que estem vivint era oportú fer notar a tot­hom que el català és una llen­gua tan digna com el cas­tellà, que es mereix pre­mis i que té un públic molt gran i molt fidel. Jo m’enfronto a la meva feina, a la meva llen­gua i al meu accent sense ver­go­nya; no vull tenir ver­go­nya de ser català, i estem vivint una època que sem­bla que hagis de dema­nar perdó per ser-ho. I el que vaig fer no va ser dema­nar perdó per par­lar català, sinó avi­sar per si hi havia alguna ore­lla sen­si­ble que pogués tenir pro­ble­mes ideològics. La veri­tat és que la gent de Madrid ho va rebre molt bé i només bai­xar de l’esce­nari em va feli­ci­tar l’Iñaki Gabi­londo i la gent de Movis­tar. L’endemà vaig coin­ci­dir al tren amb els orga­nit­za­dors dels Ondas i tots em van dir: “El millor dis­curs de la nit!”

El sis­tema no és per­fecte ni impe­ca­ble, el sis­tema falla i falla sovint, però per sort per tots falla menys del que de vega­des sem­bla. Que hi hagi gent que va a bus­car un peri­o­dista és un fracàs sistèmic, però no és per­ma­nent ni en tots els casos, perquè se’n reso­len molts més, infi­ni­ta­ment molts més, dels que que­den sense resol­dre. El per­cen­tatge de casos sense resol­dre és molt petit i és evi­dent que quan n’hi ha un fa mal, sobre­tot quan et passa a tu.

Me’ls miro tots com si fos­sin fills i me’ls estimo a tots igual. No, a veure, sí que n’hi ha un que fa vint-i-cinc anys que el tracto, que és la història de Tor.

Jo et diré que sí, però el que passa és que no n’he sigut gaire cons­ci­ent, perquè he fet cada vegada el que m’ha dema­nat l’estómac i vaig allà on em porta la vida. Però sí que pro­ba­ble­ment després de l’èxit del lli­bre de Tor han can­viat mol­tes coses, com per exem­ple que m’atre­veixo a escriure més lli­bres, un fet que no m’havia plan­te­jat mai. El vaig escriure pen­sant que seria l’únic i no sé si ja en porto vuit o nou. I és veri­tat que et dona un punt de refe­rent per part d’estu­di­ants de peri­o­disme, de com­panys de pro­fessió... Després també ha pas­sat que a Tor, després de la publi­cació del lli­bre, comença a pujar-hi més gent i es genera una expec­ta­tiva més gran, es coneix més el meu nom i la meva feina. Aquí recu­pe­ra­ria allò que deia del res­pecte: si no hagués tre­ba­llat amb rigor i amb res­pecte, crec que hau­ria estat una història molt efímera i, en canvi, encara dura.

[Riu] És clar! I n’hi ha que no les sabrà mai més ningú perquè no les puc expli­car, algu­nes perquè pro­ba­ble­ment també m’afec­ten a mi, però hi ha històries de la mun­ta­nya de Tor i de la gent de Tor que no expli­caré mai perquè són massa bèsties. La història de Tor ja és tan tre­menda per si mateixa... és que de veri­tat, seria increïble. El que ha pas­sat en aque­lla mun­ta­nya i en aquell poble, el que està pas­sant encara avui dia és tan impres­si­o­nant i tan increïble que ara tinc més feina a mirar bé què escric i com ho escric, què explico i com ho explico, perquè si no arri­barà un punt que la gent no s’ho creurà.

Sí, i aquest és un tema molt impor­tant. Tinc una amiga que em diu que al currículum s’hi hau­ria de poder posar les vega­des que has dit que no. I en aquest cas el que dius és molt cert, hi ha mol­tes coses que no publi­ques i no expli­ques i que et donen més crèdit i més valor que no pas les que publi­ques. De tota manera, la nos­tra feina és publi­car i expli­car. Ara tinc la sort que amb la pers­pec­tiva puc triar millor, puc sos­pe­sar millor què explico i què no explico, però et guar­des moltíssi­mes coses, i tant si te’n guar­des!, i pro­ba­ble­ment són més impor­tants els silen­cis que no pas els que dius.

La vida m’ha por­tat on ha vol­gut i ara m’ha por­tat aquí. És clar que m’agra­da­ria posar llum a la fos­cor a tots els racons fos­cos que tenim, que n’hi ha molts, però ara estic cen­trat en aquest àmbit i m’hi he de man­te­nir men­tre m’ho passi bé i la gent res­pon­gui. Això no vol dir que no pugui obrir altres vies –de fet, en tinc alguna d’oberta–, però van a un altre ritme. Això de la inves­ti­gació s’ha de fer sem­pre a foc lent, perquè córrer no ajuda gaire. Pot­ser algun dia publi­quem alguna història interes­sant que no és estric­ta­ment un crim i que obre altres camins, però ara em sento còmode aquí i ha un retorn molt impor­tant. El nos­tre mer­cat està crei­xent i l’hem d’aten­dre perquè com més èxit tenim, també tenim més res­pon­sa­bi­li­tat.

Amb el d’escrip­tor, perquè no he de dis­cu­tir amb ningú. De peri­o­disme, ja n’he fet durant molts anys. La ràdio vol dir tenir un equip de gent, que és mera­ve­llosa, però és un equip. I si a la tele­visió, l’equip encara és més gran, amb la pel·lícula ja n’hi t’ho explico, tenia 150 per­so­nes per diri­gir! La veri­tat és que amb tot m’ho he pas­sat molt bé, de tot n’he après un munt, i soc una per­sona tre­men­da­ment feliç i molt agraïda perquè he cobrat per fer coses que m’agra­den, però si n’he de triar una, em quedo amb l’escrip­tura, perquè només he de dis­cu­tir amb mi.

Amb molta tris­tesa per l’estu­pi­desa humana i amb por, perquè crec que no som cons­ci­ents que estem en guerra, la ter­cera guerra mun­dial. És una guerra econòmica, bàsica­ment, però ho és i la pati­rem tots. Com estan els preus i la inflació... Això ja ve de lluny i la invasió d’Ucraïna ho mul­ti­plica i fa que els nos­tres polítics –des­gra­ci­a­da­ment no estem vivint una època de grans polítics ni en l’àmbit local ni en el glo­bal– esti­guin dis­trets en l’autèntica ani­ma­lada que és aquesta guerra i no es pre­o­cu­pin per les afec­ta­ci­ons econòmiques que està tenint sobre molta gent. D’altra banda, el fet d’haver estat en zones de con­flicte et fa posar els pèls de punta, perquè veus que la bèstia humana no n’aprèn, que la història és cíclica i que con­ti­nuem repe­tint els matei­xos errors cons­tant­ment. Espe­rem que no s’esten­gui, que això freni i que la gent d’Ucraïna pugui tor­nar a casa i recons­truir aquell racó de món. Però és que hi ha tan­tes guer­res en aquests moments, i ara només ens estem mirant aquesta, que hi és i és molt greu i que toca Europa...

Vaig tenir una gran sor­presa, em con­si­dero la per­sona més nor­mal i més dis­creta del món i no em pen­sava que fos imi­ta­ble. I quan vaig veure el Fermí Fernàndez el pri­mer que vaig pen­sar va ser: “Hòstia, doncs ho fa bé!” I en segon lloc, em vaig fer un tip de riure. Em fa gràcia i crec que ho fan molt bé, són molt ama­bles, tenen molt de cari­nyo cap al per­so­natge i tot això és d’agrair. Al final, és una cosa que et genera una reper­cussió, una mul­ti­pli­cació del nom i que té la seva gràcia. No puc pas estar-hi en des­a­cord o des­con­tent.