“La meva actitud amb la llengua és la d’un explorador i no la d’un creador”

Estava fent filo­lo­gia anglo­germànica i en una de les lec­tu­res, con­cre­ta­ment en un conte de Julio Cortázar, em vaig tro­bar amb un palíndrom que deia: “Palíndromo, átale demoníaco Caín o me delata.” De seguida vaig anar a l’enci­clopèdia a veure què carai era això dels palíndroms. I, sense ado­nar-me’n, vaig començar a esti­rar un fil que em va por­tar a estar una set­mana sense anar a classe, tot i anar a la bibli­o­teca i al bar, les dues b impor­tants de la uni­ver­si­tat. Al bar hi anava a reco­llir els apunts i a fer unes cer­ve­ses amb els com­panys, i a la bibli­o­teca, perquè anava esti­rant el fil de lli­bre en lli­bre amb les llengües amb què més o menys m’atre­via. Recordo que a l’Enci­clopèdia Cata­lana en vaig tro­bar un que deia: “Senent té sis nens i set nenes.” Això també és una frase capi­cua. A cada llen­gua n’anava tro­bant i, final­ment, en una enci­clopèdia ita­li­ana vaig anar a parar a una entrada més àmplia que deia “enigmística” i que, així d’entrada, sonava a esotèric. Hi havia trenta pàgines de moda­li­tats diver­ses de jocs de parau­les codi­fi­cats segons els seus meca­nis­mes: ana­gra­mes, palíndroms, acròstics... En fi, tot un seguit de parau­les, algu­nes que conei­xia i d’altres que no i que em van fas­ci­nar.

Arran d’allò em vaig ado­nar que com a lec­tor feia molts anys que em fas­ci­na­ven un seguit de jocs ver­bals dels quals no sabia ni que tenien nom ni que for­ma­ven part d’una dis­ci­plina. Estem par­lant dels anys vui­tanta. Tot just aca­bada la car­rera, vaig començar a publi­car una columna set­ma­nal al diari Avui que es deia pre­ci­sa­ment “Enigmística” i que vaig man­te­nir durant divuit anys, ni més ni menys. A través d’aquest fil­tre vaig començar a lle­gir sobra una dis­ci­plina que que­dava com molt mar­gi­nal i que estava entre estu­dis molt seri­o­sos sobre poe­sia bar­roca i acu­dits de taverna. Vaig començar a esti­rar el fil i vaig veure que en català hi havia una tra­dició que venia direc­ta­ment de l’italià, a prin­ci­pis del segle XX, a través de folk­lo­ris­tes com Joan Ama­des i Valeri Serra i Boldú. D’aquí va venir la meva afició.

Més que jugar en un for­mat com de pro­posta de joc, me’ls tro­bava en tex­tos que m’agra­da­ven. L’Espriu, per exem­ple, quan par­lava d’Arenys, en deia Sinera, que és mig palíndrom, un bifront, com Roma i amor. No és que hi hagués una moda­li­tat de joc pro­po­si­tiu, com a entre­te­ni­ment, que jo conegués, sinó que coses que em cri­da­ven l’atenció dels autors que jo lle­gia, tenien aquesta dimensió de joc. Un dels pri­mers que vaig començar a bus­car eren els acròstics, que també n’havia fet com a ado­les­cent. Resulta que el rec­tor de Vall­fo­gona era un campió de la matèria.

El dia del debut, en una para­deta de Sant Jordi a la Ram­bla, vam ven­dre 800 exem­plars. Tiràvem 5.000 exem­plars, tot i que no els veníem tots. Érem uns bojos. Vam durar un any. Vam fer-ho junts amb en Miquel Sesé, que encara avui fa els mots encre­uats a El Punt Avui; l’Anna Genís, que feia els mots encre­uats a El Periódico; la meva dona, que és mes­tra i va dei­xar-ho ràpida­ment, i jo. Vam fer 12 números i vam arri­bar a tenir uns 1.000 subs­crip­tors. Pro­ba­ble­ment el pro­jecte hau­ria estat sos­te­ni­ble econòmica­ment, però no ho vam veure clar i, a més, en aquell moment se’ns va obrir un mer­cat pro­fes­si­o­nal, perquè mol­tes revis­tes i dia­ris van veure que hi havia gent que podia fer mots encre­uats en català. De mica en mica, el que havia començat com una edi­to­rial de qua­tre amics va aca­bar sent una pro­duc­tora d’entre­te­ni­ments per a revis­tes i dia­ris. Tots els hereus d’en Tísner vam sor­tir d’allà.

És qui m’ha influït més direc­ta­ment. Perquè una cosa és tro­bar-se tex­tos de bibli­o­gra­fia i una altra de ben dife­rent conèixer-lo. Jo el vaig anar a entre­vis­tar per pri­mera vegada per a la revista de mots encre­uats. A banda de fer entre­te­ni­ments, volíem que en cada número hi hagués una entre­vista. El pri­mer que vam anar a bus­car va ser en Tísner, que a més a més tenia el plus que era el pare dels mots encre­uats, el pri­mer que els havia adop­tat en català durant els anys trenta, que és quan s’havien popu­la­rit­zat amb un feno­men sem­blant al Paraulògic avui dia, que ve de The New York Times i es popu­la­ritza, o fa deu o quinze anys el Sudoku. En molt poc temps, però, van començar a fer-se’n en totes les llengües. I en Tísner va ser el pri­mer a fer-ne en català. Bé, després vam des­co­brir que n’hi havia alguns al suple­ment el Viro­let, que for­mava part del Patu­fet, però eren anònims. El pri­mer que els signa i els fa en català és en Tísner, al diari La Publi­ci­tat. A par­tir d’aquí, ens vam conèixer, vam inti­mar i mol­tes tar­des anàvem a jugar a l’Scrab­ble a casa seva. Quan es va jubi­lar, per l’èxit i el reco­nei­xe­ment que van tenir les seves memòries de Viure o veure, va veure que no tin­dria temps de fer mots encre­uats. I ales­ho­res vaig tenir la for­tuna immensa que pensés en mi. Ho recordo per­fec­ta­ment. Un dia va venir com a públic a una pre­sen­tació d’una novel·la meva, L’home del sac, i quan va aca­bar l’acte em va pre­gun­tar: “Vols ser el meu hereu?” Vaig que­dar aco­llo­nit.

Sí. Era pels volts de Sant Jordi de l’any 90. Em va expli­car que no podia dedi­car prou temps a fer un mot encre­uat cada dia. En tot cas, allò em va donar la inde­pendència de tenir una col·labo­ració diària a La Van­guar­dia i, a més, en català, en una època en què només hi havia les esque­les, en català.

Sem­pre dic que cal retre-li l’honor a l’Antoni Bas­sas. Jo ja col·labo­rava a Cata­lu­nya Ràdio en sec­ci­ons rela­ci­o­na­des sem­pre amb la llen­gua i la lite­ra­tura. També de jocs ver­bals, però en uns hora­ris de molta menys audiència. La qüestió és que un dia l’Antoni Bas­sas em va plan­te­jar: “No podries fer uns mots encre­uats per la ràdio?” De seguida vaig pen­sar que l’horari que em pro­po­sava, a les vuit del matí, anava molt lli­gat a la vida quo­ti­di­ana. O t’enxam­pava dut­xant-te o esmor­zant o por­tant la cana­lla a l’escola. I vaig pen­sar: “Mala­ment rai si els fas escriure!” Ales­ho­res vaig pen­sar a fer un enigma d’una sola paraula, però amb doble sen­tit. Vaja, com si fos un mot encre­uat en ver­ti­cal i horit­zon­tal i els pogues­sis fer men­tal­ment. Això va sor­tir un setem­bre i va tenir un èxit imme­diat, perquè l’Antoni ho donava com un con­tin­gut i ho feia resol­dre als ter­tu­li­ans, que mol­tes vega­des no l’encer­ta­ven. De seguida es va veure que allò tenia una dinàmica de con­curs.

És veri­tat que la cosa va molt rela­ci­o­nada amb l’ela­bo­ració dels set mots encre­uats de La Van­guar­dia, que em dedico a fer un dia a la set­mana. Les parau­les que donen per a la ràdio les separo en un fit­xer. La gent més engan­xada fa els mots encre­uats i fins i tot fa un qua­dre d’Excel i se’ls apun­ten. També és veri­tat que només lle­gint una novel·la, par­lant amb alguna per­sona, escol­tant una cançó... em pot sor­gir algun Enigmàrius. El joc és inhe­rent al llen­guatge. La meva acti­tud no és la d’un cre­a­dor, sinó la d’un explo­ra­dor que va a la selva, que és la llen­gua i, dins d’aque­lla selva, aprèn a mirar i ana­lit­zar el que troba. Però la riquesa és inhe­rent a la selva. Quan creem tex­tos sí que explo­rem en el nos­tre inte­rior i ens nodrim d’una tra­dició. I de tot allò en gene­rem novel·les, con­tes, obres de tea­tre, poe­sies... En canvi, el joc ver­bal el que troba és que una paraula sona molt sem­blant però té dife­rents sig­ni­fi­cats. Com per exem­ple evi­tar, habi­tar o fins i tot levi­tar, de no tocar de peus a terra. Això no ho he inven­tat jo, només ho he des­co­bert. Això hi era, és inhe­rent al llen­guatge. Allà on sí que hi ha cre­ació és en l’estratègia d’ama­gar l’ou a l’hora de fer el joc de l’ende­vi­nació. Fer un enigma vol una part d’explo­ració i una part de cons­trucció per pre­sen­tar la defi­nició.

Això et passa quan inten­tes bus­car ele­ments, per exem­ple eufònics, que sonin igual en una llen­gua que en una altra. El que passa és que has de ser cons­ci­ent de l’àmbit on ho fas, perquè depèn del codi. Si tu estàs inten­tant fer uns enig­mes com els que faig a Cata­lu­nya Ràdio, amb el pas dels anys aca­bes bas­tint unes regles del joc, que són molt sub­jec­ti­ves, perquè tenen a veure amb la semàntica. Per enten­dre’ns, no són com les del Paraulògic, que és mor­fològic i depèn d’un uni­vers prèvia­ment deter­mi­nat, que és el dic­ci­o­nari de l’IEC. En el cas de l’Enigmàrius som en el reialme de la sub­jec­ti­vi­tat. Tot i això, amb el pas dels anys he fixat dos grans cri­te­ris: el prin­ci­pal, que és el que cal res­pon­dre; i el secun­dari, de la defi­nició, que és el que t’ajuda a des­co­brir el doble sen­tit. Això no exclou que hi hagi dies que n’hi hagi més de dues, però intento que això no passi. Un dels que recordo, per exem­ple, diu: “El metall que té un gust més picant.” La res­posta és “el coure”. El coure res­pon a la part prin­ci­pal de l’enigma, que és el metall. La part secundària és la que té un doble sen­tit, que té un gust més picant. Aquí és on sem­pre hi ha el truc. En aquest cas és perquè el que cou, pica. Aquí sí que em per­me­tria que hi hagués una relació amb una altra llen­gua o una altra vari­ant de la llen­gua.

Aquest és un dels debats prin­ci­pals entre la gent del joc de parau­les. L’Oriol Comas et diria que el joc de l’oca no és un joc, perquè es tracta de seguir estric­ta­ment l’atzar d’un dau i no hi cap estratègia, a diferència del parxís. Hi ha gent que només li agrada el joc en què l’atzar no hi té cap paper. Per exem­ple, la ruleta no seria un joc. En el cas de l’Scrab­ble, la gràcia és que pot­ser hi ha un 33% d’atzar de les fit­xes que et sur­ten, un 33% d’habi­li­tat d’on les poses i un 33% de com­petència lingüística. L’atzar és una de les pedres de toc sem­pre que es parla de joc.

Filosòfica­ment, tota regla ha nas­cut per ser sal­tada i tota llei per ser trans­gre­dida. Perquè si no ja no cal­dria fer aque­lla llei. El Tísner se’n per­me­tia mol­tes. En el cas de l’Enigmàrius, que surt en una ràdio pública, jo tinc la consciència que més enllà de jugar per gau­dir i de fer que la gent com­pe­teixi, tenim una volun­tat de difusió del català cor­recte. El que passa és que em sem­bla òptim trans­me­tre-ho des del plaer i no des del dolor. Jo sem­pre he optat pel Car­na­val, no per la Qua­resma. I crec que al català, com a llen­gua, li calen mis­sat­ges de caire posi­tiu i fes­tiu.

La funció prin­ci­pal de qual­se­vol joc és no tenir cap funció. És joc pel joc. El plaer de jugar. Dit això, és evi­dent que després té efec­tes secun­da­ris i, en el cas de la llen­gua, impli­quen un aug­ment de la com­petència lingüística. Tot i això, mal­fio molt del joc com a estratègia per apren­dre una llen­gua. Lla­vors ja no és un joc. És un exer­cici. D’altra banda, també et men­ti­ria si no digués que tots els juga­dors que he cone­gut que juguem en català tenim una estima i un com­promís en la difusió de la llen­gua, sense el qual no seríem com som. El millor club de Scrab­ble en català és a Mana­cor. I és clar que tenen la volun­tat de difon­dre el català! Però un joc té la volun­tat de diver­tir la gent.

Dos ele­ments. En pri­mer lloc, estem en un moment en què els nous mit­jans de comu­ni­cació estan tro­bant canals diver­sos per adap­tar jocs clàssics. El desig de jugar amb la llen­gua ha exis­tit sem­pre i cada època l’ha anat adap­tant als seus mit­jans. Ara estem en un moment en què la major part de la gent de menys de 40 anys és nadiua en l’era digi­tal. Tots por­tem un mòbil a la but­xaca. Cada vegada s’han tro­bat vies més ràpides per jugar-hi, amb la qual cosa s’ha fet viral. L’èxit de tots aquests jocs és perquè es com­par­tei­xen i la gent pre­su­meix. Fa deu anys va haver-hi el boom de l’Apa­la­bra­dos, que també hi va ser en català, que era una mica això, però també com jugar a escacs. Aquests són més col·lec­tius. A banda d’això, com més sen­sació d’amenaça o d’angoixa per la mino­rit­zació, qual­se­vol ini­ci­a­tiva que tin­gui al dar­rere aquest plus d’enfor­ti­ment de la llen­gua sem­pre genera pas­si­ons i grans con­sen­sos. Cata­lu­nya, pro­ba­ble­ment, és un dels pocs països del món en què un dic­ci­o­nari eti­mològic, el de Joan Coro­mi­nes, ha estat best­se­ller. Nou volums! Tenim un vin­cle impor­tant amb la llen­gua, que és el nucli, el nervi, la raó de ser de l’existència naci­o­nal d’una col·lec­ti­vi­tat que, per defi­nició, ens sen­tim reflec­tits en la cul­tura. En tot cas, és obvi que la gent que parla i estima el català té una sen­sació d’alerta que havia estat desac­ti­vada durant anys per fal­sos mis­sat­ges de nor­ma­lit­zació. Pot­ser tam­poc cal dra­ma­tit­zar, però això ha fet que el Paraulògic, que és un joc difícil i que no l’acaba ni Crist, s’hagi con­ver­tit en un autèntic feno­men. En tot cas, hi ha una neces­si­tat clara de reforçar, des d’una òptica posi­tiva i pro­po­si­tiva, la presència del català, que havia estat com una pedra a la sabata, com una nosa per al procés inde­pen­den­tista. I això, als que venim de lluny en l’àmbit inde­pen­den­tista i vivim amb la llen­gua com a eix cen­tral, ens feia molt mal als ulls, a les ore­lles i a tot arreu. No té cap raó de ser rei­vin­di­car un poder polític sense un relat cul­tu­ral.

Crec que hi ha una estratègia rec­ti­fi­ca­dora d’un dis­curs que s’havia bana­lit­zat, que és el de la nor­ma­lit­zació. Jo dono suport a Pla­ta­forma per la Llen­gua quan parla d’emergència lingüística, però també crec que hi una volun­tat de tirar el pèndol cap a un extrem per donar mis­sat­ges d’alerta. Els ele­ments de pre­o­cu­pació hi són. Intento defu­gir el tarannà catas­tro­fista, també com a estratègia, perquè ningú s’apunta als vai­xells que s’estan enfon­sant. Però és evi­dent que hi ha ele­ments pre­o­cu­pants, com ara amb la irrupció de l’era digi­tal, que fa que molta gent jove no tin­gui cap interès a gene­rar i con­su­mir con­tin­guts en català perquè no en troba. Un jove que avui dia obri un per­fil de Tik­Tok o que es faci you­tu­ber, sap que un like de Gua­te­mala cotitza igual que un de Saba­dell. I, per tant, és molt pro­ba­ble que es deixi endur pel cant de les sire­nes de fer-ho en cas­tellà. Aquest és un ele­ment pre­o­cu­pant i cal posar-hi remei. També estem pagant errors estratègics, com ara haver desatès tota la franja tele­vi­siva dels nens i joves que cobria abans el 3XL o el manga. En tot cas, si només ali­men­tem el catas­tro­fisme, la gent no s’hi afe­girà.