ANTONI MILIAN I MASSANA
IMPULSOR DE LA LLEI DEL SENSELLARISME
“Molta gent està en risc de trobar-se al carrer”
La llei catalana per lluitar contra el sensellarisme està cada vegada més a prop de ser aprovada. Defensa els que viuen al carrer i posa llum a la precarietat que amenaça tothom
-
L’impulsor de la llei insisteix: no actuar contra el sensellarisme surt més car que fer-ho JUANMA RAMOS. -
Una de les reflexions del text: el radi d’influència de la precarietat cada vegada és més gran i acabar al carrer és una possibilitat real per a més persones JUANMA RAMOS. -
Milian porta anys treballant en la idea d’una llei per donar resposta al sensellarisme JUANMA RAMOS.
L’INICI
“Rumiava, feia recerca, i quan vaig tenir clar que sí, que tot plegat justificaria un text legal, em vaig posar les piles. S’havia de fer”INTERPEL·LATS
“M’he trobat persones al carrer que un any abans no s’imaginaven que estarien en aquesta situació. Problemes familiars, una separació...”DRET
“La llei estableix l’espai residencial digne com un dret; per tant, si algú està al carrer i no ho vol, té dret a acollir-s’hi”GRUPS PARLAMENTARIS
“La intenció ha estat que els grups s’ho fessin seu. Nosaltres els donàvem un text, però el protagonisme volíem que fos seu”GÈNERE
“La proposició de llei, d’una banda, demana que es tingui en compte la invisibilitat del sensellarisme femení”AUTOENGANYS
“ L’afirmació «no volen deixar el carrer» és mentida. I no estan al carrer «perquè volen», sinó perquè no poden sortir-ne”“L’habitatge és un element essencial per a la vida de les persones, en la mesura que és un bé imprescindible per poder gaudir d’estabilitat, seguretat, intimitat i benestar. La manca d’una llar suposa no solament la privació d’un espai físic, sinó un obstacle insalvable al ple desenvolupament de la vida personal i familiar, així com a la participació plena de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social.” Aquestes paraules, a la primera pàgina del text de la proposició de llei de mesures transitòries i urgents per fer front i erradicar el sensellarisme, expliquen per què cal aprovar-la. Les persones sense llar són invisibles als ulls de la societat. Potser un element més del mobiliari urbà, un element discordant. Si tot avança sense entrebancs, Catalunya tindrà una llei que hauria de fer canviar el paradigma. Antoni Milian i Massana, catedràtic de dret administratiu a la UAB, ha impulsat el text legal i ha dirigit l’equip que l’ha redactat.
Va estar uns anys fent un voluntariat amb persones sense llar, a través de la Comunitat de Sant’Egidio. Temps després d’això, en un moment determinat, va veure la necessitat de disposar d’un text legal sobre el sensellarisme. Què va passar?
Va ser per atzar, veient un programa televisiu de catalans a l’estranger. Van sortir unes imatges que em van impactar molt. Es tractava d’una exrepública soviètica, a l’hivern, amb unes temperatures molt baixes. S’hi veien persones sense habitatge que es refugiaven en unes canonades, i hi havia persones que anaven allí a riure-se’n. Crec que va ser cap al 2014. Vaig pensar que s’hi havia de fer alguna cosa. Aleshores, vaig tenir la idea de connectar els meus coneixements del dret amb la meva experiència de conèixer la situació de les persones sense llar. Sembla mentida que no hagués tingut aquesta il·luminació abans!
Mesures per aplicar immediatament, i a casa nostra.
Rumiava, feia recerca, i quan vaig tenir clar que sí, que tot plegat justificaria un text legal, em vaig posar les piles. S’havia de fer. Vaig decidir parlar amb tres entitats i a la vegada fer un petit equip de persones coneixedores del dret públic per anar redactant –entre les quals Vicens Aguado, catedràtic de dret administratiu de la UB–, al qual es va afegir més tard Lídia Pitarch, doctora en seguretat humana i dret global per la UAB. L’inici va ser un article que vaig publicar a El Punt Avui el juliol del 2018. Aquell setembre vaig anar a veure la comunitat de Sant’Egidio, Arrels Fundació i els serveis socials de Sant Joan de Déu. La idea de fer un text legal era una possibilitat en la qual les entitats no havien pensat i va ser ben acollida. Més tard, a finals del 2019, s’hi van incorporar Càritas Catalunya i al centre d’acollida Assís.
Fins a arribar al dia d’avui.
El text es va acabar de redactar a finals de l’any 2020. Al desembre es va aprovar la llei d’igualtat de tracte i no discriminació i ho vam incorporar al nostre text, ja que en aquesta llei hi ha referències al sensellarisme. Poques, però n’hi ha. Vam fer una actualització, doncs. Cal dir que amb les entitats hem anat tenint reunions, perquè hi diguessin la seva, i per fer-hi correccions, suggeriments. S’hi han implicat molt. Hem fet un treball col·laboratiu. El març del 2021, vam fer una trobada amb les entitats del tercer sector per presentar-los aquesta proposició de llei.
Tot el procés el van portar amb molta discreció, sense que transcendís. Com és?
A les entitats que vam reunir els vam demanar que no se’n fes difusió; de fet, perquè la nostra intenció ha estat sempre que els grups de la cambra catalana s’ho fessin seu. Nosaltres els donàvem un text, però el protagonisme volíem que fos seu. L’abril del 2021 van començar les trobades amb les forces polítiques amb representació parlamentària.
I va acabar interessant tothom.
Sí, i ens van fer algun apunt important, per exemple, que havíem de tenir més en compte les comarques, en el cas dels municipis de menys de 20.000 habitants. Això és així perquè en el cas d’aquests municipis, els serveis socials –que solen intervenir en els casos de sensellarisme– tenen com a circumscripció la comarca. Els ajuntaments petits no tenen prou pressupost.
Tot està en marxa i aviat es veurà el fruit d’aquest treball. És, com es diu, una norma pionera?
Fins on nosaltres sabem, sí. A Europa hi ha una legislació a Escòcia, però que vetlla per assegurar un sostre i un llit. Podem també esmentar les lleis d’Anglaterra i Gales. La nostra proposta, en la mesura que planteja un tractament integral, és pionera.
Es tracta d’ajudar les persones que estiguin en situació de sensellarisme i aconseguir que se’n surtin.
D’entrada, cal garantir un sostre, i per això s’ha creat la figura de l’espai residencial digne. De fet, és la figura clau del text. Proposem un seguit de mesures per dignificar un període transitori, perquè la vida de les persones sense llar no sigui tan dura. Es tracta d’incidir en la penúria i la fragilitat que els toca viure i alleujar-les. Per donar-los facilitats s’han creat nous drets, com són el mateix espai residencial digne, i garantir una consigna, servei de bugaderia, dutxa, un títol de transport.
El transport. Sovint han de caminar molt.
És habitual que es moguin caminant de punta a punta de la ciutat, amb totes les pertinences, perquè el menjador el tenen en un lloc, en un altre la dutxa, etcètera.
Facilitar la vida
Fer-los la vida més fàcil amb la voluntat clara que la situació canviï, oi?
Sí. Es garanteix que en un període de dos anys tothom que ho desitgi surti del carrer, que qui estigui al carrer involuntàriament pugui accedir a un espai residencial digne. És realista, és possible.
Quan diuen “sense llar” es refereixen a situacions concretes, no inclouen recursos precaris, com els de famílies que viuen rellogades en habitacions.
La llei no aborda tot el sensellarisme. Preveu unes categories, per dir-ho d’alguna manera. D’una banda, les persones que viuen al ras i, de l’altra, les que viurien al ras si no fos perquè una administració o una entitat els facilita un sostre. Altres situacions de sensellarisme, de precarietat, entronquen més directament amb l’habitatge, i aquesta no és una llei d’habitatge, és una llei per a persones que no tenen cap tipus d’accés a l’habitatge i per encaminar-les cap a l’habitatge. És una llei per a les que no tenen res.
És difícil saber amb exactitud quantes persones hi ha vivint al carrer a Catalunya. Això canviarà quan entri en vigor?
La proposició obligarà que es faci un recompte periòdicament, per saber quantes persones són, i també unes enquestes per saber en quines condicions estan, què necessiten... Hi ha el risc d’utilitzar la falta de les dades com una excusa per no actuar i que diguin: “Quan tinguem tota la informació ja actuarem.” Això ha de quedar clar: tenim dades més que suficients per intervenir, amb serveis imprescindibles, que es necessiten.
D’altra banda, endarrerir actuacions voldria dir que no som conscients de fins quin punt ha crescut la vulnerabilitat?
Hi ha un percentatge elevat de persones que per la situació relativament precària en què viuen –perquè tenen un contracte temporal, viuen en família però amb dificultats...– està en risc de trobar-se al carrer per poc que la seva vida faci un petit gir. És molta gent. La precarietat està molt estesa. Jo mateix m’he trobat persones al carrer que només un any abans no s’imaginaven que estarien en aquesta situació. Problemes familiars, una separació, no poder resoldre l’habitatge per a les dues parts, potser s’arriba a perdre la feina...
Hi deu haver qui pensi que tot això que planteja la llei no l’afecta.
Ens afecta a tots. Posar-hi remei té un cost, d’acord, però no fer-ho també té un cost molt elevat. Quan a Badalona es va cremar una nau ocupada fa més d’un any, els serveis que es van haver de posar en marxa van tenir un cost enorme.
Fa gairebé un any i mig i tampoc s’ha resolt la situació per als afectats.
Resoldre el sensellarisme té un efecte retorn molt important. D’altra banda, és difícil quantificar el cost del que preveu fer la llei, sí, però en el cas de la primera fase, la de tenir un espai residencial digne per a tothom, el cost no és gaire elevat perquè es poden posar en marxa molts dels recursos que hi ha. Ara, que tothom tingui un habitatge requereix incrementar de manera important el parc d’habitatges de caràcter públic o social i, per tant, el cost és superior.
Tornem a les claus de la nova norma. L’espai residencial digne.
No disposem d’un parc d’habitatge social suficient, i això vol dir que hem de fer servir altres tipus de sostre, per dir-ho d’alguna manera. També hem de seguir fent servir, temporalment, tipus de sostres que ja s’utilitzen, com poden ser pensions, albergs, hotels, residències i habitatges d’inserció. L’espai residencial digne, doncs, té moltes modalitats, aquestes que acabo de dir. De les cinc possibilitats, és evident, la que voldríem és la de l’habitatge d’inserció, perquè significa fer efectiu ja el dret a l’habitatge. El cas és que inicialment hem de garantir un sostre per a tothom.
Qualsevol sostre és un espai residencial digne?
Probablement molts albergs, tal com funcionen ara mateix, no ho són. Per què? Perquè un dels trets d’un espai residencial digne és que s’hi ha de poder accedir les vint-i-quatre hores del dia. Per tant, els albergs que acullen persones sense llar hauran de corregir el funcionament. S’ha de garantir un sostre, però ha de complir uns requisits, en cas contrari no servirà. I la llei estableix l’espai residencial digne com un dret; per tant, si algú està al carrer i no ho vol, té dret a acollir-s’hi. Si el cas arribés a un jutge es decidiria que hi té dret, perquè la norma ho diu. No és una mesura que hem de veure com una tendència, és un dret i en un període de dos anys s’ha de garantir.
Algunes de les opcions d’espai residencial digne porten implícita la temporalitat.
Hi ha tres modalitats que han de quedar reservades per a situacions urgents, no com un sistema habitual: alberg, pensió i hotel.
Tenint en compte que les borses d’habitatge dels ajuntaments són una mena de pou sense fons, amb una llista d’espera que no es resol, com es farà perquè les persones sense llar hi puguin accedir?
L’habitatge d’inserció depèn d’Habitatge, i s’hi entra per uns mecanismes propis ja previstos. Sí, a la llei, com que sabem que les persones sense llar de les tres categories que tractem es troben al final de la cua, s’hi preveu que s’hauran d’aplicar mecanismes de correcció en l’accés i l’adjudicació. D’altra banda, també es preveu la creació d’una prestació per accedir a l’habitatge. Serà per a les persones que, d’acord amb el que diu la llei, es trobin en una situació de sensellarisme. És una mena de palanca perquè les persones que tracta la proposició no quedin els últims a l’hora d’arribar als habitatges d’inserció.
deixar el carrer
Es vol que les persones que estan al carrer en surtin, però com? Què passa quan es tracta d’una situació cronificada? Tots hem sentit alguna vegada allò d’“estan al carrer perquè volen”.
No tenim estadístiques, però sí que tenim l’experiència del que ens hem trobat: hi ha gent que manifesta clarament que no vol estar al carrer. I són molts els que ho diuen. Per tant, l’afirmació de “no volen deixar el carrer” és mentida. I no estan al carrer “perquè volen”, sinó perquè no poden sortir-ne, malauradament. N’hi ha que potser sí, que d’entrada no volen sortir-ne, però tinc l’experiència de persones a qui he anat a veure i no volien que els atengués, i que hi tornaves, setmana rere setmana, i quan en feia quatre o cinc, la relació començava a canviar, perquè et guanyaves la seva confiança, perquè s’adonaven que volies donar-los suport, a ells, que més aviat tenen l’experiència de la violència i del rebuig. S’estableix una relació que acaba canviant la vida d’aquestes persones, que s’automarginen com a forma de resistència davant d’un entorn totalment inhòspit.
No hi ha casos perduts.
Amb un mínim de treball per part dels serveis socials es pot aconseguir que bona part del sensellarisme dels que diuen que no volen deixar el carrer ho facin. Ho diuen per protegir-se. Hi ha altres casos amb dificultats diferents. Hi ha una entitat dedicada als trastorns de la conducta que ens ha contactat. Hi ha persones amb aquests trastorns que passen èpoques al carrer, perquè una conducta antisocial els hi porta.
I què passa amb les addiccions? Com es pot fer que el sistema s’adapti a la necessitat de les persones?
La norma preveu algun tipus de servei. Per exemple, es regulen els equips de carrer. Es pretén que els equips contactin amb les persones que viuen al carrer per ajudar-les, per facilitar-los fer gestions tan elementals com tramitar la documentació –molts no en tenen–, contactar amb els serveis socials, els serveis sanitaris o els serveis adequats per abordar correctament si hi ha un cas d’addicció o de salut mental –són els dos grans problemes–. Seran equips amb treballadors socials, psiquiatres, experts en reducció de danys, i personal de seguretat i prevenció, aquests últims només en els casos en què hi hagi una situació de violència. Intentarem que siguin multidisciplinaris, que obtinguin dades, que ajudin en la realització d’enquestes, en el seguiment de casos personalitzats i amb el contacte al carrer amb les persones per anar reconduint cada cas.
Entenc que aquesta feinada, en bona part, l’administració la delegarà en les entitats.
Sí. Els equips de carrer de què parlava els preveiem per als municipis de més de 50.000 habitants, amb més de vint persones en situació de sensellarisme. Cada municipi valorarà com ho gestiona, si directament o a través d’alguna entitat.
La llei preveu abordar d’alguna manera diferent el sensellarisme femení?
Una dada que aporta Arrels Fundació, d’una enquesta feta a finals del 2020, entre 367 persones que vivien al carrer: un 9% eren dones. Percentualment és molt alta la presència d’homes, sí. Hi ha poques dones? La impressió que tenim és que les dones que viuen precàriament són més. Les dones solen tenir una xarxa que als homes els costa més de teixir, i aquesta xarxa els permet, a elles, no arribar al carrer.
Relacions d’amistat, de veïnatge...
Les dones sembla ser que tenen la capacitat d’establir uns lligams que quan sembla que estan a punt de caure eviten que això passi.
Tot i així, hi ha dones vivint al carrer.
Sí, i la proposició de llei, d’una banda, demana que es tingui en compte aquesta invisibilitat del sensellarisme femení, s’ha de detectar i tractar. Perquè, a més, en alguns casos la invisibilitat pot ser el resultat d’una explotació. D’altra banda, s’insisteix que els espais residencials dignes, els centres de baixa exigència o d’altres, quan calgui, tinguin espais separats només per a dones, o siguin centres separats, per protegir de qualsevol violència i per crear un entorn de respecte a la intimitat. Els municipis de més de 50.000 habitants i amb més de vint persones sense llar estaran obligats a fer un pla d’actuació municipal contra el sensellarisme. El pla ha de recollir com farem el camí, a partir que tothom estigui en un espai residencial digne, per anar eliminant albergs, pensions i hotels, i tendir cap a un habitatge. En el pla d’actuacions s’ha de tenir en compte la perspectiva de gènere.
Aquests plans municipals són una altra de les peces clau?
Sí, perquè han de garantir l’espai residencial digne de què anem parlant i han de donar resposta també a com es farà en cada cas el camí cap a l’habitatge. Als municipis se’ls assignen competències importants, que tenen un cost. El compliment de les seves responsabilitats només serà possible si el govern de la Generalitat també estableix partides pressupostàries. La Generalitat hi haurà d’estar fortament compromesa.
Urgència perquè s’aprovi
El dia 25 de gener del 2022, els representants del món acadèmic i de les entitats van lliurar el text de la nova norma als grups parlamentaris. A partir d’aquell moment, va quedar en mans de les forces polítiques. La proposició de llei de mesures transitòries i urgents per fer front i erradicar el sensellarisme –que han fet seva PSC-Units, ERC, JuntsxCat, CUP, ECP, Cs i PPC– continua la tramitació parlamentària. El seu número d’expedient és el 202-00029/13. Ara és temps de compareixences a la comissió de drets socials. Toca escoltar els especialistes, les entitats. Valorar si cal modificar algun article i rematar el text que haurà d’anar a aprovació. Quan? “Voldríem que fos a finals del 2022 i tot i que pot ser que sigui d’aquí a un any. Demanem que s’aprovi el 2022 perquè s’hi puguin destinar partides del pressupost del 2023. Si entra en vigor el 2023, una part haurà d’esperar als pressupostos del 2024 perquè es pugui aplicar.” Amb la nova norma, els polítics tenen l’oportunitat d’atendre uns ciutadans sovint oblidats. “De fet, en el període de compareixences que s’inicia al Parlament voldríem que hi intervingués –i hem proposat noms– alguna persona que hagi viscut al carrer. Hi ha qui fa afirmacions molt justes que s’han de tenir en compte.”
Sense llar no hi ha vida
És difícil saber quantes persones viuen a la intempèrie i quantes poden estar vivint de recursos públics o d’entitats. De fet, a tothom li pot passar. És complicat saber quantes persones es troben sense llar per la falta de recomptes exhaustius. Fins al moment, el seguiment més exacte és el que fa Arrels Fundació a Barcelona. “Nosaltres diem que, amb xifres del 2016, unes 10.000 persones estan en la situació de sensellarisme que regula la llei. Són 10.000 persones que estan a la intempèrie o bé que alguna institució ajuda perquè no hi siguin. D’aquestes 10.000, n’hi ha 2.855 que viuen a l’espai públic, al carrer; 4.120 pernocten en un alberg, però durant el dia s’estan al carrer. I 2.982 que viuen –o vivien el 2016– en centres o albergs per a persones sense llar o en allotjaments temporals.” El sensellarisme va en augment, en especial des de la crisi del 2008, i s’agreuja cada any que passa. La població que es pot veure afectada s’amplia. “Pensem que aquesta xifra dels 10.000 del 2016 ha augmentat. La pandèmia ho ha afavorit, amb més precarietat individual i familiar. Per això es calcula que devem estar al voltant de les 18.000 persones sense llar.” Si fossin 10.000 serien també moltes. I igualment encara que es tractés de només una sola persona.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.