“Som efímers i ens acabarem extingint”

Perquè trenca amb un pre­ju­dici que tenim arre­lat, pot­ser des de la cul­tura jude­o­cris­ti­ana, que és que sem­pre s’ha vol­gut sepa­rar l’espècie humana de la natura. Aquest dua­lisme com­porta un error fatal, perquè quan ana­lit­zes real­ment l’evo­lució biològica veus que els humans en som una part més i no una cosa dife­ren­ci­ada. Com que els humans som més emo­ci­o­nals que raci­o­nals, inten­tem pen­sar que som una cosa molt espe­cial en l’eco­sis­tema mun­dial. I no és així. Som una cosa efímera. Ens extin­gi­rem en el futur.

Durant els 4.800 mili­ons d’anys d’història de la Terra hi ha hagut mol­tes extin­ci­ons glo­bals. Almenys en els dar­rers 600 mili­ons d’anys, des del cam­brià o finals del pro­te­ro­zoic, en tenim cinc de molt ben esta­bler­tes. Cinc extin­ci­ons que van impli­car la mor­tal­dat, més o menys, d’entre el 30 i el 90% de la bio­di­ver­si­tat del pla­neta. Això són extin­ci­ons glo­bals, i es van repe­tint. No tenen una pauta con­creta. Les cau­ses que les pro­vo­quen han de ser glo­bals, que canviïn els cli­mes o els eco­sis­te­mes de tot el pla­neta. Hi ha dues cau­ses bas­tant fefa­ents: una és la cai­guda d’un gran mete­o­rit, que aixeca moltíssima pols i ales­ho­res tots els orga­nis­mes que han de fer la fotosíntesi es tro­ben amb pro­ble­mes i s’extin­gei­xen i, per tant, tota la cadena tròfica queda alte­rada; i una altra causa és quan hi ha grans erup­ci­ons volcàniques, que això també ha pas­sat geològica­ment diver­ses vega­des a la Terra. I el resul­tat és el mateix, també. Molta erupció volcànica pro­du­eix mol­tes partícules volàtils i tor­nem a estar en la mateixa situ­ació. A banda que els vol­cans de vega­des també tre­uen diòxid de car­boni, altres gasos que alte­ren tota la dinàmica de l’atmos­fera ter­res­tre.

Si mirem una for­qui­lla de mili­ons d’anys, els períodes geològics oscil·len entre els 10 mili­ons d’anys i els 30. Si els humans ence­tem un període nou geològic, això xoca amb l’estadística. La majo­ria de mamífers, pel que fa al regis­tre pale­on­tològic, durem entre mig milió i un milió d’anys. Per tant, actu­al­ment els humans n’acu­mu­lem uns 300.000, pot­ser una mica més (ja veu­rem què diu el regis­tre fòssil en el futur) i estadísti­ca­ment ens hauríem d’extin­gir abans d’1 milió d’anys. Això, davant de períodes de 10, 15 o 30, no serà un període geològic. Serà un estatge, un pis i pot­ser no serà res. Per tant, l’antro­pocè té una auto­ri­tat social molt bona, defen­sada sobre­tot pels grups d’inves­ti­gació que tre­ba­llen en l’escal­fa­ment glo­bal del pla­neta. I per­met men­ta­lit­zar la gent que hi ha un pro­blema medi­am­bi­en­tal. Però no crec que acabi sent un període geològic real. En tot cas, això ens ho hau­ran de dir els humans que puguin exis­tir o els éssers intel·ligents que hi hagi d’aquí a 20 mili­ons d’anys, quan estudiïn el nos­tre regis­tre fòssil.

Estadísti­ca­ment, la cai­guda dels mete­o­rits grans que puguin pro­vo­car grans heca­tom­bes tenen una recurrència molt més àmplia que la crisi nos­tra del car­boni, que serà d’uns segles. Per tant, jo estic par­lant d’un procés de mili­ons d’anys de recurrència com­pa­rat amb un fet diguem-ne històric que dura des de la Revo­lució Indus­trial, des de finals del XVIII i prin­ci­pis del XIX. És a dir que el mete­o­rit, si ha de caure, estadísti­ca­ment ho hau­ria de fer molt més temps després d’aquesta crisi del car­boni.

La huma­ni­tat, històrica­ment i fins i tot pre­històrica­ment, ha demos­trat que ha acon­se­guit superar cri­sis cul­tu­rals, ecològiques o de qual­se­vol altre tipus. Podem posar l’exem­ple del neolític, quan hi va haver un canvi climàtic impor­tant i la gent es va veure forçada a ini­ciar l’agri­cul­tura i la rama­de­ria, man­te­nint encara la caça i la recol·lecció. No va ser un trànsit sob­tat. En l’aspecte cul­tu­ral més recent, par­la­ria de la revo­lució científica del segle XVII, amb Gali­leo Gali­lei, quan es comença a can­viar el para­digma de com des­criure les coses. O ja abans, amb els grecs, quan van pas­sar de creure en els myt­hos a inten­tar fer les coses de manera raci­o­nal. O en la Il·lus­tració del XVIII, que va pre­co­nit­zar que tot­hom tenia dret a tenir conei­xe­ments. Tot això ha pro­vo­cat can­vis impor­tants i millo­res en la huma­ni­tat. Per tant, jo em sento opti­mista.

La tendència que el pla­neta vagi a un clima més càlid comença fa uns 14.000 anys, quan s’acaba la dar­rera gla­ci­ació. Això va sig­ni­fi­car pas­sar per fenòmens natu­rals, astronòmics. El que avui dia dis­cu­tim és si la con­ta­mi­nació atmosfèrica que pro­vo­quem els humans amb la crema de car­boni i l’emissió de meta i altres gasos pot prémer l’acce­le­ra­dor d’una tendència natu­ral que és l’escal­fa­ment glo­bal. Aquí hi ha un debat molt gran. Quin per­cen­tatge té aquest fac­tor en l’escal­fa­ment. Si real­ment es demos­tra que el pes de la pol·lució està acce­le­rant la tendència natu­ral, lla­vors ens hem de pre­o­cu­par per les coses. Però també diré que el per­cen­tatge de CO2, que ara està en 400 ppm, al cre­taci era de 1.200 i en l’època que conei­xem com el juràssic va arri­bar a 1.800 ppm. Per tant, la vida con­ti­nuarà. Hi haurà un clima més tro­pi­cal.

Hi ha models que diuen que en els pro­pers milers d’anys hau­ria d’entrar una nova gla­ci­ació, segons els cicles de Milanko­vic. Pot­ser els nivells màxims de CO2 estan evi­tant que això esti­gui pas­sant. Pen­sem que en una gla­ci­ació, si els cas­quets s’esten­gues­sin, arri­ba­rien fins a mig Europa, part d’Austràlia i tota la part de Sud-àfrica. I amb això perdríem un gran volum de ter­res de con­reu i seria una heca­tombe per a la huma­ni­tat, però és només un supòsit. Jo no defenso els nega­ci­o­nis­tes del canvi climàtic, sim­ple­ment dic que una gla­ci­ació bru­tal pro­vo­ca­ria pro­ble­mes molt més greus que els que tenim actu­al­ment i que ens fan falta mol­tes més dades per saber què pot pas­sar en el futur.