“El derrotisme és un mal conseller”

Tinc una bio­gra­fia extensa amb fonts i docu­men­tació noves sobre el fun­da­dor de l’Escola Moderna en el con­text polític i ideològic de l’època i del movi­ment anar­quista. Abans del con­fi­na­ment pro­vo­cat per la covid, vaig inten­tar trans­for­mar aquest estudi històric biogràfic de 280.000 parau­les, unes 500 pàgines i 800 notes docu­men­tals, en l’auto­bi­o­gra­fia d’un per­so­natge que ens pot aju­dar a enten­dre d’on venim. Per a mi, con­ver­tir en ficció una recerca històrica pro­lon­gada va ser una gran experiència. Vaig apro­fi­tar els mesos de reclusió per donar un impuls defi­ni­tiu al pro­jecte i aca­bar una obra que no es pot valo­rar com una novel·la autèntica, sinó com una bio­gra­fia mínima­ment novel·lada, que es basa en els apunts de dar­rera hora del pro­ta­go­nista, que escriu un qua­dern de cel·la. És una nar­ració auto­bi­ogràfica inter­rom­puda per aco­ta­ci­ons en pri­mera per­sona de l’his­to­ri­a­dor encar­re­gat d’edi­tar un manus­crit tro­bat en una masia de Coll­se­rola. El resul­tat són dos relats cre­uats, dues rea­li­tats, dues veri­tats con­fron­ta­des. Fa anys, quan la novel·lista Maria Aurèlia Cap­many era regi­dora de Cul­tura de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, en un acte com­me­mo­ra­tiu solemne al Saló de Cent, va venir a dir que hi havia més veri­tat per cop­sar una època en la nar­ració de ficció que en el relat històric. “Apa!, quina exa­ge­ració!”, vaig pen­sar ales­ho­res. Ara pot­ser hi esta­ria més d’acord, i poso com a refe­rents el Vic­tor Hugo d’Els Mise­ra­bles, el Lev Tols­toi de Guerra i la pau i l’Ste­fan Zweig de Maria Anto­ni­eta.

L’esce­nari que vaig triar és el de les últi­mes set­ma­nes de vida de Fer­rer i Guàrdia. Es trac­tava de cop­sar la tragèdia d’una víctima de la violència d’estat que, amb la con­nivència o silenci còmplice de bona part de la soci­e­tat, va ser con­dem­nat a mort. No cal ser gaire espa­vi­lat per veure que ni la soci­e­tat amb la seva cor­rupció i con­ven­ci­o­na­lis­mes ni la natu­ra­lesa humana han can­viat tant com per no tro­bar grans paral·lelis­mes amb l’actu­a­li­tat. Tam­poc ha can­viat tant l’Estat espa­nyol pro­fund, que s’aguanta sobre les matei­xes potes: capi­ta­lisme, monar­quia, Església catòlica, exèrcit i sis­tema judi­cial. En l’àmbit català, avui dia tro­bem la mateixa covar­dia dels repre­sen­tants polítics i el mateix ego­isme de la gran bur­ge­sia.

Tal com diu, el pro­ta­go­nista està ena­mo­rat de la vida i alhora és una mena de filòsof auto­di­dacte que intenta treure el des­llo­ri­ga­dor dels fac­tors que creen el con­for­misme i la sub­missió de la massa. Està con­vençut del poder alli­be­ra­dor de la cul­tura i l’edu­cació popu­lars. Aquesta novel·la se cen­tra en una existència tràgica i èpica, en un cas de fla­grant de vio­lació dels drets humans que com­porta l’apli­cació de la pena capi­tal; una sentència moguda per la ven­jança i l’odi que es tra­du­eix en un assas­si­nat legal basat en el Codi Mili­tar. La història s’ha repe­tit, va pas­sar durant la Guerra Civil amb els afu­se­lla­ments d’uns i altres i va con­ti­nuar amb les vícti­mes de Franco fins a arri­bar a la repressió del pri­mer d’octu­bre del 2017 i l’empre­so­na­ment i exili de rapers. La república social que gent com Fer­rer i Guàrdia, Lay­ret o Sal­va­dor Seguí per­se­guien encara s’ha de mate­ri­a­lit­zar. Avui, la diferència és que pot­ser ara la majo­ria de repu­bli­cans cata­lans no volen sal­var Espa­nya, sinó que volen la inde­pendència. En la història cata­lana del segle XX, anar­quisme i inde­pendència han anat molt més units del que sem­bla a pri­mer cop d’ull.

Us heu refe­rit als meus orígens fami­li­ars. Com a nar­ra­dor d’un cas fla­grant de pena de mort vol­dria recor­dar que si sin­to­nitzo amb aquest tema és perquè la meva família va patir un trauma sem­blant: el 1936, durant el ter­ror roig, en cir­cumstàncies encara no acla­ri­des van assas­si­nar el meu avi matern, la qual cosa va pro­vo­car el des­plaçament de la família de la meva mare des del seu poble de la Gar­rotxa fins a la ciu­tat de València, on van pas­sar tota la guerra. La durada i l’empremta del règim fei­xista i naci­o­nal­catòlic del gene­ral Franco posa clara­ment de mani­fest la faci­li­tat amb què un estat modern mani­pula, modela i forja una soci­e­tat fins a fer-ne una massa de gent con­for­mista. Panem et cir­cen­ses, tele­visió, fut­bol, divi­ses per tre­ba­llar a Ale­ma­nya i ingres­sos per turisme a còpia de mal­me­tre el ter­ri­tori, tot això ben ama­nit i lli­gat amb repressió poli­cial, cen­sura i el ter­ror que fes falta (si calia amb tor­tura) envers els dis­si­dents i una diplomàcia que t’emblan­queixi la imatge... Tot això és el que Franco va per­me­tre que durés anys i panys. Els estu­di­ants uni­ver­si­ta­ris ens hi oposàvem com­ple­men­tant i, de vega­des, eren relle­vants la lluita obrera i la política clan­des­ti­nes. Jo vaig ser un més, un de tants...Podíem fer-ho perquè érem l’elit de la classe mit­jana i teníem sovint una bona base cul­tu­ral (jo, per exem­ple, vaig tenir grans pro­fes­sors a l’Ins­ti­tut de Girona...), però també he de reconèixer que anàvem molt des­pis­tats per la infor­mació esbi­ai­xada i con­tro­lada per la cen­sura esta­tal i eclesiàstica.

Segur que no, però és que tam­poc se sap prou què va ser la Set­mana Tràgica, o la Guerra Civil i la revo­lució social. Al sis­tema edu­ca­tiu no s’ense­nyen coses molt bàsiques. Tam­poc la uni­ver­si­tat no val. Està massa allu­nyada de la gent i de les seves neces­si­tats i massa a prop dels interes­sos del poder. La uni­ver­si­tat és una ofi­cina d’expe­dició de títols que mol­tes vega­des no com­pleix amb la funció crítica i de ser­vei a la soci­e­tat que li seria exi­gi­ble. Estu­diar la història de forma crítica i en la direcció d’una cul­tura de pau hau­ria de ser l’ABC esco­lar.

No van ser tant les represàlies com la fam d’apre­nen­tatge i de progrés acadèmic i, sobre­tot, un impuls d’evasió, de mar­xar d’ambi­ents asfi­xi­ants. No vaig viure el Maig del 68 sobre el ter­reny, vaig arri­bar a París el setem­bre d’aquell any. En canvi, el que sí que vaig viure, i molt inten­sa­ment, va ser tot l’acti­visme i espe­rança revo­lu­cionària dels anys següents. Va ser quan vaig fer-me amic del pin­tor i gra­fista gironí Enric Marquès i Ribalta.

El nivell polític i la madu­resa de pen­sa­ment de França con­tras­ta­ven amb el dog­ma­tisme que impe­rava aquí a les aca­ba­lles del fran­quisme. Després del Maig del 68, la recu­sació de tota forma d’auto­ri­ta­risme i l’auto­gestió esta­ven de moda... Es dis­cu­tia molt el paper de l’edu­cació i de l’escola en relació amb el canvi social. La tem­po­rada a fora em va for­mar i em va donar pers­pec­tiva. Vaig madu­rar. Vaig tenir experiències amo­ro­ses, alts i bai­xos i atacs d’angoixa. La cos­mo­visió mar­xista i cris­ti­ana con­ci­liar que jo havia assi­mi­lat els anys pre­ce­dents em ser­vi­ren, només en part, per entrar en aquest movi­ment lli­ber­tari pros­crit pel fran­quisme i sovint menys­preat pels pen­sa­dors mar­xis­tes. En l’aspecte acadèmic, em van pro­po­sar estu­diar Fer­rer i Guàrdia. Això volia dir con­tex­tu­a­lit­zar-lo, infor­mant-me del que havia estat i era el lliure pen­sa­ment i, sobre­tot, del que havien estat els dife­rents cor­rents lli­ber­ta­ris: col·lec­ti­visme i comu­nisme lli­ber­ta­ris, anar­co­sin­di­ca­lisme, anar­quisme indi­vi­du­a­lista...

Com amb el porc, en història tot s’apro­fita. Amb això vull dir que gent com jo, i no em vull pen­jar cap meda­lla, vam fer pos­si­ble que la cul­tura de lluita obrera i ciu­ta­dana d’abans de Franco fos molt més ben cone­guda tant aquí com a fora. Par­leu bé de l’esforç dels tre­ba­lla­dors per con­ver­tir la cul­tura en una eina d’eman­ci­pació. És el vell ideal raci­o­na­lista il·lus­trat, però és un idea perenne. Una de dues: o la cul­tura eman­cipa i enri­queix indi­vi­du­al­ment i col·lec­ti­va­ment, o bé és una eina de classe que per­pe­tua una soci­e­tat divi­dida en clas­ses i cas­tes de pri­mera i de segona. En aquest sen­tit, quan recla­ma­ven una edu­cació en què es bar­re­ges­sin rics i pobres, gent com Fer­rer i Guàrdia feien una tasca tren­ca­dora.

Els pro­fes­sors Sala-Molins i Jankélévitch, de la Sor­bona, em van pro­po­sar que estudiés la seva filo­so­fia política. Tot i que ini­ci­al­ment no tenia cap afi­ni­tat amb el per­so­natge, i vaig deci­dir apro­xi­mar-m’hi d’una manera crítica, tant a ell com a la seva obra, després em vaig ado­nar que, d’una banda, teníem la seva tra­jectòria tràgica que es con­fon amb un poderós al·legat a favor dels drets humans i con­tra la pena de mort –aquesta pena de mort sumària de què va ser víctima el meu avi matern, que es deia Pau– sigui quina sigui la coar­tada ideològica que pretén jus­ti­fi­car-la. D’altra banda, hi havia la per­so­na­li­tat d’un auto­di­dacte de gran ini­ci­a­tiva empre­sa­rial i capa­ci­tat orga­nit­za­tiva com a edi­tor popu­lar, una con­junció que em va resul­tar fas­ci­nant. Inves­ti­gant sobre ell, he vol­gut divul­gar-lo, res­ti­tuir-lo i reha­bi­li­tar-lo com a ciu­tadà que repre­senta el bo i millor per fer una soci­e­tat cata­lana més justa i feliç. Això volia dir con­tra­ve­nir la tra­dició de la dreta cata­lana i espa­nyola i de bona part de l’esquerra espa­nyola. Els mites i este­re­o­tips són més resis­tents i dura­dors del que pot sem­blar.

Quan dic que l’experiència històrica marca la sen­si­bi­li­tat dels pobles vull dir que allò que una soci­e­tat ha pas­sat –diguem-ne guer­res, revo­lu­ci­ons, pandèmies o fams– d’una manera o d’una altra expli­quen com som i actuem ara: sense el 1714, les guer­res car­li­nes, la Pri­mera República, les guer­res colo­ni­als, la Set­mana Tràgica, el 1936-1939, etc., no s’entén l’embran­zida històrica que ha de por­tar a la inde­pendència de Cata­lu­nya en el segle XXI. La falta de recur­sos per a l’edu­cació pública de qua­li­tat accen­tua les injustícies soci­als i enfor­teix la doble xarxa. La covar­dia del govern per aca­tar hipòcri­ta­ment deci­si­ons judi­ci­als de law­fare, és a dir, deci­si­ons d’acord amb la llei de l’opres­sor, també va en aquesta direcció. En aquest temps, no he vist des­mo­ra­lit­zats els ense­nyants que es mani­fes­ta­ven per fer fora buròcra­tes de la Con­se­lle­ria d’Ense­nya­ment. Al con­trari! Vol dir que llui­ten i són sen­si­bles per acon­se­guir una edu­cació pública inte­gra­dora i de gran qua­li­tat. L’edu­cació es troba en una crisi d’iden­ti­tat? Segu­ra­ment. I per què? Doncs perquè els edu­ca­dors no tenen ni auto­no­mia, ni lli­ber­tat, ni recur­sos sufi­ci­ents per fer bé la seva tasca. Depe­nen d’unes auto­ri­tats que, per començar, no han com­plert la llei que les obliga a des­ti­nar un 6% del pres­su­post públic a l’edu­cació. Com se sap molt bé, tant si és un 3,56% o un 2,04% la quan­ti­tat de diners dedi­cats a l’ense­nya­ment públic, és una xifra infe­rior al 6% que reco­mana la Unesco, que és el que hi inver­tei­xen un bon gra­pat de països del nos­tre entorn. Això passa tot i que la llei cata­lana d’edu­cació del 2009 fixava que el 6% d’inversió era el per­cen­tatge de diners que el govern havia d’asso­lir abans de l’any 2017. En cas que s’arribés a dedi­car aquesta xifra a Edu­cació, cal­dria afe­gir entre 3.400 mili­ons i 10.000 mili­ons més que els 5.000 mili­ons actu­als. Mireu si anem bé: obras son amo­res... Final­ment, pel que fa a la dar­rera afir­mació que feu, en el sen­tit que “el poder polític i econòmic han dei­xat de creure en el pro­jecte eman­ci­pa­dor i ara la veuen més com un negoci que com una solució” hi esta­ria molt d’acord. Des de fa anys, l’actu­ació dels polítics i ges­tors edu­ca­tius de l’esta­blish­ment res­pon a la lògica neo­li­be­ral. Per enten­dre’ns, la lògica mer­can­ti­lista i baixa de sos­tre del Pla Bolo­nya. Una lògica que massa sec­tors, i de l’inde­pen­den­tisme, com­pren.

El fran­quisme va cla­var un cop dur a l’asso­ci­a­ci­o­nisme, però no el va poder esbor­rar del tot, i això va venir donat en part per con­tra­dic­ci­ons de l’estil que la seva columna ideològica, l’Església catòlica, de vega­des va donar suport a movi­ments soci­als o a rei­vin­di­ca­ci­ons de mino­ries opri­mi­des. Fins i tot va fer veure que pro­te­gia l’asso­ci­a­ci­o­nisme amb la llei d’asso­ci­a­ci­ons dels anys sei­xanta. I quan l’asso­ci­a­ci­o­nisme podia renéixer, en la Tran­sició, vers el règim monàrquic del 78 i amb la falsa democràcia del règim del 78, el va con­ti­nuar man­te­nint en un estat de menor d’edat. L’invent soci­a­lista dels cen­tres cívics va ser un des­as­tre. I el cli­en­te­lisme bana­ner del pujo­lisme envers els casals va ser lamen­ta­ble. La par­ti­ci­pació ciu­ta­dana de baix cap a dalt no va créixer com calia. Mol­tes vega­des l’asso­ci­a­ci­o­nisme s’ha buro­cra­tit­zat en excés. El dar­rer exem­ple d’això serien casos com l’elecció recent a la búlgara de la nova junta d’Òmnium Cul­tu­ral. O el sen­tit uni­di­rec­ci­o­nal del vot d’orga­nit­za­ci­ons ciu­ta­da­nes de pes com els par­tits polítics. Can­vi­ant de tema, no crec pas que a Cata­lu­nya el fran­quisme s’hagi man­tin­gut viu en àmplies capes de la població. El pro­blema per a Cata­lu­nya i per a Europa és que el mis­satge de l’extrema dreta acabi ama­rant sec­tors de població empo­brida, vul­ne­ra­ble i deso­ri­en­tada. Els mit­jans infor­ma­tius en mans de la bur­ge­sia i la plu­tocràcia estan cre­ant un perillós con­sens favo­ra­ble a solu­ci­ons popu­lis­tes.

Això seria tant com dir que els mili­ons d’acti­vis­tes per un món millor i els milers i milers de per­so­nes que tre­ba­llen en orga­nit­za­ci­ons huma­nitàries i de drets humans són uns il·lusos i uns babaus. La diferència res­pecte de fa cent anys és que en l’època de l’heroi de la meva història, cap al 1900-1910, no hi havia hagut cap de les guer­res gene­rals des­truc­ti­ves del segle XX ni del segle XXI. Hi havia qui tenia consciència de la gra­ve­tat de la degra­dació medi­am­bi­en­tal, però ningú no sos­pi­tava que l’acció humana aca­ba­ria mal­me­tent les con­di­ci­ons de vida al pla­neta. Tor­nant a la pre­gunta: ingenu, el pro­ta­go­nista? Creure en la pre­va­lença de la bon­dat humana és ser ingenu? Cada cop que la raó del poder i la violència en fa una de les seves ens auto­a­cu­sem de beneits! Vols res més beneit que l’Ima­gine de Len­non o l’Himne a l’ale­gria i a la ger­ma­nor del final de la Novena Sim­fo­nia de Beet­ho­ven? En aquest sen­tit, el der­ro­tisme és un mal con­se­ller. Fins i tot un crit tan des­es­pe­rat com el de Blanca Llum Vidal a El Temps (4-4-2022), titu­lat “Des­as­tre”, acaba així: “És tan real, en el fons, aquest cul-de-sac que tant de bo no fos un cul nihi­lista i sabés dir espe­rança i pogués dir noblesa... És tan con­cret, el des­as­tre, que ves que per fi no acabi una frase que digui enda­vant, que digui a la merda o que digui t’estimo.”