“Si no actuem, ho faran els jutges, i aniran més enllà del 25%”

Sí. És molt sorprenent que qui va posar la denúncia no sigui qui marqui els tempos d’exigència de l’execució de la sentència. Però no només això, sinó que fa uns dies, [el TSJC] va emetre un comunicat arran de la petició que va tenir de l’Associació per l’Escola Bilingüe demanant que s’instés al compliment. I la resposta [de l’advocacia] va ser: cal esperar, això és precipitat perquè el govern ha anunciat que havia registrat una proposició de llei que desplegaria un decret i que faria un estudi sociolingüístic. Per tant, el fet que no hagin tingut en consideració l’opinió de qui va iniciar el recurs amb la denúncia d’incompliment d’inacció per part del govern, vol dir que el TSJC està amarat de gent que participa del criteri i l’opinió d’aquesta Associació per l’Escola Bilingüe. Em sap molt greu, perquè crec que hauria de ser absolutament objectiu, però que el TSJC no esperi i no respecti l’advocacia de l’Estat, que actuava en nom del ministeri (que és un agent especialment rellevant i no una associació d’afectats), és preocupant. A mi m’ha sorprès i m’ha preocupat.

La iniciativa de promoure una proposició de llei ràpida per aturar el procés, que podia tenia aquest calendari, responia al fet que sabíem que això, un cop iniciat, ja no hi hauria qui ho aturés. Només ho pot aturar, o bé el mateix TSJC dient que respecta el criteri de l’advocacia de l’Estat (tot i que ja feia pensar que això potser no passaria), o bé l’únic òrgan que ho pot fer, que és el Parlament.

Aquesta és la segona part curiosa. Evidentment que el ministeri no es pronunciarà en contra d’aquest punt perquè és un òrgan seu i no entrarà en litigi amb el TSJC, però és molt estrany per dues raons. Primerament, perquè no és qui per encomanar tasques a l’alta inspecció, que depèn directament del ministeri. Però és que, a més, té unes funcions que estan encomanades a l’article 149 de la LOE, que consisteix a fer el seguiment de si les normatives educatives a Catalunya incorporen els límits establerts en el reial decret i si l’estructura i l’oferta educativa responen a l’arquitectura pròpia del sistema educatiu espanyol. I això amb dues persones, que és la dotació que té, ho poden fer perfectament, però no els correspon tot aquest altre capítol. El PP havia intentat que l’alta inspecció tingués un paper en el tema lingüístic. Això ens porta a una altra consideració d’aquesta interlocutòria, i és el fet que tota sencera respira llei Wert, ja que considera que l’alta inspecció ha de fer el seguiment dels temes lingüístics, incideix marcant un percentatge que la llei Celaá no preveu i, a sobre, diu en quin tipus de matèria s’ha d’aplicar l’ensenyament en castellà i parla de matèries troncals. A la llei Wert sí que hi havia matèries en categories: matèries de primera i matèries de segona. En el seu primer intent, el català el van col·locar com a “llengua de configuració autonòmica de caràcter optatiu”, és a dir que no comptava a l’expedient. No arribava ni a maria! Tenien una voluntat política molt clara. Amb allò vam gastar molta energia i, sortosament, al Constitucional hi vam guanyar una part, que no tota. Però hi vam guanyar la part més agressiva per al sistema. I ara aquesta interlocutòria torna a parlar de matèries troncals, o sigui que estan utilitzant materials que tenien de la llei Wert. Volen aplicar a Catalunya una llei que ja no és vigent.

No vull fer llenya de l’arbre caigut perquè sé que està en uns moments molt crítics. El que puc dir és que vam negociar tot el que vam poder per aconseguir que no hi haguessin articles agressius per a l’escola catalana. Després ho vam recórrer al Tribunal Constitucional i vam guanyar una part. Aquí el problema que crec que hi ha és que el conseller s’ha trobat amb una llei, que és la Celaá, que reprodueix una part del que deia la llei Wert, que havíem dit que derogaríem. Per tant, primera qüestió. Com és que en el moment de negociar la llei Celaá no es va demanar la retirada del recurs de l’advocacia de l’Estat que ens acusava d’inacció perquè no aplicàvem l’ensenyament en castellà? Aquí hi ha una responsabilitat molt alta dels negociadors a Madrid. Quan entres a negociar una llei, has de marcar les condicions. I per què va passar això? Doncs perquè només la van negociar amb ERC. No es va negociar ni amb el PDeCAT, ni amb Junts, ni amb la CUP. I per negociar una llei que afecta l’escola catalana, sobretot aquells articles de la disposició trenta-vuitena, crec que hi hauria hagut d’haver un front català a Madrid. Però, a més, si haguessin parlat, entre tots haurien pogut demostrar que entraven en una negociació amb una bola de ferro al peu, que era el recurs que havia interposat l’Estat. A Madrid fa molts anys que manen i en saben molt més que nosaltres. Primer van deixar que s’aprovés la llei i després va sortir la resolució del recurs. Si hagués sortit primer, llavors ERC no hauria pogut votar la llei. Per tant, aquest conseller s’ha trobat amb un article que mana que les administracions educatives regulin l’ensenyament en castellà, que és millor que el que hi havia a l’època del PP, que deia que tot l’ensenyament s’havia de fer en castellà, i ara una llei permetria decidir, al meu entendre, en quin punt, en quin moment i de quina manera. Per tant, el conseller es troba amb una llei que obliga a impartir ensenyaments en castellà, amb un TSJC que vol fer complir no aquesta, sinó la previsió de la llei del PP, i entenc que el que s’hauria hagut de fer, d’entrada i de manera més ràpida, era articular un mecanisme unitari tan ampli com fos possible, a través d’una iniciativa legislativa, per aturar-ho. Perquè això només ho atura una llei. I potser ha faltat reacció, perquè això podria haver sortit del mateix govern. Però ara això ja no val. S’ha de buscar la manera, i això vol dir, o bé una proposició de llei dels partits amb l’interès, almenys per la meva part, d’ampliar el consens lingüístic, o bé un altre mecanisme que estem estudiant en aquest moment i que podria ser un decret llei.

Ens queden pocs dies i hem de veure si això és suficient per aprovar un decret llei que després quedi validat o bé una proposició de llei per tal que una àmplia majoria del Parlament l’avali. I després desenvolupar-la ràpidament per tal que al setembre, amb l’inici del curs, no s’hagi d’aplicar aquesta sentència del TSJC. En aquests dies hem de veure què es pot fer: primer, fer el recurs, la qual cosa ens ha de permetre arribar a final de curs, però també hem de tenir preparada la resposta estable per al curs vinent. Cal ampliar el consens social que necessita la defensa de la llengua, com van fer les alcaldesses de l’Hospitalet i de Santa Coloma, que van reclamar la immersió. Això és un bon senyal. El que ens interessa és que tot el procés de lectoescriptura es pugui fer en català a través de la metodologia d’immersió, que no ens apliquin el 25% a P3, P4, P5... i que puguem decidir en quin moment de l’escolaritat han d’aparèixer continguts o activitats en castellà que no alterin el model general.

Això encara serà més difícil, perquè JuntsxCat té anunciat un congrés, però no crec que ningú vulgui supeditar el futur del català a l’escola a la data d’un congrés. És un tema d’interès general. Jo voldria que tot el moviment independentista anés junt, però si Junts no està en condicions de votar-ho, com a mínim que s’abstingui.

La sentència diu el 25%, com a mínim, però nosaltres hem d’anar a la sentència important, que és la de l’Estatut, que tot i treure el caràcter preferent per a la llengua catalana diu que totes dues han de tenir una presència equivalent en el sistema i reconeix que mentre la normalització lingüística no sigui plena hi pot haver una preeminència del català. Nosaltres hem de treballar en aquest marc i hem de poder defensar que la llengua ha de tenir caràcter compensatori a l’escola davant una realitat cada vegada més difícil per al català. Podem ser creatius i innovadors. Quan diem que al sistema hi pot haver continguts, activitats o matèries en castellà, també ho diem per l’anglès. Si ho deixem en mans del tribunal, el 25 pot arribar al 35 i al 50%. En tot cas, si no actuem, ho faran els tribunals. I els jutges posen l’accent en el percentatge, quan s’hauria de posar en l’objectiu final, que és en el ple domini de les llengües. Aquest ha de ser el relat.