“Les víctimes triades resumeixen 50 anys de violència política”

Les dues m’expliquen l’objectiu d’aquestes trobades, que s’emmarquen en la voluntat d’aplanar el terreny per a un procés de reconciliació i d’apropament entre sectors polaritzats del conflicte. Jo vaig seguint el fil d’aquestes trobades, que el 2012 el govern del PP prohibeix, conscient potser que allò desactivava la crispació en la societat basca. També hi ha experiències de trobades semblants a Irlanda del Nord i a Colòmbia. Per a mi, l’element fonamental és que cap al 2014 es produeixen noves trobades, ja de víctimes de colors diversos, i veig que aquests testimonis són rellevants per una dimensió ètica, però també perquè des de la dreta espanyola, a través de les dues associacions de víctimes principals, que són l’AVT i COVITE, es manté un discurs basat en la venjança i l’odi. Considero que cal donar veu a totes aquelles entitats o persones que fan un discurs oposat a aquest, i d’aquí neix el llibre, de la voluntat de trobar quinze persones que des de contextos i vivències molt diferents fan aquesta aportació cap a un model de societat més dialogant i pacífica.

D’una banda, conèixer la violència política de l’Estat espanyol durant aquests cinquanta anys i veure com al marge o independentment de qui havia perpetrat l’assassinat, són persones que tenen en comú que lluny de quedar-se en la rancúnia pel que han patit, han experimentat un procés de resiliència i un compromís en defensa de la pau i la justícia social. El fil conductor que les uneix és la capacitat d’haver integrat el drama a la seva vida personal, però fent-ne un estímul per donar el millor de si mateixes. Vaig pensar que eren persones referents en l’àmbit públic que tenien en comú, d’una banda, el rebuig explícit a la violència expressada en el fet que no hi havia d’haver víctimes de primera ni de segona, que totes han de tenir satisfets els seus drets fonamentals i que han de ser ateses degudament i reconegudes per part de l’Estat. A més, hi ha un altre element fonamental i és que totes elles consideren que perquè tot això es doni, l’Estat ha d’habilitar un marc de convivència just, ha de desfer una arquitectura que està basada en la impunitat i l’oblit d’una sèrie de víctimes.