Entrevista

ÀLEX ROMAGUERA

PERIODISTA I AUTOR DE “VÍCTIMES EN SO DE PAU”

“Les víctimes triades resumeixen 50 anys de violència política”

En els darrers cinquanta anys, més d’un miler de persones de l’Estat espanyol han estat assassinades per raons polítiques. El periodista Àlex Romaguera recupera al llibre ‘Víctimes en so de pau’ el testimoni de quinze d’aquestes víctimes

Víctimes en so de pau Autor: Àlex Romaguera Editorial: Pagès Editors Pàgines: 196 Preu: 17 euros
PREVENCIÓ INICIAL
“Inicialment hi va haver una certa prevenció, per part d’algun dels testimonis, d’aparèixer al costat d’altres víctimes en què l’ombra de la persona assassinada té una connotació política”
El punt de par­tida del lli­bre és una tro­bada amb Robert Man­ri­que, víctima de l’atemp­tat d’Hiper­cor. Com va anar?
Tot va començar quan Man­ri­que s’adreça al set­ma­nari El Tri­an­gle, en què jo col·labo­rava habi­tu­al­ment. Ell havia rebut la carta de Rafael Caride Simón, d’ETA, en la qual li mani­fes­tava la volun­tat de reconèixer el dany cau­sat per l’atemp­tat d’Hiper­cor, en què ell havia que­dat ferit greu­ment. Vaig que­dar amb ell i en vaig fer una notícia. A par­tir d’aquí, em vaig començar a sub­mer­gir en el món de les vícti­mes. En un moment, a més, coin­ci­dei­xen dos fac­tors relle­vants: d’una banda, el gener del 2011, ETA declara la treva uni­la­te­ral i veri­fi­ca­ble i deixa l’acti­vi­tat armada. Al mateix temps, des de l’ofi­cina d’atenció a les vícti­mes del govern basc s’impul­sen les tro­ba­des col·lec­ti­ves entre vícti­mes i vic­ti­ma­ris. De fet, Mai­xa­bel Lasa es veu amb el botxí del seu marit, Juan Mari Jáure­gui. A través de Robert Man­ri­que acon­se­gueixo par­lar tant amb ella com amb Mari Car­men Hernández, que és la vídua del regi­dor del PP de Durango Jesús María Pedrosa.
I què en surt, d’aque­lles con­ver­ses?

Les dues m’expli­quen l’objec­tiu d’aques­tes tro­ba­des, que s’emmar­quen en la volun­tat d’apla­nar el ter­reny per a un procés de recon­ci­li­ació i d’apro­pa­ment entre sec­tors pola­rit­zats del con­flicte. Jo vaig seguint el fil d’aques­tes tro­ba­des, que el 2012 el govern del PP pro­hi­beix, cons­ci­ent pot­ser que allò desac­ti­vava la cris­pació en la soci­e­tat basca. També hi ha experiències de tro­ba­des sem­blants a Irlanda del Nord i a Colòmbia. Per a mi, l’ele­ment fona­men­tal és que cap al 2014 es pro­du­ei­xen noves tro­ba­des, ja de vícti­mes de colors diver­sos, i veig que aquests tes­ti­mo­nis són relle­vants per una dimensió ètica, però també perquè des de la dreta espa­nyola, a través de les dues asso­ci­a­ci­ons de vícti­mes prin­ci­pals, que són l’AVT i COVITE, es manté un dis­curs basat en la ven­jança i l’odi. Con­si­dero que cal donar veu a totes aque­lles enti­tats o per­so­nes que fan un dis­curs opo­sat a aquest, i d’aquí neix el lli­bre, de la volun­tat de tro­bar quinze per­so­nes que des de con­tex­tos i vivències molt dife­rents fan aquesta apor­tació cap a un model de soci­e­tat més dia­lo­gant i pacífica.

Com va fer la tria dels tes­ti­mo­nis? Suposo que no devia resul­tar gens sen­zill?
Vaig començar amb una llista ini­cial d’una cin­quan­tena, que la vaig con­sul­tar amb Robert Man­ri­que, que m’ha fet d’acom­pa­nyant des de l’inici. En tot cas, l’interès, bàsica­ment, era fer una tria de per­so­nes afec­ta­des per l’assas­si­nat d’un fami­liar directe a mans de grups armats molt diver­sos; és a dir, reconèixer que hi ha hagut violències que s’han expres­sat des de grups insur­rec­ci­o­nals i con­tra l’ordre esta­blert, i en tres períodes molt deli­mi­tats, que són el tar­do­fran­quisme, la Tran­sició i el període pròpia­ment democràtic.
I quins objec­tius es plan­te­java?

D’una banda, conèixer la violència política de l’Estat espa­nyol durant aquests cin­quanta anys i veure com al marge o inde­pen­dent­ment de qui havia per­pe­trat l’assas­si­nat, són per­so­nes que tenen en comú que lluny de que­dar-se en la rancúnia pel que han patit, han expe­ri­men­tat un procés de resiliència i un com­promís en defensa de la pau i la justícia social. El fil con­duc­tor que les uneix és la capa­ci­tat d’haver inte­grat el drama a la seva vida per­so­nal, però fent-ne un estímul per donar el millor de si matei­xes. Vaig pen­sar que eren per­so­nes refe­rents en l’àmbit públic que tenien en comú, d’una banda, el rebuig explícit a la violència expres­sada en el fet que no hi havia d’haver vícti­mes de pri­mera ni de segona, que totes han de tenir satis­fets els seus drets fona­men­tals i que han de ser ate­ses degu­da­ment i reco­ne­gu­des per part de l’Estat. A més, hi ha un altre ele­ment fona­men­tal i és que totes elles con­si­de­ren que perquè tot això es doni, l’Estat ha d’habi­li­tar un marc de con­vivència just, ha de des­fer una arqui­tec­tura que està basada en la impu­ni­tat i l’oblit d’una sèrie de vícti­mes.

Ima­gino que, en alguns casos, no deu haver estat sen­zill convèncer els entre­vis­tats d’aparèixer en un lli­bre en què hi ha tanta diver­si­tat?
Ini­ci­al­ment hi va haver una certa pre­venció, per part d’algun dels tes­ti­mo­nis, d’aparèixer al cos­tat d’altres vícti­mes en què l’ombra de la per­sona assas­si­nada té una con­no­tació política. Però vaig expli­car-los que les unia el prin­cipi ètic de reconèixer el dany de l’altre. De fet, tam­poc par­tia del no res. Ja hi havia hagut tro­ba­des de vícti­mes d’ETA, dels GAL, fins i tot hi havia hagut la neta del Car­rero Blanco. Algu­nes de les per­so­nes que apa­rei­xen al lli­bre ja havien tro­bat, a través d’alguns actes, un ter­reny de tro­bada per com­par­tir.
El lli­bre també és una prova que la soci­e­tat i la gent madu­ren molt més de pressa que els par­tits?
Les matei­xes vícti­mes posen en valor la capa­ci­tat de la soci­e­tat civil d’esta­blir meca­nis­mes de superació de con­flic­tes. Poso com a exem­ple les tro­ba­des que s’estan pro­duint a Guipúscoa en què es reu­nei­xen veïns que fins ara no es par­la­ven, fins i tot per­so­nes que havien estat acti­vis­tes d’ETA i d’altres que les havien patit de mol­tes mane­res. Sense dei­xar d’esmen­tar els dis­po­si­tius impul­sats pels matei­xos par­la­ment basc i navarrès amb la presència de les vícti­mes als entorns esco­lars. La soci­e­tat no només està faci­li­tant espais de tro­bada i diàleg, sinó que, a més, ha acon­se­guit reco­nei­xe­ments que fins ara no s’havien produït, com el cas de Gui­llem Agulló, Iolanda González i Car­los Palo­mino. La soci­e­tat civil ha estat capaç, amb la seva dinàmica, de situar-se al davant de les ins­ti­tu­ci­ons i els par­tits polítics. I aquests dar­rers, que fins ara pot­ser per raons tàcti­ques o per pre­ven­ci­ons no havien actuat, final­ment han hagut de fer-ho. És para­digmàtic el paper de la soci­e­tat civil. Ja va ser-ho amb Elkarri o Lokarri i ara ho és amb enti­tats com el Front Social Per­ma­nent i el Movi­mi­ento por la Paz en l’àmbit de l’Estat, o l’Ins­ti­tut Català Inter­na­ci­o­nal de la Pau o la Fun­dació per la Pau en el cas de Cata­lu­nya. Hi ha tot un movi­ment que està arros­se­gant els par­tits a aten­dre les dife­rents casuísti­ques. Cal posar en valor que en el cas de Cata­lu­nya s’ha posat en fun­ci­o­na­ment la Uni­tat d’Atenció a les Vícti­mes del Ter­ro­risme, impul­sada per Robert Man­ri­que i Pilar Manjón, per acom­pa­nyar les vícti­mes de la Ram­bla de Bar­ce­lona i de Cam­brils, que han estat abso­lu­ta­ment desa­te­ses per part de l’Estat.
Arri­barà el dia en què hi hagi un reco­nei­xe­ment a totes les vícti­mes, que no hi hagi la dis­torsió ideològica que denun­cia en el lli­bre?
És molt difícil en la mesura que les matei­xes Naci­ons Uni­des i els prin­ci­pals orga­nis­mes de drets humans, com ara Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal, estan denun­ci­ant que l’Estat espa­nyol encara no ha fet els deu­res en un procés de justícia tran­si­ci­o­nal, i això implica posar fi al model d’impu­ni­tat i oblit que es va ges­tar durant la Tran­sició. És impor­tant remar­car que el 2017 hi va haver la pri­mera tro­bada de vícti­mes de la Tran­sició, on es va posar de mani­fest que hi ha més de 500 vícti­mes per a les quals no hi ha hagut un procés de justícia ni de repa­ració. Per tant, fins que l’Estat desac­tivi els ele­ments que creen un mur jurídic d’impu­ni­tat, difícil­ment es podran reconèixer totes les vícti­mes. És una de les con­clu­si­ons del lli­bre.

RECONDUIR EL DOLOR

Àlex Romaguera i Vendrell (Barcelona, 1970) és periodista i s’ha especialitzat en moviments socials i tot allò que fa referència a la lluita pels drets humans i la memòria històrica. En l’àmbit professional, ha estat redactor del setmanari El Triangle i col·laborador de les revistes Illacrua, El Temps i el diari basc Gara. Actualment és director de la revista Nexe i portaveu de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya. L’any 2017 va publicar l’obra Llums i taquígrafs. Atles de la corrupció als Països Catalans, escrit a quatre mans amb David Fernàndez, exdiputat de la CUP. A Víctimes en so de pau fa una crònica de quinze persones que han patit la violència política a l’Estat espanyol. Hi trobem familiars de víctimes d’ETA, però també dels GAL i de grupuscles de l’extrema dreta. El fil conductor és la violència: el periple viscut i el dolor provocat, però també la capacitat per reconduir-lo cap a iniciatives en favor de la justícia i la reparació.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor