XAVIER DIEZ I RODRÍGUEZ
HISTORIADOR I EDITOR DE LES MEMÒRIES DE JOAN GARCÍA OLIVER
“Garcia Oliver és un misteri fins i tot per a ell mateix”
Xavier Díez, especialista en el moviment anarquista, ens presenta una versió reduïda i traduïda al català de les mítiques memòries del dirigent de la CNT Joan Garcia Oliver
Xavier Díez, especialista en el moviment anarquista, ens presenta una versió reduïda i traduïda al català de les mítiques memòries del dirigent de la CNT Joan Garcia Oliver
Nosaltres, els sense nom Editorial: La Campana Pàgines: 414 Preu: 19,90 euros
Nosaltres, els sense nom Editorial: La Campana Pàgines: 414 Preu: 19,90 euros
DIVULGAR EL PERSONATGE
“L’editora i jo estàvem d’acord que calia divulgar la figura de Joan Garcia Oliver a través de les seves pròpies paraules” DIVULGAR EL PERSONATGE “L’editora i jo estàvem d’acord que calia divulgar la figura de Joan Garcia Oliver a través de les seves pròpies paraules”DESIG DE REIVINDICAR-SE
“Les memòries estan escrites entre el 1972 i el 1977, en un moment en què ha perdut qualsevol influència en el moviment llibertari, i tracta de reivindicar-se constantment” DESIG DE REIVINDICAR-SE “Les memòries estan escrites entre el 1972 i el 1977, en un moment en què ha perdut qualsevol influència en el moviment llibertari, i tracta de reivindicar-se constantment”Joan Garcia Oliver (Reus, 1902 - Mèxic, 1980) va ser pistoler anarquista durant els anys vint i ministre de la CNT durant la Guerra Civil. Les seves memòries, El eco de los pasos, són un document històric excepcional, sobretot pels anys de la guerra. El llibre, editat fa anys per Ruedo Ibérico en castellà, es presenta ara traduït al català per Emma de Porrata Dòria. No és l’obra sencera, sinó una versió reduïda. El curador, Xavier Díez, ha escrit el text introductori.
Garcia Oliver, traduït al català. Així, d’entrada, sobta. Què el va moure a fer-ho?
L’editora es va posar en contacte amb mi. Havia llegit les memòries de Garcia Oliver, en va quedar al·lucinada i es va preguntar: “Com pot ser que aquest llibre no estigui traduït al català?” Una de les primeres idees era traduir el llibre tal qual, però després ens vam adonar que d’aquesta manera seria d’interès per als historiadors, però no per al públic en general. Tots estàvem d’acord que el que calia no era només fer una cosa diferent, sinó divulgar la figura de Garcia Oliver a través de les seves pròpies paraules. Al final el que vam decidir és fer una selecció de textos pensant en l’aspecte més divulgatiu.
No sé si al darrere de la iniciativa també hi ha una voluntat de catalanitzar un moviment, l’anarquista, que algunes veus de principis del segle XX qualificaven d’aliè al país, d’estar majoritàriament format per immigrants.
Aquesta és la visió que donava una part de l’establishment català, com ara Carles Sentís i Josep Maria Planes, que van generar aquesta idea de l’anarquisme com un element forà, ple de murcians. Però quan hi entres detingudament, el que passa és que trobem una realitat completament diferent. És un moviment en què els autòctons i els acabats d’arribar seuen a la mateixa taula i juguen les mateixes partides. La major part dels anarquistes que apareixen al llibre i que es defensen amb les armes, excepció feta de Durruti, Ascaso i alguns d’altres, són nascuts aquí.
També ha canviat el títol. De fet, l’original era una imposició de l’editor. Per què ha escollit aquest?
Crec que Garcia Oliver suggeria un títol com ara La revolución, o alguna cosa així, però al final el seu editor li va proposar El eco de los pasos, que està extret d’un poema. Aleshores, se’m va ocórrer anar a buscar un dels discursos mítics de Garcia Oliver, quan feia un any que havien matat el seu amic Durruti. En aquest discurs, que es pot trobar perfectament a YouTube, parla de “nosaltres, els que no tenim nom”. Em va semblar que era bastant metafòric del que és l’anarquisme: gent de classe treballadora, molt precària, que estava destinada a no fer absolutament res i que han causat impressió a tot el món menys en aquest país, on pràcticament no se n’ha parlat.
El llibre reclama la veu dels anarquistes, silenciada durant anys.El personatge té una biografia que donaria per a una sèrie de Netflix...
La major part dels nostres professors universitaris provenien del marxisme. I el marxisme considerava l’anarquisme com una mena d’imperdonable desviació del corrent dialèctic de la història. I el minimitzaven. Agafaven la idea d’Eric Hobsbawm dels Rebels primitius i no prenien en consideració ni les seves idees, ni els seus principis, ni les seves estratègies. L’altre factor és el que comentava de l’establishment cultural català, que considerava que només les classes mitjanes tenien dret a una certa hegemonia en el món cultural i menystenia tot allò que no encaixava en els seus principis.
A les memòries, Garcia Oliver diu: “La veritat, la bella veritat, només pot ser valorada si, al seu costat, com a part de la mateixa, hi ha també la lletja cara de la veritat.” Les memòries, malgrat tot, contenen algunes inexactituds que no semblen només oblits deliberats. Quins són els buits i les falsedats més remarcables?
Garcia Oliver és un misteri fins i tot per a ell mateix. Hi ha una multitud de dades que t’amaga. Poc abans de publicar el llibre, vaig anar a Perpinyà a visitar l’Octavio Alberola, que va ser una de les persones que el van tractar més íntimament a l’exili mexicà. Li vaig preguntar com era realment Garcia Oliver i em va dir que era com un gran esfinx, una façana, amb una reserva absoluta. I a les seves memòries això es veu constantment. És prou llest per no incloure, per exemple, els atemptats en què participa. A banda d’això, com que les memòries estan escrites entre el 1972 i el 1977, en un moment en què ha perdut qualsevol influència en el moviment llibertari, tracta de reivindicar-se constantment; de fet, com qualsevol persona que escriu unes memòries.
Una de les coses que sobten del personatge és la seva relació amb Macià i Tarradellas. Què ho feia?
Tots tres pertanyen al club dels versos lliures. Garcia Oliver, dins de la CNT, va per lliure. Macià, dins del moviment independentista, va per lliure. I Tarradellas, dins d’ERC, va per lliure. Li atreuen absolutament els independents, amb qui troba unes afinitats personals. En el fons, ell aprecia veure persones que provenen d’un entorn absolutament diferent, però que no actuen com s’espera que ho faci una persona de la seva classe o la seva posició.
Això contrasta amb la imatge que trasllada de Lluís Companys, carregada de menyspreu...
Companys havia estat amic íntim de Salvador Seguí i de molta gent de la CNT que van optar per una moderació durant els anys trenta, però crec que aquesta antipatia sorgeix durant la Guerra Civil, quan Companys es deixa influenciar excessivament pel cònsol Antónov-Ovséienko i utilitza els comunistes per poder desfer-se de la revolució llibertària. És una revolució igualitària que devia general molta felicitat entre els joves més radicalitzats de la CNT, però que va horroritzar les classes mitjanes. De tota manera, les simpaties o antipaties escrites des d’un moment d’amargor probablement no coincideixen amb les que tenia al seu moment.
Al llibre es justifica permanentment un fet contradictori, i és que la CNT participi en el poder; de fet, el mateix Garcia Oliver, que inicialment proposava “anar a totes” i proclamar el comunisme llibertari, acaba sent ministre...
Crec que quan va dir “anar a totes” sabia perfectament que això no era possible. La majoria dels membres de la CNT van veure que no hi havia cap altre camí que la col·laboració antifeixista, i li van encarregar a ell, una persona amb prou habilitats polítiques i diplomàtiques, un sarau com aquest.
Un altre dels aspectes que sobta, des de la perspectiva actual, és la naturalitat amb què es refereix a la violència com a instrument polític...
És un fenomen europeu, no exclusivament català. Tot això canvia després de la Segona Guerra Mundial, que genera un trauma col·lectiu i que fa que es capgiri la relació entre violència i política.
Joan Garcia Oliver (Reus, 1902 - Mèxic, 1980) va ser pistoler anarquista durant els anys vint i ministre de la CNT durant la Guerra Civil. Les seves memòries, El eco de los pasos, són un document històric excepcional, sobretot pels anys de la guerra. El llibre, editat fa anys per Ruedo Ibérico en castellà, es presenta ara traduït al català per Emma de Porrata Dòria. No és l’obra sencera, sinó una versió reduïda. El curador, Xavier Díez, ha escrit el text introductori.
Garcia Oliver, traduït al català. Així, d’entrada, sobta. Què el va moure a fer-ho?
L’editora es va posar en contacte amb mi. Havia llegit les memòries de Garcia Oliver, en va quedar al·lucinada i es va preguntar: “Com pot ser que aquest llibre no estigui traduït al català?” Una de les primeres idees era traduir el llibre tal qual, però després ens vam adonar que d’aquesta manera seria d’interès per als historiadors, però no per al públic en general. Tots estàvem d’acord que el que calia no era només fer una cosa diferent, sinó divulgar la figura de Garcia Oliver a través de les seves pròpies paraules. Al final el que vam decidir és fer una selecció de textos pensant en l’aspecte més divulgatiu.
No sé si al darrere de la iniciativa també hi ha una voluntat de catalanitzar un moviment, l’anarquista, que algunes veus de principis del segle XX qualificaven d’aliè al país, d’estar majoritàriament format per immigrants.
Aquesta és la visió que donava una part de l’establishment català, com ara Carles Sentís i Josep Maria Planes, que van generar aquesta idea de l’anarquisme com un element forà, ple de murcians. Però quan hi entres detingudament, el que passa és que trobem una realitat completament diferent. És un moviment en què els autòctons i els acabats d’arribar seuen a la mateixa taula i juguen les mateixes partides. La major part dels anarquistes que apareixen al llibre i que es defensen amb les armes, excepció feta de Durruti, Ascaso i alguns d’altres, són nascuts aquí.
També ha canviat el títol. De fet, l’original era una imposició de l’editor. Per què ha escollit aquest?
Crec que Garcia Oliver suggeria un títol com ara La revolución, o alguna cosa així, però al final el seu editor li va proposar El eco de los pasos, que està extret d’un poema. Aleshores, se’m va ocórrer anar a buscar un dels discursos mítics de Garcia Oliver, quan feia un any que havien matat el seu amic Durruti. En aquest discurs, que es pot trobar perfectament a YouTube, parla de “nosaltres, els que no tenim nom”. Em va semblar que era bastant metafòric del que és l’anarquisme: gent de classe treballadora, molt precària, que estava destinada a no fer absolutament res i que han causat impressió a tot el món menys en aquest país, on pràcticament no se n’ha parlat.
El llibre reclama la veu dels anarquistes, silenciada durant anys.El personatge té una biografia que donaria per a una sèrie de Netflix...
La major part dels nostres professors universitaris provenien del marxisme. I el marxisme considerava l’anarquisme com una mena d’imperdonable desviació del corrent dialèctic de la història. I el minimitzaven. Agafaven la idea d’Eric Hobsbawm dels Rebels primitius i no prenien en consideració ni les seves idees, ni els seus principis, ni les seves estratègies. L’altre factor és el que comentava de l’establishment cultural català, que considerava que només les classes mitjanes tenien dret a una certa hegemonia en el món cultural i menystenia tot allò que no encaixava en els seus principis.
A les memòries, Garcia Oliver diu: “La veritat, la bella veritat, només pot ser valorada si, al seu costat, com a part de la mateixa, hi ha també la lletja cara de la veritat.” Les memòries, malgrat tot, contenen algunes inexactituds que no semblen només oblits deliberats. Quins són els buits i les falsedats més remarcables?
Garcia Oliver és un misteri fins i tot per a ell mateix. Hi ha una multitud de dades que t’amaga. Poc abans de publicar el llibre, vaig anar a Perpinyà a visitar l’Octavio Alberola, que va ser una de les persones que el van tractar més íntimament a l’exili mexicà. Li vaig preguntar com era realment Garcia Oliver i em va dir que era com un gran esfinx, una façana, amb una reserva absoluta. I a les seves memòries això es veu constantment. És prou llest per no incloure, per exemple, els atemptats en què participa. A banda d’això, com que les memòries estan escrites entre el 1972 i el 1977, en un moment en què ha perdut qualsevol influència en el moviment llibertari, tracta de reivindicar-se constantment; de fet, com qualsevol persona que escriu unes memòries.
Una de les coses que sobten del personatge és la seva relació amb Macià i Tarradellas. Què ho feia?
Tots tres pertanyen al club dels versos lliures. Garcia Oliver, dins de la CNT, va per lliure. Macià, dins del moviment independentista, va per lliure. I Tarradellas, dins d’ERC, va per lliure. Li atreuen absolutament els independents, amb qui troba unes afinitats personals. En el fons, ell aprecia veure persones que provenen d’un entorn absolutament diferent, però que no actuen com s’espera que ho faci una persona de la seva classe o la seva posició.
Això contrasta amb la imatge que trasllada de Lluís Companys, carregada de menyspreu...
Companys havia estat amic íntim de Salvador Seguí i de molta gent de la CNT que van optar per una moderació durant els anys trenta, però crec que aquesta antipatia sorgeix durant la Guerra Civil, quan Companys es deixa influenciar excessivament pel cònsol Antónov-Ovséienko i utilitza els comunistes per poder desfer-se de la revolució llibertària. És una revolució igualitària que devia general molta felicitat entre els joves més radicalitzats de la CNT, però que va horroritzar les classes mitjanes. De tota manera, les simpaties o antipaties escrites des d’un moment d’amargor probablement no coincideixen amb les que tenia al seu moment.
Al llibre es justifica permanentment un fet contradictori, i és que la CNT participi en el poder; de fet, el mateix Garcia Oliver, que inicialment proposava “anar a totes” i proclamar el comunisme llibertari, acaba sent ministre...
Crec que quan va dir “anar a totes” sabia perfectament que això no era possible. La majoria dels membres de la CNT van veure que no hi havia cap altre camí que la col·laboració antifeixista, i li van encarregar a ell, una persona amb prou habilitats polítiques i diplomàtiques, un sarau com aquest.
Un altre dels aspectes que sobta, des de la perspectiva actual, és la naturalitat amb què es refereix a la violència com a instrument polític...
És un fenomen europeu, no exclusivament català. Tot això canvia després de la Segona Guerra Mundial, que genera un trauma col·lectiu i que fa que es capgiri la relació entre violència i política.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.