“Garcia Oliver és un misteri fins i tot per a ell mateix”

L’editora es va posar en contacte amb mi. Havia llegit les memòries de Garcia Oliver, en va quedar al·lucinada i es va preguntar: “Com pot ser que aquest llibre no estigui traduït al català?” Una de les primeres idees era traduir el llibre tal qual, però després ens vam adonar que d’aquesta manera seria d’interès per als historiadors, però no per al públic en general. Tots estàvem d’acord que el que calia no era només fer una cosa diferent, sinó divulgar la figura de Garcia Oliver a través de les seves pròpies paraules. Al final el que vam decidir és fer una selecció de textos pensant en l’aspecte més divulgatiu.

Aquesta és la visió que donava una part de l’establishment català, com ara Carles Sentís i Josep Maria Planes, que van generar aquesta idea de l’anarquisme com un element forà, ple de murcians. Però quan hi entres detingudament, el que passa és que trobem una realitat completament diferent. És un moviment en què els autòctons i els acabats d’arribar seuen a la mateixa taula i juguen les mateixes partides. La major part dels anarquistes que apareixen al llibre i que es defensen amb les armes, excepció feta de Durruti, Ascaso i alguns d’altres, són nascuts aquí.

Crec que Garcia Oliver suggeria un títol com ara La revolución, o alguna cosa així, però al final el seu editor li va proposar El eco de los pasos, que està extret d’un poema. Aleshores, se’m va ocórrer anar a buscar un dels discursos mítics de Garcia Oliver, quan feia un any que havien matat el seu amic Durruti. En aquest discurs, que es pot trobar perfectament a YouTube, parla de “nosaltres, els que no tenim nom”. Em va semblar que era bastant metafòric del que és l’anarquisme: gent de classe treballadora, molt precària, que estava destinada a no fer absolutament res i que han causat impressió a tot el món menys en aquest país, on pràcticament no se n’ha parlat.

La major part dels nostres professors universitaris provenien del marxisme. I el marxisme considerava l’anarquisme com una mena d’imperdonable desviació del corrent dialèctic de la història. I el minimitzaven. Agafaven la idea d’Eric Hobsbawm dels Rebels primitius i no prenien en consideració ni les seves idees, ni els seus principis, ni les seves estratègies. L’altre factor és el que comentava de l’establishment cultural català, que considerava que només les classes mitjanes tenien dret a una certa hegemonia en el món cultural i menystenia tot allò que no encaixava en els seus principis.

Garcia Oliver és un misteri fins i tot per a ell mateix. Hi ha una multitud de dades que t’amaga. Poc abans de publicar el llibre, vaig anar a Perpinyà a visitar l’Octavio Alberola, que va ser una de les persones que el van tractar més íntimament a l’exili mexicà. Li vaig preguntar com era realment Garcia Oliver i em va dir que era com un gran esfinx, una façana, amb una reserva absoluta. I a les seves memòries això es veu constantment. És prou llest per no incloure, per exemple, els atemptats en què participa. A banda d’això, com que les memòries estan escrites entre el 1972 i el 1977, en un moment en què ha perdut qualsevol influència en el moviment llibertari, tracta de reivindicar-se constantment; de fet, com qualsevol persona que escriu unes memòries.

Tots tres pertanyen al club dels versos lliures. Garcia Oliver, dins de la CNT, va per lliure. Macià, dins del moviment independentista, va per lliure. I Tarradellas, dins d’ERC, va per lliure. Li atreuen absolutament els independents, amb qui troba unes afinitats personals. En el fons, ell aprecia veure persones que provenen d’un entorn absolutament diferent, però que no actuen com s’espera que ho faci una persona de la seva classe o la seva posició.

Companys havia estat amic íntim de Salvador Seguí i de molta gent de la CNT que van optar per una moderació durant els anys trenta, però crec que aquesta antipatia sorgeix durant la Guerra Civil, quan Companys es deixa influenciar excessivament pel cònsol Antónov-Ovséienko i utilitza els comunistes per poder desfer-se de la revolució llibertària. És una revolució igualitària que devia general molta felicitat entre els joves més radicalitzats de la CNT, però que va horroritzar les classes mitjanes. De tota manera, les simpaties o antipaties escrites des d’un moment d’amargor probablement no coincideixen amb les que tenia al seu moment.

Crec que quan va dir “anar a totes” sabia perfectament que això no era possible. La majoria dels membres de la CNT van veure que no hi havia cap altre camí que la col·laboració antifeixista, i li van encarregar a ell, una persona amb prou habilitats polítiques i diplomàtiques, un sarau com aquest.

És un fenomen europeu, no exclusivament català. Tot això canvia després de la Segona Guerra Mundial, que genera un trauma col·lectiu i que fa que es capgiri la relació entre violència i política.