“La llei debilita la posició de la llengua catalana a l’escola”

El procés d’elaboració, que encara està damunt de la taula, és anòmal. Ningú pot plantejar que és un context de normalitat que un Parlament es vegi obligat a tramitar una llei perquè un tribunal ha dictat una sentència. Això és inaudit en termes generals i demostra la sobirania mínima que té el nostre Parlament, que ni tan sols té una agenda pròpia, sinó que són els tribunals els que la marquen. Una qüestió de la complexitat i la centralitat que té el tema de la llengua a l’escola, i de la llengua en general, no es pot abordar a correcuita i a porta tancada, com s’ha fet. És molt poc sa que una norma que haurà de regular aquesta qüestió durant tant de temps neixi en aquestes condicions de falta de sobirania, de falta de debat públic i de rapidesa, perquè les coses quan es fan ràpides habitualment no surten bé.

Hi havia un objectiu teòricament com a país que era preservar un espai social clau com és l’escola per a l’ús exclusiu del català. A aquesta exclusivitat li podem posar diferents adjectius. Podem parlar d’immersió, podem parlar de llengua vehicular, podem parlar de llengua curricular... Podem canviar el nom, però la idea era aquesta. Des del moment que introduïm el castellà com a possibilitat que ocupi un espai que ara mateix el té la llengua catalana a l’escola, crec que ens porta a fer passes enrere. O no s’explica bé el que s’està fent o bé no es protegeix bé la immersió. El que no es pot dir és que es fa una llei per protegir la immersió i al mateix temps habilitar que una segona llengua entri com a llengua vehicular, perquè després el que estem fent és trencar amb la idea de l’espai exclusiu, que crec que és molt necessari perquè és un dels pocs espais que queden on la llengua pot créixer. Aquesta llei el que fa és debilitar la posició del català a l’escola.

Vaig sentir Alícia Romero, del PSC, parlant i deixava molt clar que el significat de llengua curricular volia dir que hi havia continguts del currículum que es podrien fer en castellà. Per tant, és cert que no es parla de percentatges, però al final s’està aplicant el que deia la sentència del TSJC, que és que altres assignatures a part del castellà, s’han de fer en llengua castellana. Al final, el 25% només era una aproximació, perquè en el que insistia el tribunal era que hi havia d’haver una altra assignatura troncal que es fes en castellà. Doncs bé, aquesta llei no és més que la plasmació del que deia la sentència del TSJC. Per tant, blindatge no. És compliment de la sentència.

Tenim un poder judicial en què, molt majoritàriament, el nacionalisme espanyol hi és molt present, i la qüestió de la llengua és una de les grans qüestions de l’agenda del nacionalisme espanyol. Bàsicament, ens han deixat aquest poder judicial espanyol contra la llengua i la minsa autonomia que hi ha a Catalunya intentant combatre aquesta situació. Crec que hi hauria eines molt més senzilles i molt més sòlides per blindar el català a l’escola a través d’actuacions del govern espanyol, ja sigui amb iniciatives legislatives com una llei de llengües que pogués evitar que el poder judicial fes interpretacions tan esbiaixades com les que fa, o ja sigui l’advocacia de l’Estat, que fins avui ha tingut una posició de provocar la sentència i ara, en fase d’execució, de posar-se totalment de perfil. Ens han deixat a nosaltres sols lluitant contra aquest poder judicial nacionalista espanyol, i s’estan fregant les mans veient com no passa cap mena de factura política al govern més progressista de la història.

Perquè probablement el compromís amb la immersió no és tal com es proclama als quatre vents, sinó que pesa molt més aquesta visió unitària de l’Estat uninacional, on la catalanitat queda totalment al marge. El projecte nacional del “govern més progressista de la història” no és tan diferent del del PP o del dels altres partits de la dreta.

D’entrada, penso que llancem la tovallola molt ràpidament. Primer, el Tribunal Constitucional no va parlar de 25%. Això és un invent del TSJC en sentències que s’han dictat sempre a partir de pares que el que volen és l’escolarització en castellà a Catalunya. El debat s’ha anat produint sempre en aquests termes. Això fa que com que la perdedora és sempre la Generalitat, que és una administració pública, no pugui recórrer al Constitucional ni al recurs d’empara, ni al Tribunal de Drets Humans, ni a res de tot això. Fins avui, totes aquestes vies d’impugnació des d’una òptica més de garanties constitucionals i de drets, no s’han explotat. Per tant, nosaltres estarem executant el 25% sense haver provat de combatre’l des d’una òptica més àmplia, a través d’iniciatives de la societat civil. Del que em queixo és que hi ha hagut molt poca ambició política i jurídica fins avui i que hem acceptat, al final, no només complir el 25%, sinó també aquella famosa sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut que representa que havia estat l’origen de tot plegat. Si acceptem aquest 25%, estem acceptant també la sentència de l’Estatut i, per tant, una derrota que ens ubica en l’escenari del 2010.

Fins ara hi ha hagut algunes iniciatives ciutadanes que cal destacar, com ara els requeriments d’alguns pares. També hi hagut iniciatives de comparèixer per part d’entitats i sindicats en el cas de l’execució del 25% general. Tinc clar que el context ens és molt advers perquè, com deia abans, el nacionalisme espanyol està molt infiltrat en el poder judicial, però una partida a mitjà termini té algunes oportunitats i penso que no hauríem d’estar disposar a llançar la tovallola sense haver batallat. I aquesta és la sensació que ens queda a molts quan veiem l’argumentació que es fa servir aquests dies.

Primer, forçar un posicionament del TC que parli específicament sobre el tema del 25% a l’escola, que fins ara no ha existit. També hem de dir que amb el TC que tenim ara, el resultat d’aquesta impugnació seria molt previsible, però no sabem quin escenari pot haver-hi en el futur. Després tenim tot el que és la litigació internacional o bé el Tribunal Europeu dels Drets Humans o bé diferents organismes, el Consell d’Europa mitjançant la Carta Europea de les Llengües Regionals. Més enllà d’executar una sentència d’un tribunal de Barcelona, el nostre model lingüístic es mereix que ens esforcem a buscar i a pensar més estratègies per protegir-lo.

De cap manera podem ubicar el conflicte als centres. Per a mi tota aquesta delegació que es fa de la qüestió als projectes lingüístics de centre és equivocada. El que hi hauria d’haver des del Departament són unes directrius clares, úniques per a tot el país, que pel que fa a la seva responsabilitat fossin assumides directament per part del conseller o el director general. Si nosaltres fem que cada centre decideixi la qüestió, primer el que fem es posar el peu dels cavalls en aquells centres on hi hagi pares que vulguin afrontar el conflicte sobre aquesta qüestió i fer que aquest tema quedi sense protecció on no hi hagi direccions compromeses en la defensa del català. Per tant, seria partidari que tot estigués molt liderat des del departament. A partir d’aquí, si ens plantegem una estratègia de desobediència, de resistència, de no col·laboració, ens pot donar resultats molt interessants des d’un punt de vista jurídic i polític, perquè pot generar un debat que obligui el govern espanyol a prendre-hi partit. En tot cas, abans d’anar corrent a dictar una llei, hi ha la possibilitat de no complir la sentència.