“La llei debilita la posició de la llengua catalana a l’escola”

El procés d’ela­bo­ració, que encara està damunt de la taula, és anòmal. Ningú pot plan­te­jar que és un con­text de nor­ma­li­tat que un Par­la­ment es vegi obli­gat a tra­mi­tar una llei perquè un tri­bu­nal ha dic­tat una sentència. Això és inau­dit en ter­mes gene­rals i demos­tra la sobi­ra­nia mínima que té el nos­tre Par­la­ment, que ni tan sols té una agenda pròpia, sinó que són els tri­bu­nals els que la mar­quen. Una qüestió de la com­ple­xi­tat i la cen­tra­li­tat que té el tema de la llen­gua a l’escola, i de la llen­gua en gene­ral, no es pot abor­dar a cor­re­cuita i a porta tan­cada, com s’ha fet. És molt poc sa que una norma que haurà de regu­lar aquesta qüestió durant tant de temps neixi en aques­tes con­di­ci­ons de falta de sobi­ra­nia, de falta de debat públic i de rapi­desa, perquè les coses quan es fan ràpides habi­tu­al­ment no sur­ten bé.

Hi havia un objec­tiu teòrica­ment com a país que era pre­ser­var un espai social clau com és l’escola per a l’ús exclu­siu del català. A aquesta exclu­si­vi­tat li podem posar dife­rents adjec­tius. Podem par­lar d’immersió, podem par­lar de llen­gua vehi­cu­lar, podem par­lar de llen­gua cur­ri­cu­lar... Podem can­viar el nom, però la idea era aquesta. Des del moment que introduïm el cas­tellà com a pos­si­bi­li­tat que ocupi un espai que ara mateix el té la llen­gua cata­lana a l’escola, crec que ens porta a fer pas­ses enrere. O no s’explica bé el que s’està fent o bé no es pro­te­geix bé la immersió. El que no es pot dir és que es fa una llei per pro­te­gir la immersió i al mateix temps habi­li­tar que una segona llen­gua entri com a llen­gua vehi­cu­lar, perquè després el que estem fent és tren­car amb la idea de l’espai exclu­siu, que crec que és molt neces­sari perquè és un dels pocs espais que que­den on la llen­gua pot créixer. Aquesta llei el que fa és debi­li­tar la posició del català a l’escola.

Vaig sen­tir Alícia Romero, del PSC, par­lant i dei­xava molt clar que el sig­ni­fi­cat de llen­gua cur­ri­cu­lar volia dir que hi havia con­tin­guts del currículum que es podrien fer en cas­tellà. Per tant, és cert que no es parla de per­cen­tat­ges, però al final s’està apli­cant el que deia la sentència del TSJC, que és que altres assig­na­tu­res a part del cas­tellà, s’han de fer en llen­gua cas­te­llana. Al final, el 25% només era una apro­xi­mació, perquè en el que insis­tia el tri­bu­nal era que hi havia d’haver una altra assig­na­tura tron­cal que es fes en cas­tellà. Doncs bé, aquesta llei no és més que la plas­mació del que deia la sentència del TSJC. Per tant, blin­datge no. És com­pli­ment de la sentència.

Tenim un poder judi­cial en què, molt majo­ritària­ment, el naci­o­na­lisme espa­nyol hi és molt pre­sent, i la qüestió de la llen­gua és una de les grans qüesti­ons de l’agenda del naci­o­na­lisme espa­nyol. Bàsica­ment, ens han dei­xat aquest poder judi­cial espa­nyol con­tra la llen­gua i la minsa auto­no­mia que hi ha a Cata­lu­nya inten­tant com­ba­tre aquesta situ­ació. Crec que hi hau­ria eines molt més sen­zi­lles i molt més sòlides per blin­dar el català a l’escola a través d’actu­a­ci­ons del govern espa­nyol, ja sigui amb ini­ci­a­ti­ves legis­la­ti­ves com una llei de llengües que pogués evi­tar que el poder judi­cial fes inter­pre­ta­ci­ons tan esbi­ai­xa­des com les que fa, o ja sigui l’advo­ca­cia de l’Estat, que fins avui ha tin­gut una posició de pro­vo­car la sentència i ara, en fase d’exe­cució, de posar-se total­ment de per­fil. Ens han dei­xat a nosal­tres sols llui­tant con­tra aquest poder judi­cial naci­o­na­lista espa­nyol, i s’estan fre­gant les mans veient com no passa cap mena de fac­tura política al govern més pro­gres­sista de la història.

Perquè pro­ba­ble­ment el com­promís amb la immersió no és tal com es pro­clama als qua­tre vents, sinó que pesa molt més aquesta visió unitària de l’Estat uni­na­ci­o­nal, on la cata­la­ni­tat queda total­ment al marge. El pro­jecte naci­o­nal del “govern més pro­gres­sista de la història” no és tan dife­rent del del PP o del dels altres par­tits de la dreta.

D’entrada, penso que llan­cem la tova­llola molt ràpida­ment. Pri­mer, el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal no va par­lar de 25%. Això és un invent del TSJC en sentències que s’han dic­tat sem­pre a par­tir de pares que el que volen és l’esco­la­rit­zació en cas­tellà a Cata­lu­nya. El debat s’ha anat pro­duint sem­pre en aquests ter­mes. Això fa que com que la per­de­dora és sem­pre la Gene­ra­li­tat, que és una admi­nis­tració pública, no pugui recórrer al Cons­ti­tu­ci­o­nal ni al recurs d’empara, ni al Tri­bu­nal de Drets Humans, ni a res de tot això. Fins avui, totes aques­tes vies d’impug­nació des d’una òptica més de garan­ties cons­ti­tu­ci­o­nals i de drets, no s’han explo­tat. Per tant, nosal­tres esta­rem exe­cu­tant el 25% sense haver pro­vat de com­ba­tre’l des d’una òptica més àmplia, a través d’ini­ci­a­ti­ves de la soci­e­tat civil. Del que em queixo és que hi ha hagut molt poca ambició política i jurídica fins avui i que hem accep­tat, al final, no només com­plir el 25%, sinó també aque­lla famosa sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal sobre l’Esta­tut que repre­senta que havia estat l’ori­gen de tot ple­gat. Si accep­tem aquest 25%, estem accep­tant també la sentència de l’Esta­tut i, per tant, una der­rota que ens ubica en l’esce­nari del 2010.

Fins ara hi ha hagut algu­nes ini­ci­a­ti­ves ciu­ta­da­nes que cal des­ta­car, com ara els reque­ri­ments d’alguns pares. També hi hagut ini­ci­a­ti­ves de com­parèixer per part d’enti­tats i sin­di­cats en el cas de l’exe­cució del 25% gene­ral. Tinc clar que el con­text ens és molt advers perquè, com deia abans, el naci­o­na­lisme espa­nyol està molt infil­trat en el poder judi­cial, però una par­tida a mitjà ter­mini té algu­nes opor­tu­ni­tats i penso que no hauríem d’estar dis­po­sar a llançar la tova­llola sense haver bata­llat. I aquesta és la sen­sació que ens queda a molts quan veiem l’argu­men­tació que es fa ser­vir aquests dies.

Pri­mer, forçar un posi­ci­o­na­ment del TC que parli específica­ment sobre el tema del 25% a l’escola, que fins ara no ha exis­tit. També hem de dir que amb el TC que tenim ara, el resul­tat d’aquesta impug­nació seria molt pre­vi­si­ble, però no sabem quin esce­nari pot haver-hi en el futur. Després tenim tot el que és la liti­gació inter­na­ci­o­nal o bé el Tri­bu­nal Euro­peu dels Drets Humans o bé dife­rents orga­nis­mes, el Con­sell d’Europa mit­jançant la Carta Euro­pea de les Llengües Regi­o­nals. Més enllà d’exe­cu­tar una sentència d’un tri­bu­nal de Bar­ce­lona, el nos­tre model lingüístic es mereix que ens esfor­cem a bus­car i a pen­sar més estratègies per pro­te­gir-lo.

De cap manera podem ubi­car el con­flicte als cen­tres. Per a mi tota aquesta dele­gació que es fa de la qüestió als pro­jec­tes lingüístics de cen­tre és equi­vo­cada. El que hi hau­ria d’haver des del Depar­ta­ment són unes direc­trius clares, úniques per a tot el país, que pel que fa a la seva res­pon­sa­bi­li­tat fos­sin assu­mi­des direc­ta­ment per part del con­se­ller o el direc­tor gene­ral. Si nosal­tres fem que cada cen­tre deci­deixi la qüestió, pri­mer el que fem es posar el peu dels cavalls en aquells cen­tres on hi hagi pares que vul­guin afron­tar el con­flicte sobre aquesta qüestió i fer que aquest tema quedi sense pro­tecció on no hi hagi direc­ci­ons com­pro­me­ses en la defensa del català. Per tant, seria par­ti­dari que tot estigués molt lide­rat des del depar­ta­ment. A par­tir d’aquí, si ens plan­te­gem una estratègia de deso­bediència, de resistència, de no col·labo­ració, ens pot donar resul­tats molt interes­sants des d’un punt de vista jurídic i polític, perquè pot gene­rar un debat que obli­gui el govern espa­nyol a pren­dre-hi par­tit. En tot cas, abans d’anar cor­rent a dic­tar una llei, hi ha la pos­si­bi­li­tat de no com­plir la sentència.