La lluita contra la dictadura va impulsar els moviments polítics i socials, i allò va permetre que es fes una de les constitucions més progressistes del continent llatinoamericà. Recull que tot el poder emana del poble, que l’exerceix a través dels representants escollits, però també reconeix el control indirecte per part de la societat, i és per això que diu que s’ha d’avançar per construir una societat lliure, justa i solidària, erradicar la pobresa i la marginació i reduir les desigualtats socials i regionals. És a dir, es refereix al control de l’estat per part de la societat. Els diferents governs, fins i tots els conservadors, van treballar perquè no hi hagués un trencament en l’evolució de la qüestió social. Els governs consecutius de Lula i de Dilma Rousseff van significar un període de molta participació popular en la construcció de polítiques públiques.

I que va costar molt de tirar endavant. Des que Lula va arribar a la presidència, es va muntar una gran conxorxa entre els sectors més reaccionaris: el grup de comunicació O Globo, les oligarquies, una part dels parlamentaris, de la judicatura i de l’exèrcit van conspirar fins que van acusar Dilma Rousseff i la van obligar a deixar la presidència del Brasil.

Des del conglomerat d’O Globo, es va engegar una vertadera guerra contra tot allò que sonés a progressista. Moltes esglésies evangelistes van presentar el govern d’esquerres com el mal encarnat, el regne del dimoni a la terra. Es va implementar una política d’intolerància, de racisme, d’odi; les classes mitjanes es van sentir amenaçades, van començar a retreure que la inclusió dels més pobres anava en contra dels interessos de la societat i van entrar en una espiral feixista. El còctel va esclatar en les manifestacions contra Dilma. Després va venir el procés contra Lula, a qui van imputar vint-i-dues acusacions falses i el van tancar a la presó per treure’l de la cursa electoral. Mentrestant, l’aparell colpista va donar ple suport a Bolsonaro, un candidat amb un discurs ple de violència, que va dir que no venia a construir res, sinó a destruir, i que ha retallat o capolat tots els àmbits, ja sigui la participació social, l’àrea mediambiental, els drets dels indígenes, el dret a la terra, els recursos de l’estat... i que durant la pandèmia ha destruït el sistema de salut.

Molt malament. Tanta mentida, tanta misèria humana, tant odi, tanta intolerància, no és res més que la punta de l’iceberg d’una gran farsa. En la seva darrera intervenció al Parlament, Dilma va avisar que els ultradretans no deixarien pedra sobre pedra de la democràcia brasilera, que el país anava cap al feixisme, i no es va equivocar.

L’Steve Banon i el seu aparell mediàtic el van ajudar. Les fake news hi van jugar un paper important. Es van publicar més de cent milions de notícies falses i es van invertir molts dòlars per difondre-les per les xarxes socials. Li posaré un exemple: un dels temes centrals dels debats electorals va ser el de la dictadura. N’hi va haver un en què va parlar una presa política terriblement torturada pel coronel Brilhante Ustra –un referent per a l’extrema dreta que havia assassinat més de 120 joves– que també havia torturat el seu marit i els seus fills, de 5 i 4 anys. La víctima ho va explicar tot a la televisió. L’endemà al matí, les xarxes que donaven suport a Bolsonaro van publicar que si li havien fet això era perquè ella havia esquarterat militars. Era mentida, però amb la falsedat no tan sols havien justificat la tortura, sinó que havien convertit la víctima en culpable, i van aconseguir que el missatge calés en una determinada porció dels brasilers. Era una de les estratègies destinades a fer pujar el nivell de l’odi, fins al punt que si tu anaves pel carrer amb una camisa vermella, t’acusaven de comunista i et podien agredir.

En les eleccions anteriors, i en la mesura que es propagaven les notícies falses, moltes esglésies van portar la confrontació política al pla teològic; van presentar el govern d’esquerres com l’encarnació del mal i van centrar l’argumentari en el fet que Lula da Silva havia pactat amb el diable. Però avui això ha canviat. Hi ha una part molt important de la jerarquia catòlica, la Conferència Episcopal, que defensa la democràcia i les institucions, cosa que ha provocat les ires de Bolsonaro, que l’ha definit com la banda podrida de l’església.

L’Amazònia està en greu perill. Ara l’estan incendiant, contaminant els rius amb metalls pesants derivats de la mineria il·legal. Bolsonaro l’ha cedit a la pitjor classe de terratinents. Són negacionistes del canvi climàtic que han convertit la depredació en la base del negoci i que no s’aturen davant de res. Els anys 2020 i 2021, els incendis van convertir l’Amazònia en un infern. S’hi han desforestat milions d’hectàrees de selva per plantar-hi soja, s’hi ha posat bestiar, fomenten la mineria il·legal, que continua utilitzant mercuri que destrueix la fauna i la flora dels rius, l’exploten fins al límit i no els fa res que a la llarga allò es converteixi en un desert. A més, consideren que els indígenes, els primers propietaris de la terra, no tenen drets i alguns els consideren bèsties. Les milícies privades dels terratinents han assassinat i torturat molts líders. Ara les multinacionals mineres amb seu a Rio de Janeiro són a l’Amazones, incentivant els caripeiros, els buscadors d’or, en àrees protegides. Espolien i destrueixen la selva amb grans màquines, helicòpters, i allà on hi havia poblats indígenes aixequen assentaments amb cases de joc, gasolineres, prostíbuls... La resposta és reaccionar contra la injustícia; com va dir el bisbe Casaldàliga: “Si ens posem del costat dels indígenes i els peons, ens posem en contra del sistema polític imperant.”

Eduardo, que és diputat per São Paulo, és conegut per la seva posició en contra del matrimoni entre persones del mateix sexe, la política de quotes, la criminalització del comunisme i per buscar una guerra amb Veneçuela. Fa el paper de contacte entre el govern i Steve Bannon, que li fa de conseller, però també és el que fa de pont amb Vox aquí i amb l’extrema dreta llatinoamericana. L’altre fill, Carlos, té un departament al palau presidencial conegut com el “gabinet de l’odi”, destinat a crear notícies falses i a desprestigiar tothom que s’oposa al govern del seu pare. Utilitza les tècniques feixistes i no li tremola el pols a l’hora d’acusar els capellans que treballen amb els pobres, els intel·lectuals, els artistes i els líders socials.

Crec que sí, conec el meu país i veig el futur amb optimisme. Com va passar contra la dictadura, la gent obrirà els ulls i veurà que els han enganyat. Les enquestes estan a favor de Lula i fins i tot O Globo ha deixat Bolsonaro i ha fet editorials avisant del perill que el país caigui en una dictadura. Això no treu que no hi hagi complicacions. Bolsonaro no està disposat a perdre i ha tret el seu discurs més feixista. Ja ha avisat que si passa a la segona volta no hi haurà presoners, i que si torna al palau presidencial, a l’oposició només li quedaran tres sortides: l’exili, l’assassinat o la ponta da praia (‘la punta de la platja’), que és el mètode de desaparicions que va aprendre amb els dictadors de Xile i l’Argentina, mitjançant el qual els presoners eren llançats des d’un avió i se’ls empassava el mar.