“La gent està cansada de l’espiral de l’odi”

La lluita con­tra la dic­ta­dura va impul­sar els movi­ments polítics i soci­als, i allò va per­me­tre que es fes una de les cons­ti­tu­ci­ons més pro­gres­sis­tes del con­ti­nent lla­ti­no­a­me­ricà. Recull que tot el poder emana del poble, que l’exer­ceix a través dels repre­sen­tants esco­llits, però també reco­neix el con­trol indi­recte per part de la soci­e­tat, i és per això que diu que s’ha d’avançar per cons­truir una soci­e­tat lliure, justa i solidària, erra­di­car la pobresa i la mar­gi­nació i reduir les desi­gual­tats soci­als i regi­o­nals. És a dir, es refe­reix al con­trol de l’estat per part de la soci­e­tat. Els dife­rents governs, fins i tots els con­ser­va­dors, van tre­ba­llar perquè no hi hagués un tren­ca­ment en l’evo­lució de la qüestió social. Els governs con­se­cu­tius de Lula i de Dilma Rous­seff van sig­ni­fi­car un període de molta par­ti­ci­pació popu­lar en la cons­trucció de polítiques públi­ques.

I que va cos­tar molt de tirar enda­vant. Des que Lula va arri­bar a la pre­sidència, es va mun­tar una gran con­xorxa entre els sec­tors més reac­ci­o­na­ris: el grup de comu­ni­cació O Globo, les oli­gar­quies, una part dels par­la­men­ta­ris, de la judi­ca­tura i de l’exèrcit van cons­pi­rar fins que van acu­sar Dilma Rous­seff i la van obli­gar a dei­xar la pre­sidència del Bra­sil.

Des del con­glo­me­rat d’O Globo, es va enge­gar una ver­ta­dera guerra con­tra tot allò que sonés a pro­gres­sista. Mol­tes esglésies evan­ge­lis­tes van pre­sen­tar el govern d’esquer­res com el mal encar­nat, el regne del dimoni a la terra. Es va imple­men­tar una política d’into­lerància, de racisme, d’odi; les clas­ses mit­ja­nes es van sen­tir amenaçades, van començar a retreure que la inclusió dels més pobres anava en con­tra dels interes­sos de la soci­e­tat i van entrar en una espi­ral fei­xista. El còctel va escla­tar en les mani­fes­ta­ci­ons con­tra Dilma. Després va venir el procés con­tra Lula, a qui van impu­tar vint-i-dues acu­sa­ci­ons fal­ses i el van tan­car a la presó per treure’l de la cursa elec­to­ral. Men­tres­tant, l’apa­rell col­pista va donar ple suport a Bol­so­naro, un can­di­dat amb un dis­curs ple de violència, que va dir que no venia a cons­truir res, sinó a des­truir, i que ha reta­llat o capo­lat tots els àmbits, ja sigui la par­ti­ci­pació social, l’àrea medi­am­bi­en­tal, els drets dels indígenes, el dret a la terra, els recur­sos de l’estat... i que durant la pandèmia ha des­truït el sis­tema de salut.

Molt mala­ment. Tanta men­tida, tanta misèria humana, tant odi, tanta into­lerància, no és res més que la punta de l’ice­berg d’una gran farsa. En la seva dar­rera inter­venció al Par­la­ment, Dilma va avi­sar que els ultra­dre­tans no dei­xa­rien pedra sobre pedra de la democràcia bra­si­lera, que el país anava cap al fei­xisme, i no es va equi­vo­car.

L’Steve Banon i el seu apa­rell mediàtic el van aju­dar. Les fake news hi van jugar un paper impor­tant. Es van publi­car més de cent mili­ons de notícies fal­ses i es van inver­tir molts dòlars per difon­dre-les per les xar­xes soci­als. Li posaré un exem­ple: un dels temes cen­trals dels debats elec­to­rals va ser el de la dic­ta­dura. N’hi va haver un en què va par­lar una presa política ter­ri­ble­ment tor­tu­rada pel coro­nel Bril­hante Ustra –un refe­rent per a l’extrema dreta que havia assas­si­nat més de 120 joves– que també havia tor­tu­rat el seu marit i els seus fills, de 5 i 4 anys. La víctima ho va expli­car tot a la tele­visió. L’endemà al matí, les xar­xes que dona­ven suport a Bol­so­naro van publi­car que si li havien fet això era perquè ella havia esquar­te­rat mili­tars. Era men­tida, però amb la fal­se­dat no tan sols havien jus­ti­fi­cat la tor­tura, sinó que havien con­ver­tit la víctima en cul­pa­ble, i van acon­se­guir que el mis­satge calés en una deter­mi­nada porció dels bra­si­lers. Era una de les estratègies des­ti­na­des a fer pujar el nivell de l’odi, fins al punt que si tu ana­ves pel car­rer amb una camisa ver­me­lla, t’acu­sa­ven de comu­nista i et podien agre­dir.

En les elec­ci­ons ante­ri­ors, i en la mesura que es pro­pa­ga­ven les notícies fal­ses, mol­tes esglésies van por­tar la con­fron­tació política al pla teològic; van pre­sen­tar el govern d’esquer­res com l’encar­nació del mal i van cen­trar l’argu­men­tari en el fet que Lula da Silva havia pac­tat amb el dia­ble. Però avui això ha can­viat. Hi ha una part molt impor­tant de la jerar­quia catòlica, la Con­ferència Epis­co­pal, que defensa la democràcia i les ins­ti­tu­ci­ons, cosa que ha pro­vo­cat les ires de Bol­so­naro, que l’ha defi­nit com la banda podrida de l’església.

L’Amazònia està en greu perill. Ara l’estan incen­di­ant, con­ta­mi­nant els rius amb metalls pesants deri­vats de la mine­ria il·legal. Bol­so­naro l’ha cedit a la pit­jor classe de ter­ra­ti­nents. Són nega­ci­o­nis­tes del canvi climàtic que han con­ver­tit la depre­dació en la base del negoci i que no s’atu­ren davant de res. Els anys 2020 i 2021, els incen­dis van con­ver­tir l’Amazònia en un infern. S’hi han des­fo­res­tat mili­ons d’hectàrees de selva per plan­tar-hi soja, s’hi ha posat bes­tiar, fomen­ten la mine­ria il·legal, que con­ti­nua uti­lit­zant mer­curi que des­tru­eix la fauna i la flora dels rius, l’explo­ten fins al límit i no els fa res que a la llarga allò es con­ver­teixi en un desert. A més, con­si­de­ren que els indígenes, els pri­mers pro­pi­e­ta­ris de la terra, no tenen drets i alguns els con­si­de­ren bèsties. Les milícies pri­va­des dels ter­ra­ti­nents han assas­si­nat i tor­tu­rat molts líders. Ara les mul­ti­na­ci­o­nals mine­res amb seu a Rio de Janeiro són a l’Ama­zo­nes, incen­ti­vant els cari­pei­ros, els bus­ca­dors d’or, en àrees pro­te­gi­des. Espo­lien i des­tru­ei­xen la selva amb grans màqui­nes, helicòpters, i allà on hi havia poblats indígenes aixe­quen assen­ta­ments amb cases de joc, gaso­li­ne­res, prostíbuls... La res­posta és reac­ci­o­nar con­tra la injustícia; com va dir el bisbe Casaldàliga: “Si ens posem del cos­tat dels indígenes i els peons, ens posem en con­tra del sis­tema polític impe­rant.”

Edu­ardo, que és dipu­tat per São Paulo, és cone­gut per la seva posició en con­tra del matri­moni entre per­so­nes del mateix sexe, la política de quo­tes, la cri­mi­na­lit­zació del comu­nisme i per bus­car una guerra amb Veneçuela. Fa el paper de con­tacte entre el govern i Steve Ban­non, que li fa de con­se­ller, però també és el que fa de pont amb Vox aquí i amb l’extrema dreta lla­ti­no­a­me­ri­cana. L’altre fill, Car­los, té un depar­ta­ment al palau pre­si­den­cial cone­gut com el “gabi­net de l’odi”, des­ti­nat a crear notícies fal­ses i a des­pres­ti­giar tot­hom que s’oposa al govern del seu pare. Uti­litza les tècni­ques fei­xis­tes i no li tre­mola el pols a l’hora d’acu­sar els cape­llans que tre­ba­llen amb els pobres, els intel·lec­tu­als, els artis­tes i els líders soci­als.

Crec que sí, conec el meu país i veig el futur amb opti­misme. Com va pas­sar con­tra la dic­ta­dura, la gent obrirà els ulls i veurà que els han enga­nyat. Les enques­tes estan a favor de Lula i fins i tot O Globo ha dei­xat Bol­so­naro i ha fet edi­to­ri­als avi­sant del perill que el país cai­gui en una dic­ta­dura. Això no treu que no hi hagi com­pli­ca­ci­ons. Bol­so­naro no està dis­po­sat a per­dre i ha tret el seu dis­curs més fei­xista. Ja ha avi­sat que si passa a la segona volta no hi haurà pre­so­ners, i que si torna al palau pre­si­den­cial, a l’opo­sició només li que­da­ran tres sor­ti­des: l’exili, l’assas­si­nat o la ponta da praia (‘la punta de la platja’), que és el mètode de des­a­pa­ri­ci­ons que va apren­dre amb els dic­ta­dors de Xile i l’Argen­tina, mit­jançant el qual els pre­so­ners eren llançats des d’un avió i se’ls empas­sava el mar.