Criticar les xarxes socials de forma genèrica, posant-ho tot al mateix sac, és com criticar la vida en el seu conjunt. I això depèn de amb qui et relaciones. Sempre som lliures de triar a qui volem llegir o a qui volem seguir. No podem perdre temps amb gent que de vegades ens intoxica. Crec que depèn de l’ús que en facis. En el meu cas, he de dir que ha estat una experiència molt enriquidora. No tenia ni idea que això aniria a parar aquí.

La llengua i les emocions ens uneixen molt. Cada dia, a banda de les dites, publico pensaments, emocions. En el fons, penso que les dites no estan tan lluny d’això. També expliquen el nostre comportament. Potser és la complicitat, el desig de saber de nosaltres mateixos, les ganes de jugar i de relacionar-nos amb els altres, l’estima per la llengua o una mica de tot això.

Totalment. Em fa mal a dins pensar que aquest llegat immens que tenim es pugui perdre. Jo tinc molt present la figura del meu pare. I el meu pare, sempre que ens volia dir alguna cosa seriosa ens deixava anar una dita. Ens deia, per exemple: “Recorda que tal faràs, tal trobaràs!” A part del meu pare, també he estat treballant amb gent gran i m’adono que les dites, igual que les cançons, remouen les emocions. I no podem deixar perdre tot això, perquè és la nostra ànima, la nostra essència. Si ho perdem, les paraules serien un mecanisme només, una cosa freda. En canvi, al darrere de les dites hi ha una riquesa.

No és un llibre que apareix de cop i volta. Fa dos anys vaig començar a posar dites catalanes a Twitter perquè és un món que m’agrada moltíssim, perquè a casa el meu pare era un amant de la paremiologia. Jo soc de Vilanova i la Geltrú i allà se’n diuen moltes. Un dia vaig posar unes dites a Twitter i en un primer moment no em van fer gaire cas, però alguna feia molta gràcia i de cop es disparava. A poc a poc, em vaig adonar que aquest món genera molta complicitat, més de la que ens pensem, que no som prou conscients de la importància de les dites i del fet que diuen molt de nosaltres, de la nostra manera de ser, del nostre tarannà, de la saviesa dels nostres avantpassats, de la família, de la possibilitats d’entendre’s amb uns quants mots. A mesura que anava veient que la gent s’hi anava implicant, jo també m’hi anava engrescant més. No sabia què passaria. Era un divertiment, un engrescament, una complicitat, una manera de recordar.

Quan portava un any, algú em va començar a dir: “Fes-ne un recull i així ho tindrem en paper i no s’aniran perdent.” En aquell moment ho veia molt complicat, però cap al segon any em vaig decidir i vaig fer el llibre. Tant és així que ara penso: “Què estem fent? Hem de fer consciència perquè no es perdin les dites, perquè no es perdi el català!” No podem viure pensant que això es deia abans i que és una pena que es perdi. Seria feliç si a les escoles es treballessin. És una forma d’anar més enllà de la gramàtica i d’unir la ciència, la cultura. Introduir les dites a la classe també és una manera de treballar valors, tradicions.

El primer pas natural per unir-se a una comunitat és aprendre’n la llengua. La immediatesa ens ha fet perdre moltes coses, començant per la pulcritud de la llengua. Escrivim ràpid, i sembla que si ens entenem ja n’hi ha prou. Si fóssim conscients que la nostra llengua es pot perdre i pot desaparèixer, segurament ens posaríem més les piles i no canviaríem de llengua amb tanta rapidesa.

La majoria de les dites (i encara en tinc més) són del recull del meu pare, però també en tinc de la gent que comparteix una dita que es diu a la seva comarca o a la seva família. La interacció amb les persones ha destapat un univers infinit. També he de dir que intento tractar-ho de forma fresca, simpàtica, divertida. No és un tractat científic, no és una exploració. Tenim persones com en Víctor Pàmies, que és un fantàstic paremiòleg, que ho fan des del vessant científic, intentant rastrejar-ne els orígens. A l’hora de fer el recull, vaig pensar que es podia fer des d’un altre vessant, dues per a cada dia i que una persona gran pogués dir: “Mira, aquesta la deien a casa!”

Això és infinit. En tenim per a donar i per a vendre, mai més ben dit. N’he posat 730 però en tinc més de 2.000, o sigui que n’hi ha per a dos o tres anys més. I segur que la gent amb què interactuo ara o la que s’hi afegirà en el futur n’aportaran moltes més.

Una de les coses que més m’impressiona és l’estimació de les persones per la seva llengua, per la riquesa de les dites, per fer consciència del valor i la magnitud de les nostres dites. Podríem parlar enllaçant una dita amb una altra. És un món molt ric. Una de les coses que més m’ha sobtat és la diversitat de les persones que s’interessen per les dites. Tothom a casa n’ha sentit a dir, les té presents. És un llenguatge dins el llenguatge. La gent catalana és la que en gaudeix més, però també hi ha gent que posa el traductor i s’hi interessa. Entenc que desperti interès, perquè té molta més importància de la que nosaltres pensem. I me n’he adonat fent-ho.

L’altre dia em van passar una captura de pantalla d’un programa que es fa a televisió i que parla de dites. Totes les iniciatives sumen. Jo em vaig oferir per anar a les escoles. Allò més important és que la unió de totes les persones que fem camí cada dia compartint les nostres dites, refranys, frases fetes i locucions, ha tingut un pes significatiu a l’hora de revifar i actualitzar el món de la paremiologia. I això em fa feliç.