“Les dites són un llenguatge dins del llenguatge”

Cri­ti­car les xar­xes soci­als de forma genèrica, posant-ho tot al mateix sac, és com cri­ti­car la vida en el seu con­junt. I això depèn de amb qui et rela­ci­o­nes. Sem­pre som lliu­res de triar a qui volem lle­gir o a qui volem seguir. No podem per­dre temps amb gent que de vega­des ens into­xica. Crec que depèn de l’ús que en facis. En el meu cas, he de dir que ha estat una experiència molt enri­qui­dora. No tenia ni idea que això ani­ria a parar aquí.

La llen­gua i les emo­ci­ons ens unei­xen molt. Cada dia, a banda de les dites, publico pen­sa­ments, emo­ci­ons. En el fons, penso que les dites no estan tan lluny d’això. També expli­quen el nos­tre com­por­ta­ment. Pot­ser és la com­pli­ci­tat, el desig de saber de nosal­tres matei­xos, les ganes de jugar i de rela­ci­o­nar-nos amb els altres, l’estima per la llen­gua o una mica de tot això.

Total­ment. Em fa mal a dins pen­sar que aquest lle­gat immens que tenim es pugui per­dre. Jo tinc molt pre­sent la figura del meu pare. I el meu pare, sem­pre que ens volia dir alguna cosa seri­osa ens dei­xava anar una dita. Ens deia, per exem­ple: “Recorda que tal faràs, tal tro­baràs!” A part del meu pare, també he estat tre­ba­llant amb gent gran i m’adono que les dites, igual que les cançons, remo­uen les emo­ci­ons. I no podem dei­xar per­dre tot això, perquè és la nos­tra ànima, la nos­tra essència. Si ho per­dem, les parau­les serien un meca­nisme només, una cosa freda. En canvi, al dar­rere de les dites hi ha una riquesa.

No és un lli­bre que apa­reix de cop i volta. Fa dos anys vaig començar a posar dites cata­la­nes a Twit­ter perquè és un món que m’agrada moltíssim, perquè a casa el meu pare era un amant de la pare­mi­o­lo­gia. Jo soc de Vila­nova i la Geltrú i allà se’n diuen mol­tes. Un dia vaig posar unes dites a Twit­ter i en un pri­mer moment no em van fer gaire cas, però alguna feia molta gràcia i de cop es dis­pa­rava. A poc a poc, em vaig ado­nar que aquest món genera molta com­pli­ci­tat, més de la que ens pen­sem, que no som prou cons­ci­ents de la importància de les dites i del fet que diuen molt de nosal­tres, de la nos­tra manera de ser, del nos­tre tarannà, de la savi­esa dels nos­tres avant­pas­sats, de la família, de la pos­si­bi­li­tats d’enten­dre’s amb uns quants mots. A mesura que anava veient que la gent s’hi anava impli­cant, jo també m’hi anava engres­cant més. No sabia què pas­sa­ria. Era un diver­ti­ment, un engres­ca­ment, una com­pli­ci­tat, una manera de recor­dar.

Quan por­tava un any, algú em va començar a dir: “Fes-ne un recull i així ho tin­drem en paper i no s’ani­ran per­dent.” En aquell moment ho veia molt com­pli­cat, però cap al segon any em vaig deci­dir i vaig fer el lli­bre. Tant és així que ara penso: “Què estem fent? Hem de fer consciència perquè no es per­din les dites, perquè no es perdi el català!” No podem viure pen­sant que això es deia abans i que és una pena que es perdi. Seria feliç si a les esco­les es tre­ba­lles­sin. És una forma d’anar més enllà de la gramàtica i d’unir la ciència, la cul­tura. Intro­duir les dites a la classe també és una manera de tre­ba­llar valors, tra­di­ci­ons.

El pri­mer pas natu­ral per unir-se a una comu­ni­tat és apren­dre’n la llen­gua. La imme­di­a­tesa ens ha fet per­dre mol­tes coses, començant per la pul­cri­tud de la llen­gua. Escri­vim ràpid, i sem­bla que si ens ente­nem ja n’hi ha prou. Si fóssim cons­ci­ents que la nos­tra llen­gua es pot per­dre i pot des­a­parèixer, segu­ra­ment ens posaríem més les piles i no can­viaríem de llen­gua amb tanta rapi­desa.

La majo­ria de les dites (i encara en tinc més) són del recull del meu pare, però també en tinc de la gent que com­par­teix una dita que es diu a la seva comarca o a la seva família. La interacció amb les per­so­nes ha des­ta­pat un uni­vers infi­nit. També he de dir que intento trac­tar-ho de forma fresca, simpàtica, diver­tida. No és un trac­tat científic, no és una explo­ració. Tenim per­so­nes com en Víctor Pàmies, que és un fantàstic paremiòleg, que ho fan des del ves­sant científic, inten­tant ras­tre­jar-ne els orígens. A l’hora de fer el recull, vaig pen­sar que es podia fer des d’un altre ves­sant, dues per a cada dia i que una per­sona gran pogués dir: “Mira, aquesta la deien a casa!”

Això és infi­nit. En tenim per a donar i per a ven­dre, mai més ben dit. N’he posat 730 però en tinc més de 2.000, o sigui que n’hi ha per a dos o tres anys més. I segur que la gent amb què interac­tuo ara o la que s’hi afe­girà en el futur n’apor­ta­ran mol­tes més.

Una de les coses que més m’impres­si­ona és l’esti­mació de les per­so­nes per la seva llen­gua, per la riquesa de les dites, per fer consciència del valor i la mag­ni­tud de les nos­tres dites. Podríem par­lar enllaçant una dita amb una altra. És un món molt ric. Una de les coses que més m’ha sob­tat és la diver­si­tat de les per­so­nes que s’interes­sen per les dites. Tot­hom a casa n’ha sen­tit a dir, les té pre­sents. És un llen­guatge dins el llen­guatge. La gent cata­lana és la que en gau­deix més, però també hi ha gent que posa el tra­duc­tor i s’hi interessa. Entenc que des­perti interès, perquè té molta més importància de la que nosal­tres pen­sem. I me n’he ado­nat fent-ho.

L’altre dia em van pas­sar una cap­tura de pan­ta­lla d’un pro­grama que es fa a tele­visió i que parla de dites. Totes les ini­ci­a­ti­ves sumen. Jo em vaig ofe­rir per anar a les esco­les. Allò més impor­tant és que la unió de totes les per­so­nes que fem camí cada dia com­par­tint les nos­tres dites, refranys, fra­ses fetes i locu­ci­ons, ha tin­gut un pes sig­ni­fi­ca­tiu a l’hora de revi­far i actu­a­lit­zar el món de la pare­mi­o­lo­gia. I això em fa feliç.