“Sense gestió del territori, no hi haurà capacitat d’extinció”

A prin­ci­pis de maig, es pre­sen­tava una situ­ació molt simi­lar a la de l’any pas­sat, però hem tin­gut calor molt forta durant el maig i ara hi tor­nem al mes de juny, amb tem­pe­ra­tu­res de 40 graus, que es tor­na­ran a repe­tir pels volts de Sant Joan. La vege­tació està molt tocada i ha pujat el nivell de risc; per tant, espe­rem un estiu més mogut que el del 2021 i molt més movi­ment al sec­tor de la vall del Segre, a la Cata­lu­nya Cen­tral i al sec­tor del Gar­raf.

A Cata­lu­nya en els dar­rers deu anys hi ha hagut un canvi de tendència, i això es nota perquè s’està començant a exe­cu­tar pre­visió d’incen­dis: hi ha fran­ges, hi ha gestió fores­tal i hi ha molta pla­ni­fi­cació en aquest sen­tit. No estem al nivell que hauríem d’estar, però s’està avançant, i aquest hivern hi ha hagut un punt d’inflexió perquè la Gene­ra­li­tat ha mul­ti­pli­cat els pres­su­pos­tos en gestió fores­tal i s’està començant a moure. Això ha pas­sat aquest hivern, però no són acci­ons que es facin d’avui per demà, i la millora es veurà en els pro­pers tres o qua­tre anys.

En l’àmbit de país és un tema que, a diferència de fa deu anys, comença a estar sobre la taula. Cata­lu­nya ha de com­pa­gi­nar la pro­tecció de la seva bio­di­ver­si­tat i dels seus eco­sis­te­mes amb la defensa d’aquests eco­sis­te­mes de diver­si­tat, i la tendència és inver­tir en pre­venció d’incen­dis. En els dar­rers anys s’ha dis­cu­tit molt i ara s’ha fet el pas defi­ni­tiu d’aug­men­tar la dotació pres­su­postària. L’expressió que el foc s’apaga a l’hivern –una expressió encu­nyada per Jordi Peix quan era direc­tor de Medi Natu­ral– és certa, però el que hem de dir és que l’extinció d’incen­dis es fa durant tot l’any si com a soci­e­tat som cons­ci­ents del pro­blema. No només hem de fer gestió fores­tal, sinó que hem de ser capaços, com a ciu­ta­dans i com a soci­e­tat, de fer una eco­no­mia rural activa i fomen­tar un pai­satge mosaic. Cata­lu­nya ha pas­sat d’un 34 a un 70% de massa fores­tal des que es va crear el cos de bom­bers. La superfície del país que pot cre­mar s’ha dupli­cat, els bos­cos han aug­men­tat. Cata­lu­nya és ara un país de bosc, i aquests bos­cos s’han de cui­dar bé. Hi ha d’haver gestió del ter­ri­tori: s’ha de pla­ni­fi­car, s’ha de pri­o­rit­zar i s’ha d’exe­cu­tar. I això implica uns pro­ces­sos llargs, uns pro­ces­sos de res­pon­sa­bi­li­tat, uns pro­ces­sos d’acords que són com­pli­cats.

En aquests moments no podem pen­sar que tot és defen­sa­ble. Quan hi ha un incendi fores­tal s’han de pren­dre deci­si­ons, i aques­tes deci­si­ons impli­quen saber què és el que podem defen­sar, què és el que no podem defen­sar i també què no es podrà defen­sar si deci­dim defen­sar una cosa con­creta. No tot és pos­si­ble, i les deci­si­ons sobre què es pot defen­sar i què no es pot defen­sar depe­nen de la gestió que has fet abans i de les deci­si­ons que has pres abans. El que no podem enten­dre és que un país que tenia una com­par­ti­men­tació basada en una eco­no­mia rural esti­gui des­a­pa­rei­xent. Això és una decisió política de país, i no podem alar­mar-nos perquè hi ha incen­dis fores­tals si no s’ha fet res abans pel medi. I no fer res vol dir també com con­su­mim, com pla­ni­fi­quem i què pri­o­rit­zem. Ara, per exem­ple, hem fet un pla d’ener­gies reno­va­bles i hem deci­dit que posa­rem pla­ques solars i parcs eòlics en molts indrets del ter­ri­tori. Això tindrà un impacte que assu­mi­rem perquè hi ha un acord de país al dar­rere. En el cas de la pre­venció d’incen­dis també hi ha un impacte sobre el ter­ri­tori, i sovint les acci­ons s’atu­ren per aquest tema d’impacte.

Per exem­ple, vols fer un des­bros­sa­ment i et diuen que té un impacte sobre una espècie pro­te­gida o sobre una zona amb un valor natu­ral i s’atura. El que és impen­sa­ble és que al mateix lloc on has posat 60 molins la mateixa admi­nis­tració digui que això no té impacte i que fer un estas­sada de retenció d’incen­dis sí que en té. És con­tra­dic­tori, no? Una cosa va per un pro­ce­di­ment admi­nis­tra­tiu i l’altra cosa té un acord de país que ha esta­blert que és una neces­si­tat i que, per tant, va tirant enda­vant tant sí com no.

Sí, ara s’inver­ti­ran 72 mili­ons d’euros en pre­venció d’incen­dis i se’n dis­tri­bui­ran 18 cada any, i això és un aug­ment. Aquí hi haurà més diners per a gestió, però tot i així encara falta arri­bar a acords polítics per això que comen­tava, perquè hi ha molta pla­ni­fi­cació d’incen­dis que podrien fer volun­ta­ris fores­tals, ajun­ta­ments o ADF i que al final no s’exe­cuta per pro­ble­mes medi­am­bi­en­tals.

Han d’anar a gestió fores­tal, a pre­pa­rar can­vis per si hi ha un incendi poder-lo deli­mi­tar. Si van a extinció d’incen­dis serà un fracàs, perquè voldrà dir que el ter­ri­tori no millo­rarà i con­ti­nu­a­rem amb el nos­tre pro­blema de canvi climàtic que fa que els incen­dis siguin més ràpids i més inten­sos. El que neces­si­tem és gestió de ter­ri­tori perquè els incen­dis siguin més lents i menys inten­sos per poder-los apa­gar, ja que si con­ti­nuem com ara, és igual el nom­bre de recur­sos que tin­guem perquè no els podrem apa­gar. I aquest és el mis­satge que hem d’enten­dre. Si no hi ha gestió del ter­ri­tori, no hi haurà capa­ci­tat d’extinció per molts recur­sos que tin­guem, i això anirà can­vi­ant a tot el món, perquè és la tendència en l’àmbit mun­dial. Per tant, aquests diners han d’anar a crear mosaic agrícola fores­tal, a la gestió fores­tal, amb zones més acla­ri­des i la diver­si­fi­cació dels espais per crear estruc­tu­res fores­tals. No pot ser que un foc es trobi amb un mosaic con­tinu i homo­geni de bos­cos estres­sats.

Un bosc que no arriba a final de mes, que no té prous recur­sos per man­te­nir la vege­tació que té. Hi ha més vege­tació xuclant aigua que aigua per beure i, per tant, no poden viure tots. Tenim bos­cos que van néixer en un clima en els anys cin­quanta i sei­xanta i que ara han de viure en un altre clima dife­rent, per tant, esta­ven adap­tats a viure en unes con­di­ci­ons que ara no tenen i per això estan estres­sats i dèbils i és més fàcil que cre­min. Això és com una família que té un nivell de vida a par­tir d’un sou: si de sobte les con­di­ci­ons de vida són més cares, el sou no li arriba. I si a més li abai­xen aquest sou, ja no pot viure en aquell lloc i ha de mar­xar o ha de mal­viure.

Per això hem de ser capaços de ges­ti­o­nar els nos­tres bos­cos i aju­dar-los a pas­sar aquest tràngol. El que no pot ser és no fer res, tot i veure que estan mala­ment, i resar cada any perquè no hi hagi un incendi i ho per­dem tot. Aquí la clau no és si apa­guem o si no apa­guem un incendi, la clau és si serem capaços de pre­ser­var tota la diver­si­tat i el valor dels nos­tres bos­cos per a la pro­pera gene­ració. I això vol dir pren­dre deci­si­ons ara per al bé comú de demà. Què és el que neces­si­tarà el nos­tre ter­ri­tori d’aquí a vint anys amb el canvi climàtic? Quins són els bos­cos que hem de defen­sar tant sí com no? Quins bos­cos són els que hem de ges­ti­o­nar? Quina estruc­tura d’eco­no­mia rural neces­si­tem al ter­ri­tori? No podem tenir un ter­ri­tori con­tinu i aban­do­nat. No podem viure a la ciu­tat i només recor­dar-nos del bosc el dia que crema, perquè això ens situa en una soci­e­tat amb molts pocs valors.

Hem de ser capaços de con­su­mir i crear eco­no­mia al nos­tre ter­ri­tori. Si no afa­vo­rim gens el sec­tor pri­mari, morirà. Si no hi ha inversió al ter­ri­tori rural i no el fem atrac­tiu, la gent no hi anirà viure. De la mateixa manera que fem una auto­pista de tres car­rils perquè és neces­sari per al país, el país neces­sita un mosaic agrícola, sinó el pai­satge no podrà aguan­tar i al final els incen­dis del rerepaís arri­ba­ran al lito­ral i a les zones indus­tri­als. Lla­vors ens quei­xa­rem, però ja fa anys que ho anem dient i que anem avi­sant. Hi ha una emergència de país, i la feina dels bom­bers és avi­sar. A par­tir d’aquí, s’han de pren­dre deci­si­ons a llarg ter­mini, perquè el que ens tro­ba­rem aquest estiu ja fa vint anys que s’està acu­mu­lant, perquè és fruit de la cli­ma­to­lo­gia d’enguany i de l’estruc­tura de país que hem creat els últims vint o trenta anys.

Pots pren­dre deci­si­ons! Viure en una ciu­tat té uns cos­tos com a país, perquè s’hi ha de por­tar el men­jar, s’hi ha de por­tar ener­gia i hi has de por­tar mol­tes coses. Ara bé, si tu trac­tes fis­cal­ment la gent igual, i a la ciu­tat la gent té més ser­veis que als pobles, és molt difícil que facis que els pobles crei­xin. Hem de pren­dre deci­si­ons estruc­tu­rals de país. No ens hem de lamen­tar, sinó pren­dre deci­si­ons estruc­tu­rals. Per exem­ple, si fixo el preu mínim que ha de tenir el raïm, les explo­ta­ci­ons de vinya fun­ci­o­na­ran. La gent ha d’enten­dre que no només par­lem del valor de mer­cat del vi que pro­du­ei­xes, sinó que és també el valor de mosaic que pro­du­ei­xen aque­lles vinyes i el valor de bio­di­ver­si­tat. Pro­te­geix les vinyes i pro­te­giràs la bio­di­ver­si­tat. Aquí el raïm es paga a 18 cèntims i a França a 4 euros. Aquest vi sor­tirà al mer­cat i es vendrà a un preu més alt perquè es un com­promís com a país i la gent del país sap que aquell vi crea un pai­satge. A Cata­lu­nya no hi ha aquesta consciència però l’hem de crear.

L’admi­nis­tració pot fer més. Els pro­duc­tes locals podrien tenir una fis­ca­li­tat dife­rent o es pot dema­nar als men­ja­dors esco­lars que s’aposti per un pro­ducte i no per un altre. I així mil deci­si­ons que es podrien pren­dre i no pre­nem. Hem de crear polítiques per incen­ti­var la capa­ci­tat de viure en aquest ter­ri­tori; ja ha pas­sat l’època de pren­dre deci­si­ons peti­tes, ara calen deci­si­ons reals per can­viar la dis­tri­bució i l’eco­no­mia del nos­tre ter­ri­tori, per crear mosaic, per crear cer­tesa de país, perquè això és el que cotitza al mer­cat. I Cata­lu­nya cada vegada és més incerta, perquè pots fer una inversió en aquest país i després que un incendi t’ho devasti tot de dalt a baix i de dreta a esquerra. Això com­puta als mer­cats, i Cata­lu­nya no està com­pu­tant cor­rec­ta­ment.

S’ha de dir: “Aquí no es pot cons­truir, i si cons­tru­ei­xes t’has d’auto­pro­te­gir.” El que no pot ser és que qui té diners es pugui fer una casa en qual­se­vol lloc però que lla­vors el ser­vei de bom­bers, que és públic i per a tot­hom igual, hagi de pro­te­gir abans la casa que no pas el bosc, que és de tots. Estem cre­ant un sis­tema de deci­si­ons i de ser­vei públic capi­ta­lista. A Valli­rana el 2013 hi va haver un incendi i tots els recur­sos es van cen­trar a sal­var la urba­nit­zació, perquè pri­mer s’han de pro­te­gir per­so­nes, després béns i, per aca­bar, la massa fores­tal, i una senyora va fer una denúncia perquè s’havia dei­xat cre­mar el bosc que era de tots per sal­var les cases d’unes per­so­nes que no havien pres cap mesura d’auto­pro­tecció. Aquest debat està sobre la taula i ens l’hem de pren­dre seri­o­sa­ment.

Hi ha molts llocs a Cata­lu­nya, començant per Bos­cos a Tar­ra­gona, ja que ara, amb la con­tinuïtat de pai­satge, aquesta urba­nit­zació s’ha con­ver­tit en un punt calent i hi podem tenir un pro­blema. Cal gestió, i la gent que viu allà ha d’enten­dre que els bos­cos del vol­tant s’han d’acla­rir. Però quan ho fas hi ha pro­tes­tes veïnals i dels grups eco­lo­gis­tes. Hi ha molt poc conei­xe­ment d’eco­lo­gia fores­tal i molt poca com­prensió fores­tal. Nosal­tres volem que con­tinuï el bosc, però neces­si­tem gestió fores­tal, perquè si no ens arris­quem a per­dre-ho tot per no haver estat capaços de pren­dre deci­si­ons. Hem de madu­rar com a soci­e­tat i no podem creure que tot se solu­ci­o­narà perquè vindrà algú i ens ho arre­glarà. Hi ha pro­ble­mes que s’han de solu­ci­o­nar estruc­tu­ral­ment i que no es poden igno­rar espe­rant que enguany no passi res, i qui dia passa any empeny. El canvi climàtic, en acce­le­rar el clima, fa que les coses vagin més ràpides i es facin més evi­dents, i pel que fa a extinció d’incen­dis, coses que en els anys noranta eren pas­sa­bles ara ja no ho són.

Sí, un incendi de sisena gene­ració cor­res­pon bàsica­ment a un incendi que es com­porta d’una manera més ràpida i més intensa del que seria nor­mal pel tipus d’estruc­tura fores­tal que té i pel tipus de mete­o­ro­lo­gia que té, i això és així pel con­text de canvi climàtic que ha pro­vo­cat estrès als bos­cos, que estan més secs i més dèbils del que ho hau­rien d’estar. I per això són incen­dis més peri­llo­sos. La solució és tor­nar a una situ­ació de bosc sa. Això s’acon­se­gui­ria amb més recur­sos i si no s’hi poden des­ti­nar, hem de fer que hi hagi menys arbres perquè es puguin repar­tir els recur­sos que hi ha i viure més bé.

Només el pots apa­gar amb estratègia. Has de pen­sar on l’apa­garàs, has de pre­pa­rar l’esce­nari i has de con­duir l’incendi i con­te­nir-lo. Ja no és una extinció directa. I això implica enten­dre l’incendi, saber el que pots fer, saber el que no vols que faci i anar-ne reduint la inten­si­tat.

Va ser un incendi que en mitja hora va fer un com­por­ta­ment que no es podria pre­veure pel conei­xe­ment que teníem lla­vors; ara tam­poc hi podríem fer res, però a par­tir d’aquest es va veure amb altres incen­dis que hi ha haver a Anda­lu­sia, Galícia, Califòrnia o Por­tu­gal –el 2017, amb molts morts– que hi ha coses que estan can­vi­ant. A patir d’aquí ens ado­nem, mun­di­al­ment, que cal can­viar la manera d’actuar perquè són incen­dis que tenen la capa­ci­tat de can­viar el seu com­por­ta­ment, perquè són capaços de domi­nar l’entorn i de can­viar la mete­o­ro­lo­gia de grans zones. I això vol dir pen­sar dife­rent. A par­tir de lla­vors, can­via l’estratègia, i el que fem és pen­sar què és el que no vols que faci l’incendi i evi­tar qual­se­vol pos­si­bi­li­tat que l’incendi canviï i faci coses dife­rents del que tu espe­res que faci, anar-lo acor­ra­lant perquè no tin­gui capa­ci­tat de reac­ci­o­nar. Tota aquesta manera d’enten­dre els incen­dis arranca a Horta de Sant Joan i s’acaba con­cre­tant el 2017 amb tot el que va pas­sar a Por­tu­gal i Grècia. Els Bom­bers de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya vam estar lide­rant aquest procés, que és un procés glo­bal en l’àmbit euro­peu.

Tots som un pol­vorí a escala mun­dial. El pro­blema és que els nos­tres bos­cos han de can­viar. Els bos­cos que tenim, tal com els conei­xem, mar­xa­ran i en vin­dran de nous, és un procés de canvi gene­ra­ci­o­nal, i això és el que hem d’enten­dre, que un arbre jove només pot créixer on ara hi ha un arbre vell si aquest mor. Neces­si­tem més conei­xe­ment d’eco­lo­gia fores­tal perquè neces­si­tem enten­dre què està pas­sant. Com a espècie humana no hem de ser un pro­blema, sinó part de la solució, ajun­tant els bos­cos i no inten­tat evi­tar els can­vis. Aquest canvi és a escala glo­bal i no passa res, els bos­cos s’han d’adap­tar al nou clima. El que hauríem de fer és uti­lit­zar cre­a­ti­va­ment el procés de canvi per millo­rar els bos­cos del demà, perquè si no el que tin­drem serà fruit dels fra­cas­sos d’avui.

Si volem que d’aquí a vint-i-cinc anys hi hagi bos­cos hem de ser capaços de pren­dre deci­si­ons ara, perquè neces­si­tem bos­cos que comen­cin a arre­lar ara amb el nou clima, perquè els bos­cos vells que tenim ara d’aquí a vint-i-cinc anys no podran viure amb el clima que tin­drem i, per tant, no tin­drem bos­cos.

Ges­ti­o­nar bos­cos i començar a afa­vo­rir el seu procés d’evo­lució, ja sigui obrint forats o ges­ti­o­nant que hi hagi per­tor­ba­ci­ons a través d’herbívors, a través de pla­gues. Neces­si­tem crear un mosaic fores­tal on tin­guem tots tipus d’estruc­tu­res fores­tals dife­rents.

S’han de pren­dre deci­si­ons polítiques com­ple­xes per fer-ho pos­si­ble. I això vol dir pri­o­rit­zar el país i no pri­o­rit­zar l’asfalt i les ciu­tats. Vol dir pri­o­rit­zar el país perquè aquest asfalt i aques­tes ciu­tats s’aguan­ten si al dar­rere hi ha un país. Si no hi ha un país al dar­rere, aques­tes ciu­tats cau­ran perquè no seran com­pe­ti­ti­ves glo­bal­ment.

Els incen­dis són la febre del pro­blema que tenim. Els bom­bers poden fer abai­xar la febre, però del que es tracta és d’ata­car el que ens està cre­ant aquesta febre, i el virus és l’aban­do­na­ment total del ter­ri­tori i que no tenim una estruc­tura de país. La solució és com­plexa i s’han de pren­dre deci­si­ons en l’aspecte pres­su­pos­tari i polític. La inversió en el sec­tor pri­mari està a baix de tot del con­junt d’inver­si­ons que es fan, i amb això ja veus clar quina és la política de país, que és zero ter­ri­tori. El pagès pot­ser només repre­senta un 2% de la població activa, però pel que fa a segu­re­tat pro­du­eix molt més, perquè un incendi bai­xant per la vall del Llo­bre­gat i cre­mant tots els polígons indus­tri­als des de Mar­to­rell fins a Sant Boi... col·lapsa el país. I si tu tens 90 morts a la Costa Brava, l’estiu següent no hi anirà ningú. I això abans t’ho garan­tia un mosaic agrícola, que no rebia ni un duro de bene­fici ni del sec­tor indus­trial ni del sec­tor turístic. Al pagès només se li reco­neix el pro­ducte agrícola, però també crea segu­re­tat a tota l’estruc­tura del país, i això no li reco­neix ningú.

Tots estem al mateix nivell: iden­ti­fi­cant el pro­blema, i no hi ha ningú que hi hagi posat més solu­ci­ons que d’altres. Som molt durs quan diem que Cata­lu­nya va mala­ment, però Cata­lu­nya ha iden­ti­fi­cat el pro­blema i en aquest aspecte anem una mica al davant. No tenim un refe­rent a qui seguir, sinó que l’estem fabri­cant nosal­tres.