“El sistema judicial ens revictimitza”

Tot pot lli­gar amb ser femi­nista, i tant! Al final, el que volem les femi­nis­tes és que acabi aquesta desi­gual­tat tan dura per a les dones. És nor­mal que esti­guem can­sa­des, perquè car­re­guem amb la nos­tra experiència i també amb la història col·lec­tiva de mol­tes gene­ra­ci­ons. Hem anat sos­te­nint els nos­tres trau­mes, però també els trau­mes col·lec­tius, i arriba un punt que t’ado­nes que ens havien dit que el món era neu­tre i no, de neu­tre res de res. Tot està esbi­ai­xat per la mirada patri­ar­cal. Viure en el femi­nisme i des dels femi­nis­mes és molt dur, perquè prens consciència que real­ment el món que t’han expli­cat és esbi­ai­xat, i en aquest món, com a dona, tens un paper secun­dari o ter­ci­ari, i ocu­par el nos­tre espai genera un can­sa­ment bru­tal.

El femi­nisme m’ha sal­vat la vida, perquè m’han ense­nyat que un altre tipus de món és pos­si­ble. És cert, però, que man­tens una lluita cons­tant amb tu mateixa i amb el món, perquè t’ado­nes com tens d’inte­grat el patri­ar­cat i t’ado­nes que el món repro­du­eix cons­tant­ment el sis­tema de desi­gual­tat. Evi­dent­ment que estem esgo­ta­des, i hi tenim tot el dret. I també tenim tot el dret a posar nom a aquest sen­ti­ment de culpa per estar esgo­ta­des. Però així i tot, seguim com­plint amb allò que s’espera de nosal­tres. És un sis­tema tan extre­ma­da­ment per­vers i el tenim tan ino­cu­lat que a nosal­tres matei­xes ens costa tallar deter­mi­nats rols o expec­ta­ti­ves.

Sem­pre ens han con­si­de­rat objec­tes i no ens han permès ser sub­jec­tes. Objec­tes dels homes, dels caps que són homes, d’un sis­tema que ens vol d’una deter­mi­nada manera. Per això el títol Quan cri­dem els nos­tres noms és una manera de cri­dar les nos­tres iden­ti­tats, de començar a recu­pe­rar qui som i dir: “Ei, soc aquí!” Pri­mer ens ho hem de dir a nosal­tres matei­xes, perquè ens han inten­tat empe­ti­tir tant! I ho han acon­se­guit. Ens han fet sen­tir minúscu­les davant d’un món que cons­tant­ment ens està agre­dint. I has d’anar donant res­pos­tes a tota hora a allò que està fora, així que tenim mol­tes difi­cul­tats per mirar dins: “Qui soc?” No tenim prou espai. A més, ens han negat el nos­tre propi relat comu­nal, aquesta huma­ni­tat feme­nina, que jo ano­meno. Ens han fal­tat molts refe­rents. Pensa en les nos­tres famílies. Si algú tenia presència a l’espai públic eren els homes. D’elles deien que era molt bona dona, que cui­nava molt bé..., però no hem sabut qui eren real­ment. El patri­ar­cat ha trin­xat les nos­tres històries, ens silen­cia. Si et silen­cien i no tens refe­rents, estàs per­duda. Cri­dar els nos­tres noms és una manera de rei­vin­di­car les nos­tres iden­ti­tats i de començar a ocu­par l’espai que sem­pre se’ns ha negat.

...cul­pa­bles, malin­ten­ci­o­na­des... Sem­pre se’ns ha inten­tat cons­truir amb uns mapes men­tals molt limi­tats i als quals hem de donar res­posta. Si et mous d’aquest marc tens la sen­sació que estàs en el buit. I com que no tens refe­rents d’altra gent, de vega­des ni de tu mateixa...! El patri­ar­cat marca com hem de ser les dones –també els homes–, com ens hem de com­por­tar. Quan des­cons­tru­ei­xes tot això de vega­des fa una mica de por.

És que també ens han edu­cat en el model patri­ar­cal! Lle­gint el lli­bre t’ado­nes que hi ha mol­tes dones que són pures super­vi­vents indi­vi­du­als. Ara, quan comen­cem a con­nec­tar veiem el poder col·lec­tiu de la soro­ri­tat. Cal fer un procés, és clar. També cal tenir en compte la relació del patri­ar­cat en la com­petència entre les dones. Ens han expli­cat que a dalt només n’arri­ba­ran dues, però en som cin­quanta, per tant, ens diuen: “Mateu-vos entre vosal­tres.”

Hi ha un pro­blema estruc­tu­ral, i molts pen­sa­ven que en les noves gene­ra­ci­ons reme­tria, però ja es veu que si no hi ha un canvi de para­digma no pas­sarà, al con­trari. El pro­blema va pas­sant de gene­ració en gene­ració. Sí que tenim una gene­ració de dones més joves que iden­ti­fi­quen mol­tes situ­a­ci­ons de violència que nosal­tres segu­ra­ment no iden­ti­ficàvem perquè no ens van donar les eines per fer-ho. Si no t’han dit mai que una deter­mi­nada vivència és violència sexual, mai la iden­ti­fi­caràs. Pen­saràs que no t’has sen­tit bé, voldràs obli­dar-ho i ja està. No! Si tens una relació que no vols, això només té un nom. No miris el Codi Penal per saber-ho, perquè limita bas­tant l’expressió de les dife­rents for­mes de violència. Les violències sexu­als van molt més enllà de l’ús de la força o la inti­mi­dació directa. Tota situ­ació en què et tro­bis i no vul­guis ser-hi, que no desit­gis, és violència sexual.

Sí, també ens han edu­cat així. Allò que dèiem de ser sub­jecte o objecte. “Va, vinga, que acabi ràpid...” Tot aquest dolor te’l vas tirant a l’esquena. Som d’una gene­ració que posem noms a les situ­a­ci­ons en l’edat adulta, però en venen unes de més joves a les quals el femi­nisme els ofe­reix molts ins­tru­ments. Hi ha una presa de consciència. I hi ha la detecció de mol­tes violències que abans no es detec­ta­ven. La part bona és que hi ha més iden­ti­fi­cació i més ver­ba­lit­zació, no hi ha tan silenci estruc­tu­ral però, per con­tra, veiem que els nois joves seguei­xen per­pe­tu­ant aques­tes violències.

Abso­lu­ta­ment. Cada dia ho veig més clar: el quid de la qüestió és que les violències mas­clis­tes són la con­seqüència que patim les dones d’un pro­blema dels homes. En quin tipus de mas­cu­li­ni­tat els han edu­cat? Però a les dones ens hi va la vida! Ens vio­len, ens asset­gen, ens maten. Per això volem que canviï imme­di­a­ta­ment, però no és un pro­blema de les dones. Les dones, les noies i les nenes tenim refe­rents de la lluita femi­nista, però quan mires cap a ells et tro­bes un gran desert. És cert que hi ha algun petit oasi que con­vida a plan­te­jar les mas­cu­li­ni­tats d’una altra manera, però la immensa majo­ria d’homes seguei­xen sense pla­te­jar-se gaire res. Pen­sem: jo em puc refer de la meva agressió, però el meu agres­sor n’anirà a bus­car una altra després de mi. I una altra, i una altra. Encara no estem fent la feina que hauríem de fer.

El sis­tema judi­cial és revic­ti­mit­za­dor per se, perquè en la seva gènesi està defi­nit per una mirada mas­cu­lina i molt hete­ro­nor­ma­tiva i patri­ar­cal. Es deci­deix com s’han de jut­jar un seguit de fets i com que ho fan homes, pen­sen en quins fets delic­tius patei­xen els homes. I resulta que la majo­ria de delic­tes dels quals són vícti­mes no els per­pe­tren per­so­nes amb qui tenen un vin­cle afec­tiu. Resulta, però, que el 80% de les violències mas­clis­tes les patim d’homes amb qui tenim un vin­cle, cosa que difi­culta la denúncia, la decla­ració en un judici. Pen­sem, a més, que hi ha el con­text, un entorn que s’acaba posi­ci­o­nant: “Ei, ara no li des­tros­sis la vida, que és el pare dels teus fills, que és el teu veí, el teu com­pany de feina... el teu pare.” Si tot això no es té en compte, s’acaba car­re­gant tot el pes en les dones. A més, la mirada patri­ar­cal ens ha ense­nyat a jut­jar doble i tri­ple­ment les dones. Pri­mer s’ha de veure si és creïble: hi ha algun interès en la seva denúncia? Després, hi ha una visió pro­totípica de com ha de ser una agressió, i que la dona ha d’estar molt feta pols, des­truïda... Tot això no passa amb cap altre fet delic­tiu. Si et roben la bossa i tor­nes al lloc dels fets diran que ets valenta, és clar que sí, que el trauma no t’ha de limi­tar. Però si després d’una agressió tor­nes a sor­tir de festa, si et refàs, ales­ho­res vol dir que l’agressió no va ser tan greu ni et va trau­ma­tit­zar. Aquesta doble vara és dura i fa que mol­tes dones no denunciïn les violències mas­clis­tes, que són la nos­tra prin­ci­pal causa d’inse­gu­re­tat. Hi ha una taxa de xifra negra, de no denúncia, molt més alta que en altres tipus de delic­tes.

Aquesta és la per­versió del sis­tema. A més de sen­tir-te cul­pa­ble, dub­tes del que vas fer abans de i durant l’agressió. A part d’això, hi ha l’estigma. No sen­tiràs dir: “Mira, la robada”, però sí que diran “mira, la vio­lada”. Avui dia no es parla tant en ter­mes d’“honor”, però sí de res­pec­ta­bi­li­tat. I també de salut men­tal: “Aquesta noia ha que­dat tocada.” Però hi ha dones que ho expres­sen: volen tenir el dret a recu­pe­rar-se, no volen ser una dona vio­lada tota la vida. Ni això ens dei­xen? El patri­ar­cat sem­pre ha entès que les dones que han estat agre­di­des sexu­al­ment són dones col·lap­sa­bles. “Que­daràs col·lap­sada i ja no seràs un des­a­fi­a­ment per al patri­ar­cat.” La violència sexual és la mani­fes­tació més extrema d’aquest poder. Sem­pre ens ho han dit, el pit­jor que li pot pas­sar a una dona és que la vio­lin. Aquesta és la nos­tra por. Això és així perquè en el fons el mis­satge és que un cop vio­lada estàs morta. És clar que són situ­a­ci­ons molt dures, però aques­tes dones tenen tot el dret a refer-se. I el patri­ar­cat no ho vol.

Hi ha nois que sur­ten de festa i diuen: “Aquesta tia m’agrada, la con­vido a unes copes i quan esti­gui bor­ratxa me la tiro.”

Són vio­la­ci­ons! I dir que és un campió és vene­rar un vio­la­dor!

El trauma és bas­tant la meva espe­ci­a­li­tat, i com més inves­ti­guem i incor­po­rem la pers­pec­tiva de gènere, més ho veiem: en les violències sexu­als en més del 80% de casos ens que­dem blo­que­ja­des, perquè és la res­posta ins­tin­tiva de super­vivència. És l’espe­ra­ble. El teu orga­nisme diu: “Aquesta és la millor manera de sobre­viure.” No ho deci­dei­xes tu, ho deci­deix el teu cer­vell rep­tilià. I ho fa en mil·lèsimes de segon. Quan par­les amb dones i els expli­ques el cir­cuit cere­bral els ajuda molt a des­cons­truir la culpa.

No. El lli­bre el vaig escriure pen­sant en dones que hagues­sin pas­sat per situ­a­ci­ons traumàtiques, però m’estic ado­nant que hi ha homes que l’estan lle­gint i que n’hi ha que han vin­gut a les pre­sen­ta­ci­ons i s’han acos­tat a expli­car-me que per a ells ha estat un exer­cici d’empa­tia perquè no eren cons­ci­ents de tot aquest dolor. Fins i tot algun s’ha tren­cat i m’ha dit que havia iden­ti­fi­cat situ­a­ci­ons en les quals ell havia estat a l’altra banda. Dir això no els exi­meix ni els treu res­pon­sa­bi­li­tat, però sí que ajuda a fer un diagnòstic i veure com hem arri­bat a tenir de natu­ra­lit­za­des les situ­a­ci­ons de violència sexual. I això té molt a veure amb la por­no­gra­fia. Això de sor­tir amb els amics i pen­sar que si una noia va bor­ratxa te la podràs tirar és violència sexual i s’ha entès com a sexe nor­mal. I no, l’has vio­lat! Si no, es pensa que la vio­lació és inti­mi­dar, cri­dar, agre­dir. En la majo­ria casos de violència sexual no s’uti­litza la violència física.

Hi ha moments en què no es pot dir que no perquè pot­ser implica que el nivell de violència pugi. I després hi ha el mite que diem no, però que en rea­li­tat és sí. “Aquest paio és molt insis­tent, és un bavós.” No, és un asset­ja­dor, un abu­sa­dor, un agres­sor.

Quan comen­ces a mirar enrere, la teva història de vida, i veus allò que vas viure, i allò altre, i dius “em van vio­lar”, impres­si­ona molt, perquè el con­cepte vio­lació el patri­ar­cat només ens l’ha emmar­cat en casos com el d’Alcàsser, molt extrems i amb molta violència. Però ja ens ho diu el Par­la­ment Euro­peu: vio­lació és qual­se­vol situ­ació en què una de les per­so­nes que està allí no vol ser-hi. Res d’abús, asset­ja­ment... és vio­lació! El patri­ar­cat intenta frag­men­tar tots els casos de violència per impos­si­bi­li­tar veure el con­junt. Quan mires el con­junt dius: “Allò era vio­lació, i això, i això...” Prens consciència: “A tu t’ha pas­sat això? A mi també”.

De les dones que ara estan sent vio­la­des a Ucraïna, mol­tes no ho diuen per la reper­cussió que tindrà. La violència sexual és una agressió tan bèstia... A part de física i emo­ci­o­nal, també és simbòlica, per tot el que t’empor­tes a la mot­xi­lla. És deni­grar, humi­liar: “Encara que diguis que no, jo faré amb tu el que vul­gui.” Això t’ense­nya el patri­ar­cat: si surts, si et mous, et poden pas­sar aques­tes coses. Gai­rebé totes les dones tenim una experiència o una altra de violència sexual.

Pri­mer de tot fer una bona anàlisi del punt en què ens tro­bem, per­so­nal i també sent cons­ci­ents d’on venim. És molt impor­tant enten­dre d’on venim, per enten­dre on som i on volem anar. Per això al lli­bre parlo de l’herència, de les mares femi­nis­tes que hem tin­gut, per enten­dre la seva lluita. Sen­tir-te una part d’aquesta cadena de dones que han anat tran­si­tant al llarg de la història et dona força. “Estic aquí per mi i per com­promís amb tot un movi­ment, per un canvi estruc­tu­ral.” Quan prens consciència de canvi històric, d’aquesta xarxa que va més enllà de la nos­tra pròpia existència en aquest moment, t’empo­de­res. Els femi­nis­mes són la idea radi­cal que les dones som per­so­nes, diu Angela Davis, i és una defi­nició mera­ve­llosa. Tenim un model de soci­e­tat en què en l’àmbit per­so­nal estem extre­ma­da­ment per­duts. És una soci­e­tat trista, en què la des­es­pe­rança és el sen­ti­ment que tran­sita per les vides, amb un alt nivell de deso­lació. Els femi­nis­mes, a part de pro­po­sar-nos un canvi de model, per posar fi a la desi­gual­tat entre homes i dones, també ens plan­te­gen una alter­na­tiva de vida. Què hem posat al cen­tre fins ara? El patri­ar­cat, que és com el germà de sang del capi­ta­lisme. Ens diu que allò que importa és l’eco­no­mia, la pro­duc­ti­vi­tat. Però, què és impor­tant per a tu, per als teus fills?

Quanta gent ens n’ha par­lat, de la feli­ci­tat? Com hem de cons­truir vides feli­ces? Ni idea. Hi ha un anal­fa­be­tisme emo­ci­o­nal molt impor­tant, i això, al sis­tema, li va bé. Ara estem en el punt d’expli­car al món que els femi­nis­mes són una revo­lució en què la vida és al cen­tre. Els femi­nis­mes són una opor­tu­ni­tat per a totes i per a tots de can­viar un sis­tema que ens porta a la des­trucció del que som com a col·lec­ti­vi­tat.