Tot pot lligar amb ser feminista, i tant! Al final, el que volem les feministes és que acabi aquesta desigualtat tan dura per a les dones. És normal que estiguem cansades, perquè carreguem amb la nostra experiència i també amb la història col·lectiva de moltes generacions. Hem anat sostenint els nostres traumes, però també els traumes col·lectius, i arriba un punt que t’adones que ens havien dit que el món era neutre i no, de neutre res de res. Tot està esbiaixat per la mirada patriarcal. Viure en el feminisme i des dels feminismes és molt dur, perquè prens consciència que realment el món que t’han explicat és esbiaixat, i en aquest món, com a dona, tens un paper secundari o terciari, i ocupar el nostre espai genera un cansament brutal.

El feminisme m’ha salvat la vida, perquè m’han ensenyat que un altre tipus de món és possible. És cert, però, que mantens una lluita constant amb tu mateixa i amb el món, perquè t’adones com tens d’integrat el patriarcat i t’adones que el món reprodueix constantment el sistema de desigualtat. Evidentment que estem esgotades, i hi tenim tot el dret. I també tenim tot el dret a posar nom a aquest sentiment de culpa per estar esgotades. Però així i tot, seguim complint amb allò que s’espera de nosaltres. És un sistema tan extremadament pervers i el tenim tan inoculat que a nosaltres mateixes ens costa tallar determinats rols o expectatives.

Sempre ens han considerat objectes i no ens han permès ser subjectes. Objectes dels homes, dels caps que són homes, d’un sistema que ens vol d’una determinada manera. Per això el títol Quan cridem els nostres noms és una manera de cridar les nostres identitats, de començar a recuperar qui som i dir: “Ei, soc aquí!” Primer ens ho hem de dir a nosaltres mateixes, perquè ens han intentat empetitir tant! I ho han aconseguit. Ens han fet sentir minúscules davant d’un món que constantment ens està agredint. I has d’anar donant respostes a tota hora a allò que està fora, així que tenim moltes dificultats per mirar dins: “Qui soc?” No tenim prou espai. A més, ens han negat el nostre propi relat comunal, aquesta humanitat femenina, que jo anomeno. Ens han faltat molts referents. Pensa en les nostres famílies. Si algú tenia presència a l’espai públic eren els homes. D’elles deien que era molt bona dona, que cuinava molt bé..., però no hem sabut qui eren realment. El patriarcat ha trinxat les nostres històries, ens silencia. Si et silencien i no tens referents, estàs perduda. Cridar els nostres noms és una manera de reivindicar les nostres identitats i de començar a ocupar l’espai que sempre se’ns ha negat.

...culpables, malintencionades... Sempre se’ns ha intentat construir amb uns mapes mentals molt limitats i als quals hem de donar resposta. Si et mous d’aquest marc tens la sensació que estàs en el buit. I com que no tens referents d’altra gent, de vegades ni de tu mateixa...! El patriarcat marca com hem de ser les dones –també els homes–, com ens hem de comportar. Quan desconstrueixes tot això de vegades fa una mica de por.

És que també ens han educat en el model patriarcal! Llegint el llibre t’adones que hi ha moltes dones que són pures supervivents individuals. Ara, quan comencem a connectar veiem el poder col·lectiu de la sororitat. Cal fer un procés, és clar. També cal tenir en compte la relació del patriarcat en la competència entre les dones. Ens han explicat que a dalt només n’arribaran dues, però en som cinquanta, per tant, ens diuen: “Mateu-vos entre vosaltres.”

Hi ha un problema estructural, i molts pensaven que en les noves generacions remetria, però ja es veu que si no hi ha un canvi de paradigma no passarà, al contrari. El problema va passant de generació en generació. Sí que tenim una generació de dones més joves que identifiquen moltes situacions de violència que nosaltres segurament no identificàvem perquè no ens van donar les eines per fer-ho. Si no t’han dit mai que una determinada vivència és violència sexual, mai la identificaràs. Pensaràs que no t’has sentit bé, voldràs oblidar-ho i ja està. No! Si tens una relació que no vols, això només té un nom. No miris el Codi Penal per saber-ho, perquè limita bastant l’expressió de les diferents formes de violència. Les violències sexuals van molt més enllà de l’ús de la força o la intimidació directa. Tota situació en què et trobis i no vulguis ser-hi, que no desitgis, és violència sexual.

Sí, també ens han educat així. Allò que dèiem de ser subjecte o objecte. “Va, vinga, que acabi ràpid...” Tot aquest dolor te’l vas tirant a l’esquena. Som d’una generació que posem noms a les situacions en l’edat adulta, però en venen unes de més joves a les quals el feminisme els ofereix molts instruments. Hi ha una presa de consciència. I hi ha la detecció de moltes violències que abans no es detectaven. La part bona és que hi ha més identificació i més verbalització, no hi ha tan silenci estructural però, per contra, veiem que els nois joves segueixen perpetuant aquestes violències.

Absolutament. Cada dia ho veig més clar: el quid de la qüestió és que les violències masclistes són la conseqüència que patim les dones d’un problema dels homes. En quin tipus de masculinitat els han educat? Però a les dones ens hi va la vida! Ens violen, ens assetgen, ens maten. Per això volem que canviï immediatament, però no és un problema de les dones. Les dones, les noies i les nenes tenim referents de la lluita feminista, però quan mires cap a ells et trobes un gran desert. És cert que hi ha algun petit oasi que convida a plantejar les masculinitats d’una altra manera, però la immensa majoria d’homes segueixen sense platejar-se gaire res. Pensem: jo em puc refer de la meva agressió, però el meu agressor n’anirà a buscar una altra després de mi. I una altra, i una altra. Encara no estem fent la feina que hauríem de fer.

El sistema judicial és revictimitzador per se, perquè en la seva gènesi està definit per una mirada masculina i molt heteronormativa i patriarcal. Es decideix com s’han de jutjar un seguit de fets i com que ho fan homes, pensen en quins fets delictius pateixen els homes. I resulta que la majoria de delictes dels quals són víctimes no els perpetren persones amb qui tenen un vincle afectiu. Resulta, però, que el 80% de les violències masclistes les patim d’homes amb qui tenim un vincle, cosa que dificulta la denúncia, la declaració en un judici. Pensem, a més, que hi ha el context, un entorn que s’acaba posicionant: “Ei, ara no li destrossis la vida, que és el pare dels teus fills, que és el teu veí, el teu company de feina... el teu pare.” Si tot això no es té en compte, s’acaba carregant tot el pes en les dones. A més, la mirada patriarcal ens ha ensenyat a jutjar doble i triplement les dones. Primer s’ha de veure si és creïble: hi ha algun interès en la seva denúncia? Després, hi ha una visió prototípica de com ha de ser una agressió, i que la dona ha d’estar molt feta pols, destruïda... Tot això no passa amb cap altre fet delictiu. Si et roben la bossa i tornes al lloc dels fets diran que ets valenta, és clar que sí, que el trauma no t’ha de limitar. Però si després d’una agressió tornes a sortir de festa, si et refàs, aleshores vol dir que l’agressió no va ser tan greu ni et va traumatitzar. Aquesta doble vara és dura i fa que moltes dones no denunciïn les violències masclistes, que són la nostra principal causa d’inseguretat. Hi ha una taxa de xifra negra, de no denúncia, molt més alta que en altres tipus de delictes.

Aquesta és la perversió del sistema. A més de sentir-te culpable, dubtes del que vas fer abans de i durant l’agressió. A part d’això, hi ha l’estigma. No sentiràs dir: “Mira, la robada”, però sí que diran “mira, la violada”. Avui dia no es parla tant en termes d’“honor”, però sí de respectabilitat. I també de salut mental: “Aquesta noia ha quedat tocada.” Però hi ha dones que ho expressen: volen tenir el dret a recuperar-se, no volen ser una dona violada tota la vida. Ni això ens deixen? El patriarcat sempre ha entès que les dones que han estat agredides sexualment són dones col·lapsables. “Quedaràs col·lapsada i ja no seràs un desafiament per al patriarcat.” La violència sexual és la manifestació més extrema d’aquest poder. Sempre ens ho han dit, el pitjor que li pot passar a una dona és que la violin. Aquesta és la nostra por. Això és així perquè en el fons el missatge és que un cop violada estàs morta. És clar que són situacions molt dures, però aquestes dones tenen tot el dret a refer-se. I el patriarcat no ho vol.

Hi ha nois que surten de festa i diuen: “Aquesta tia m’agrada, la convido a unes copes i quan estigui borratxa me la tiro.”

Són violacions! I dir que és un campió és venerar un violador!

El trauma és bastant la meva especialitat, i com més investiguem i incorporem la perspectiva de gènere, més ho veiem: en les violències sexuals en més del 80% de casos ens quedem bloquejades, perquè és la resposta instintiva de supervivència. És l’esperable. El teu organisme diu: “Aquesta és la millor manera de sobreviure.” No ho decideixes tu, ho decideix el teu cervell reptilià. I ho fa en mil·lèsimes de segon. Quan parles amb dones i els expliques el circuit cerebral els ajuda molt a desconstruir la culpa.

No. El llibre el vaig escriure pensant en dones que haguessin passat per situacions traumàtiques, però m’estic adonant que hi ha homes que l’estan llegint i que n’hi ha que han vingut a les presentacions i s’han acostat a explicar-me que per a ells ha estat un exercici d’empatia perquè no eren conscients de tot aquest dolor. Fins i tot algun s’ha trencat i m’ha dit que havia identificat situacions en les quals ell havia estat a l’altra banda. Dir això no els eximeix ni els treu responsabilitat, però sí que ajuda a fer un diagnòstic i veure com hem arribat a tenir de naturalitzades les situacions de violència sexual. I això té molt a veure amb la pornografia. Això de sortir amb els amics i pensar que si una noia va borratxa te la podràs tirar és violència sexual i s’ha entès com a sexe normal. I no, l’has violat! Si no, es pensa que la violació és intimidar, cridar, agredir. En la majoria casos de violència sexual no s’utilitza la violència física.

Hi ha moments en què no es pot dir que no perquè potser implica que el nivell de violència pugi. I després hi ha el mite que diem no, però que en realitat és sí. “Aquest paio és molt insistent, és un bavós.” No, és un assetjador, un abusador, un agressor.

Quan comences a mirar enrere, la teva història de vida, i veus allò que vas viure, i allò altre, i dius “em van violar”, impressiona molt, perquè el concepte violació el patriarcat només ens l’ha emmarcat en casos com el d’Alcàsser, molt extrems i amb molta violència. Però ja ens ho diu el Parlament Europeu: violació és qualsevol situació en què una de les persones que està allí no vol ser-hi. Res d’abús, assetjament... és violació! El patriarcat intenta fragmentar tots els casos de violència per impossibilitar veure el conjunt. Quan mires el conjunt dius: “Allò era violació, i això, i això...” Prens consciència: “A tu t’ha passat això? A mi també”.

De les dones que ara estan sent violades a Ucraïna, moltes no ho diuen per la repercussió que tindrà. La violència sexual és una agressió tan bèstia... A part de física i emocional, també és simbòlica, per tot el que t’emportes a la motxilla. És denigrar, humiliar: “Encara que diguis que no, jo faré amb tu el que vulgui.” Això t’ensenya el patriarcat: si surts, si et mous, et poden passar aquestes coses. Gairebé totes les dones tenim una experiència o una altra de violència sexual.

Primer de tot fer una bona anàlisi del punt en què ens trobem, personal i també sent conscients d’on venim. És molt important entendre d’on venim, per entendre on som i on volem anar. Per això al llibre parlo de l’herència, de les mares feministes que hem tingut, per entendre la seva lluita. Sentir-te una part d’aquesta cadena de dones que han anat transitant al llarg de la història et dona força. “Estic aquí per mi i per compromís amb tot un moviment, per un canvi estructural.” Quan prens consciència de canvi històric, d’aquesta xarxa que va més enllà de la nostra pròpia existència en aquest moment, t’empoderes. Els feminismes són la idea radical que les dones som persones, diu Angela Davis, i és una definició meravellosa. Tenim un model de societat en què en l’àmbit personal estem extremadament perduts. És una societat trista, en què la desesperança és el sentiment que transita per les vides, amb un alt nivell de desolació. Els feminismes, a part de proposar-nos un canvi de model, per posar fi a la desigualtat entre homes i dones, també ens plantegen una alternativa de vida. Què hem posat al centre fins ara? El patriarcat, que és com el germà de sang del capitalisme. Ens diu que allò que importa és l’economia, la productivitat. Però, què és important per a tu, per als teus fills?

Quanta gent ens n’ha parlat, de la felicitat? Com hem de construir vides felices? Ni idea. Hi ha un analfabetisme emocional molt important, i això, al sistema, li va bé. Ara estem en el punt d’explicar al món que els feminismes són una revolució en què la vida és al centre. Els feminismes són una oportunitat per a totes i per a tots de canviar un sistema que ens porta a la destrucció del que som com a col·lectivitat.