“Estic molt contenta d’autoproduir-me”

Vaig tre­ba­llar per al pro­grama Tha­lassa tres o qua­tre anys, però va arri­bar un moment que ja havia après el que havia d’apren­dre i vaig deci­dir que calia can­viar perquè el for­mat de repor­tatge té una certa limi­tació i no et dona massa marge per a la cre­a­ti­vi­tat.

No, vaig estu­diar art, i la meva arri­bada a la tele­visió va ser un pèl par­ti­cu­lar. Amb tot, amb l’equip de Tha­lassa vaig apren­dre molt: el llen­guatge audi­o­vi­sual, la gramàtica, la nar­ra­tiva, a bus­car temes, a redac­tar un guió... Soc una per­sona inqui­eta, tenia ganes de bus­car una feina més cre­a­tiva, així que em vaig dir a mi mateixa: “Ara ja sé com tocar el piano, ara el que cal és apren­dre i impro­vi­sar.” M’agrada molt inves­ti­gar, tenir temps, inten­tar enten­dre el món, i com que la tele­visió –dos dies per fer un repor­tatge, tres per edi­tar-lo– limita el temps de les notícies, vaig dir que ja n’hi havia prou, que calia ser més inde­pen­dent i deci­dir quant de temps volia dedi­car a expli­car el que m’interes­sava i com ho volia fer.

Hi pot haver un tema que se cen­tri en la denúncia de les man­can­ces dels drets soci­als, però també tinc interès per veure com es com­por­ten les soci­e­tats davant deter­mi­nats con­flic­tes, ja sigui per denun­ciar la violència con­tra deter­mi­nats col·lec­tius (dones que con­trac­ten com a cri­a­des però que estan escla­vit­za­des, tre­ba­lla­dors, grups...) com per tenir-ne una visió etnogràfica. Pot­ser els temes que tre­ba­llo són durs, però el que cal és enten­dre’ls i donar-los visi­bi­li­tat.

Més que durs, com­pli­cats. Quan vaig deci­dir anar com a inde­pen­dent, vaig tenir pre­sent que aban­do­nant la tele­visió dei­xava una segu­re­tat econòmica, però que em com­pen­sava la sen­sació de lli­ber­tat. Ara com em trobo? Doncs que cada pro­jecte és dife­rent, que obro por­tes noves, ja sigui en la inves­ti­gació o en el finançament, la qual cosa fa que cada un sigui un repte.

Perquè allà hi havia pri­mer la notícia i després la inves­ti­gació. Estic acos­tu­mada a tre­ba­llar sola o amb un equip reduït i segons quin sigui el tema, al final faig de càmera, el guió, els con­tac­tes...

No cre­gui; si no hi ha pres­su­post, tal com vaig fer a Albània, hi vaig sola. Si hi ha més pos­si­bi­li­tats hi vaig amb una altra per­sona, o sigui que som dos. Hi ha gent que em diu que estic boja, que quan em pre­gunta què faig, jo els con­testo que estic molt con­tenta d’auto­pro­duir-me, que m’agrada tenir el con­trol sobre el resul­tat final. Això no vol dir que sigui contrària a tro­bar pro­duc­tors externs, però sem­pre he tin­gut clar que tot i les com­pli­ca­ci­ons deri­va­des de la recerca de recur­sos econòmics no m’agrada que ningú em digui: “Ho has de fer d’aquesta o de l’altra manera perquè es ven millor.”

M’acom­pa­nyava un home que em feia de tra­duc­tor. La pri­mera vegada que em va veure em va pre­gun­tar si estava xalada, si sabia que Albània era un món d’homes on tot­hom anava armat. Va ser un preàmbul com­pli­cat, però al final vam fer un bon equip i ens vam enten­dre molt bé a la feina.

Allà hi vam anar dos, el meu com­pany era el càmera i jo feia el so. Crec que una pare­lla és l’equip per­fecte, molt més ope­ra­tiu, ja que si és més nombrós, per exem­ple de cinc per­so­nes, tens menys pos­si­bi­li­tats d’apro­fun­dir.

Sem­pre hi ha un punt de par­tida, després una inves­ti­gació prèvia i una pri­mera idea del que m’agra­da­ria expli­car. És un guió hipotètic, ja que quan estàs sobre el ter­reny sem­pre hi ha sor­pre­ses. Si plan­te­ges un docu­men­tal, mai has d’espe­rar que les res­pos­tes que et donin s’ajus­tin a allò que has redac­tat. La gràcia és que el guió ha d’estar obert, així quan conei­xes la rea­li­tat tu pots can­viar la idea prèvia que t’havies plan­te­jat. El més impor­tant és tenir temps per inves­ti­gar. No s’hi val arri­bar a un país com a pri­vi­le­gi­ada blanca car­re­gada de pre­ju­di­cis i inten­tar que la pel·lícula sigui el resul­tat d’una idea pre­con­ce­buda. S’ha d’enten­dre que molt sovint et tro­bes amb una rea­li­tat dife­rent de la que t’havies ima­gi­nat. Per exem­ple, al Kir­gui­zis­tan.

El 2011 em van con­vi­dar a pre­sen­tar Home Mac­hine en un fes­ti­val de drets humans al Kir­gui­zis­tan. Jo no en tenia ni idea, del país, però a Goo­gle vaig tro­bar un arti­cle sobre la pràctica del segrest de dones per part dels homes per obli­gar-les a casar-s’hi. Un cop allà vaig pre­gun­tar a una de les orga­nit­za­do­res del fes­ti­val de drets humans si aque­lla pràctica es man­te­nia i em va con­tes­tar que era una tra­dició i que no els pro­vo­cava con­tra­dic­ci­ons. La res­posta em va sor­pren­dre molt. El que jo veia com una cosa nega­tiva, ella ho valo­rava com una pro­posta cul­tu­ral. Era un punt de par­tida. Me’n vaig tor­nar a Berlín i després d’inves­ti­gar el tema un parell d’anys vaig tor­nar al Kir­gui­zis­tan. Pen­sava que em tro­ba­ria dones que denun­ci­a­rien que eren vícti­mes dels segres­tos, que els homes hi esta­rien a favor, però quina va ser la meva sor­presa?, que quan vaig arri­bar allà i vaig començar les entre­vis­tes, les dones tenien com a objec­tiu a la vida casar-se. Deien que t’acos­tu­ma­ves al marit i que la feli­ci­tat arri­bava amb els fills. Vaig arri­bar a la con­clusió que m’ho havia de replan­te­jar tot. La mei­tat de les dones em deien que esta­ven a favor del segrest i la mei­tat dels homes, en con­tra. Al final, el docu­men­tal, que vaig bate­jar amb el nom de Grab and run (‘Pren i corre’) no va defen­sar la pràctica, sinó que va plan­te­jar el con­flicte al si d’una soci­e­tat que ve de la Unió Soviètica i que vol recu­pe­rar la iden­ti­tat cul­tu­ral del Kir­gui­zis­tan. per això tor­nen als dies que eren nòmades i segres­ta­ven les noies per aju­dar-les a esca­par de la família. Avui hi ha una dis­torsió, ja que en la tran­sició per recu­pe­rar la iden­ti­tat han deci­dit que era millor man­te­nir una pràctica que els iden­ti­fica cul­tu­ral­ment que no seguir amb l’herència soviètica. Aquí és on sor­geix el debat de veri­tat i la pre­gunta: aquesta pràctica és un crim o una part de la seva iden­ti­tat cul­tu­ral?

Les dones migrants al Líban estan con­trac­ta­des amb un sis­tema que es diu kafala, és a dir tutela. Les famílies les con­tac­ten a través d’una agència a la qual paguen molts diners, i con­si­de­ren que pas­sen a ser de la seva pro­pi­e­tat. Això com­porta que les cri­a­des, que hi arri­ben enga­nya­des, no tin­guin drets labo­rals, ja que la llei no les con­si­dera tre­ba­lla­do­res, sinó una part més de la casa, la qual cosa com­porta que com que la feina es fa a l’espai pri­vat, les famílies en fan el que volen: abús, explo­tació...

Aquest és el docu­men­tal més com­pli­cat de tots els que he fet. Vaig començar a entre­vis­tar dones a Ban­gla­desch, que havien tor­nat del Líban i que expli­ca­ven que no els dona­ven men­jar, que les feien dor­mir al balcó o al terra de la cuina, i vaig començar a inves­ti­gar. El procés es va allar­gar cinc anys en què vaig fer molts viat­ges d’anada i tor­nada, i final­ment em vaig poder gua­nyar la con­fiança d’algu­nes famílies i agru­pa­ci­ons. La guerra encara és molt pre­sent a la men­ta­li­tat dels liba­ne­sos i són molt des­con­fi­ats, però ho vam tirar enda­vant.

Tinc una com­pa­nya, l’Anna Català, amb qui el 2016 vam fun­dar una pro­duc­tora de cinema inde­pen­dent, Moving Moun­tains Films, amb seu a Berlín i a través de la qual fem els tràmits. Tenim la teo­ria que com més fes­ti­vals, millor, així que no només con­cor­rem als grans, sinó que ens agrada anar a tot arreu, ja que al final tens més visi­bi­li­tat. Room wit­hout a View la vam estre­nar l’any pas­sat en línia (la crisi manava), però va ser una mica frus­trant, perquè a mi el que m’agrada és estre­nar amb públic, poder tenir una con­versa amb el públic. M’agrada perquè sento que com­par­teixo la feina que he fet. Soc molt cons­ci­ent que la meva feina no va enfo­cada a can­viar el món, sinó que sim­ple­ment obro una fines­tra i dic al públic: “Mireu això és el que jo veig que hi ha.”