Entrevista

MARCEL DALMAU

DETINGUT I TORTURAT EL 1992 DURANT L’OPERACIÓ GARZÓN

“En trenta anys, la repressió contra l’independentisme no ha canviat”

És una de les quaranta-cinc persones del moviment independentista que el 1992 van ser detingudes en el marc de l’operació Garzón. Se l’acusava de pertànyer a Terra Lliure. Va ser torturat de forma despietada. El TEDH va acabar condemnant l’Estat espanyol per no investigar les tortures

OBRIR PORTES AL TEDH
“El camí que va obrir Salellas després l’han seguit moltes persones torturades a qui es va negar el dret a una investigació”
EL REFERÈNDUM DE L’1-O
“El valoro com la data fundacional de l’emancipació de Catalunya pel vot directe de la ciutadania catalana”
EXERCIR ELS DRETS
“Els drets els tenim tant si els podem exercir com si no, i no hi podem renunciar de cap de les maneres, i menys amb xantatges”
TORTURES
“No pots oblidar-ho mai per més que ho vulguis, l’experiència d’aquella extrema crueltat et revisita sovint de vegades per notícies que passen, però sovint et revé sense més”
Fa trenta anys, quan els van dete­nir per ordre del jutge Bal­ta­sar Garzón, el movi­ment inde­pen­den­tista era mino­ri­tari. Es van sen­tir massa sols i asse­nya­lats?
No ens sentíem gens sols, però sí molt asse­nya­lats i cri­mi­na­lit­zats per la majo­ria de mit­jans de comu­ni­cació i els par­tits del règim. En els anys vui­tanta, l’inde­pen­den­tisme era molt mino­ri­tari, però va ser la pri­mera res­posta per­sis­tent con­tra el pacte amb el fran­quisme, la cons­ti­tució monàrquica del 78. Men­tre la resta de les esquer­res rup­tu­ris­tes que­da­ven entot­so­la­des i cap­ti­ves del que ales­ho­res s’ano­me­nava “el des­encís”, nosal­tres no ens vam recloure, hi vam res­pon­dre molt acti­va­ment. Vèiem que dalt dels apa­rells de l’Estat hi havia els matei­xos que abans, que les con­di­ci­ons soci­als no millo­ra­ven, que els par­tits d’esquer­res del règim del 78 regu­la­ven a la baixa la pre­ca­ri­e­tat i les con­di­ci­ons labo­rals, que la nació cata­lana era pro­hi­bida com a tal i diluïda dins d’un tren­ca­clos­ques autonòmic, etcètera, però en lloc de que­dar acla­pa­rats només pensàvem en què podíem fer.
Quina era ales­ho­res l’estratègia del movi­ment?
Nosal­tres no érem pre­di­ca­dors ni fèiem cap mena d’apos­to­lat ver­bal, més aviat des­confiàvem dels que par­la­ven massa i no es com­pro­me­tien a res. Pri­o­ritzàvem la mobi­lit­zació i l’acció. Confiàvem en el desem­mas­ca­ra­ment directe: jun­ta­ment amb la con­signa d’inde­pendència asse­nyalàvem i estripàvem les fal­ses esce­no­gra­fies democràtiques amb què volien ocul­tar tot allò d’anti­de­mocràtic i d’estruc­tu­ral del règim ante­rior que roma­nia intacte i sacra­lit­zat. Segu­ra­ment aquesta va ser la causa que tot i ser tan mino­ri­ta­ris –real­ment érem molt pocs mili­tants– vam acon­se­guir cert ressò popu­lar sense cap mena de finançament, ni d’infra­es­truc­tura, ni de repre­sen­tació elec­to­ral. L’agi­tació política la vam fer molt bé, però política­ment com a movi­ment érem un movi­ment molt jove i imma­dur, tret de les escas­ses per­so­nes inde­pen­den­tis­tes que pro­ce­dien de la lluita anti­fran­quista. Tot seguit ens vam divi­dir en dues for­ma­ci­ons enfron­ta­des (Uni­tat Popu­lar/ Front Patriòtic), sense que ni els uns ni els altres tinguéssim cap orga­nit­zació con­so­li­dada ni cap base social mínima­ment enqua­drada. Després d’una militància intensa entre el 1986 i el 1991, vaig aban­do­nar qual­se­vol militància sota sigles per l’enfron­ta­ment entre els dos sec­tors inde­pen­den­tis­tes. Un any després, el 1992, quan la Guàrdia Civil va des­ple­gar aque­lla ràtzia en motiu dels Jocs Olímpics de Bar­ce­lona, em van dete­nir, tor­tu­rar i empre­so­nar, i tot el que va venir segui­da­ment ja ho sabeu.
S’arriba a superar mai un epi­sodi de tor­tu­res tan sal­vatge com el que va viure?
No. Suposo que també depèn del grau de tor­tura. No ho pots obli­dar mai per més que ho vul­guis. L’experiència d’aque­lla extrema cru­el­tat et revi­sita sovint, de vega­des per notícies que pas­sen, però sovint et revé sense més.
A quin límit s’ha de dur una per­sona perquè fins i tot intenti suïcidar-se per posar-hi fi?
A la des­hu­ma­nit­zació total, a l’extrem pati­ment jun­ta­ment amb la mofa dels tor­tu­ra­dors pel teu pati­ment. A l’hor­ror. Amb la tor­tura es vol la traïció més íntima con­tra un mateix en tots els sen­tits: con­tra la teva dig­ni­tat, con­tra les teves cre­en­ces, con­tra les teves amis­tats, con­tra el teu país. Es vol la teva abso­luta auto­ne­gació. L’única cosa bona és que no és una experiència trans­fe­ri­ble expli­cant-la. I també evi­tem d’expli­car-la, perquè quan entrem en detalls sí que ho revi­vim par­ci­al­ment. Habi­tu­al­ment ens limi­tem a un brevíssim comen­tari.
Trenta anys després d’aquells nefas­tos epi­so­dis, ha can­viat gaire la per­se­cució de l’inde­pen­den­tisme?
En trenta anys la repressió con­tra l’inde­pen­den­tisme no ha can­viat. Els qui encara cre­ien en aquesta “democràcia plena” pac­tada amb el fran­quisme van poder veure l’octu­bre del 2017 com l’Estat espa­nyol no té cap escrúpol a bas­to­ne­jar i escla­far bru­tal­ment gent de totes les edats pel fet de por­tar una arma molt peri­llosa: un vot d’auto­de­ter­mi­nació per a Cata­lu­nya.
El Tri­bu­nal Euro­peu dels Drets Humans va aca­bar con­dem­nant l’Estat espa­nyol per no inves­ti­gar aque­lles tor­tu­res. Qui­nes por­tes va obrir aque­lla sentència?
D’entrada, cal recor­dar que el mateix tri­bu­nal de l’Audi­en­cia Naci­o­nal que ens va jut­jar va dema­nar al final del judici que s’obrís una tra­mi­tació jurídica sobre les denúncies de tor­tura, tot i que no va tenir cap recor­re­gut judi­cial poste­rior. Penso que aquell tri­bu­nal ho va dema­nar per l’escan­da­losa con­tra­dicció en què va caure la met­gessa forense Leo­nor Ladrón de Gue­vara en l’inter­ro­ga­tori que li va fer l’advo­cat Sebastià Sale­llas. Ell final­ment li va pre­gun­tar que, tenint en compte que les lesi­ons eren d’ori­gen vio­lent i recent, si ella no en sabia l’ori­gen i nosal­tres no estàvem sota la seva custòdia, com podia des­car­tar que aque­lles lesi­ons sob­ta­des no fos­sin pro­ducte de tor­tu­res com afir­mava als seus infor­mes? Ladrón de Gue­vara va res­pon­dre que no ho podia des­car­tar, just el con­trari, doncs, del que afir­mava en cadas­cun dels seus infor­mes mèdics. Vam enten­dre dues coses. Una, que per més evidències que s’apor­tes­sin, l’Estat sem­pre podia argu­men­tar orígens fortuïts de les lesi­ons encara que es produïssin com una plaga sob­tada als soter­ra­nis de la Guàrdia Civil. L’altra, que havíem d’explo­rar una altra via: tenint en compte que també és delicte no cur­sar una inves­ti­gació de tor­tu­res quan hi ha indi­cis clars, també havíem d’anar per aquí. Aquest és el camí que va obrir Sale­llas i que després han seguit mol­tes per­so­nes tor­tu­ra­des a qui es va negar el dret a una inves­ti­gació. Política­ment, he de recor­dar que el que con­demna Estras­burg és jus­ta­ment el que va recla­mar el Par­la­ment de Cata­lu­nya i que el PSC-PSOE i el PP es van negar a dema­nar: que s’obrís una inves­ti­gació per les tor­tu­res denun­ci­a­des.
Quins són els epi­so­dis clau que, segons vostè, han dis­pa­rat en els dar­rers anys el suport a l’inde­pen­den­tisme?
Més que epi­so­dis són cau­ses estruc­tu­rals, i des­ta­ca­ria prin­ci­pal­ment l’econòmica. El con­text econòmic can­via a dues ban­des: can­via amb la uni­fi­cació econòmica d’Europa i amb el canvi de model econòmic espa­nyol amb la pre­e­minència de l’eco­no­mia finan­cera sobre la indus­trial. Durant més de cent cin­quanta anys, el model espa­nyol es basava en una sim­bi­osi que s’ano­me­nava, metafòrica­ment, “Cata­lu­nya, fàbrica d’Espa­nya”. Això impli­cava el desen­vo­lu­pa­ment d’un ter­ri­tori indus­trial, bàsica­ment Cata­lu­nya, i un mer­cat pro­te­git pels aran­zels, Espa­nya. En pocs anys, Madrid va des­plaçar Bar­ce­lona com a capi­tal econòmica i, alhora, Bar­ce­lona, Cata­lu­nya, no tenia cap ins­tru­ment admi­nis­tra­tiu per regu­lar el seu tei­xit econòmic en com­petència amb les altres regi­ons euro­pees i espe­ci­al­ment amb Madrid.
Si s’hagués refor­mat l’Esta­tut, l’inde­pen­den­tisme hau­ria asso­lit les quo­tes actu­als?
Recor­dem que l’auto­no­misme va inten­tar refor­mu­lar l’Esta­tut sense cap èxit en aquest aspecte, i tot seguit va inten­tar un pacte fis­cal que també es va esta­ve­llar tot just entrar per la porta de La Mon­cloa. Tant Pujol, com Mara­gall i després Mas van fer l’impos­si­ble per una Espa­nya mul­ti­po­lar econòmica­ment i van ser igno­rats, fora­gi­tats i ridi­cu­lit­zats. Aquests matei­xos deien públi­ca­ment que Cata­lu­nya estava en risc de des­a­parèixer com a tei­xit econòmic pro­duc­tiu. Es van veure empe­sos cap a l’inde­pen­den­tisme per Madrid i pel crei­xe­ment del mateix inde­pen­den­tisme. Això va can­viar un para­digma ideològic cen­te­nari ins­tal·lat tant en la bur­ge­sia indus­trial i comer­cial com en l’inde­pen­den­tisme històric. Aquest inde­pen­den­tisme històric, per la sim­bi­osi d’aquesta bur­ge­sia indus­trial amb Espa­nya, veia la bur­ge­sia cata­lana com un ene­mic de la inde­pendència, i els va ser molt difícil con­fiar en la nova ori­en­tació inde­pen­den­tista d’aquests diri­gents de l’eco­no­mia cata­lana. Alhora, part de la bur­ge­sia cata­lana no aca­bava d’accep­tar ni d’enten­dre que l’Estat els hagués aban­do­nat econòmica­ment i que els volgués abso­lu­ta­ment sub­or­di­nats a l’eco­no­mia de Madrid. També és molt pro­ba­ble que una part de la bur­ge­sia cata­lana des de la incom­prensió del que estava pas­sant volgués fer un ús ins­tru­men­tal de l’inde­pen­den­tisme com a mitjà de pressió pel pacte fis­cal. Alguns sec­tors van enten­dre el canvi de para­digma de fons i d’altres diria que encara no han entès aquests can­vis econòmics i històrics estruc­tu­rals. Rubert de Ventós expli­cava que, quan era dipu­tat, diri­gents del PSOE boi­co­te­ja­ven expres­sa­ment l’eix medi­ter­rani perquè “por allí se nos van a ir los cata­la­nes”, és a dir, que empo­brei­xen la perifèria de l’Estat expres­sa­ment, de manera ben cons­ci­ent, per tal de reforçar el seu model cen­tra­lista, que és l’Espa­nya radial.
Com valora el referèndum de l’1 d’octu­bre i tot el que s’ha des­en­ca­de­nat poste­ri­or­ment?
El valoro com la data fun­da­ci­o­nal de l’eman­ci­pació de Cata­lu­nya pel vot directe de la ciu­ta­da­nia de Cata­lu­nya. Malau­ra­da­ment, molts líders que encapçalen el movi­ment inde­pen­den­tista no van saber estar a l’altura ni de les seves pro­me­ses ni de la res­posta i l’altíssim grau d’auto­or­ga­nit­zació de la ciu­ta­da­nia de Cata­lu­nya. Es van espan­tar doble­ment, tant de la violència exer­cida per l’Estat espa­nyol i de la que encara volia des­ple­gar, com també del mateix poble empo­de­rat, al qual tot seguit van dei­xar orfe i deso­ri­en­tat, dema­nant-li la des­mo­bi­lit­zació sense cap expli­cació. Els diri­gents van pro­ta­go­nit­zar una estam­pida caòtica sense cap con­signa per a la ciu­ta­da­nia. Entenc que tot era molt com­pli­cat, però la decepció amb certs líders per a mi va ser total.
No es va saber cal­cu­lar la res­posta de l’Estat espa­nyol?
Els errors de càlcul i d’altres no em sem­blen cri­ti­ca­bles, però les ter­gi­ver­sa­ci­ons i men­ti­des amb què s’anava rees­cri­vint el que acabàvem de fer eren molt depri­ments. Les pri­me­res decla­ra­ci­ons que ens arri­ba­ven dels líders que es van entre­gar a l’Audi­en­cia Naci­o­nal van ser una plan­to­fada. No tenien cap dret a rein­ter­pre­tar folklòrica­ment l’1-O. No els per­ta­nyia, mal­grat que van col·labo­rar a rea­lit­zar-lo. Era per al que era, no pas “simbòlic” o un ins­tru­ment per nego­ciar un altre referèndum. Que dona­des unes cir­cumstàncies podria ser accep­ta­ble, però d’ori­gen no tenia aquesta fina­li­tat, o és que ens van enga­nyar i ho con­fes­sa­ven als jut­ges espa­nyols? Els gene­rals han de saber assu­mir la seva res­pon­sa­bi­li­tat quan van mal dades, i en lloc d’assu­mir tota –repe­teixo–, tota la res­pon­sa­bi­li­tat del que s’havia fet, van jugar a diluir-la. Després, per la banda de l’exili es va poder recom­po­sar un lide­ratge polític que ha man­tin­gut una com­ba­ti­vi­tat admi­ra­ble donada l’extrema pre­ca­ri­e­tat i la incer­tesa en què es tro­ba­ven.
Amb els par­tits inde­pen­den­tis­tes actu­als veu­rem algun dia la inde­pendència de Cata­lu­nya?
Penso que és molt pro­ba­ble que la nos­tra gene­ració vegi la inde­pendència, perquè la gent segueix molt poli­tit­zada, però que sigui amb els par­tits actu­als pot­ser és menys pro­ba­ble. Res estruc­tu­ral ha can­viat, i hem adqui­rit molta experiència com a poble orga­nit­zat, però hem de bas­tir noves eines amb o sense els par­tits, per exem­ple una veri­ta­ble orga­nit­zació anti­re­pres­siva…
Hi ha alguna via fac­ti­ble cap a la inde­pendència si es renun­cia a la uni­la­te­ra­li­tat?
El que no entenc de cap manera és com des de les cúpules d’alguns par­tits gosen endos­sar-nos sofis­mes tan bar­ro­ers sense que els cai­gui la cara de ver­go­nya. Dos exem­ples. Quan es par­lava de treure els pre­sos, alguns diri­gents deien que havíem de renun­ciar a la uni­la­te­ra­li­tat –cosa que dema­nava Pedro Sánchez–, amb l’argu­ment que ara no la podíem exer­cir. Els drets els tenim tant si els podem exer­cir com si no, i no hi podem renun­ciar de cap de les mane­res, i menys a canvi de la lli­ber­tat dels líders: això seria pura ido­la­tria, subs­ti­tuir els símbols per allò que sim­bo­lit­zen. Renun­ciar al dret a la uni­la­te­ra­li­tat és renun­ciar de facto al dret a l’auto­de­ter­mi­nació, ja que seria reconèixer que la dar­rera paraula la té sem­pre el govern espa­nyol. D’altra banda, la mul­ti­la­te­ra­li­tat no s’oposa a la uni­la­te­ra­li­tat. Tot­hom sap que vivim en un món mul­ti­la­te­ral, però mai ningú pot repre­sen­tar la mul­ti­la­te­ra­li­tat tret que sigui una divi­ni­tat amb el do de la ubiqüitat. I el sofisme més irri­sori: a par­tir de la pre­missa que ara ningú té cap estratègia per fer la inde­pendència, cosa que molts podríem com­par­tir, se’ns vol fer con­cloure que l’única estratègia pos­si­ble és jus­ta­ment pac­tar amb el govern espa­nyol al marge de cap nego­ci­ació real sobre un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació. Com ho dedu­ei­xen això que l’única estratègia pos­si­ble men­tre no hi hagi cap estratègia inde­pen­den­tista com­par­tida sigui pac­tar amb el PSOE?
Quina estratègia pro­posa?
Ens urgeix un diagnòstic com­par­tit dels errors come­sos després del pri­mer d’octu­bre. Mal­grat els gravíssims errors d’ERC com els que acabo d’esmen­tar, ERC té raó en un punt impor­tant: ens cal ser més, però no pas en abs­tracte, ens cal ser molts més espe­ci­al­ment a l’àrea metro­po­li­tana. Dos mesos després de l’1 d’octu­bre, sota la repressió del 155, es van con­vo­car les elec­ci­ons del 21-D i vam obte­nir molts més vots inde­pen­den­tis­tes i vam gua­nyar en escons per majo­ria abso­luta. Però en vots abso­luts des del punt de vista ple­bis­ci­tari no vam gua­nyar, i el més greu és que a l’àrea metro­po­li­tana va gua­nyar el par­tit més hos­til i bel·lige­rant a l’estat català. Tenen por de la República cata­lana. Cal una política específica en aquesta àrea. I per aquest motiu penso que va ser un greu error que Junts sucumbís a la dinàmica sectària dels par­tits i que entregués la pre­sidència de la Dipu­tació de Bar­ce­lona al PSOE. L’àrea metro­po­li­tana de Bar­ce­lona és el taló d’Aquil·les de l’inde­pen­den­tisme, i és urgent una estratègia específica com­par­tida.

TORTURES EN PRIMERA PERSONA

Es nega a dramatitzar públicament amb la terrorífica experiència que va viure fa trenta anys. I no pas perquè no fos prou salvatge per quedar marcat per a la resta dels seus dies, sinó perquè vol mirar endavant atès que “encara hi ha molta feina a fer si es vol construir un país nou”. Marcel Dalmau (les Planes d’Hostoles, 1961) és un reconegut artista gironí que mai ha deixat d’estar compromès amb la lluita per la llibertat de Catalunya i que denuncia que, trenta anys després, la repressió que mira d’erosionar l’independentisme català no ha canviat gaire, malgrat que les fórmules de tortura hagin variat cap a un plànol més psicològic i econòmic. És molt crític amb els partits polítics independentistes que actualment ostenten el poder, i no es prodiga gaire als mitjans de comunicació, tot i que li agrada reflexionar en veu alta sobre tot allò que l’envolta. No defuig cap tema, ni tan sols l’intent de suïcidi que va protagonitzar l’any 1992 per intentar fugir definitivament d’aquell captiveri. La mort li feia menys por que seguir suportant aquells càstigs i aquella humiliació extrema. De tant en tant li retornen aquelles sensacions. Hi ha fets que no s’arriben a superar ni a oblidar mai, per molt que un s’hi esmerci. Són històries de difícil reparació.

1-O: la DATA FUNDACIONAL

En aquesta entrevista, Marcel Dalmau valora el significat que sota el seu parer té el referèndum de l’1 d’octubre i el paper que han tingut, des d’aleshores, els líders polítics de l’independentisme. Per a Dalmau, l’1-O és sense cap mena de dubte “la data fundacional de l’emancipació de Catalunya pel vot directe de la ciutadania de Catalunya”, però sense abandonar aquelles dates opina que “malauradament, molts líders que encapçalen el moviment independentista no van saber estar a l’altura ni de les seves promeses ni de la resposta i l’altíssim grau d’autoorganització de la ciutadania de Catalunya”. Assegura que entén que la situació que es va generar després d’aquella votació “era molt complicada” però, això no obstant, no dissimula la decepció que va sentir vers les persones que van liderar l’acció i la gestió dels dies posteriors. L’artista gironí creu que, amb molta probabilitat, la generació que ell representa veurà la independència de Catalunya perquè la gent no ha abandonat la lluita, però mostra una objecció: “Amb els partits actuals potser és menys probable.” Reclama que no es renunciï a la unilateralitat.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor