“La repressió fa que Estat Català no es creï fins al 1922”

Els cor­rents inde­pen­den­tis­tes ja comen­cen a sor­gir a començaments del segle XX i sem­bla que la lògica diu que si t’orga­nit­zes política­ment el pri­mer que has de fer és crear un par­tit polític, no necessària­ment des d’un punt de vista elec­to­ral, com els que dar­re­ra­ment s’esti­len. Això no es pro­du­eix fins al 1922, quan ja fa bas­tants anys que és en la brega política. Quan surt Estat Català, el sis­tema polític del país està en trans­for­mació i han sor­git dife­rents pro­pos­tes ideològiques. La Lliga Regi­o­na­lista, que es funda el 1901, és el pri­mer, però després tenim el Cen­tre Naci­o­na­lista Repu­blicà (CNR), el 1906, i altres intents per part dels repu­bli­cans cata­la­nis­tes.

Hi ha un altre fac­tor que ens ajuda a enten­dre aquest “retard” i que fins ara se’ns havia esca­pat, i és la repressió. La pri­mera enti­tat que té un per­fil de cata­la­nisme radi­cal, que encara no es pot dir que sigui específica­ment inde­pen­den­tista, és La Reixa, que apa­reix el 1901 després dels inci­dents de l’11 de setem­bre i que és una enti­tat emi­nent­ment anti­re­pres­siva. Em sem­bla molt sig­ni­fi­ca­tiu que la pri­mera enti­tat inde­pen­den­tista tin­gui aquest caire. Però és que, a més, quan vaig estu­diar el Grop Naci­o­na­lista Radi­cal, fun­dat a Cuba el 1908 i Fora Gri­llons! (con­si­de­rada la pri­mera publi­cació inde­pen­den­tista), em vaig tro­bar que el direc­tor d’aquesta dar­rera publi­cació era una per­sona, Josep Lla­mosí i Deu, que havia hagut de mar­xar del Prin­ci­pat per la repressió. De fet, les pri­me­res expres­si­ons de “visca la inde­pendència de Cata­lu­nya!” sur­ten a San­ti­ago de Cuba i no pas a Bar­ce­lona o en qual­se­vol altra ciu­tat del país. Sobre­tot a par­tir de la llei de juris­dic­ci­ons del 1906, que deixa en mans de l’exèrcit qual­se­vol ofensa o atac a la uni­tat de la pàtria, hi ha una repressió cru­enta, que a més, es deixa en mans de la justícia mili­tar. El cas para­digmàtic és de Josep Maria Folch i Tor­res, que ha d’estar tres anys a l’exili a França per un arti­cle que surt a La Tra­lla abans fins i tot que s’aprovi la llei de juris­dic­ci­ons. Molta gent, com ara Folch i Tor­res i Lla­mosí, es veu obli­gada a mar­xar a l’exili. Per la força de la repressió, aquest movi­ment s’ha d’expres­sar a l’exte­rior o bé en la clan­des­ti­ni­tat.

S’ha de situar en el con­text del final de la Pri­mera Guerra Mun­dial (1914-1918), quan els gru­pets naci­o­na­lis­tes que estan dins la Unió Cata­la­nista i molt influïts pel doc­tor Martí i Julià, van tro­bant el seu espai propi. A banda de la Revo­lució Russa o de l’impe­ri­a­lisme, també és una “guerra de les naci­ons”, com diria Antoni Rovira i Vir­gili, en què es revol­ten els pobles petits. Tenim tant la rei­vin­di­cació de l’auto­de­ter­mi­nació de Lenin com sobre­tot els famo­sos punts del pre­si­dent dels Estats Units, Tho­mas Woo­drow Wil­son. En aquest con­text, fra­cassa el pro­jecte de Martí i Julià dins la Unió Cata­la­nista, i els joves radi­cals ultra­na­ci­o­na­lis­tes diri­gits per Daniel Car­dona es tro­ben orfes.

Doncs mirar cap al prin­ci­pal refe­rent inter­na­ci­o­nal en aquell moment, Irlanda, que ha tin­gut la Pas­qua del 1916. I tro­ben un refe­rent molt millor que no pas a les Fili­pi­nes o a Cuba, per exem­ple. També cal tenir en compte el fracàs de la pri­mera cam­pa­nya auto­no­mista i la crisi de la Lliga Regi­o­na­lista, que s’ha tret la careta des d’un punt de vista social i naci­o­nal i ha donat suport al règim de la Res­tau­ració, mal­grat la seva ago­nia. El cas més simbòlic d’aquesta evo­lució del cata­la­nisme cap al naci­o­na­lisme radi­cal és el de Fran­cesc Macià, que es con­ver­teix en la veu de tots aquests grups. Hi ha un moment molt impor­tant, que és la Con­ferència Naci­o­nal Cata­lana que con­vo­quen entre el 5 i el 6 de juny del 1922 alguns dis­si­dents de la Lliga Regi­o­na­lista i en la qual es rebutja expres­sa­ment una esmena de Macià en què es defensa l’estat català com a objec­tiu de la nova for­mació. Tres anys abans, el dipu­tat de les Bor­ges ja havia creat la Fede­ració Democràtica Naci­o­na­lista (FDN), que tirava més per la via elec­to­ral que no pas per la irlan­desa. Després del fracàs de la Con­ferència Naci­o­nal Cata­lana, con­cre­ta­ment el 8 de juliol, Macià anun­cia públi­ca­ment que es va cap a la con­for­mació d’un gran front que serà Estat Català.

Esta­tuts, com a tals, no n’he tro­bat, i el que es pot con­si­de­rar com el tret de sor­tida de la nova for­mació és el pri­mer número de la publi­cació L’Estat Català, el 15 de novem­bre. De facto, estava diri­gida per Daniel Car­dona, però el que apa­rei­xia a la capçalera era Fran­cesc Macià, que en aquell moment era dipu­tat a les corts. Molt pro­ba­ble­ment, era una mesura per elu­dir la repressió de les auto­ri­tats espa­nyo­les.

Al meu enten­dre, més que un impuls és un senyal, un símptoma molt clar que aquest grup es va orga­nit­zant i va tra­ient el cap, la qual cosa fa que es comenci a pen­sar en una sim­bo­lo­gia pròpia, que iden­ti­fi­qui el movi­ment. Tot i això, des del pri­mer moment dei­xen molt clar que quan s’asso­leixi la inde­pendència, la ban­dera ofi­cial serà la senyera.

Lle­gint coses he com­pro­vat, per posar un paral·lelisme, que el terme femi­nista sor­geix de la mateixa manera. És el terme des­pec­tiu que uti­lit­zava la premsa mas­clista per refe­rir-se al movi­ment de les sufra­gis­tes. Què passa amb el sepa­ra­tisme? El nom d’inde­pendència és un tema tabú a Cata­lu­nya. L’any 1922, per exem­ple, el direc­tor del por­ta­veu de La Falç ha de mar­xar a l’exili perquè escriu: “Visca la inde­pendència de Cata­lu­nya.” D’aquesta manera, quan hom s’ha de refe­rir exte­ri­or­ment a aquest movi­ment es fa ser­vir el mateix nom que uti­lit­zen els ene­mics polítics, que és el de sepa­ra­tisme. Tot i això, hi ha gent com Daniel Car­dona o d’altres que no el fan ser­vir. En tot cas, el terme sepa­ra­tista surt en aquest con­text de repressió. És l’únic que es per­met uti­lit­zar. De fet, es popu­la­ritza tant que fins pràcti­ca­ment els anys qua­ranta o cin­quanta no es gene­ra­litza el terme inde­pen­den­tista. Jo diria que d’una manera for­mal no ho fa fins als anys sei­xanta, quan el Front Naci­o­nal de Cata­lu­nya diu clara­ment als seus esta­tuts que ells són inde­pen­den­tis­tes. Hi ha una nova gene­ració que oblida pro­gres­si­va­ment el nom de sepa­ra­tisme perquè veu les man­can­ces que té.

Fona­men­tal­ment són dos. D’una banda, l’acos­ta­ment a aque­lles opci­ons polítiques i soci­als més pro­gres­sis­tes. I, de l’altra, la tendència a no limi­tar la rei­vin­di­cació al marc del Prin­ci­pat, sinó ampliar-la als Països Cata­lans, un con­cepte que ja apa­reix el 1886 en un arti­cle publi­cat a L’Arch de Sant Martí. Els esta­tuts de la Fede­ració Democràtica Naci­o­na­lista, cre­ada tres anys abans d’Estat Català, ja s’hi refe­rei­xen. També torna a aparèixer el text de la Cons­ti­tució de l’Havana. El tema social també és molt evi­dent. En un dels actes de pre­sen­tació del Dic­ci­o­nari biogràfic d’Estat Català, Josep-Lluís Carod-Rovira des­ta­cava, amb molt d’encert, que la Cons­ti­tució de l’Havana tenia un afe­git que no apa­reix en altres tex­tos sem­blants i que venia a dir que en la qüestió social s’ani­ria adap­tant a tots els avenços soci­als que s’anes­sin plan­te­jant con­forme el pas del temps. De fet, aquesta vocació social és molt comuna a tot el cata­la­nisme. La meva teo­ria és que això també té a veure amb el fet que l’altre naci­o­na­lisme, l’espa­nyol, fa jus­ta­ment el con­trari i s’emmi­ra­lla en l’ultra­con­ser­va­do­risme.

En aquest cas encara més, perquè no només s’oposa al naci­o­na­lisme espa­nyol, sinó que sor­geix com a reacció al cata­la­nisme con­ser­va­dor de la Lliga Regi­o­na­lista. I això fa que subrat­lli molt les diferències en aquesta temàtica.

Un dels pro­ble­mes que com­porta el fet d’haver nas­cut en un ambi­ent de repressió és que durant molt de temps l’inde­pen­den­tisme és una força clan­des­tina. Això deixa poc marge a altres opci­ons, sobre­tot quan hi ha el mirall irlandès i quan ens tro­bem en un moment de violència política. La meva tesi és que el gran pro­blema de l’inde­pen­den­tisme català és que fins pràcti­ca­ment els dar­rers trenta o qua­ranta anys s’ha dedi­cat més a inten­tar el tren­ca­ment amb l’Estat espa­nyol que no pas a fer peda­go­gia oberta en la soci­e­tat cata­lana dels avan­tat­ges de la inde­pendència. Sota la dic­ta­dura de Primo de Rivera (1923-1930) aquest plan­te­ja­ment no es podia fer. Sota la de Franco (1939-1975), tam­poc. El mis­satge inde­pen­den­tista no es podia expli­car de tu a tu, ober­ta­ment, a la soci­e­tat cata­lana com altres plan­te­ja­ments ideològics. En el cas de l’inde­pen­den­tisme l’han reti­rat a les cata­cum­bes. Per això mateix Estat Català tri­omfa durant la dic­ta­dura de Primo de Rivera. En aquell moment es con­ver­teix en la força política més impor­tant de l’opo­sició, i no només al Prin­ci­pat. Si no hagués estat així, Fran­cesc Macià no hau­ria estat el cap indis­cu­ti­ble d’ERC. I per què té aquest paper Estat Català? Doncs perquè té inse­rit aquest ADN resis­ten­ci­a­lista de l’inde­pen­den­tisme.

Aquí hi ha dos fac­tors que cal des­ta­car. Pri­mer, que en l’àmbit inte­rior la direcció del par­tit cau en mans de Jaume Aigua­der, mili­tant de la Unió Soci­a­lista i que té poc a veure amb Daniel Car­dona, que ja ha mar­xat per dis­crepàncies amb Fran­cesc Macià. L’altre fac­tor que cal tenir en compte és el pos­si­bi­lisme de Macià, que torna d’Amèrica després d’haver fun­dat el Par­tit Sepa­ra­tista Revo­lu­ci­o­nari Català. Però quan torna a Europa i com­prova que la dic­ta­dura mili­tar comença a fer aigües comença a ten­dir cap a una sor­tida més pos­si­bi­lista. Els repu­bli­cans cata­la­nis­tes també s’ado­nen que Macià pot ser la figura que encapçali un pro­jecte d’uni­fi­cació. I Macià, al seu torn, veu que el sec­tor sepa­ra­tista és molt reduït. És per això que signa el Pacte de Sant Sebastià amb alguns dels seus antics ali­ats polítics.

Les grans patums de l’inde­pen­den­tisme com ara Balles­ter, Car­dona i Batista i Roca s’ado­nen que per cons­truir la inde­pendència cal un procés de rena­ci­o­na­lit­zació del país, de crei­xe­ment de la consciència naci­o­nal. D’alguna manera és el que s’ha produït entre el 1980 i el 2010, durant el període auto­no­mista. El país estava molt verd per tirar enda­vant un pro­jecte inde­pen­den­tista. Això explica, cent anys enrere, la par­ti­ci­pació en el Pacte de Sant Sebastià, en la fun­dació d’ERC i el 14 d’abril.

Evi­dent­ment, les diferències amb el sobi­ra­nisme actual són molt remar­ca­bles, però la fun­dació d’Estat Català ens ajuda a enten­dre que l’aposta per la inde­pendència no és qüestió de qua­tre dies ni sor­geix només com a reacció a la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. Tots aquells pri­mers llui­ta­dors que de manera altru­ista es van lliu­rar a la causa, com ara Daniel Car­dona i molts d’altres, tenien molt clar que si es vol sub­sis­tir com a nació cata­lana no es pot fer en el marc d’un pro­jecte d’àmbit esta­tal, sinó que la solució és la inde­pendència. Aquesta gent ja ho va veure fa més de cent anys.