“Molta gent que sap català no el fa servir”

És una asso­ci­ació vete­rana, que cele­brarà els qua­ranta anys l’any vinent. Actu­al­ment, és una de les prin­ci­pals asso­ci­a­ci­ons impli­ca­des en el suport a la llen­gua a Cata­lu­nya Nord. Tenim dues línies d’actu­ació prin­ci­pal. La pri­mera és la de fer clas­ses de català a les esco­les. La part més impor­tant del nos­tre pres­su­post va des­ti­nada a pro­por­ci­o­nar mes­tres i actu­al­ment repre­sen­tem 8.500 alum­nes a totes les esco­les de Cata­lu­nya Nord, essen­ci­al­ment a primària. Cada any, grosso modo, fem unes 9.000 hores de català.

El 90-95% dels alum­nes que estu­dien català a l’escola primària. Això vol dir que l’edu­cació pública –el minis­teri, vaja– no pot, no vol, no té els mit­jans i, en defi­ni­tiva, no fa l’ense­nya­ment que li per­to­ca­ria. La diferència amb el sis­tema del sud de la fron­tera és que aquí tot és cen­tra­lit­zat i la com­petència en edu­cació única­ment la té el minis­teri. Per tant, aquesta és l’actu­ació més gran que fem. Repre­senta que inter­ve­nim en més de cin­quanta muni­ci­pis de Cata­lu­nya Nord, que tenim qua­ranta-cinc per­so­nes con­trac­ta­des i que aquesta ini­ci­ació al català, que pot ser mitja hora o tres quarts d’hora a la set­mana, toca actu­al­ment un 20% de l’alum­nat de Cata­lu­nya Nord.

L’edició d’una revista infan­til, l’única que s’edita en català a Per­pinyà i que es diu Mil dimo­nis. És una revista que fem arri­bar a tots els alum­nes als quals fem classe de català i a tots els alum­nes de les clas­ses bilingües, immer­si­ves, públi­ques i pri­va­des que hi ha a Cata­lu­nya Nord. Actu­al­ment n’edi­tem 7.500 exem­plars i surt cada tri­mes­tre. A més d’això, des de fa un parell d’anys, de fet des de la pandèmia de la covid, tenim un acord amb el diari de Per­pinyà, L’Indépen­dant, a través del qual cada vegada que la revista surt la publi­quen en for­mat de paper, com un qua­der­net, encar­tada, la qual cosa ens per­met tenir una difusió de més de 40.000 exem­plars, que s’afe­gei­xen als 7.500 que comen­tava. Estem molt satis­fets d’aquest acord, perquè aquí a Per­pinyà la gent té molt poc accés al suports en català escrit, i aquesta és una manera d’arri­bar als joves i a un públic més ampli. Has de pen­sar que bona part dels mit­jans de comu­ni­cació escrits de Cata­lu­nya, com ara El Punt Avui o La República no els podem com­prar, aquí a Per­pinyà. Hi ha unes quan­tes revis­tes que arri­ben a la Lli­bre­ria Cata­lana. Nosal­tres hem acon­se­guit fer una crònica en català cada diu­menge a L’Indépen­dant, quan hi ha una tirada més llarga, de 50.000 exem­plars, però és l’únic espai en català que surt en aquest diari. No hi ha un accés fàcil de suports en català, per això és tan impor­tant que Mil dimo­nis arribi mas­si­va­ment.

Sí, hi ha una feina més de militància, d’infor­mació, d’inter­ven­ci­ons a prop de les admi­nis­tra­ci­ons i els polítics, de difusió d’infor­mació als pares d’alum­nes, de tre­ball en l’orga­nisme... que s’ha posat en marxa des de fa un parell d’anys. Es tracta de l’Ofi­cina Pública de la Llen­gua Cata­lana. En defi­ni­tiva, es tracta d’una feina més de ter­reny, d’inter­ve­nir, de ser pre­sent i de pres­si­o­nar o fins i tot de denun­ciar quan real­ment cal.

La història de la política lingüística a França, des dels reis fins ara, és ani­qui­lar, liqui­dar, totes les altres llengües que no siguin el francès per tal d’uni­ver­sa­lit­zar la llen­gua fran­cesa. L’objec­tiu no ha can­viat. És molt com­pli­cat difon­dre i desen­vo­lu­par l’ense­nya­ment de les llengües regi­o­nals. Els mit­jans de comu­ni­cació no en par­len. L’expli­cació d’aquesta política lingüística és perquè forma part de l’ADN de França el fet de no supor­tar la diferència lingüística o iden­titària, és igual. Tot el que és dife­rent, ja sigui llen­gua, iden­ti­tat o religió, és vis­cut com a perillós i com una ano­ma­lia que qüesti­ona la mateixa existència de França. L’objec­tiu sem­pre és el de man­te­nir el francès en pri­mera posició i opo­sar-se a qual­se­vol llen­gua, encara que sigui domèstica i de dins, no cal que par­lem de llengües de la immi­gració. Són per­ce­bu­des com a poten­ci­al­ment peri­llo­ses per a l’existència de França.

El repte que tenim nosal­tres des de l’APLEC i des de la Facul­tat d’Estu­dis Cata­lans de Per­pinyà, que diri­geixo, és apro­fi­tar les esclet­xes, com les que per­me­ten, per exem­ple, fer clas­ses bilingües, d’ini­ci­ació, fer estu­dis a la uni­ver­si­tat... Ara bé, el sis­tema, glo­bal­ment, entre­banca de forma sis­temàtica el desen­vo­lu­pa­ment d’aques­tes pos­si­bi­li­tats. Actu­al­ment, ens tro­bem davant una difi­cul­tat i un repte impor­tant, que és que man­quem d’estu­di­ants per fer estu­dis de català a la Uni­ver­si­tat de Per­pinyà i man­quem de per­so­nes cata­lanòfones per ser con­trac­ta­des a l’APLEC.

Per gene­ra­lit­zar, arri­bem a un 20% dels alum­nes i si comp­ten que hi ha un 9% que fa bilingüisme, ens queda un 70% d’alum­nes per arri­bar. En tot cas, és com­pli­cat d’arri­bar a gene­ra­lit­zar aquest ense­nya­ment si no tenim prou ense­nyants. Pot­ser hauríem de fer una crida, dema­nar socors al sud, perquè allà hi ha gent for­mada per fer de mes­tre, hi ha cata­lanòfobs. Ho estem estu­di­ant. Cal que tro­bem els meca­nis­mes perquè gent del sud interes­sada a ense­nyar el català en un àmbit molt par­ti­cu­lar que és el de la Cata­lu­nya Nord, en què cal saber francès, puguin venir aquí. Calen estu­di­ants que vin­guin a Per­pinyà a fer la lli­cen­ci­a­tura de català, per exem­ple. O bé a pas­sar els con­cur­sos, perquè tenim pla­ces de català no cober­tes perquè no hi ha prou can­di­dats; o per venir a fer ini­ci­ació al català con­trac­tats per l’APLEC. No serà fàcil, però s’ha de tro­bar la solució. Cal dir, per exem­ple, que aquí els estu­dis a la uni­ver­si­tat cos­ten 200 euros a l’any. També pot ser interes­sant fer un màster. Cata­lu­nya del Nord és dife­rent, i els rep­tes en ter­mes de llen­gua són enor­mes. Hi ha molta feina per fer i pers­pec­tiva de fer-la.

Sí. L’Enquesta d’usos lingüístics a la Cata­lu­nya Nord que vam fer el 2015 des de la uni­ver­si­tat, con­jun­ta­ment amb la Secre­ta­ria de Política Lingüística de la Gene­ra­li­tat, mos­trava un parell de coses impor­tants. La pri­mera és que un 61% de la gent diu que entén el català. Poc o molt. Si anem a veure única­ment la gent que sap nor­mal­ment el català arri­baríem al 50%. Però vaja, està molt bé. Estem par­lant de majors de 14 anys. Per tant, no hi ha joves. L’altra dada impor­tant és que el 35% de la gent sap par­lar català. Si tra­iem els que en saben molt poc, ens que­dem en el 20%. És poc, però encara no és una situ­ació resi­dual. La pro­porció de gent que sap la llen­gua del país en zones com Occitània o la Bre­ta­nya és de l’ordre del 10%. A més a més, aquí tenim l’avan­tatge que tenim un ice­berg del sud molt potent.

Segons l’Enquesta, prac­ti­ca­ment ningú hi fa ser­vir el català, ni tam­poc el trans­met a les noves gene­ra­ci­ons. És para­do­xal, perquè hi ha molta gent que sap català però no el fa ser­vir. L’únic àmbit en el qual la gent ha res­post que feien ser­vir el català és quan tra­ves­sen la fron­tera, que lla­vors sí que fan ser­vir el català, com a mínim en un 34% dels casos. És a dir, que hi ha un 35% que el sap par­lar i un 34% que el fa ser­vir, no a Per­pinyà sinó a la Jon­quera. Aquesta dada ens indica que hi ha una feina impor­tant a fer, que cal can­viar les men­ta­li­tats. Això, en el marc ins­ti­tu­ci­o­nal és més com­pli­cat de fer perquè l’Estat francès és el que és.

A l’Enquesta tro­bem que més d’un 80% de la gent és favo­ra­ble a l’ense­nya­ment del català i més del 75-76%, a l’ense­nya­ment bilingüe. Amb per­cen­tat­ges molt impor­tants de gent favo­ra­ble al bilingüisme a la vida pública, al reco­nei­xe­ment ofi­cial de la llen­gua. Abans comen­tava que arri­bem a fer ini­ci­ació de català al 20% de l’alum­nat de primària i al 9% que és a La Bres­sola o a les línies bilingües de l’escola pública. Hi ha molta diferència entre el que demana la gent i la rea­li­tat.

A la vegada perquè no hi ha els mit­jans i l’Estat no els posa. I després perquè hi ha una mena de des­pre­o­cu­pació. Amb això trobo que els cata­lans del nord s’assem­blen molt als del sud. El seu grau de militància pot arri­bar a ser rela­ti­va­ment tou. A tot­hom li agrada la llen­gua, tot­hom vol que el seu fill l’apren­gui, però si no n’hi ha no passa res. La gent no surt al car­rer per això. Ara, quan s’obre una línia bilingüe, quan s’obre classe immer­siva, de seguida és plena. En qual­se­vol cas, aquí a Per­pinyà i a Cata­lu­nya Nord hi ha aquesta situ­ació una mica ambi­va­lent. El sud hau­ria d’aju­dar més i per­me­tre’ns anar més lluny. Encara que per ara no hi hagi república, hi ha mit­jans. I cal reconèixer que estem en una dinàmica favo­ra­ble pel fet que les ins­ti­tu­ci­ons locals han sabut escol­tar i anar en el sen­tit de les asso­ci­a­ci­ons, i des de fa dos anys hem acon­se­guit que l’Estat accepti que es creï l’Ofi­cina Pública de la Llen­gua Cata­lana. L’avan­tatge prin­ci­pal d’aquest orga­nisme és que en són mem­bres les admi­nis­tra­ci­ons locals, el depar­ta­ment, la Uni­ver­si­tat i l’Estat.

A Per­pinyà, glo­bal­ment, els polítics hi són favo­ra­bles. Les ins­ti­tu­ci­ons, com el con­sell depar­ta­men­tal o el regi­o­nal, hi estan impli­cats i com­pro­me­sos. En l’àmbit francès, s’han fet pas­sos enda­vant amb la llei Molac. Ha estat amb la pressió social, amb la gent que és favo­ra­ble a les llengües en gene­ral. I en tots els par­tits i els àmbits polítics es troba gent a favor i en con­tra. Hi ha més gent en con­tra a l’extrema dreta, tot i que per exem­ple a Per­pinyà fem l’ense­nya­ment del català per compte de l’Ajun­ta­ment, igual­ment. Entre els Mélenc­hon i els de l’extrema esquerra són afer­ris­sa­da­ment en con­tra de les llengües regi­o­nals. Glo­bal­ment, però, s’arriba a fer algu­nes pas­ses. Per exem­ple, després de bata­llar durant anys, el dipu­tat bretó Paul Molac ha acon­se­guit fer pas­sar aquesta petita llei, que ha pro­vo­cat una crisi perquè s’hi ha posat en con­tra el Cons­ti­tu­ci­o­nal. En qual­se­vol cas, la pressió social fa que s’avanci. Però tot això és molt fràgil, i jo diria que si la classe política can­via, si evo­lu­ci­ona cap a una major tolerància cap a les llengües, ho fa de forma molt minsa i a remolc de la soci­e­tat. El marc legal sem­pre és molt fràgil. Són decrets o cir­cu­lars. Qual­se­vol que va davant d’un tri­bu­nal ho pot fer anul·lar tot.

La prin­ci­pal urgència és pro­veir Cata­lu­nya Nord de gent que pugui ense­nyar el català. Això demana una major col·labo­ració i con­cer­tació entre les asso­ci­a­ci­ons cata­la­nes i la Gene­ra­li­tat, però també entre aquesta dar­rera i les admi­nis­tra­ci­ons locals, essen­ci­al­ment el Con­sell Depar­ta­men­tal. Neces­si­tem una major col·labo­ració entre el nord i el sud. I segu­ra­ment també un millor conei­xe­ment, perquè hi ha un des­co­nei­xe­ment de la rea­li­tat de Cata­lu­nya Nord per part de la gent del sud.

No tenim una república nos­tra i tenim dos estats potents que ens entre­ban­quen. La covid va ser­vir per tan­car pas­sos fron­te­rers. És una ver­go­nya, però és il·lus­tra­tiu de la rea­li­tat que patim. Passa el mateix amb els mit­jans de comu­ni­cació. Aquí no podem rebre TV3 per inter­net! Ningú s’ocupa d’aquesta dimensió que avui, pro­ba­ble­ment, és la més impor­tant per a la gent.