ANNA BARDOLET
Responsable tècnica de LaCoordi
“Saber que hi ha alternatives és empoderador”
Amb la covid, les multinacionals van deixar de pagar als països productors roba que ja havien fabricat. Una mostra més de les violacions de drets del model convencional
CANVI DE MODEL
“Les economies transformadores són les que prioritzen les persones, com el comerç just o l’economia solidària”CAMPANYES
“Volem recollir 1 milió de firmes perquè la Unió Europea faci una llei que garanteixi sous dignes en tota la cadena de producció tèxtil”Consumir és un acte polític?
Sí. Avui dia les multinacionals tenen molt de poder, però els ciutadans, també, perquè amb cada petita decisió que prenem podem dir quin tipus de món i de societat volem.
Els consumidors tenim més força de la que ens pensem?
Els grans culpables són les multinacionals i la seva vulneració sistemàtica de drets. Tot i això, podem fer coses individualment, tot i que tindrem el poder si ens ajuntem i ho fem de forma col·lectiva. Agrupant-nos, fent-nos voluntaris, activistes... No és una sola cosa: reciclant no canviarem el món, però la suma de petites accions és important. Pensar que no podem fer res manté l’status quo. Totes les petites decisions que prenguem tindran un impacte. L’impacte pot ser local, però a nosaltres ens interessa molt el global.
En quin sentit?
De vegades ens preguntem com pot ser que el cafè que prenem per esmorzar tingui un impacte als països del sud. Doncs sí, i tot va sumant. Durant la covid es va reduir el consum de roba perquè la gent no sortia a passejar i les multinacionals van decidir no pagar les peces que ja havien encarregat per a les seves noves temporades. Milers de persones del sud es van quedar sense el seu salari, que ja és molt just, tot i haver fet la feina. La crisi sanitària ha fet encara més evident aquestes grans vulneracions de drets i com de poc importen les persones a les grans multinacionals.
Què són les economies transformadores?
Són les que posen al centre les persones. I aquí entraria el comerç just, però també l’economia social i solidària i les finances ètiques. Tots intentem mostrar a la gent que hi ha moltes opcions, perquè cada dia rebem mil inputs negatius i estem convençuts que saber que hi ha alternatives és molt empoderador.
En moda sostenible es parla molt dels proveïdors i de la fabricació de proximitat. El tèxtil de comerç just és sostenible?
Quan parlem del CO2 generat per haver transportat en vaixell una peça de roba hem de tenir en compte que com que ocupen i pesen poc, el seu impacte és petit. El comerç just és sostenible perquè el gran problema en la cadena de producció és que hi ha molts impactes ambientals en diferents etapes del procés, com ara l’ús del cotó, dels tints per tenyir la roba... El comerç just és una alternativa de roba sostenible perquè entre moltes altres coses certifica que no s’ha fet amb mà d’obra esclava o infantil, que no s’han utilitzat pesticides i que s’ha elaborat en petites produccions, en cooperatives i no en grans latifundis.
Consumir menys però millor és la clau?
Totalment, per això tot i que defensem el comerç just, per a nosaltres és bàsic abaixar el nivell de consum. Per això parlem de reutilització, roba de segona mà, mercats d’intercanvi... De fet, en el cas del tèxtil no parlem de moda, sinó de roba, perquè moda ja implica canvis de temporada, anar sempre a l’última... La roba hauria de ser simplement un bé bàsic que ens permet vestir-nos.
El preu és una barrera d’accés?
Hem de mirar de no culpabilitzar les persones. És evident que no tothom es pot comprar cinc jerseis a 70 euros, però és que no estem dient això, sinó que convidem a repensar el nostre consum. Per això posem l’èmfasi a reutilitzar, reciclar, anar a mercats d’intercanvi... A més, quan comprem hem de tenir clar quanta roba necessitem, quants usos li donem i quant de temps dura. El model de comprar i comprar i apostar per la roba d’un sol ús no és sostenible perquè s’està cremant un camió d’escombraries de rebuig de tèxtil cada segon. I a sobre ja no és que imperi el model fast fashion, sinó que ha arribat l’ultrafast fashion, amb multinacionals xineses com Shein, que ja ni pots comptar el nombre de temporades que treuen.
Precisament la UE diu que legislarà per posar fi a la roba d’un sol ús mentre permet la proliferació de marques com Shein. Hipocresia?
Les multinacionals tenen molt poder, és una indústria que mou bilions. En l’àmbit europeu i estatal s’està intentant que les empreses hagin d’identificar els seus riscos de vulneració de drets i posar-hi remei, però és complicat. A Catalunya es veu amb la llei de compra pública del 2018. Introdueix la possibilitat de fixar criteris ètics en la compra publica, però a la pràctica hi ha moltes reticències. Creiem que el comerç just és un segell garantit i s’està veient com es va incorporant. Per exemple, Parcs i Jardins de Barcelona ha incorporat aquest criteri, i el tèxtil dels seus uniformes serà de comerç just. És un primer pas, però hi ha països que estan més avançats.
Quins són?
El Regne Unit té la llei d’esclavitud moderna, que obliga les empreses a dir quantes passes hi ha en la seva cadena de producció per garantir que en cap estadi hi hagi mà d’obra explotada. França també té una llei interessant... Aquí està costant.
Anem tard.
És com el plàstic. Fa anys que sabíem que era dolent i es va trigar molts anys a prohibir-lo i fins i tot hi ha qui no compleix les normatives. Crec que s’ha d’avançar en el camp legislatiu perquè les lleis són importants, però els consumidors també ho som. Hem de deixar de consumir samarretes a 2 euros perquè sabem que no és sostenible i que estan fetes amb mà d’obra esclava.
Les alternatives de consum són prou visibles?
Hi ha moltes opcions, i cada cop més. Hi ha iniciatives de mapatges com Pam a pam, de la Xarxa d’Economia Solidària, la XES. El mapa et serveix per veure empreses o entitats que treballen dins l’economia social i solidària. Cada cop s’estan fent més iniciatives d’aquest tipus. En tèxtil, nosaltres estem intentant fer un mapa genèric, no tant amb empreses concretes, sinó amb conceptes alternatius de consum, fins i tot el de donar la roba als amics. La visió serà holística i, per exemple, destacarem la idea de tornar al barri. Hi ha botigues de tota la vida com els sastres o les costureres. Ens n’hem oblidat, i això també és roba sostenible.
Quines altres campanyes teniu en marxa, en el camp tèxtil?
L’any passat vam fer la de Les vides que vestim. Intentàvem mostrar les vulneracions en els diferents estadis de producció d’una peça de roba i també destacàvem les alternatives. Ara estem col·laborant amb la campanya Good clothes fair pay (‘roba de qualitat, salari just’). L’objectiu és recollir 1 milió de firmes perquè la Unió Europea faci una llei que garanteixi sous dignes en tota la cadena de producció.
Serveixen, les campanyes de conscienciació?
Una de les primeres es va fer fa quaranta anys contra Nike i va ser important veure com sí que tenen un impacte. Destacaria també la de Greenpeace contra els químics dels processos de tint. I H&M i Decathlon han hagut de pagar 900.000 euros a Holanda i no podran fer servir la paraula sostenible perquè el que deien les seves etiquetes era mentida. Tot va sumant.
El problema és que en el tèxtil hi ha massa segells?
És fàcil certificar el cotó, però no tot el procés productiu del tèxtil. En cacau i cafè, on també hi ha moltes vulneracions de drets, sí que hi ha uns pocs segells que sabem que funcionen molt bé.
La Costa d’Ivori i Ghana van intentar fixar un sobrepreu per tona de cacau a les multinacionals i es van haver de fer enrere. Què va passar?
Van ser els governs dels dos països els que van decidir la mesura, perquè molta gent depenia d’aquest conreu i vivien en l’absoluta misèria, però les grans companyies van tirar d’estoc o van comprar a altres països, així que van haver de recular. Això demostra la vulnerabilitat dels països del sud i els grans poders que els dominen.
DRETS HUMANS
Llicenciada en relacions internacionals, Anna Bardolet té un màster en Violència, Conflicte i Cooperació de l’School of Oriental and African Studies de Londres i un màster en Ciutadania i Drets Humans de la Universitat de Barcelona. Ha treballat com a investigadora amb migracions i refugi i com a gestora de projectes al Centre d’Estudis i Documentació Internacionals de Barcelona, el CIDOB. Fa anys que treballa per promoure els drets humans i denunciar les injustícies del sistema econòmic i polític actual. És responsable tècnica de LaCoordi, cooperativa de segon grau formada per la XES, FETS, Oxfam, Alternativa3 i SETEMCat, que treballa per enfortir el comerç just, l’economia solidària i les finances ètiques.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.