“Saber que hi ha alternatives és empoderador”

Sí. Avui dia les mul­ti­na­ci­o­nals tenen molt de poder, però els ciu­ta­dans, també, perquè amb cada petita decisió que pre­nem podem dir quin tipus de món i de soci­e­tat volem.

Els grans cul­pa­bles són les mul­ti­na­ci­o­nals i la seva vul­ne­ració sis­temàtica de drets. Tot i això, podem fer coses indi­vi­du­al­ment, tot i que tin­drem el poder si ens ajun­tem i ho fem de forma col·lec­tiva. Agru­pant-nos, fent-nos volun­ta­ris, acti­vis­tes... No és una sola cosa: reci­clant no can­vi­a­rem el món, però la suma de peti­tes acci­ons és impor­tant. Pen­sar que no podem fer res manté l’sta­tus quo. Totes les peti­tes deci­si­ons que pren­guem tin­dran un impacte. L’impacte pot ser local, però a nosal­tres ens interessa molt el glo­bal.

De vega­des ens pre­gun­tem com pot ser que el cafè que pre­nem per esmor­zar tin­gui un impacte als països del sud. Doncs sí, i tot va sumant. Durant la covid es va reduir el con­sum de roba perquè la gent no sor­tia a pas­se­jar i les mul­ti­na­ci­o­nals van deci­dir no pagar les peces que ja havien encar­re­gat per a les seves noves tem­po­ra­des. Milers de per­so­nes del sud es van que­dar sense el seu salari, que ja és molt just, tot i haver fet la feina. La crisi sanitària ha fet encara més evi­dent aques­tes grans vul­ne­ra­ci­ons de drets i com de poc impor­ten les per­so­nes a les grans mul­ti­na­ci­o­nals.

Quan par­lem del CO2 gene­rat per haver trans­por­tat en vai­xell una peça de roba hem de tenir en compte que com que ocu­pen i pesen poc, el seu impacte és petit. El comerç just és sos­te­ni­ble perquè el gran pro­blema en la cadena de pro­ducció és que hi ha molts impac­tes ambi­en­tals en dife­rents eta­pes del procés, com ara l’ús del cotó, dels tints per tenyir la roba... El comerç just és una alter­na­tiva de roba sos­te­ni­ble perquè entre mol­tes altres coses cer­ti­fica que no s’ha fet amb mà d’obra esclava o infan­til, que no s’han uti­lit­zat pes­ti­ci­des i que s’ha ela­bo­rat en peti­tes pro­duc­ci­ons, en coo­pe­ra­ti­ves i no en grans lati­fun­dis.

Total­ment, per això tot i que defen­sem el comerç just, per a nosal­tres és bàsic abai­xar el nivell de con­sum. Per això par­lem de reu­ti­lit­zació, roba de segona mà, mer­cats d’inter­canvi... De fet, en el cas del tèxtil no par­lem de moda, sinó de roba, perquè moda ja implica can­vis de tem­po­rada, anar sem­pre a l’última... La roba hau­ria de ser sim­ple­ment un bé bàsic que ens per­met ves­tir-nos.

Hem de mirar de no cul­pa­bi­lit­zar les per­so­nes. És evi­dent que no tot­hom es pot com­prar cinc jer­seis a 70 euros, però és que no estem dient això, sinó que con­vi­dem a repen­sar el nos­tre con­sum. Per això posem l’èmfasi a reu­ti­lit­zar, reci­clar, anar a mer­cats d’inter­canvi... A més, quan com­prem hem de tenir clar quanta roba neces­si­tem, quants usos li donem i quant de temps dura. El model de com­prar i com­prar i apos­tar per la roba d’un sol ús no és sos­te­ni­ble perquè s’està cre­mant un camió d’escom­bra­ries de rebuig de tèxtil cada segon. I a sobre ja no és que imperi el model fast fas­hion, sinó que ha arri­bat l’ultra­fast fas­hion, amb mul­ti­na­ci­o­nals xine­ses com Shein, que ja ni pots comp­tar el nom­bre de tem­po­ra­des que tre­uen.

Les mul­ti­na­ci­o­nals tenen molt poder, és una indústria que mou bili­ons. En l’àmbit euro­peu i esta­tal s’està inten­tant que les empre­ses hagin d’iden­ti­fi­car els seus ris­cos de vul­ne­ració de drets i posar-hi remei, però és com­pli­cat. A Cata­lu­nya es veu amb la llei de com­pra pública del 2018. Intro­du­eix la pos­si­bi­li­tat de fixar cri­te­ris ètics en la com­pra publica, però a la pràctica hi ha mol­tes reticències. Cre­iem que el comerç just és un segell garan­tit i s’està veient com es va incor­po­rant. Per exem­ple, Parcs i Jar­dins de Bar­ce­lona ha incor­po­rat aquest cri­teri, i el tèxtil dels seus uni­for­mes serà de comerç just. És un pri­mer pas, però hi ha països que estan més avançats.

El Regne Unit té la llei d’escla­vi­tud moderna, que obliga les empre­ses a dir quan­tes pas­ses hi ha en la seva cadena de pro­ducció per garan­tir que en cap estadi hi hagi mà d’obra explo­tada. França també té una llei interes­sant... Aquí està cos­tant.

És com el plàstic. Fa anys que sabíem que era dolent i es va tri­gar molts anys a pro­hi­bir-lo i fins i tot hi ha qui no com­pleix les nor­ma­ti­ves. Crec que s’ha d’avançar en el camp legis­la­tiu perquè les lleis són impor­tants, però els con­su­mi­dors també ho som. Hem de dei­xar de con­su­mir samar­re­tes a 2 euros perquè sabem que no és sos­te­ni­ble i que estan fetes amb mà d’obra esclava.

Hi ha mol­tes opci­ons, i cada cop més. Hi ha ini­ci­a­ti­ves de mapat­ges com Pam a pam, de la Xarxa d’Eco­no­mia Solidària, la XES. El mapa et ser­veix per veure empre­ses o enti­tats que tre­ba­llen dins l’eco­no­mia social i solidària. Cada cop s’estan fent més ini­ci­a­ti­ves d’aquest tipus. En tèxtil, nosal­tres estem inten­tant fer un mapa genèric, no tant amb empre­ses con­cre­tes, sinó amb con­cep­tes alter­na­tius de con­sum, fins i tot el de donar la roba als amics. La visió serà holística i, per exem­ple, des­ta­ca­rem la idea de tor­nar al barri. Hi ha boti­gues de tota la vida com els sas­tres o les cos­tu­re­res. Ens n’hem obli­dat, i això també és roba sos­te­ni­ble.

L’any pas­sat vam fer la de Les vides que ves­tim. Intentàvem mos­trar les vul­ne­ra­ci­ons en els dife­rents esta­dis de pro­ducció d’una peça de roba i també des­tacàvem les alter­na­ti­ves. Ara estem col·labo­rant amb la cam­pa­nya Good clot­hes fair pay (‘roba de qua­li­tat, salari just’). L’objec­tiu és reco­llir 1 milió de fir­mes perquè la Unió Euro­pea faci una llei que garan­teixi sous dig­nes en tota la cadena de pro­ducció.

Una de les pri­me­res es va fer fa qua­ranta anys con­tra Nike i va ser impor­tant veure com sí que tenen un impacte. Des­ta­ca­ria també la de Gre­en­pe­ace con­tra els químics dels pro­ces­sos de tint. I H&M i Decath­lon han hagut de pagar 900.000 euros a Holanda i no podran fer ser­vir la paraula sos­te­ni­ble perquè el que deien les seves eti­que­tes era men­tida. Tot va sumant.

És fàcil cer­ti­fi­car el cotó, però no tot el procés pro­duc­tiu del tèxtil. En cacau i cafè, on també hi ha mol­tes vul­ne­ra­ci­ons de drets, sí que hi ha uns pocs segells que sabem que fun­ci­o­nen molt bé.

Van ser els governs dels dos països els que van deci­dir la mesura, perquè molta gent depe­nia d’aquest con­reu i vivien en l’abso­luta misèria, però les grans com­pa­nyies van tirar d’estoc o van com­prar a altres països, així que van haver de recu­lar. Això demos­tra la vul­ne­ra­bi­li­tat dels països del sud i els grans poders que els domi­nen.