Jaume Soler coneix de primera mà la situació a Nicaragua per la seva relació estreta i continuada amb el país centreamericà, ja que les poblacions d’Arbúcies i Palacagüina fa més de trenta anys que mantenen un agermanament actiu, que precisament va ser impulsat quan ell era alcalde de la població. A més, hi viatja periòdicament i s’informa a través de diversos mitjans de tot allò que hi va passant.
Quan veiem quina ha estat la situació a Nicaragua els últims anys, especialment arran dels conflictes que hi va haver la primavera del 2018, ens trobem amb una part d’informadors que parlen de crisi política i social, i amb una altra part que parla directament d’intent de cop d’estat. Vostè com ho qualifica?
Abans de contestar la pregunta, m’agradaria posar-hi una mica de context. Nicaragua fa més de 150 anys que és víctima d’una ocupació estratègica per part dels Estats Units, una relació agressiva i de control que arran de la revolució sandinista dels anys setanta del segle passat es va convertir en un conflicte que va provocar més de 50.000 morts en una dècada. Aquell conflicte va ser el resultat de l’anomenada doctrina Monroe: l’intervencionisme dels Estats Units en tot allò que passi al continent, i el fet de considerar l’Amèrica Llatina com el pati del darrere dels nord-americans. Però a Nicaragua, al contrari d’altres països, està molt arrelada la idea de la defensa de la pròpia sobirania nacional. Per alguna cosa s’anomena Sandino, que en els anys trenta va aconseguir fer fora del país l’exèrcit nord-americà, “el general de los hombres libres”. Les coses no passen per casualitat, tenen una història al darrere. I el que va passar el 2018 no va ser casualitat, va ser un cop d’estat. Es va poder acabar sense intervenció per la força perquè es va anar podrint tant que la mateix població va veure que ja no es tractava de protestes democràtiques, sinó de voler enderrocar el govern.
S’han manipulat les informacions que ens arriben?
Els principals mitjans de comunicació s’estan inventant informacions. Això sí que són les veritables fake news de les quals tant sentim a parlar. Han començat una campanya en contra de Daniel Ortega i el seu govern, i l’acusen de ser una dictadura, quan es tracta d’un govern elegit a les urnes. Hi ha molt de cinisme al darrere. Per exemple, el 2020 es va aprovar la llei de regulació dels agents estrangers, que posa ordre en les activitats de les ONG que treballen al país. S’ha criticat moltíssim i s’ha dit que aquesta llei era pròpia d’una dictadura, quan és calcada a la que tenen països com els Estats Units, Austràlia i Israel. Són lleis pràcticament copiades, però en aquests casos no es considera que els països en qüestió siguin cap dictadura. Tot plegat és un acte de cinisme inacceptable... Quan aquests països apliquen aquesta legislació és “un acte de defensa de la democràcia” i quan ho apliquen els països de la troika del mal, Nicaragua inclosa, és una “actuació dictatorial”. Prou, si us plau, de tanta hipocresia!
Vostè hi ha viatjat recentment, aquest juliol passat. Com ha vist la situació al país? Està normalitzada?
La situació actual és d’absoluta normalitat. S’han superat els enfrontaments que hi va haver el 2018 i que van causar 250 morts. Vull puntualitzar que d’aquestes víctimes, 22 eren policies, quan els policies i els militars s’havien quedat tancats a les seves casernes. Eren agents que van morir perquè van ser assassinats quan tornaven a casa. En qualsevol cas, el país va quedar molt ensorrat per aquell intent de cop d’estat, hi va haver molts danys i desperfectes, que, a més, van augmentar quan hi va haver dos huracans amb pocs mesos de diferència. Això va comportar un decreixement econòmic per la necessitat d’invertir en infraestructures. Però repeteixo, ara la situació és de normalitat. La situació econòmica és la que més ràpidament ha millorat, perquè després de tres anys en decreixement (del 2018 al 2021) en aquests moments l’economia nicaragüenca està tornant a créixer. Es continua parlant de les conseqüències del que va passar, però el que cal és entendre les causes per poder assumir les conseqüències i treballar en la reconciliació. Aquesta reconciliació està costant més del que molts pensàvem. Jo personalment creia que si el país havia pogut superar els 50.000 morts que hi va haver entre el 1979 i el 1990 –una xifra terrible en un país de 5 milions d’habitants– ara seria més fàcil la reconciliació. No obstant això, hi ha una petita part de la població que continua aprofitant la més mínima oportunitat per difamar, desprestigiar i intentar enderrocar un govern escollit democràticament el 2021 amb una majoria del 70%.
S’han pres mesures per afavorir aquesta reconciliació tan necessària?
Poc després del cop d’estat, el govern de Daniel Ortega va ordenar l’amnistia de més de vuit-centes persones que havien estat detingudes i encausades. Una amnistia total i a gran escala, per a aquells que estaven investigats, els que estaven acusats i els que havien marxat del país. Va ser una amnistia amb l’única condició que no es repetissin els fets. N’hauríem de prendre nota, els catalans: va ser una amnistia real, no uns indults pactats, controlats i cobrats després, com els que hem vist aquí. Quina mena de dictadura fa una amnistia d’aquest tipus? Com deia, hi ha molt de cinisme.
Es parla també de l’existència de presos polítics...
El que passa és que hi ha aquesta petita part de la població, els que en van ser els autors intel·lectuals, que sí que estan enjudiciats. Segons s’ha publicat en informes procedents dels Estats Units, a través de l’ONG Global Justice, aquestes persones van participar i promoure el cop d’estat amb l’ajuda de les agències nord-americanes, que van pagar i preparar les actuacions amb transferències econòmiques suposadament a favor d’un periodisme lliure. L’empresonament dels artífexs intel·lectuals del cop pot fer pensar que hi ha presos polítics. A mi no em molesta l’expressió perquè, evidentment, tenien una voluntat política i estan acusats d’una activitat política, però això no implica que la reacció del govern nicaragüenc sigui una actuació dictatorial. En qualsevol cas, i mentre la justícia segueix el seu curs, en aquests moments a Nicaragua es viu en pau i hi ha grans avenços socials.
Al marge de la qüestió política, com ha afectat la pandèmia un país que havia quedat en aquesta situació complexa?
Per la poca població i, sobretot, per la seva dispersió en el territori, la pandèmia no va ser un cop tan dur com en altres països, amb molta més densitat, com per exemple el Salvador. També s’ha de dir que el 75% de la població activa nicaragüenca viu de la compra-venda al carrer. Per pura necessitat, perquè no hi havia cap més opció de supervivència, no es van poder fer grans confinaments, ja que hauria estat una catàstrofe social. No va ser una decisió política, com s’ha volgut dir, sinó una decisió basada en la realitat del país. Per això es va apostar pel treball mèdic en l’àmbit de proximitat, les campanyes de conscienciació i de vacunació. La vacunació ha estat molt estesa al país des de l’èxit de la revolució sandinista. En el cas del coronavirus, s’ha de dir que actualment el 98% de la població de Nicaragua estava vacunada, un fet que suposa un gran avenç per a un país del sud. No hi ha gaires perspectives de rebrot i sembla més aviat una qüestió superada. No es pot parlar d’èxit en la lluita contra el virus perquè un sol mort ja és massa, però sí que és cert que està quedant com una situació ja força superada.
Parlem de la situació de les ONG. Què ha passat exactament?
Ha generat malestar, aquesta nova legislació?
Ara totes les organitzacions no governamentals han de justificar d’on provenen els seus fons i a quins projectes els destinen. Certament, ha provocat molts problemes burocràtics. L’error més important és que s’ha fet massa ràpidament i no s’ha pogut explicar com calia. La nostra entitat mateix, Soarpal, que promou l’agermanament entre Arbúcies i Palacagüina, ha tingut alguns d’aquests problemes burocràtics perquè Fundarpal, la contrapart allà, no havia entès correctament, o no se li havia explicat prou bé, tot el tema de la documentació. Però ara ja s’ha posat al dia amb tots els documents necessaris. En qualsevol cas, amb aquesta iniciativa el que es vol és fer un repàs de l’estat de comptes, i això ha fet que desapareguessin de manera automàtica més de quatre-centes entitats que ni tan sols feien cap feina real. I a unes quaranta els hi ha tret la personalitat jurídica i els seus responsables han estat enjudiciats per haver incitat al cop d’estat. Després s’ha fet córrer que amb aquesta llei el govern nicaragüenc es volia quedar el 40% dels ingressos que arribessin en forma d’ajuda a la cooperació, però no és així, és fals. L’únic problema real és que hi ha hagut un gran sotrac burocràtic.
Una de les entitats que s’ha vist afectada per aquesta nova llei ha estat el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, ja que se li ha cancel·lat el registre legal i el seu representant ha estat expulsat. Com ho valora, tenint en compte que vostè va ser un dels impulsors del Fons?
Jo encara no puc dir exactament a partir de quins criteris es va produir aquesta expulsió. Com a fundador del Fons Català de Cooperació he demanat una entrevista personal amb el president actual, Isidre Pineda, i quan hagi vist l’expedient podré veure exactament què és el que va passar. És una qüestió que ens preocupa molt, sobretot perquè no sabem com quedaran els sis o set agermanaments de poblacions catalanes amb poblacions nicaragüenques que actualment estan actius. El Fons era la contrapart allà i ens ajudava a tramitar les ajudes per als projectes. Hem de treballar per buscar solucions. És una situació molt trista i lamentable i no volem que afecti les relacions d’agermanament. Hem de treballar per trobar-hi solucions. Encara que l’objectiu final de les entitats de cooperació al desenvolupament sigui el de desaparèixer, de moment no se’n pot prescindir. L’ajuda que fan encara és molt important i no es pot deixar de banda.
Després de la crisi econòmica, de la pandèmia, amb la guerra a Europa i amb aquesta nova crisi de què tothom parla, la cooperació al desenvolupament en quina situació es troba?
En una situació molt delicada. No es pot aguantar sense recursos, però sobretot hem d’entendre i valorar quin tipus de cooperació volem. Jo sempre faig referència a una frase de Pere Casaldàliga que ho resumeix molt bé: “La veritable solidaritat és la defensa, l’aplicació i la implementació de la justícia.” I encara es necessita molta conscienciació per poder implementar un sistema més just. Vaig que no hi ha una voluntat per part dels governs, de cap govern, d’implementar aquesta justícia. Van disminuint els recursos, i hi ha molt poca coherència entre el que diuen que volen fer i el que acaben fent. Amb l’última crisi econòmica ja es van retallar tots els pressupostos de cooperació, quan en realitat són partides tan petites que no poden arribar a desequilibrar cap pressupost. La mateixa crisi que estem veient als països del nord sembla que enforteix un món unipolar, amb els Estats Units estenent la seva influència. Nosaltres mateixos, des de Catalunya, no hem de deixar de banda la idea que són necessaris canvis estructurals per ajudar a crear una sola humanitat, un model més just. Però certament, no soc gaire optimista. Parlem de democràcia, de drets humans... I està molt bé que es reconeguin els drets de totes les persones, i de les minories, però si després a la pràctica aquestes persones es moren de gana perquè no se’ls paguen un salaris dignes, tot plegat es queda en no res.
Per tant, cal continuar insistint...
No tinc gaire confiança en els governs, no fan reflexions serioses. De fet, crec que bona part dels motius pels quals queda tanta feina pendent en l’àmbit de la cooperació al desenvolupament és precisament la intervenció dels governs, que actuen dins d’un sistema que el que caldria fer és canviar-lo. I les agendes oficials no ho permeten. La guerra a Ucraïna ha estat un detonant, però la situació ve de més lluny. És terrible que hi hagi gent que mori de gana perquè el blat està bloquejat, però és igualment terrible que quan es desbloquegi la gent mori igualment de gana perquè els contenidors que l’han de transportar valen el doble, el triple o el quàdruple, perquè hi ha algú que n’està fent negoci. Em neguiteja molt que no hi hagi prou consciència sobre el que està passant realment al món. És trist que en un món que està en conflicte global, la cooperació al desenvolupament quedi com un tema del passat, sent, com és, més actual que mai. Estem en un món que va cap a una explosió total, en l’aspecte ambiental i militar. I davant d’això només podem actuar d’una manera, que és implementant la justícia. Evidentment, la pau és una part de la justícia, i el desarmament, també, perquè una part dels diners que es destinen a armes es podrien dedicar a programes socials.
