Entrevista

JAUME SOLER PASTELLS

PRESIDENT DE SOARPAL, ACTIVISTA I FUNDADOR DEL FONS CATALÀ DE COOPERACIÓ

“Els governs han fet molt poc per la cooperació al desenvolupament”

Activista històric de la solidaritat i la cooperació, Jaume Soler, que va ser alcalde d’Arbúcies entre el 1979 i el 2003, repassa en aquesta entrevista quina és la situació actual a Nicaragua i en quin estat es troba la cooperació al desenvolupament en un context de crisi mundial

L’AMINISTIA D’ORTEGA
“Després de l’intent de cop d’estat, el govern de Daniel Ortega va ordenar una amnistia total de vuit-centes persones que havien estat detingudes. Quina mena de dictadura faria això?”
EL PAPER DE LES ONG
“Nicaragua ha posat en marxa una nova llei d’agents estrangers, copiada de la que tenen països com els Estats Units o Austràlia, després de comprovar que algunes ONG van rebre diners per incitar al cop d’estat”
SOLIDARITAT I COOPERACIÓ
“Com deia Casaldàliga, la veritable solidaritat és la defensa, l’aplicació i la implementació de la justícia”
DESPRÉS DEL 2018
“Hi ha una petita part de la població de Nicaragua que continua aprofitant la més mínima oportunitat per desprestigiar i intentar enderrocar un govern escollit democràticament”

Jaume Soler coneix de pri­mera mà la situ­ació a Nica­ra­gua per la seva relació estreta i con­ti­nu­ada amb el país cen­tre­a­me­ricà, ja que les pobla­ci­ons d’Arbúcies i Pala­cagüina fa més de trenta anys que man­te­nen un ager­ma­na­ment actiu, que pre­ci­sa­ment va ser impul­sat quan ell era alcalde de la població. A més, hi viatja periòdica­ment i s’informa a través de diver­sos mit­jans de tot allò que hi va pas­sant.

Quan veiem quina ha estat la situ­ació a Nica­ra­gua els últims anys, espe­ci­al­ment arran dels con­flic­tes que hi va haver la pri­ma­vera del 2018, ens tro­bem amb una part d’infor­ma­dors que par­len de crisi política i social, i amb una altra part que parla direc­ta­ment d’intent de cop d’estat. Vostè com ho qua­li­fica?
Abans de con­tes­tar la pre­gunta, m’agra­da­ria posar-hi una mica de con­text. Nica­ra­gua fa més de 150 anys que és víctima d’una ocu­pació estratègica per part dels Estats Units, una relació agres­siva i de con­trol que arran de la revo­lució san­di­nista dels anys setanta del segle pas­sat es va con­ver­tir en un con­flicte que va pro­vo­car més de 50.000 morts en una dècada. Aquell con­flicte va ser el resul­tat de l’ano­me­nada doc­trina Mon­roe: l’inter­ven­ci­o­nisme dels Estats Units en tot allò que passi al con­ti­nent, i el fet de con­si­de­rar l’Amèrica Lla­tina com el pati del dar­rere dels nord-ame­ri­cans. Però a Nica­ra­gua, al con­trari d’altres països, està molt arre­lada la idea de la defensa de la pròpia sobi­ra­nia naci­o­nal. Per alguna cosa s’ano­mena San­dino, que en els anys trenta va acon­se­guir fer fora del país l’exèrcit nord-ame­ricà, “el gene­ral de los hom­bres libres”. Les coses no pas­sen per casu­a­li­tat, tenen una història al dar­rere. I el que va pas­sar el 2018 no va ser casu­a­li­tat, va ser un cop d’estat. Es va poder aca­bar sense inter­venció per la força perquè es va anar podrint tant que la mateix població va veure que ja no es trac­tava de pro­tes­tes democràtiques, sinó de voler ender­ro­car el govern.
S’han mani­pu­lat les infor­ma­ci­ons que ens arri­ben?
Els prin­ci­pals mit­jans de comu­ni­cació s’estan inven­tant infor­ma­ci­ons. Això sí que són les veri­ta­bles fake news de les quals tant sen­tim a par­lar. Han començat una cam­pa­nya en con­tra de Daniel Ortega i el seu govern, i l’acu­sen de ser una dic­ta­dura, quan es tracta d’un govern ele­git a les urnes. Hi ha molt de cinisme al dar­rere. Per exem­ple, el 2020 es va apro­var la llei de regu­lació dels agents estran­gers, que posa ordre en les acti­vi­tats de les ONG que tre­ba­llen al país. S’ha cri­ti­cat moltíssim i s’ha dit que aquesta llei era pròpia d’una dic­ta­dura, quan és cal­cada a la que tenen països com els Estats Units, Austràlia i Israel. Són lleis pràcti­ca­ment copi­a­des, però en aquests casos no es con­si­dera que els països en qüestió siguin cap dic­ta­dura. Tot ple­gat és un acte de cinisme inac­cep­ta­ble... Quan aquests països apli­quen aquesta legis­lació és “un acte de defensa de la democràcia” i quan ho apli­quen els països de la troika del mal, Nica­ra­gua inclosa, és una “actu­ació dic­ta­to­rial”. Prou, si us plau, de tanta hipo­cre­sia!
Vostè hi ha viat­jat recent­ment, aquest juliol pas­sat. Com ha vist la situ­ació al país? Està nor­ma­lit­zada?
La situ­ació actual és d’abso­luta nor­ma­li­tat. S’han superat els enfron­ta­ments que hi va haver el 2018 i que van cau­sar 250 morts. Vull pun­tu­a­lit­zar que d’aques­tes vícti­mes, 22 eren poli­cies, quan els poli­cies i els mili­tars s’havien que­dat tan­cats a les seves caser­nes. Eren agents que van morir perquè van ser assas­si­nats quan tor­na­ven a casa. En qual­se­vol cas, el país va que­dar molt ensor­rat per aquell intent de cop d’estat, hi va haver molts danys i des­per­fec­tes, que, a més, van aug­men­tar quan hi va haver dos hura­cans amb pocs mesos de diferència. Això va com­por­tar un decrei­xe­ment econòmic per la neces­si­tat d’inver­tir en infra­es­truc­tu­res. Però repe­teixo, ara la situ­ació és de nor­ma­li­tat. La situ­ació econòmica és la que més ràpida­ment ha millo­rat, perquè després de tres anys en decrei­xe­ment (del 2018 al 2021) en aquests moments l’eco­no­mia nica­ragüenca està tor­nant a créixer. Es con­ti­nua par­lant de les con­seqüències del que va pas­sar, però el que cal és enten­dre les cau­ses per poder assu­mir les con­seqüències i tre­ba­llar en la recon­ci­li­ació. Aquesta recon­ci­li­ació està cos­tant més del que molts pensàvem. Jo per­so­nal­ment creia que si el país havia pogut superar els 50.000 morts que hi va haver entre el 1979 i el 1990 –una xifra ter­ri­ble en un país de 5 mili­ons d’habi­tants– ara seria més fàcil la recon­ci­li­ació. No obs­tant això, hi ha una petita part de la població que con­ti­nua apro­fi­tant la més mínima opor­tu­ni­tat per difa­mar, des­pres­ti­giar i inten­tar ender­ro­car un govern esco­llit democràtica­ment el 2021 amb una majo­ria del 70%.
S’han pres mesu­res per afa­vo­rir aquesta recon­ci­li­ació tan necessària?
Poc després del cop d’estat, el govern de Daniel Ortega va orde­nar l’amnis­tia de més de vuit-cen­tes per­so­nes que havien estat detin­gu­des i encau­sa­des. Una amnis­tia total i a gran escala, per a aquells que esta­ven inves­ti­gats, els que esta­ven acu­sats i els que havien mar­xat del país. Va ser una amnis­tia amb l’única con­dició que no es repe­tis­sin els fets. N’hauríem de pren­dre nota, els cata­lans: va ser una amnis­tia real, no uns indults pac­tats, con­tro­lats i cobrats després, com els que hem vist aquí. Quina mena de dic­ta­dura fa una amnis­tia d’aquest tipus? Com deia, hi ha molt de cinisme.
Es parla també de l’existència de pre­sos polítics...
El que passa és que hi ha aquesta petita part de la població, els que en van ser els autors intel·lec­tu­als, que sí que estan enju­di­ci­ats. Segons s’ha publi­cat en infor­mes pro­ce­dents dels Estats Units, a través de l’ONG Glo­bal Jus­tice, aques­tes per­so­nes van par­ti­ci­par i pro­moure el cop d’estat amb l’ajuda de les agències nord-ame­ri­ca­nes, que van pagar i pre­pa­rar les actu­a­ci­ons amb trans­ferències econòmiques supo­sa­da­ment a favor d’un peri­o­disme lliure. L’empre­so­na­ment dels artífexs intel·lec­tu­als del cop pot fer pen­sar que hi ha pre­sos polítics. A mi no em molesta l’expressió perquè, evi­dent­ment, tenien una volun­tat política i estan acu­sats d’una acti­vi­tat política, però això no implica que la reacció del govern nica­ragüenc sigui una actu­ació dic­ta­to­rial. En qual­se­vol cas, i men­tre la justícia segueix el seu curs, en aquests moments a Nica­ra­gua es viu en pau i hi ha grans avenços soci­als.
Al marge de la qüestió política, com ha afec­tat la pandèmia un país que havia que­dat en aquesta situ­ació com­plexa?
Per la poca població i, sobre­tot, per la seva dis­persió en el ter­ri­tori, la pandèmia no va ser un cop tan dur com en altres països, amb molta més den­si­tat, com per exem­ple el Sal­va­dor. També s’ha de dir que el 75% de la població activa nica­ragüenca viu de la com­pra-venda al car­rer. Per pura neces­si­tat, perquè no hi havia cap més opció de super­vivència, no es van poder fer grans con­fi­na­ments, ja que hau­ria estat una catàstrofe social. No va ser una decisió política, com s’ha vol­gut dir, sinó una decisió basada en la rea­li­tat del país. Per això es va apos­tar pel tre­ball mèdic en l’àmbit de pro­xi­mi­tat, les cam­pa­nyes de cons­ci­en­ci­ació i de vacu­nació. La vacu­nació ha estat molt estesa al país des de l’èxit de la revo­lució san­di­nista. En el cas del coro­na­vi­rus, s’ha de dir que actu­al­ment el 98% de la població de Nica­ra­gua estava vacu­nada, un fet que suposa un gran avenç per a un país del sud. No hi ha gai­res pers­pec­ti­ves de rebrot i sem­bla més aviat una qüestió superada. No es pot par­lar d’èxit en la lluita con­tra el virus perquè un sol mort ja és massa, però sí que és cert que està que­dant com una situ­ació ja força superada.
Par­lem de la situ­ació de les ONG. Què ha pas­sat exac­ta­ment?

La situ­ació que s’ha produït és una de les con­seqüències del cop d’estat. Hem de tenir en compte que a Nica­ra­gua hi havia més de 6.000 ONG, la gran majo­ria fun­ci­o­nen i fan una gran feina, però n’hi ha algu­nes que no tenien ni tan sols jun­tes direc­ti­ves, ni podien pre­sen­tar l’estat dels seus comp­tes. També s’ha de tenir en compte que tots els orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals con­si­de­ren que l’ajuda al desen­vo­lu­pa­ment ha d’estar molt con­tro­lada, per evi­tar que pugui ser­vir per tapar delic­tes com la cor­rupció o el blan­queig de diners. En el cas de Nica­ra­gua, a més, hi ha infor­mes fets públics pels peri­o­dis­tes de The Gray­zone sobre el finançament, amb grans quan­ti­tats de diners, de supo­sa­des ONG que el que va fer va ser pre­pa­rar el cop d’estat, fins i tot pagant diners als que mun­ta­ven bar­ri­ca­des. Per això Nica­ra­gua ha posat en marxa aquesta llei d’agents estran­gers, que final­ment esta­bleix un con­trol que fins ara no exis­tia.

Ha gene­rat males­tar, aquesta nova legis­lació?
Ara totes les orga­nit­za­ci­ons no gover­na­men­tals han de jus­ti­fi­car d’on pro­ve­nen els seus fons i a quins pro­jec­tes els des­ti­nen. Cer­ta­ment, ha pro­vo­cat molts pro­ble­mes burocràtics. L’error més impor­tant és que s’ha fet massa ràpida­ment i no s’ha pogut expli­car com calia. La nos­tra enti­tat mateix, Soar­pal, que pro­mou l’ager­ma­na­ment entre Arbúcies i Pala­cagüina, ha tin­gut alguns d’aquests pro­ble­mes burocràtics perquè Fun­dar­pal, la con­tra­part allà, no havia entès cor­rec­ta­ment, o no se li havia expli­cat prou bé, tot el tema de la docu­men­tació. Però ara ja s’ha posat al dia amb tots els docu­ments neces­sa­ris. En qual­se­vol cas, amb aquesta ini­ci­a­tiva el que es vol és fer un repàs de l’estat de comp­tes, i això ha fet que des­a­pa­re­gues­sin de manera automàtica més de qua­tre-cen­tes enti­tats que ni tan sols feien cap feina real. I a unes qua­ranta els hi ha tret la per­so­na­li­tat jurídica i els seus res­pon­sa­bles han estat enju­di­ci­ats per haver inci­tat al cop d’estat. Després s’ha fet córrer que amb aquesta llei el govern nica­ragüenc es volia que­dar el 40% dels ingres­sos que arri­bes­sin en forma d’ajuda a la coo­pe­ració, però no és així, és fals. L’únic pro­blema real és que hi ha hagut un gran sotrac burocràtic.
Una de les enti­tats que s’ha vist afec­tada per aquesta nova llei ha estat el Fons Català de Coo­pe­ració al Desen­vo­lu­pa­ment, ja que se li ha can­cel·lat el regis­tre legal i el seu repre­sen­tant ha estat expul­sat. Com ho valora, tenint en compte que vostè va ser un dels impul­sors del Fons?
Jo encara no puc dir exac­ta­ment a par­tir de quins cri­te­ris es va pro­duir aquesta expulsió. Com a fun­da­dor del Fons Català de Coo­pe­ració he dema­nat una entre­vista per­so­nal amb el pre­si­dent actual, Isi­dre Pineda, i quan hagi vist l’expe­di­ent podré veure exac­ta­ment què és el que va pas­sar. És una qüestió que ens pre­o­cupa molt, sobre­tot perquè no sabem com que­da­ran els sis o set ager­ma­na­ments de pobla­ci­ons cata­la­nes amb pobla­ci­ons nica­ragüenques que actu­al­ment estan actius. El Fons era la con­tra­part allà i ens aju­dava a tra­mi­tar les aju­des per als pro­jec­tes. Hem de tre­ba­llar per bus­car solu­ci­ons. És una situ­ació molt trista i lamen­ta­ble i no volem que afecti les rela­ci­ons d’ager­ma­na­ment. Hem de tre­ba­llar per tro­bar-hi solu­ci­ons. Encara que l’objec­tiu final de les enti­tats de coo­pe­ració al desen­vo­lu­pa­ment sigui el de des­a­parèixer, de moment no se’n pot pres­cin­dir. L’ajuda que fan encara és molt impor­tant i no es pot dei­xar de banda.
Després de la crisi econòmica, de la pandèmia, amb la guerra a Europa i amb aquesta nova crisi de què tot­hom parla, la coo­pe­ració al desen­vo­lu­pa­ment en quina situ­ació es troba?
En una situ­ació molt deli­cada. No es pot aguan­tar sense recur­sos, però sobre­tot hem d’enten­dre i valo­rar quin tipus de coo­pe­ració volem. Jo sem­pre faig referència a una frase de Pere Casaldàliga que ho resu­meix molt bé: “La veri­ta­ble soli­da­ri­tat és la defensa, l’apli­cació i la imple­men­tació de la justícia.” I encara es neces­sita molta cons­ci­en­ci­ació per poder imple­men­tar un sis­tema més just. Vaig que no hi ha una volun­tat per part dels governs, de cap govern, d’imple­men­tar aquesta justícia. Van dis­mi­nuint els recur­sos, i hi ha molt poca coherència entre el que diuen que volen fer i el que aca­ben fent. Amb l’última crisi econòmica ja es van reta­llar tots els pres­su­pos­tos de coo­pe­ració, quan en rea­li­tat són par­ti­des tan peti­tes que no poden arri­bar a dese­qui­li­brar cap pres­su­post. La mateixa crisi que estem veient als països del nord sem­bla que enfor­teix un món uni­po­lar, amb els Estats Units este­nent la seva influència. Nosal­tres matei­xos, des de Cata­lu­nya, no hem de dei­xar de banda la idea que són neces­sa­ris can­vis estruc­tu­rals per aju­dar a crear una sola huma­ni­tat, un model més just. Però cer­ta­ment, no soc gaire opti­mista. Par­lem de democràcia, de drets humans... I està molt bé que es reco­ne­guin els drets de totes les per­so­nes, i de les mino­ries, però si després a la pràctica aques­tes per­so­nes es moren de gana perquè no se’ls paguen un sala­ris dig­nes, tot ple­gat es queda en no res.
Per tant, cal con­ti­nuar insis­tint...
No tinc gaire con­fiança en els governs, no fan refle­xi­ons seri­o­ses. De fet, crec que bona part dels motius pels quals queda tanta feina pen­dent en l’àmbit de la coo­pe­ració al desen­vo­lu­pa­ment és pre­ci­sa­ment la inter­venció dels governs, que actuen dins d’un sis­tema que el que cal­dria fer és can­viar-lo. I les agen­des ofi­ci­als no ho per­me­ten. La guerra a Ucraïna ha estat un deto­nant, però la situ­ació ve de més lluny. És ter­ri­ble que hi hagi gent que mori de gana perquè el blat està blo­que­jat, però és igual­ment ter­ri­ble que quan es des­blo­quegi la gent mori igual­ment de gana perquè els con­te­ni­dors que l’han de trans­por­tar valen el doble, el tri­ple o el quàdru­ple, perquè hi ha algú que n’està fent negoci. Em negui­teja molt que no hi hagi prou consciència sobre el que està pas­sant real­ment al món. És trist que en un món que està en con­flicte glo­bal, la coo­pe­ració al desen­vo­lu­pa­ment quedi com un tema del pas­sat, sent, com és, més actual que mai. Estem en un món que va cap a una explosió total, en l’aspecte ambi­en­tal i mili­tar. I davant d’això només podem actuar d’una manera, que és imple­men­tant la justícia. Evi­dent­ment, la pau és una part de la justícia, i el des­ar­ma­ment, també, perquè una part dels diners que es des­ti­nen a armes es podrien dedi­car a pro­gra­mes soci­als.

activista solidari

Jaume Soler i Pastells (Arbúcies, 7 de febrer del 1950) és conegut com a Nic. Es podria pensar que el seu sobrenom li ve de la relació intensa que té amb Nicaragua, però en realitat és anterior: el forn de la seva família es deia Can Nic. Es defineix com a polític d’esquerres i independentista. El 1979 va encapçalar la Candidatura Unitària i Popular d’Arbúcies, que va guanyar les primeres eleccions. Es va convertir en el primer alcalde democràtic de la població després del franquisme i ho va continuar sent fins al 2003. Posteriorment, va ser regidor fins al 2007. Ha estat un dels activistes solidaris més destacats de les comarques gironines i va propiciar diversos agermanaments de localitats catalanes amb localitats nicaragüenques, com el de la mateixa Arbúcies amb Palacagüina. Va ser un dels impulsors del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, una organització nascuda el 5 de juliol del 1986 al municipi de Salt i formada en un primer moment per una trentena d’organismes –inclosos els ajuntaments d’Arbúcies, Olot, Salt, Santa Coloma de Gramenet, Tarragona i Terrassa– per destinar una part dels seus pressuposts a finançar accions de Cooperació al Desenvolupament i de Solidaritat amb els pobles dels països més desfavorits. Actualment, el Fons té més de tres-cents socis entre ajuntaments, diputacions, consells comarcals i ONG.

trenta-dos ANYS AGERMANATS AMB PALACAGÜINA

El setembre del 1986, els representants municipals de Palacagüina van ratificar l’acord d’agermanament amb la població d’Arbúcies. En aquest període de temps i fins al 2018, es van organitzar més d’una trentena de brigades solidàries en què joves catalans aprofitaven l’estiu per marxar cap allà per dur a terme projectes de cooperació. “La solidaritat no l’hem d’entendre com a almoina. Els diners i les aportacions que es puguin fer són molt importants per ajudar la població, però la solidaritat l’hem d’entendre com un procés d’acompanyament per a l’autoorganització dels pobles del sud”, afirma Jaume Soler. Per això sempre s’han considerat tan importants aquestes brigades solidàries. El problema és que amb la crisi i la pandèmia resulta difícil que els joves s’engresquin, entre altres coses perquè ells són els més afectats per les conseqüències econòmiques i no poden ni assumir les despeses que comporta ser brigadista. Un veritable problema per buscar relleu generacional en aquest àmbit.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor