“L’amenaça russa ha despertat l’esperit de la Via Bàltica”

Bàsicament, dos. D’una banda, volia millorar el coneixement de Catalunya allà i, de l’altra, perquè aquí hi ha molt desconeixement de la realitat dels països bàltics. És amb aquest esperit que em poso a caminar. També, tal com comento al llibre, perquè hi ha dues persones importants que em donen un cop de mà: l’un és l’Ülo Laanoja, un estonià que va organitzar parcialment la Via Bàltica el 1989, i l’altre és l’Otto Ozols, un escriptor letó que va fer la Via Catalana l’any 2016.

Cal dir dues coses importants. La primera és que portava quatre anys viatjant a la zona per feina. A més a més, la meva parella és lituana. Ja sabia que hi havia una Via Bàltica marcada i que es podia seguir. El que passa és que el 99% de la gent la fa en cotxe i jo vaig decidir fer-la a peu. Coneixia sobretot les capitals i algunes zones concretes, però l’ajuda que et poden donar és limitada. En darrer terme estava sol i va ser a mesura que anava caminant que se’m va ocórrer entrevistar i parlar amb gent que hagués participat en la Via o que senzillament tingués alguna cosa a dir-me del que va passar fa trenta anys o de com veuen l’evolució dels seus països des d’aleshores.

Hi ha uns panells informatius a les tres repúbliques. A Estònia, a més, van marcar la ruta amb grans pedres, cosa molt meritòria si tenim en compte que és un país pla sense facilitats per trobar pedres. A Letònia no vaig trobar cap marca, més enllà dels panells. I a Lituània, que té una forta tradició catòlica, el trajecte està marcat amb creus que, a més a més, donen compte dels pobles originaris i de les persones que hi havien participat. A banda d’això, a les fronteres entre els tres països hi han posat monuments, però són molt recents.

No gaires. De fet, hi ha un element comú, i és que la gent no té gaires records de la Via. No hi ha una transmissió generacional, en termes generals. Havia de fer l’esforç de buscar gent, trucar a les biblioteques, als ajuntaments o a la premsa local i demanar-los si em podien ajudar a trobar participants. Els records existeixen, però són molt concrets, de la gent de més de 40 anys.

La gent d’una certa edat es lamentava de la pèrdua d’aquest esperit col·lectiu que va permetre fer la Via Bàltica. Un jove que vaig entrevistar a Tallinn, la capital d’Estònia, em deia que ara no hi havia esperit comunitari i que la gent que no estava contenta de com anava el país emigrava als països escandinaus. Hem de tenir en compte que fins a la invasió russa d’Ucraïna, els països bàltics eren els que tenien el major creixement econòmic de l’eurozona, amb un gran esforç per digitalitzar-se. Al llibre no amago els problemes que tenen, però la seva història recent està caracteritzada per l’èxit.

Quan coneixien la meva història, molta gent se m’apropava i em confessava la seva preocupació perquè, a parer seu, els joves no estan donant a la Via Bàltica el valor que es mereix. Una persona em va dir que van pagar un preu molt barat per la llibertat, a diferència del que va passar amb Croàcia, i afegia que això era un risc, perquè si els joves no valoren la llibertat no sabran defensar-la si es presenta un nou repte. És cert que hi ha aquesta preocupació, però al llibre també vull transmetre un missatge d’optimisme, en el sentit que la invasió russa d’Ucraïna ha despertat iniciatives que no s’han donat en cap altre lloc, com ara que els ciutadans (no el govern) s’hagin posat a comprar drons per a l’exèrcit ucraïnès. I ho fan perquè han vist reproduïda la seva història i han decidit que havien de reaccionar d’alguna manera. Però això s’ha vist darrerament. Fins aleshores, l’esperit de la Via Bàltica no estava congelat, però sí en stand by.

El context internacional i la situació de la mateixa Unió Soviètica van ser clau. Una idea central que vull transmetre al llibre és que la independència no va arribar només perquè es van agafar les mans i es van posar a cantar cançons corals, que sembla que és la imatge que tenim des de Catalunya. Hi va haver moments molt crítics, com ara el gener del 1991, quan van entrar els tancs a Riga. Entre aquesta data i l’estiu hi va haver un període de molta incertesa. Lituània estava actuant com un estat, però ningú no la reconeixia. Es trobaven les portes tancades, fins i tot per part dels americans i els alemanys, que no es volien enemistar amb Gorbatxov. Amb tot això va passar el que ningú s’esperava, que és el cop d’estat de l’agost del 1991, amb el poder posteriorment en mans de Boris Ieltsin, que va obrir la porta a que qui volgués marxar de l’URSS ho fes. Hi ha exrepúbliques que es van trobar la independència, però en el cas dels països bàltics se la van guanyar a pols. De fet, al llibre deixo la porta oberta a si cal estar permanentment mobilitzat fins que arribi una finestra d’oportunitat o si cal estar més o menys a l’aguait i reaccionar quan toqui. En tot cas, la gent que vaig entrevistar tenia molt clar que podrien haver acabar com Praga el 1968 o com Iugoslàvia. Un capellà protestant de Riga em va dir: “Tenim la sort de ser una nació lliure i no totes les nacions han tingut aquesta sort.” I em va parlar explícitament de Catalunya.

Una de freda i una de calenta. No són comparables en el fet que les repúbliques bàltiques, tot i estar ocupades per Moscou, estaven reconegudes pels Estats Units i altres països com ara Islàndia, a pesar que la geopolítica manava. En allò que sí que ens podem comparar és en l’esperit col·lectiu de voler existir, de tirar endavant malgrat les dificultats. Molta gent em deia que les grans manifestacions pacífiques d’aquí li recordaven el que havien viscut ells en els anys noranta.

Hi ha molt poc coneixement dels països bàltics, i és una llàstima. Quan agafo l’avió per anar-hi, el 99% de la gent és d’allà. Per això intento explicar què és pot veure i què es pot fer i què té d’especial aquesta zona.