“L’amenaça russa ha despertat l’esperit de la Via Bàltica”

Bàsica­ment, dos. D’una banda, volia millo­rar el conei­xe­ment de Cata­lu­nya allà i, de l’altra, perquè aquí hi ha molt des­co­nei­xe­ment de la rea­li­tat dels països bàltics. És amb aquest espe­rit que em poso a cami­nar. També, tal com comento al lli­bre, perquè hi ha dues per­so­nes impor­tants que em donen un cop de mà: l’un és l’Ülo Laa­noja, un estonià que va orga­nit­zar par­ci­al­ment la Via Bàltica el 1989, i l’altre és l’Otto Ozols, un escrip­tor letó que va fer la Via Cata­lana l’any 2016.

Cal dir dues coses impor­tants. La pri­mera és que por­tava qua­tre anys viat­jant a la zona per feina. A més a més, la meva pare­lla és litu­ana. Ja sabia que hi havia una Via Bàltica mar­cada i que es podia seguir. El que passa és que el 99% de la gent la fa en cotxe i jo vaig deci­dir fer-la a peu. Conei­xia sobre­tot les capi­tals i algu­nes zones con­cre­tes, però l’ajuda que et poden donar és limi­tada. En dar­rer terme estava sol i va ser a mesura que anava cami­nant que se’m va ocórrer entre­vis­tar i par­lar amb gent que hagués par­ti­ci­pat en la Via o que sen­zi­lla­ment tingués alguna cosa a dir-me del que va pas­sar fa trenta anys o de com veuen l’evo­lució dels seus països des d’ales­ho­res.

Hi ha uns panells infor­ma­tius a les tres repúbli­ques. A Estònia, a més, van mar­car la ruta amb grans pedres, cosa molt meritòria si tenim en compte que és un país pla sense faci­li­tats per tro­bar pedres. A Letònia no vaig tro­bar cap marca, més enllà dels panells. I a Lituània, que té una forta tra­dició catòlica, el tra­jecte està mar­cat amb creus que, a més a més, donen compte dels pobles ori­gi­na­ris i de les per­so­nes que hi havien par­ti­ci­pat. A banda d’això, a les fron­te­res entre els tres països hi han posat monu­ments, però són molt recents.

No gai­res. De fet, hi ha un ele­ment comú, i és que la gent no té gai­res records de la Via. No hi ha una trans­missió gene­ra­ci­o­nal, en ter­mes gene­rals. Havia de fer l’esforç de bus­car gent, tru­car a les bibli­o­te­ques, als ajun­ta­ments o a la premsa local i dema­nar-los si em podien aju­dar a tro­bar par­ti­ci­pants. Els records exis­tei­xen, però són molt con­crets, de la gent de més de 40 anys.

La gent d’una certa edat es lamen­tava de la pèrdua d’aquest espe­rit col·lec­tiu que va per­me­tre fer la Via Bàltica. Un jove que vaig entre­vis­tar a Tallinn, la capi­tal d’Estònia, em deia que ara no hi havia espe­rit comu­ni­tari i que la gent que no estava con­tenta de com anava el país emi­grava als països escan­di­naus. Hem de tenir en compte que fins a la invasió russa d’Ucraïna, els països bàltics eren els que tenien el major crei­xe­ment econòmic de l’euro­zona, amb un gran esforç per digi­ta­lit­zar-se. Al lli­bre no amago els pro­ble­mes que tenen, però la seva història recent està carac­te­rit­zada per l’èxit.

Quan conei­xien la meva història, molta gent se m’apro­pava i em con­fes­sava la seva pre­o­cu­pació perquè, a parer seu, els joves no estan donant a la Via Bàltica el valor que es mereix. Una per­sona em va dir que van pagar un preu molt barat per la lli­ber­tat, a diferència del que va pas­sar amb Croàcia, i afe­gia que això era un risc, perquè si els joves no valo­ren la lli­ber­tat no sabran defen­sar-la si es pre­senta un nou repte. És cert que hi ha aquesta pre­o­cu­pació, però al lli­bre també vull trans­me­tre un mis­satge d’opti­misme, en el sen­tit que la invasió russa d’Ucraïna ha des­per­tat ini­ci­a­ti­ves que no s’han donat en cap altre lloc, com ara que els ciu­ta­dans (no el govern) s’hagin posat a com­prar drons per a l’exèrcit ucraïnès. I ho fan perquè han vist reproduïda la seva història i han deci­dit que havien de reac­ci­o­nar d’alguna manera. Però això s’ha vist dar­re­ra­ment. Fins ales­ho­res, l’espe­rit de la Via Bàltica no estava con­ge­lat, però sí en stand by.

El con­text inter­na­ci­o­nal i la situ­ació de la mateixa Unió Soviètica van ser clau. Una idea cen­tral que vull trans­me­tre al lli­bre és que la inde­pendència no va arri­bar només perquè es van aga­far les mans i es van posar a can­tar cançons corals, que sem­bla que és la imatge que tenim des de Cata­lu­nya. Hi va haver moments molt crítics, com ara el gener del 1991, quan van entrar els tancs a Riga. Entre aquesta data i l’estiu hi va haver un període de molta incer­tesa. Lituània estava actu­ant com un estat, però ningú no la reco­nei­xia. Es tro­ba­ven les por­tes tan­ca­des, fins i tot per part dels ame­ri­cans i els ale­manys, que no es volien ene­mis­tar amb Gor­bat­xov. Amb tot això va pas­sar el que ningú s’espe­rava, que és el cop d’estat de l’agost del 1991, amb el poder poste­ri­or­ment en mans de Boris Ielt­sin, que va obrir la porta a que qui volgués mar­xar de l’URSS ho fes. Hi ha exrepúbli­ques que es van tro­bar la inde­pendència, però en el cas dels països bàltics se la van gua­nyar a pols. De fet, al lli­bre deixo la porta oberta a si cal estar per­ma­nent­ment mobi­lit­zat fins que arribi una fines­tra d’opor­tu­ni­tat o si cal estar més o menys a l’aguait i reac­ci­o­nar quan toqui. En tot cas, la gent que vaig entre­vis­tar tenia molt clar que podrien haver aca­bar com Praga el 1968 o com Iugoslàvia. Un capellà pro­tes­tant de Riga em va dir: “Tenim la sort de ser una nació lliure i no totes les naci­ons han tin­gut aquesta sort.” I em va par­lar explícita­ment de Cata­lu­nya.

Una de freda i una de calenta. No són com­pa­ra­bles en el fet que les repúbli­ques bàlti­ques, tot i estar ocu­pa­des per Mos­cou, esta­ven reco­ne­gu­des pels Estats Units i altres països com ara Islàndia, a pesar que la geo­política manava. En allò que sí que ens podem com­pa­rar és en l’espe­rit col·lec­tiu de voler exis­tir, de tirar enda­vant mal­grat les difi­cul­tats. Molta gent em deia que les grans mani­fes­ta­ci­ons pacífiques d’aquí li recor­da­ven el que havien vis­cut ells en els anys noranta.

Hi ha molt poc conei­xe­ment dels països bàltics, i és una llàstima. Quan agafo l’avió per anar-hi, el 99% de la gent és d’allà. Per això intento expli­car què és pot veure i què es pot fer i què té d’espe­cial aquesta zona.